Enamorat de tu, vaig i vinc ebri
sobre el teu cos ingrat solcat pels segles,
que altres abans de mi estimaren bojos
d’aquell amor retut que mai no acceptes.
Enamorat de tu, malgrat els aires
d’enuig irat que prens quan te m’acostes,
quan et bese o et faig una carícia
i en respons amb destral, falç o navalla.
I què vols? He intentat, i és impossible,
deixar-te de voler més que a la vida.
He vist que no pot ser, que em muir de pena.
Ja pots riure’t de mi o martiritzar-me.
Perquè et conec molt bé, perquè em parires,
sempre t’estimaré, mare València!
Toni Mestre. Novembre de 1998.
