Comentaris recents
 | Toni Mestre en Anar a la mar. |
 | isidre crespo redond… en Anar a la mar. |
| Toni Mestre en La Bèrnia. |
 | ebooksite.opx.pl en La Bèrnia. |
| Toni Mestre en Carmelina Sànchez-Cutillas: Un… |
D´acer, de carn, de fust,
Joan Barrantes és de la Safor, com Ausiàs March. Cinc segles separen, o uneixen, les seues obres. Amdós formen part d’aquell corrent rigorós del caràcter valencià que el tòpic amaga, sovint, malèvolament. Interessa presentar-nos, a qui?, com un poble obert, fester i alegre… vol dir superficial, frívol i buit. El valencià és un poble mediterrani i té característiques epidèrmiques i profundes. Les primeres, més vistoses, amaguen que una minoria selecta conrea les segones. Aquest és el cas de Joan Barrantes, l’escultor.
Davant de qualsevol de les seues obres sentim aquella emoció que ens assalta des dels versos de March. Amb pedra i ferro, elements durs en principi, l’escultor ens envia uns missatges que arriben a la nostra sensibilitat adolorida amb la dolçor d’un bàlsem. Els dos elements s’abraonen amb tanta veritat, que esdevenen fèrtils. I el dur es fa tan pur que ens emociona.
Barrantes és un gran escultor que en pocs anys ha arribat al ple domini de l’ofici. Sap què vol dir i ho diu amb despullada intensitat. “Traure el que hi ha dins”, “Por”, “Manipulació” o “Espai interior”… ens fan sentir l’opressió de la malla, de la reixa, o volar amb les seues pedres-núvol… Com podríem ser sords als seus crits que ens recorden que som humans, que la vida ens perd, que només l’amor ens justifica? Com el gran Ausiàs està dient-nos: “A temps he cor d’acer, de carn e fust”. I això mereix, si més no, la nostra atenció… i el nostre agraïment.
Toni Mestre. gener 2003.
Esplendor en la merda.
Hi ha qui és nacionalment tan petit, políticament tan miserable i empresarialment tan cagarruta que de la ignomínia més completa, de la màfia més barroera i de la merda més pudenta en diu “esplendor”. I no penseu que coses així succeeixen a una de les pobres repúbliques bananeres on van a cagar i a pixar, és un dir, els rics dels USA. No cal anar tan lluny. Aquestes persones circulen. pels nostres carrers i són premiades amb medalles i guardons ací mateix: al increïble País Valencià.
Esplendor! “Feia segles”, ha dit el personatget, “que no es vivia un esplendor com l’actual”. Ací, a la “Comunidad”! Hi ha per rebentar de riure. Passen, senyores i senyors, passen i vegen un valencià, o el que siga, llepant , diria l’Espriu, “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Jo, que no sóc tan correcte com el poeta, diria simplement, el cul emmerdat d’un dels protagonistes més tristos i vergonyosos de la història valenciana. I no content amb això de l’esplendor, el fulano ha reblat el clau de la llagoteria parlant d’un “nou renaixement” (“valensiano por supuesto”) que li devem al “tio” que ens ha governat entre 1995 i 2002 i que, segons ell, ha posat les bases per tal que “la Comunidad Valenciana sea líder en la Europa de las regiones”.Musica! Tots a una veu: “Nuestra región…. supo votaaaar!
I encara diuen que el diari és car! Notícies com aquesta valen un potosí i te les donen per un euró. Exemples tan llastimosos de “lacayismo” com aquest no abunden, ni en periode electoral. Però vivim al País Valencià, la mítica terra de Xauxa on polítics forasters espavilats, trilers i tafurs de barraca de fira fan tot l’any el seu agost amb l’aplaudiment llepaire i l’afalac caní d’indígenes indignes que es vesteixen de llautó sucursalista i de lluentons vicaris i parlen d’esplendor. No penseu que, davant d’un espectacle tan esplendorós, “Esplendor en la merda”, n’hi ha per a llogar cadires?
Toni Mestre. diumenge. 11.05.2003.
Sorolls, bruticia i criminalitat.
L’estiu de les terres baixes valencianes, on es troba la nostra capital i altres ciutats importants del país, és espantós. Espantós, a més d’allò que causa espant, és “allò exagerat, excesiu fins a produir desgrat o molèstia”. En aquest segon sentit el nostre clima estiuenc ho és, sense paliatius. Ho ha estat sempre a causa de la forta insolació que tenim i de l’alta humitat de l’aire que patim. Calor i humitat, ja se sap, provoquen una cosa tan espantosa que en la nostra llengua té un grapat de sinònims: xafogor, calda, cremor, ardor, bavor, estuba, calentor, sufocació, botorn, calitja, calina, canícula, etc… L’antònim, pel contrari, és només un: frescor.
Amb la xafogor d’aquests dies es fa difícil no sols treballar, si no tens aire condicionat, sinó també desplaçar-se. A més, amb les aglomeracions urbanes actuals, siguen ciutats de treball o de vacances, cada vegada més paregudes, la majoria dels valencians vivim, nàufrags involuntaris, al que els especialistes anomemen “illes de calor”, autèntiques bombolles hivernacle que estan uns quants graus per damunt de les terres encara lliures dels voltants. L’asfalt omnipresent, l’urbanització depredadaora que ignora l’efecte benèfic corrector de grans zones verdes, el trànsit dement, les aglomeracions, etc. fan del nostres paisatges estiuencs, de treball o d’esplai tant li fa, un autèntic infern. I els desgraciats condemnats a viure-hi criden o fan soroll embogits, embruten, de fet s’embruteixen, i acaben sovint matant-se bàrbarament. I el cas no és extraordinari. Qualsevol animal irracional sotmés a les condicions de vida que ens hem imposat acabaria igualment histèric, agressiu, foll.
El tòpic diu que les ciutats en agost són una delícia. Fals, com tots els tòpics. La capital valenciana en agost és, com he dit, espantosa. No es pot fer ni allò tan plàcid i gratificant com passejar, ni de nit!, sense que la xafogor et tape tots els porus i et transforme en una asfixia ambulant amarada de suor. Tampoc les terrasses, sobre l’asfalt calent, són cap solució. Ni els pocs cinemes d’estiu. De fet no hi ha cap altre remei que el refugi dels oasis d’aire condicionat privats o públics que només són una solució provisional d’un problema vell de dècades, fill de l’avarícia d’uns ajuntaments i de la ruquera d’una societat que els tolera i els vota. Ells són els culpables de les ciutats que patim. I que patirem. Mireu sinó l’alta barrera d’edificis que s’està construint entre el port i el centre de València. Si afegim que el riu vell, antic corredor del vent, ha estat taponat per una jardineria inadeqüada, el camí del Llevant que refrescava la ciutat, ha estat eliminat definitivament. I de l’horta, tradicional pulmó verd i termoregulador, què en podríem dir a hores d’ara?
Vivim una societat malalta que, abocada aun consum frenètic, quan arriba l’estiu mostra clarament els síntomes del seu mal: crida i fa soroll, oblida les normes és elementals de convivència, embruta terra, mar i aire, es torna agressiva i si arriba el moment mata. I “ells”, els responsables, tan pagats i satisfets! Frescor, quan vindràs?
Toni Mestre. Agost 2004.
El retorn anual de Perséfone.
Avui entra la primavera, sí, però perquè ho fa? Deixem de banda la freda explicació astronomica i anem al mite grec, tan mediterrani, tan nostre, que ho conta de manera molt més calida i emotiva. Cal dir que quan llegireu aquesta columna, si tot va bé, seré corrent per l’illa de Sicília, la terra on els temples antics es mantenen dempeus, les divinitats paganes només s’han cristianitzat externament i on, prop d’Enna, trobem una de les boques del món inferior dels antics. D’on un bon/mal dia va eixir en veloç quadriga Hades, el déu infernal, i va raptar Persefone, dita Koré o la Donzella, que collia flors a la vora d’un llac, que encara avui es diu Averno, i endur-se-la al seu regne.
Persèfone era filla de Demèter, la Mare-Terra, una de les divinitats olímpiques, germana de Zeus. Angoixada per la desaparició de la seua filla, Demèter vaga per tot arreu buscant-la sense exit. Ningú gosava denunciar el raptor, déu de l’Infern. La mare, protectora de l’agricultura i de la fertilitat, caiguda en un furiós estat de desesperacio, va abandonar els seus deures divins. I la terra s’assecà, els conreus es malvaren i flagell de la fam amenaça la humanitat. Els plors 1 l’abatiment de Demèter commoguren Apol.lo, el Sol, que des del cel ho havia vist tot i acabà per dir-li la veritat. La irada deessa va acudir a Zeus i li plantejà la disjuntiva: o li tornaven la filla o deixava la terra erma i la humanitat condemnada a mort per fam.
Zeus, que estimava els homes, va cridar Hades, que també era germà seu, i li va plantejar el problema. Però Hades s’havia enamorat de Persèfone, l’havia feta reina dels inferns i no en volia renunciar. S’arribà a un compromís. Persèfone tornaria a la terra si menjava llavors de magrana, aliment dels morts, per tal d’assegurar el seu retorn al món subterrani. Així sis mesos regnaria amb Hades i sis tornaria amb Demèter. Avui torna. I amb ella porta la renovació i la primavera.
Toni Mestre. diumenge 20.03.05.
Un public assassinat.
Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va naixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren.I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.
Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.
Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc. I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.
Toni Mestre. Gener de 2005
Un llibre suculent.
Fa unes setmanes vaig tenit el plaer de retrobar un amic que no veia des dels anys del millor “De dalt a baix”, i de retrobar-lo amb un llibre a les mans que és una petita, o no tan petita, joia cultural. Vicent Marqués porta més d’un quart de segle dedicat a investigar, vol dir recopilar i estudiar materials, sobre la cuina occitano-catalana, que és la que ha nascut i crescut en aquest racó del Mediterrani, l’euroregió aquella que fa venir mal de panxa a la nostra dreta i als seua amos de ponent.
Al plaer del retrobament s’afegia el de la lectura del primer lliurament d’una obra gegantina que potser done per a desenes de volums: el “Thesaurus de la cuina catalana i occitana” del que forma part “Els millors arrossos valencians”. No és un llibre més sobre l’arròs i les maneres valencienses de cuinar-lo. O no només. Es tracta del primer llibre de gastronomia valenciana, en aquest cas sobre el nostre producte més internacional, que té en compte l’origen i el context sociocultural dels diversos plats que el tenen com a ingredient principal; la història individualitzada de cada manera de preparar-los; si són, eren, de diari o de festa; i totes les notícies literàries que n’ha pogut arreplegar per tal d’omplir el gran forat negre que, des de fa segles, quan perdérem la independència, s’ha engolit la nostra manera valenciana de “fer agradable una necessitat fisofògica tan peremptòria” com la de menjar. Tan important des de qualsevol punt de vista que, segons els antropòlegs, sense cuina no hi hauria civilització.
El llibre, de 173 pàgines, porta seixanta sis receptes, des de l’arròs a banda al rossejat, passant pel de bacallà, bledes, fessols i naps, al forn, calder, cassola, paella, etc. i les seues amples variants, incloses les de les comarques de majoria aragonesa. No hi ha il.lustracions gràfiques, sovint la pantalla on s’amaga le inèpcia de molts llibres de cuina, però hi trobareu els refranys, les dites, els versos , els acudits i les pàgines cultes que els nostres plats han segregat al llarg de la història. Una delícia que l’autor s’ha hagut d’autoeditar perquè cap editor del país, quina fauna!, ha tingut el coratge de fer-ho. Un llibre, com ha dit Isabel-Clara Simó, que “és nacionalisme químicament pur”, que no ignora que “francesos i espanyols ens van colonitzar i ens trepigen cada dia”. Un llibre que demostra, com recorda l’escriptora d’Alcoi, que “la nostra cuina és, encara, la nostra independència”. Imprescindible!
Toni Mestre.
El creador dels Pergamins fallers,
Jenaro Beltrán Mortes, pintor, dibuixant i cartellista, segons llegim en el “Diccionario de Artistas Valencianos del Siglo XX” de F. Agramunt editat per Albatros de València, va nàixer a Sueca l’any 1893. Fill de forners, als disset anys es va traslladar a la ciutat de València on va fer d’aprenent amb diversos pintors de ventalls fins que va obrir taller propi amb Juan Carlos Gil. D’aleshores data la seua dedicació a la publicitat amb la creació de gran quantitat de cartells de propaganda, etiquetes, almanacs, fullets i portades de llibres amb imatges costumistes de gran dolçor i placidesa.
Arran del seu casament va obrir taller en solitari al carrer d’Hernan Cortés, on va viure la major part de la seua vida. La nova activitat artística, sense abandonar les anteriors, es va centrar en la col.laboració periòdica amb Gráficas Valencia i Gráficas Vicente Martínez i en la còpia de grans obres en tamanys sempre al gust del comprador.
Durant la II República va militar en Izquierda Republicana i va mantenir una estreta col.laboració amb els artistes renovadors del moment, com Josep Renau, Artur Ballester, Luís Dubón, Vicent Ballester i Peris Aragó. A partir de juliol de 1936, fidel a la causa republicana, va treballar com dibuixant i cartellista per als sindicats UGT i CNT. L’any 1939 va ser tancat a la Presó Model de València, on va freqüentar el Taller d’Arts Gràfiques.
Quan va ser alliberat, l’any 1942 , va retornar al seu taller on es dedicà de bell nou a la pintura de ventalls per a la indústria de Joaquín Albiñana i a la il.lustració de catàlegs de mobles per a l’empresa Martínez Medina. Però sobre tot s’abocà, amb gran èxit, a la decoració de pergamins, treball culminant de la suea carrera i que, paradòxalment, li suposà una gran fortuna. Aquest pergamins, que signava “J.Beltran” tinguren gran acceptació en el món de les falles, però també dins les empreses i institucions oficials a l’hora d’homenatjar algun treballador o personalitat. En un pirmer moment, en ells hom troba alguns elements avantguardistes de l’estètica dels trentes, però a poc a poc van imposant-se d’altres més tradicionals, i tradicionalistes, propis de l’estètica retrògrada dels vencedors. Siga com siga aquest artista valencià té un lloc d’honor dins del món de les falles on els seus pergamins formen ja part de la història de la festa. Els seus fills Jenaro (1925) i Rafael (1943) Beltrán Tormo han seguit la dedicació i l’estil artístic del seu pare, mort a València el 18 de setembre de 1974.
Toni Mestre.
Esperpent 2002.
Valle-Inclán, un perifèric, amb els seus “esperpentos” va fer el millor retrat de la societat “castellano-española” durant la dictadura de Primo de Rivera. El poder ferotxe de sempre, l’”españolismo” castellanista i centralista, vestit d’imperilisme tronat, sintetitzat en polítics grotescos, militars borratxos i bisbes llepaculs, que ja havia blasmat en “El ruedo ibérico”, retrat implacable de la cort d’Isabell II, tornava a ser objecte de les burles i del subratllat implacable de l’escriptor gallec. En el fons dues seqüències més d’una vella la pel.lícula, la mare de totes les “españolades” mai imaginades, que ja comença amb Velázquez, recordem els seus retrats del comte-duc d’Olivares, i va seguir amb Goya i la impagable “Familia de Carlos IV” entre altres. Alguns pensaven que amb els carrinclons personatges del franquisme, tan ben copsats en molts quadres de l’Equip Crònica i alguna història de Garcia Berlanga, s’havia posat el punt i final a tan ridícula, i a l’ensems terrible, història.
Doncs, no! Encara dura la vida dura, que diria l’Ovidi. Encara segueix viu l’esperpent del poder “español” de sempre, encarnat ara i ací en la cúpula, seguidors i amics d’un partit al si del qual viuen els fantotxes de Velázquez, els ninots de Goya, els fantasmes podrits de Valle-Inclan, les caricatures de Berlanga i els espantalls de l’Equip Crònica. Fa uns dies els hem pogut veure, “todos juntos en unión”, vestits i mudats en una cerimònia desmesurada i coenta celebrada en un àmbit que, en tots els sentits, els venia gran. Quina desfilada de carnestoltes! Quanta trista màscara i quanta carasseta! Quina manera de no saber estar, especialment els protagonistes! Entre els convidats a la fira vaig poder veure el Vargas Llosa. Si no ha perdut encara la capacitat demostrada en tants dels seus llibres no dubte que aprofitarà l’ocassió i prompte tindrem a les llibreries, amb permís de Cervantes, “Las bodas de la Infanta Micomicona y el señor de Treparás”. Vinga, Mario, que amb aquest material tan sucós, superaràs, de segur, l’èxit de “La fiesta del chivo”. A banda de la jactància dels protagonistes directes, que ja donen per a un “culebron-botellón”, comptes amb el “super-trilero” italià (Josep Vicent Marqués dixit); Mr. Smile, l’anglés que és casat amb una del Popus; el canari destructor d’Altea; el rossinyol que ara juga al Doctor Jekyll i Mr. Hyde, aquell que abans del 75 declarava en una entrevista “adoro con pasión al generalísimo Franco”, etc, etc… I els reis al fons fent de don Tancredo! No ens defraudes, Mario!
Toni Mestre. Setembre de 2002
Jocs Florals.
Els Jocs Florals foren una festa instituida per rei Joan I, el penúltim del Casal de Barcelona, l’any 1393. Desaparegueren amb la castellanització dels reis i de la nostra classe dominant. L’any 1859, en plena Renaixença, van ser restaurats i dotats per l’ajuntament de Barcelona amb la intenció de moure la joventut al conreu de la litertura i llengua catalanes. Vint anys més tard, el 1879, varen ser adoptats per Lo Rat Penat de València. Tot i que ja eren una institució anacrónica se celebraren fins 1936. A partir de 1940 els de Barcelona, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, se celebraren a l’exili i no foren restaurats fins el 1971. Els de Lo Rat Penat, simptomàticament, es reprengueren el mateix 1939.
L’any 2003, data del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig comboiar una publicació, editada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia, on trenta tres veus poètiques i set artistes valencians homenatjàvem el gran poeta de Folgueroles.
Per a posar-la una mica a to amb l’esperit de l’època la titulàrem “Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer”. Li vaig regalar un exemplar a l’amic Martí Domínguez Romero qui, en aquells moments, preparava el bicentenari de la mort del botànic valencià Cavanilles. Li agradà la idea de combinar poetes i artistes i fa poques setmanes s’ha inaugurat als locals del jardí una estupenda exposició i s’ha editat, per la Universitat, la CAM i altres institucions, un magnífic catàleg que han titulat “Jocs Florals a Cavanilles”. Conté quaranta-vuit poemes i unes altres tantes pintures, fotografies i i escultures del bo i millor dels poetes i artistes valencians actuals. El tema obligat era cantar o mirar amb ulls d’ara els paisatges de Cavanilles. El petit i acerat assaig introductori de Martí Domínguez és un toc d’atenció als nostres creadors que, afortunadament, ha tocat el voraviu d’algú i potser a partir d’ara molts mirarem amb ulls nous la nostra geografia. Enhorabona!
Toni Mestre. diumenge 5.06.05.
La moreta del gambuixet.
El “gambuix o cambuix” és una vella paraula valenciana que designava el cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per a subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret. Sembla que en temps dels meus avis encara es portava. Recorde una nadala tradicional que diu: “Al Jesús que està en la cova / tremolant i mig nuet / jo li porte camiseta / caroteta i gambuixet”. El gambuix és una peça que ha caigut en desús entre nosaltres, però que encara es manté viva, i d’ús obligatori, en altres cultures. Només cal mirar el cas de moltes dones musulmanes no només als seus països d’origen sinó entre nosaltres.
Fa un any anava per questions de treball tres dies cada setmana a Alboraia. Creuava el poble cap a les cinc de la vesprada, l’hora d’eixida dels col.legis, i em creuava sovint amb una adolescent, dotze o tretze anys, que tornava d’arreplegar els seus germanets de l’escola. Era boniqueta, de cara redona i ulls vius.
La resta del cos era un fardell de tela i el cap el portava cobert amb el gambuixet. Els germanets, masclets de set o vuit anys, la tractaven de qualsevol manera… Se li burlaven. De fet la menyspreaven. Era dona, inferior. Ella ho portava amb paciència. Jo m’indignava. Quin horror de civilització encarnaven? Per la meua edat vaig viure la vinguda dels castellans al País Valencià durant els anys seixanta. L’abús de poder dels germans sobre les germanes. L’honor familiar situat entre les seues cuixes. I ara, de sobte, els vells monstres pseudoreligiosos tornaven a passejar-se pels nostres carrers. De bell nou una cultura arcaica i injusta, que a més tenia la pretensió, la barra, de considerar-se l’elegida de Déu, ens envaia. Alerta! Perque un dia ens la imposaran a tots si els deixem agafar força i en tenen l’ oportunitat. Alerta! Perill!
Toni Mestre. Diumenge 15.01-06.
Últimas Entradas
-
D´acer, de carn, de fust,
Joan Barrantes és un escultor espanyol nascut a París el 1966. És autodidacta i ha assistit a diversos cursos a la Universitat Popular de Gandia…
-
Esplendor en la merda.
Continuem governats per personatges com en aquest periode. Continua llegint →
-
Sorolls, bruticia i criminalitat.
Vivim una societat malalta que, abocada aun consum frenètic, quan arriba l’estiu mostra clarament els síntomes del seu mal: crida i fa soroll, oblida les…
-
El retorn anual de Perséfone.
Avui entra la primavera, sí, però perquè ho fa? Deixem de banda la freda explicació astronomica i anem al mite grec, tan mediterrani, tan nostre,…
Toni Mestre 