Toni Mestre

Fideus i macarrons.

Aquests dies, de fet cada dia, les pasarel.les de la moda, tant femenina com masculina, omplin espais de televisions, revistes i diaris amb la presentació de models que superen la imaginació més boja, com els que criticava ja  Fellini en la irònica desfilada de “Roma”. Recordem que, fa unes dècades, això de la moda es deia “alta costura” i era cosa d’una minça minoria que la majoria copiava tot adaptant les novetats a les necessitats i possibilitats de cadascú. Després, amb allò tan pràctic de l’“a punt per a dur”, inventat pels francesos, la cosa es va democratitzar i gairebé tothom, amb l’ajut dels grans magatzems, pogué anar a la moda sense haver-se de pagar un disseny exclusiu o haver-se’l d’adaptar.

                               Sempre s’ha dit que “allò que és moda, no incomoda” , però els últims anys, amb el triomf del consum i la necessitat de canviar-ho tot, però tot!, cada temporada, hem arribat al que alguns diuen la demència total on l’extravagància, l’absurd i la inconfortabilitat han suplantat el bon gust, la lògica i la més elemental sensatesa. I a més a més a preus caríssims. Cap novetat, per altra banda, com ens recorda el nostre refranyer, tan savi: “Les modes són la perdició de les cases… o fan tornar els rics pobres”.

                                I el que és més terrible: les models tornen a ser d’allò més febles i anorèxiques (fideus) i els models d’allò més esquerps i ambigus (macarrons). Unes i altres una impostura. Però aquesta imatge de dona fràgil (cada dia més falsa) i d’home dur (cada dia més dubtosa) és la que la gent, sobretot la gent jove, copia i imita a ulls clucs i després passa el que passa, que acaben matant-se. Al capdavall els esclaus de la moda són gent de poca personalitat. Potser caldria demanar responsabilitats als creadors/ores, com diuen ara, que, per raons molt conegudes, tenen sovint una idea ben superficial de la dona i de l’home reals. Siguem sensats i no oblidem que “moda, la que m’acomoda”, no la que ens imposen. Tant en roba com en idees!

                                                                 Toni Mestre

                                                             Diumenge 29.09.02

Els Altres.

Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.

                                       Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.

                                      No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?

                                                                       Toni Mestre

                                                                       Diumenge 30.09.01

Credo del treball.

Trobe, com qui diu al fem, un exemplar de la revista “El magisterio valenciano” del 30 de juliol de 1938. Només un plec, quatre planes de paper roí. Temps de guerra i patiments, però encara amb un bri d’esperança. La redacció era al carrer de Martínez Cubells, 5, principal. La dirigia Rafael Giner Daroca. Arreplega notícies i temes del món de l’ensenyament. I a la  primera pàgina, baix, a la dreta, hi ha un “Credo del trabajo”, signat per J. Martínez Martí, un document ple de l’esperit i la mentalitat de l’època. L’he traduit a la llengua en què, crec, va ser pensat i us el presente ara i ací en homenatge als ensenyants valencians d’aleshores i d’ara mateix.

                “Crec en el treball totpoderós, creador de la vida, de la reputació i de la pau, del que prové tota mena de béns i virtuts, que va ser concebut per obra de la moral, del dret i de la confraternitat universal. Nasqué de la necessitat que l’ésser humà ha tingut de complir la seua missió i ajudar els altres quan arriben al món, posat que sense el treball no podria conservar la seua vida ni propagar-la.

                Ha patit sota el poder de tots els vicis i va ser crucificat per la ignorància, la peresa, l’ambició i la maldat; però no ha mort, perquè els pobles lliures, ardits i dignes han consagrat totes les seues energies per tal de conservar-lo incòlume al taller, a les fàbriques i a l’escola. Ha baixat als inferns a què les guerres inhumanes i fratricides l’han portat amb la pretensió de destruir-lo; però ha tornat al món de les ciències, de les arts, de la indústria i del comerç més fort i valent per a ressucitar l’esperit dels pobles caiguts que jeien en l’esclavitud i aconseguir emancipar-los i que es declaren independents.

                Està assegut a la dreta de tots els progressos i avanços i des d’un lloc tan eminent ens ensenya que només ell podrà conduir-nos a la felicitat que tots desitgem”. I diga tot el poble: Amén!

                                                    Toni Mestre. Diumenge 26.09.04

Cosmopolites.

Sempre m’han fet riure els cosmopolites. Els he trobat, amb aquella desimboltura displicent als aeroports o als hotels, ridículs. Gent grotesca que sovint amaga complexos i petitesa davall de vestits de moda, de conductes afectades i del domini de llengües pretesament superiors. Però també n’hi ha que no han eixit pràcticament del seu barri i van per la vida de cosmopolites. D’aquests últims al País Valencià en tenim un fum, sobretot a les tres capitals provincials i provincianes. No es tracta d’una malaltia només local, però la condició vicària del nostre poble en propicia el desenrotllament i contagi.

                      Tot açò ve perquè he llegit un llibre d’Ed. Afers, curt d’extensió però llarg i ample d’intencions, que es diu ”El parany cosmopolita”. És del periodista i escriptor valencià Jordi Sebastià, qui hi diu la seua sobre un tema de gran interés i actualitat. Perquè resulta que, si això del “cosmopolitisme”, que ara alguns diuen “globalització”, és antiquíssim i ve, com quasi tot, dels grecs, en el sentit actual naix amb l’expansió colonialista europea dels segles XVIII- XIX. Com diu l’autor “el cosmopolitisme, la major màquina d’homologació cultural mai vista, és una invenció occidental exportada –a sang i foc- a la resta de la Humanitat”.

                       Un assaig, discutible però oportú, ben estructurat i d’una gran claredat expositiva, d’un valor universal, però com diria Joan Fuster “dedicat, sobretot, a valencians”. Sí, a nosaltres, víctimes  seculars d’una política imperialista veïna que s’ens presenta, des de l’escola, com oberta, mundana, cosmopolita, integradora i plural (?) en clara oposició als “tancats nacionalismes”. Alerta, doncs, amb aquest parany cosmolpolita-globalitzador, de mortífera eficàcia, que “és en realitat la cobertura per a la destrucció del gran valor antropològic que representa la diversitat de les societats humanes”. Deixar de llegir aquest llibre seria, si més no, suicida.

                                                        

                                                        Toni Mestre. Diumenge 19.09.04

Collonades.

Collonada” és “feta o dita estravagant, enutjosa o poc important”. També és acció pròpia d’un home, dit “colló”, curt d’enteniment o mancat d’energia. Cal dir que “colló” a més és sinònim de covard. D’ací “acollonir-se”. Dit açò tractaré de dues “collonades” antivalencianes que, com a poble, patim, segons sembla, sense remei a la vista.

                El nostre país va ser, des de la seua fundació per Jaume I, un estat independent dins la Corona d’Aragó de la que ja formaven part aleshores tres països: Catalunya, Aragó i les Illes, a més de la senyoria de Montpeller. Aquell regne, independent no ho oblidem, desaparegué conquistat, i reduït a província de Castella, l’any 1707. Perdudes les llibertats va conservar, per inèrcia, el nom, Regne de València, com hem vist en el mapes que ha publicat aquest diari. Però ja des del segle XVII apareix “país” i “país valencià” per a denominar el territori. Nom que prosperà durant el segle XVIII i primers del XIX on és molt abundant en la documentació. Retrocedí durant la Renaixença, enyoradissa de les glòries regnícoles i reviscolà durant el primer terç del s.XX amb el republicanisme majoritari dels nostres intel.lectuals. A més, amb la divisió provincial, l’afegitó de Requena i Villena i l’amputació de Cabdet, allò de “regne” patinava.

                 El neocentralisme castellano-espanyol del segle XIX i del XX imposaren, des de la dreta i des de l’esquerra, cas dels anarquistes, l’enutjosa collonada de “Levante”. I el pseudo-autonomisme de l’Estatut de 1982 rematà el treball amb l’estravagant collonada de “Comunidad Valenciana”, que de seguida quedà en “La Comunidad” (Ave Maria puríssima!). Mireu sinó qualsevol diari. En aquest mateix, l’1 de setembre, Rafael Torres, en l’article “Terrores de agosto”, escrivia “Galicia, Levante, Andalucia…”. Els italians saben que no hi ha res pitjor que ser “cornuto e coglione”. Tanmateix, ací, molts viuen tan feliços.

                                                    Toni Mestre. Diumenge 5.09.04.

Barbers.

L’altre dia vaig sentir dir a un valencià de la meua edat, demà faig seixanta-un anys, un refrany que no coneixia però que, com la majoria de les dites populars de la nostra llengua, té força raó. Parlant amb un altre, i recordant que tota acció necessita d’una bona preparació, va dir: “El bon barber arremulla primer”. Potser la “nostra” gent jove, el “nostre” futur nacional, no sap ni que era un barber, ni amb què arremullava ni perquè arremullava abans d’afaitar.

                       He posat entre cometes “nostra-e” perquè no tinc gens clar que la joventut valenciana, en conjunt, siga nostra, ni nostre el futur que anuncia. Hi ha excepcions magnífiques, esperançadores, heroiques… Però així, generacionalment vista, al menys a la ciutat de València, i en general a les grans poblacions del País Velencià, la cosa pinta d’allò més negre. Naixen, creixen, es desenrotllen, o millor s’enrotllen, en uns ambients més aviat negatius. I no només nacionalment, sinó des de qualsevol punt de vista. Destructius col.lectivament i individual. Amorrats al piló de  televisions terroristes i encegats pels aparadors enganyosos del consum pugen torts, sense guia ni poda que els prepare per aguantar les ventades del futur. Diàleg no tant imaginari: “Però què és el futur?”. “El futuret, el futurot” que cantà amb ironia l’Ovidi Montllor. “Qui era aqueix Montllor?”. “Un cantant”. “D’Operación Triunfo”?. “Això, va triomfar tant que no va cantar mai a Canal 9, la seua, en teoria, televisió”.

                        Les escoles, algunes, fan el que poden, però la dura realitat s’imposa. El nostre futur, el futur dels valencians, està en mans d’enemics mortals del nostre poble. De barbers assassins que arremullen arterosament el nostre jovent per tal d’afaitar-li no la barba, sinó el cervell. I ausades que ho estan aconseguint. El futur, tal com ens va la fira, és un forat negre. I pudent. És això el que volem?

                                                      Toni Mestre. Diumenge 21.09.03

Desolacions.

“Desolat”, segons els Diccionari Fabra, es diu “d’un indret inhabitat, desert, abandonat”. Com la capital valenciana aquests dies. L’adjectiu es pot interpretar en un sentit físic o moral i té, en principi, un toc negatiu, oposat a “viu, gojós, alegre”. He dit en principi, perquè si analitzem la situació amb una mica de rigor caldrà reconéixer que, en realitat, és ara quan, els pocs que hi quedem, podem gaudir-ne sense embussos, atropells, sorolls ni gentades. Sense els milers de vehicles i vianants que l’ofeguen i embruten la resta de l’any. Els carrers semblen més amples, les voreres més netes, els arbres més verds i acollidors.

                                         Els arbres! Quin be tan escàs i tan poc valorat entre els valencians! Vull dir els arbres urbans, els que animen els carrers o formen parcs i jardins. La seua raresa fa de les ciutats i pobles valencians sense excepció indrets sempre desolats, especialment a l’estiu. Crida l’atenció quan viatgem per altres països, de molt menys sol que el nostre, veure la gran quantitats d’arbres que adornen aquelles poblacions. A molts llocs la gent viu a autèntiques ciutats-jardí.  Ja als plànols antics de les nostres ciutats els jardins, cas d’existir, ocupaven sempre una proporció mínima. És veritat que el camp es trobava ben  aprop. Però ara vivim voltats de ciment i asfalt per tot arreu. El camp, el verd, malgrat els parcs que s’han creat des de fa uns anys i encara són joves, és molt lluny. I encara n’ignorem els seus benèfics encants i delits. Potser per això la majoria dels habitants de València valoren tan poc l’horta que els envolta i es mostren indiferents a la seua destrucció a mans de l’avarícia. Un país ben estrany els dels valencians. La seua llum, magnífica, a causa de la carència d’espais verds densos i antics, sovint és, com digué Vicent Andrés Estellés, “exasperada”.

                                         Siga com siga, l’amuntegament en què vivim, a les ciutats excepte agost, i a les costes durant l’estiu, tan agressiu, provoca incomoditats de tota mena. I condiciona el caràcter de la gent. El desola. Com demostren, si més no, les últimes declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant quan diu que li fan “asco” fets molt  punibles, que cal que valore la justícia, però que a ell deurien moure’l a la caritat i al perdó. Una desolació! Ho escric, aquests dies desolats d’agost, desoladament.

                                                                             Toni Mestre

Brossa d´ahir i d´ara mateix.

Tornem 27 anys arrere. 1977. Any  de llums que començaven a encendre’s després del fosc. D’il.lusions que s’encetaven en una albada que ens duria, créiem, a la plenitud d’un migdia sense fi. Que joves érem! Que lliures i generosos! I que pervertits! (Entemguem-nos: perversió és la separació de la norma en la conducta. I aleshores la norma era el franquisme més immoral ).Aquell any eixiren un grapat de discs de Cançó que foren banderes d’aquella gran generació. D’entre tots vull avui destacar “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda i Tapineria. Un LP de rock català fet per valencians i a València que a hores d’ara, i  des de fa dècades,  ha esdevingut objecte de culte.

                Però ja no caldrà que el busqueu per mercats del disc ni que pagueu preus astronòmics. L’editora Discmedi de Barcelona n’ha tret una edició que és tot un luxe. Dins d’un cofret que reprodueix la portada del original, bellíssima metàfota d’aquell País Valencià, hi trobareu dos CDs, un d’ells reproducció del disc de vinil i l’altre amb l’audio “Lluna pirata, que inclou a més un tema inèdit i un videoclip, i dos llibrets amb material gràfic de l’epoca (fotos, cartells, crítiques de premsa i opnions de gent tan grossa com Pau Riba, Mariscal, Sisa, Toni Marroc, Daevid Allen, etc. Elogis i nostàlgia a manta. Però també , per part meua, ràbia. Irritació contra tots aquells, partits o sencers, d’esquerres o de dretes, que malvaren un fruit que ja s’albirava: el de la recuperació per part del poble valencià d’una veu pròpia. I tan digna com qualsevol altra.

                Una alegria, doncs, el retrobament amb una “Brossa d’ahir” que es manté tan verda, actual i rebel com sempre. Que, com els treballs de Juli Bustamente i  de Remigi Palmero, obrí un bell carril dins de l’autopista de la Cançó. Per on corren veus velles i noves. Des de Lluís Miquel, que trau nou disc!, fins a Feliu Ventura, que ha tret “Barricades de paper”, entre molts altres. Bona “brossa”, Pep! Volem més discos teus!

Toni Mestre. 11/07/2004.

Vespres.

Fa exactament  setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.

             Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!

                                       Toni Mestre.

Diumenge 16.07.06.

La Bassa.

A aquestes alçades de l’any, un colp acabat el curs, començaven a casa els preparatius per a les vacances d’estiu. El destí sempre era el mateix: cals avis materns, que vivien a la partida de Cap Negret d’Altea. Ma mare es retrobava amb els seus pares i el meu germà i jo teníem per davant dos mesos llargs en plena natura: una partida rural amb cases disperses i una platja verge a dos-cents metres de casa. El pare venia en agost, el seu més de vacances. Gran nadador, ens va ensenyar a nadar en aquella platja de pedres blanques i redones aportades pel riu Algar al llarg dels segles. Als dos o tres metres de la vora hi havia un escaló que marcava el límit entre els còdols i l’arena del fons, situada a tres o quatre metres de fondària, on creixien ja les praderes de posidònia, l’alga que en deia la gent. L’aigua era neta i transparent i encara avui, quan haig de suportar tractaments enutjosos, el meu pensament se’n va a aquelles profunditats on em capbussava amb el meu germà mentre em retorna a la boca un gust salat perdut per a sempre.

   Hi passàvem tot el matí i en tornar a casa a dinar pel polsós Caminal del Marqués, si venien amb nosaltres alguns treballadors de la teuleria de Rostoll que baixàven a la platja a refescar-se i netejar-se de terra, ens atansàvem a una bassa redona i fonda que hi havia a la vora. Sols, hi teníem prohibit el bany. L’aigua era dolça i ens llevava la sal que portàvem a la pell. He recordat aquests moments de joia infantil en contemplar una fotografia de l’Índia publicada en una revista on hi ha un grup de xiquets i tres adults que es capbussen feliços en un estany del seu país. El goig del bany en temps de la calor, l’alegria de participar els uns i els altres en un joc gratificant per a tots, la innocència d’un acte social ple de gràcia i d’espontaneitat… L’aroma intens d’uns instants de felicitat recuperat més de mig segle després.

                                                   Toni Mestre. Diumenge 2 de juliol de 2006.

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

Octubre 2021
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
Toni Mestre

De dalt a baix.

EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

WAGNER. Música. Política. Bukowski. Literatura. Arts. ESCOLA PÚBLICA. PAÍS VALENCIÀ. SOCIALISME.

Tal faràs, tal trobaràs

primavera valenciana

WordPress.com News

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: