Fa 297 anys va començar al nostre país, al País Valencià, un procés de capgirament i substitució nacionals que encara no ha acabat, però està a punt de fer-ho. L’eliminació política violenta del Regne de València l’any 1707 i la reducció del vell territori foral a “provincia” de Castella en van ser el començament. S’encetava un llarg camí, de fet un calvari, en el qual el poble valencià, amb el vist i plau de les seues classes dominants, aleshores la noblesa i l’Església, ara les forces polítiques i socials que les han substituit, ha estat humiliat, venut, escarnit, torturat, exhibit en la picota, vexat, ridiculitzat, explotat, alienat, etc. amb la decidida intenció d’eliminar-lo, d’esborrar-lo del mapa. Un crim que s’ha intentat, i s’intenta, ocultar a base de desmemòria. La fi del procés és el genocidi total, amb la impossibilitat d’una futura ressurrecció. Fa quasibé tres segles i encara resistim! Som forts, però fins les roques més dures són vençudes pels embats entercs de l’oratge.

                   Després de 1707 se’ns va capgirar el món. De ser un poble mediterrani, obert i abocat a la mar que des de sempre passejàvem a través del “pont de la mar blava” (les illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i les escales de Llevant) ens vàrem veure obligats a mirar cap a Ponent, cap a la Castella usurpadora del vell  nom d’Hispania, per a ells “España”. Érem, i som, en mans del vell enemic secular, l’altre ho va ser França, amb qui només havíem tingut relacions hostils. Els nostres aliats de sempre a Europa havien estat Portugal, Anglaterra i l’Imperi dels Habsburg. Aquest capgirament político-cultural, nacional, inicià, com he dit, un obscé procés que aviat portarà a la substitució total del poble valencià històric, el nascut amb Jaume I, per un altre de nou, de nom  “levantino” o “comunitario”, format per ex-valencians ja castellanitzats del tot i per castellans no assimilats. A més d’altres forasters que no s’hauran pogut integrar en res que no siga la falsificació actual.

                  En tenim exemples ben concrets. Oriola, ara Orihuela, catalanoparlant fins al segle XVIII. Alacant, Alicante després de 1939 . Castelló de la Plana, Castellón després dels seixantes. Elx,  Elche ja des dels setantes. I la Ciutat de València, ara Valencia sense accent, antic cap i casal del Regne del seu nom, que està culminant el procés. El valencià, el nostre gloriós català medieval original, arribà al segle XX igual que va arribar el nostre poble:orfe, inerm, ruralitzat, cec, subordinat,  menyspreat, violat per un poder criminal. Ni nom ni bandera ni política. Com podien salvar-lo unes minories cultes i un mosaic de poblacions petites? En cent anys els habitants de les nostres grans capitals s’han desvalencianitzat definitivament. I aixó vol dir que no hi ha cap futur. O que vivim el lúcid present d’un futur ben cert: la substitució. Perquè en questions de país no actuar és retrocedir. I ja no ens queden ni temps ni espai. Només l’abisme de la desaparició. No? Un exemple: per a la majoria del nostres polítics, i dels habitants de “la Comunidad”, el 2007 és l’any de la copa de l”Amèrica”, no el tercer centenari dels fets d’Almansa. Seguim o no capgirats?

TONI MESTRE. 2004.