Toni Mestre

Simple valencianisme.

(c)Francesc Vera Casas

Fa uns dies s’ha fet pública la donació al poble valencià de la magna col.lecció pictòrica de Pere Maria Orts i Bosch. Els que el coneixien, els seus amics, o l’estimaven, els seus lectors, ja sabíem del seu patriotisme, de la seua dedicació a la història i cultura del País Valencià i del seu antic afany col.leccionista. Gran part del fruit d’aquesta dèria de pròcer passa ara en herència generosa als qui com ell portem el noble gentilici de valencians. Gràcies pel que em toca, Pere Maria. Gràcies per tota la seua vida, senyor Orts i Bosch. No esperàvem menys de tu, de vosté.

                     Perquè Pere Maria Orts, seguint l’exemple d’altres valencians “valencianistes”, sovint insultats i agredits precisament per això, per valencianistes, per defensors de la veritat històrica, de la netedat dels orígens, de la dignitat nacional del nostre poble, al servei del qual han viscut i treballat, ara ens deixa hereus dels seus bens artístics a tots, amics i enemics, inclosos aquells que l’han volgut escarnir i l’han motejat d’enemic públic dient-li “catalanista”. Tornar bé per mal és virtut de persones, rara avis entre nosaltres!, cíviques, sàvies i tolerants. Com ho és ell.

                    Tinc amb Pere Maria Orts alguna afinitat a banda de l’amor pel nostre país i pel nostre poble: uns orígens comarcals comuns. Tant ell com jo tenim les arrels a la Marina Baixa. Ma mare també va nàixer a Benidorm, i encara que va viure la joventut a Altea, on jo em vaig immergir en l’idioma, em va passar el mateix ric valencià comarcal de Pere Maria, amb aquell accent  tan musical, aquell vocabulari tan genuí, aquelles expressions tan sucoses. El dia de l’acceptació oficial de la deixa el president de la Generalitat va qualificar l’acte de “valencianía extrema”. No va usar la llengua de la Marina, sinó el castellà. És clar que, el pobre, ignorant de tantíssimes coses, no sap que el gest patriòtic de Pere Maria Orts i Bosch ha estat només de “simple valencianisme”. 

                                                      Toni Mestre. Diumenge 14.11.04

Anar a la mar.

La nit del 23 al 24 de juny, la màgica Nit de sant Joan que obria la porta de l’estiu, començava tradicionalment a la ciutat la temporada dels banys .Això era abans dels anys cinquanta del segle XX, quan el món rural, reglat per normes que es remuntaven a la prehistòria, dominava la societat. Quan l’home vivia encara en contacte íntim amb la Natura, en depenia directament, i la respectava. I els banys de mar, sempre comptats i senars, eren ordenats pel metge. Però la majoria de la nostra gent obrera o llauradora ni s’acostava a la platja. Si de cas hi anaven un dia en tot l’estiu. El dia d’anar a la mar. Tot un esdeveniment. I les platges, la marina que deien, eren encara un lloc natural, intacte.

                 Ara, si bé tot l’any és temporada, és a primers de juny que comença la invasió massiva del litoral. Sembla que molta gent té pressa per fer-se morena abans que el veí. Encara que l’aigua estiga massa freda o el temps no acompanye. Aquests últims caps de setmana a la platja de la Malva-rosa, que és la que tinc més a la vora, semblava petita. Una gentada, una multitud bigarrada i cridanera, omplia l’ample areny  de gom a gom. Massa gent i massa calor al matí per a fer el passeig habitual fins el port i tornar. Millor esperar el vespre, quan l’hora violeta.

                  O caldria dir l’hora violada?  Perquè l’espectacle de la platja, sense oblidar porcades com l’hotel de “Les Arenes” i altres fems, després de l’ocupació dominical dels banyistes és desolador. En primer lloc, les ones segueixen llançant tota mena de brutícia, des de troncs a fruita podria passant per compreses, etc. sobre l’arena. I  els usuaris han deixat seu al darrere una estesa de pots, plàstics, paquets de tabac, puntes de cigarret, etc, que fa por. Les paperes són plenes a vessar, però n’hi ha poques i a més els gossos n’escampen els continguts. Un fàstic diari amb bandera blava! Per això la brutícia de la Nit de sant Joan em sembla la més natural i justificada de l’any.

                                         Toni Mestre. diumenge 27.06.04

                                                      

Vicis d´origen.

Fa un grapat d´anys que ens diuen que vivim en democràcia. I formalment és així. Tenim una constitució, uns parlaments, unes institucions que reponen a criteris que universalment són considerats democràtics. I tanmateix hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar d´acord amb allò que ens diu que la democràcia, a més de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l´electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques i el sistema de partits, comporta el reconeixement d´una sèrie de llibertats civils, com les de reunió, premsa, religió, expressió, etc. No cal ser cap linx per a veure que ací el sistema no respon al cent per cent a l´anterior definició.

Els demòcrates que visquérem la fi de la dictadura i el principi del règim actual tenim claríssim com vàrem ser víctimes d´una estafa monumental, d´un truc fraudulent amb el qual tots els franquistes/feixistes que havien escanyat morament i física aquest país i l´estat duran dècades esdevingueren de colp “demócratas de toda la vida” quan en realitat seguien sent els mateixos totalitars de sempre, afectes als principis de sempre i fidels als mètodes delictius de sempre. Al País Valencià, amb la canallesca “batalla de València” que s´inventaren i pagaran per tal de barrar el pas a l´esquerra i al nacionalisme no espanyol, tinguérem una dreta que és un dels exemples més bords d´aquesta conducta clarament bruta i antidemocràtica. Diputats i senadors manipularen l´opinió, agrediren representants populars, empararen atemptats, etc. amb la més gran impunitat. Molts d´ells, ja morts, tenen dedicats carrers a les nostres ciutats. Tot un estímul per a les noves generacions feixistes que continuen atemptant sempre que volen contra seus de partits polítics, llibreries, centres culturals, etc. Que, fidels als orígens, es permeten encara el luxe de rebentar actes legals tot passant-se la democràcia i les llibertats que comporta pel folre dels d´allons.

Toni Mestre. diumenge 21.05.06

Ara fa un any.

Va ser ara fa un any, a primers de juny de 2005, que s’em van presentar els primers símptomes de la malaltia que arrossegue des de llavors. El ventre va començar a acumular líquid que un colp analitzat va denotar clarament un component maligne. Em van fer tota mena de proves que descartaren afeccions a òrgans vitals. Tot venia d’una inflamació del sac peritoneal. Segons alguns metges amics era una malaltia greu, com totes les cancerígenes, però no mortal de necessitat. Tothom em recomanava ànim i confiança. Ara els tractaments estan molt avançats, deien. A primers d’octubre vaig començar les sessions de quimioteràpia, unes cinc hores de goter cada tres setmanes.En principi semblava que tot anava bé, però a partir de la sisena sessió el tractament es demostrà inútil i a partir de la vuitena calgué canviar-lo. I en aixó estic. Sembla que la nova químio va millor, però en total he perdut quinze quilos i em trobe en un estat general que podem definir de precari.

                                 Cal dir que en un any el meu horitzó vital s’ha reduit considerablement. Moltíssimes coses que em semblaven de gran importància l’han perduda i la salut, o les seues deficiències, ha vingut a ocupar tot el meu interés. No cal dir que l’estiu passat no vaig fer vacances i ha hagut de renunciar a molts actes i convocatòries que els anys anteriors havia atés sense problemes com la presentació de premis, etc. També vaig deixar d’anar regularment al cinema i al teatre i només esporàdicament he assistit a la presentació d’algun llibre o a alguna exposició. Faig molta vida de casa i, això sí, he guanyat molt de temps per a la lectura i la música gravada. Afortunadament els amics no m’han oblidat i em visiten amb regularitat. Ara m’acaben de comunicar que un grapat de col.lectius del nostre país m’han atorgat el Premi “Ovidi Montllor” al suport a la música en valencià que s’atorgarà el proper dia catorze a El Micalet. Gràcies, companys. Espere poder anar a recollir-lo!

                                                                     Toni Mestre. diumenge 04/06/06

                                                                     

Bocins de memòria.

Dos llibres de recent aparició, “Quan anàvem a l’estraperlo” de Víctor Labrado i “La xufa” de Cristòfol Martí, ens regalen als valencians, sempre tan desmemoriats i desinformats, dos saborosos bocins de memòria col.lectiva. Memòria, a banda de la facultat de retenir i recordar imatges i idees adquirides és també l’escrit en què són exposats certs fets, destinat a recordar-los. És el cas dels llibres d’autors valencians que ens ocupen.

                   El primer, editat per Angle Editorial, de Manresa, és una nova incursió de l’autor de Sueca en la reconstrucció d’un temps entre la novel.la i la crònica. Després dels èxits de “La mestra” , editat per 3i4, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera, ara ens trasllada als anys que van entre els últims de la guerra i els primers cinquantes: els anys de l’estraperlo. Temps de repressió, misèria, por, fam…  L’autor reconstrueix, a partir de testimonis directes, el món de l’estraperlista de bicicleta. Un raig de llum sobre uns anys terribles; un emocionat homenatge a una generació que anava amunt i avall baratant oli, arròs i blat, i sempre fugint de la terrible guàrdia civil, “a defendre’s la vida”. I un monument a l’dioma oral. Imprescindible

                   Cristòfol Martí, d’Alboraia, ens ofereix, editat per Denes de Paiporta, col.lecció Bàsica, tot un tresor d’informació sobre la xufa i els gelats tradicionals valencians. Una aportació alboraienca, viva i viscuda, a un món del qual sabem ben poc més enllà del tòpic. Des de l’origen del tubercle, passant pels treballs i les eines del seu conreu, assistim a l’aparició i expansió de l’orxata de xufa i els altres gelats tradicionals valencians. Coneixem les orxateries d’abans i d’ara. Els comerciants. El problema de la xufa africana. I finalment, capítol importantíssim, ens informem de primera mà de la greu degradació actual de l’Horta. De lectura amena i fàcil, i il.lustrat amb fotografies antigues, és com l’anterior un llibre també imprescindible.

                                          Toni Mestre. diumenge 06.06.04

                                          

                                    

Llibertat!.

Tal dia com demà de dins de dos anys en farà tres-cents d’aquells fets d’Almansa que tots sabem. Tots? Ho acabe d’escriure i em ve el dubte. Un dubte gros. Perquè potser vosaltres, estimats lectors d’aquesta columna, els teniu ben presents. Tan presents, aquells fets vull dir, que tres segles després condicionen cada dia les vostres idees i conductes; que les vostres vides s’orienten i s’estenen encara a partir d’aquell “mal d’Almansa” esdevingut el trist 25 d’abril de 1707. Però a mi em preocupa el silenci, la ignorància o la indiferència, culpables, sí, de tants i tants  valencians, especialment dels que tenen responsabilitats polítiques al País Valencià, sobre la commemoració. Per a la major part del nostre poble, amb la Generalitat i l’ajuntament del Cap i Casal al front, el 2007 serà només l’any de l’”America’s Cup” i prou. M’ho veig vindre. I, fotre!, m’esgarrife,  m’indigne i em rebel·le.

    M’esgarrife de pertànyer a un poble tan moll i foll. Tan oblidadís d’allò tan important com són la història i la independència nacionals. Tan manipulable pels que pesen i remenen les cireres sempre en contra dels nostres interessos.  M’indigne de veure’l tan ajustadís a realitats bordes imposades des de fora. Tan abocat sempre  a seguir modes i maneres forasteres amb greu desafecció per les pròpies. Tan obert i receptiu al castellà o l’anglés i tan tancat i agressiu envers la llengua pròpia a la que li nega el nom i l’arrel amb fúria suïcida. I no em puc estar de rebel·lar-me amb totes les meues forces. Perquè el contrari seria ser ingrat a la llet que he mamat, al llegat cultural que he heretat dels valencians lleials que m’han precedit i perquè no vull ser motejat de cornut i colló pels qui demà em seguiran. Per tot això visc i treballe. Per tot això cada 25 d’abril em drece en el llevant de cara al nostre futur col·lectiu, dels que portem ací 777 anys, o una o dues generacions, o només acaben d’arribar, i en nom de tots cride: Llibertat!

                                                                 Toni Mestre

                                                                  Diumenge 24.04.05

Aire Lliure.

Diumenge de Pasqua! Dia gran de la Mediterrània. Dia d’eixides al camp, de jocs falaguers i de berenars a l’aire lliure. Dia de celebració general de la resurrecció anyal de la Natura després de la mort de l’hivern. Els valencians, com els catalans, dins de les celebracions cristianes de la passió, mort i ressurrecció de Jesucrist, que arrepleguen, pam dalt pam baix, les del deu Adonis, celebrem més la part positiva, la resurrecció, que no pas la negativa, la mort, com fan els castellans. I ho fem sobretot amb celebracions que comporten jocs, cants i menjars. Celebrem la vida que retorna perquè som un poble vitalista que no té “el sentimiento tràgico de la vida” del poble de ponent.

Fins fa unes dècades la nostra gent eixia al camp i es posava en contacte amb la Natura resucitada on s’esdevenien actes de gran importància sociocultutal: la coneixença entre joves de diferent sexe de la qual eixien moltes parelles. Tanta aficció posaven alguns en això de la coneixença que esdevenia carnal i nou mesos després hi havia collita de criatures. Algunes que el pare no reconeixia acabaven al torn de l’hospital on esdevenien, cruelment, bords. Hi ha una dita del nostre poble que ho recorda: “Les monges de l’hospital saben els que són de Pasqua i els que són de Carnaval”.

Ara les coses són radicalment distintes. Algunes, però, no han canviat. Per exemple la necessitat vital que tenim tots d’eixir, amb l’arribada del bon temps, a l’aire lliure. De sentir-nos alliberats de l’ofec i l’opressió de les  ciutats. Unes ciutats cada vegada més asfixiants, més altes i estretes, presons amb barrons de trànsit, soroll i contaminació. És el cas que el camp cada vegada està més lluny i més urbanitzat. I que l’aire lliure cada any recorda més la presó de la ciutat. Només ens queda la il.lusió d’empinar ben alta la milotxa i enviar-li telegrames que diguen SOS, SOS, SOS… Malgrat tot: Bona Pasqua!

Toni Mestre. 20.04.2000

 

Religiositat.

La religiositat, segons el Fabra, és la disposició per als sentiments religiosos. I aquests sentiments, que han acompanyat des dels seus orígens la Humanitat, és evident que han evolucionat al llarg del temps i que no sempre han estat el mateixos en tots els individus. I també queda clar que cada poble, cada nació, vull dir cada unitat de llengua i de cultura, ha tingut una visió global diferent del món i de la vida i, conseqüentment, del fet religiós i n’han mostrat una disposició distinta, pròpia.

        Els valencians no som cap excepció. En els més de 750 anys d’història el nostre poble ha desenrotllat una religiositat peculiar, filla de l’esperit català-mediterrani dels nostres avantpassats vinguts amb Jaume I. Un món de pràctiques i creences, unes devocions i un tarannà que ens distingeixen de les nacions que ens envolten, especialment de la castellano-espanyola. El que allà és misticisme i, com va definir Unamuno, “sentimiento trágico de la vida”, ací és clarament realisme i  jocúndia i alegria de viure. Només cal veure com, en aquestes dates, els castellans-andalusos posen l’accent el la passió i la mort mentre els valencians-catalans ho centrem tot en la resurrecció. El seu dia gran és el Divendres Sant, el nostre el Diumenge de Pasqua.

        Les processons que recorrien fins no fa molts anys els carrers de les nostres ciutats tenien molt poc, o gens, a veure amb les d’ells. Però a poc a poc han anat colonitzan-nos també en aquest camp. Hem incorporat elements de la seua cultura religiosa basada en l’horror, la sang torturada i el dolor exagerat. Però la vitalitat valenciana s’ofegava en aquella mar amarga. I, al menys al Cabanyal, sorgiren figurants que animaven una mica aquell panorama. Ara, una passa més en la destrucció del nostre poble, es parla de suprimir tots els personatges no estrictament relacionats amb el drama que es vol representar. Ja s’ho faran. Però són el millor, i el més sa, de les nostres desfilades.

                                                               Toni Mestre. Diumenge 8.04.01

Brando.

Marlon Brando tenia divuit anys més que jo. Ell era de 1924 i jo de setembre del 42. La primera pel.lícula seua que recorde, pel gran ressò publicitari que desfermà, va ser “Viva Zapata”. No era tolerada, però alguns anys després, de reestrena, la vaig veure, com  “Julius Caesar” i “On the Waterfront”, que ací es digué “La ley del silencio”. L’actor va esdevenir de seguida l’heroi de la meua generació. Tots volíem ser Marlon Brando. Ser com ell era en les pel.lícules: durs, rebels i , si calia, cruels. Però també generosos, i febles, capaços de plorar. Humans, al capdavall. I tots n’imitàvem gestos, maneres, mirades… Allò de la roba encara no era possible, però quan s’estrenà “Désirée” el curs de “preu” dels jesuïtes s’omplí de pentinats cap avant, com el que hi portava Brando-Napoleó.

               L’apoteosi arribà amb la seua única pel.lícula com a director: “El rostro impenetrable”. Quin festival! Els lletjos l’acusaren de narcisista. Home, què! Allò era talent. I no ho suportaren. Pitjor per a tots: no tornà a dirigir. Després el vàrem veure madurar, envellir, esdevenir immens, mite. Ara, com un vell i gros elefant, s’ens ha mort deixant-nos l’enorme herència del vori de tantes intenses, brillants, magnes, interpretacions. Com estava en el paper d’advocat defensor de “Una árida estación blanca”! Quina fecunditat! Entre tant de gra, què ens importen alguns brins de palla!

                  Jo comprava “Film ideal”cada més. Tinc davant un exemplar de maig de 1959. En la secció “Panorama” que escrivia Juan Cobos m’assabente que Visconti volia Marlon per a “Senso” amb Ingrid Bergman en el paper de la comtessa Serpieri que faria Alida Valli. No va poder ser, però quin melodrama de luxe es va perdre el món! També aleshores es digué que la Metro havia volgut  Marilyn Monroe per al paper que va fer Maria Shell a “Els germans Karamàzov”. Monroe, Brando… bells rostres d’una joventut. La dels primers seixantes.

                                                                   Toni Mestre. Diumenge 18.07.04

Respectes i Ofenses.

A tothom ens agrada que ens respecten. Que se’ns considere bé. Que se’ns valore. I que es valoren els nostres valors. El contrari ens ofén. Però molts pocs de nosaltres estem disposats a respectar i no ofendre els valors d’altri. Només perquè no són els nostres i de vegades ni s’assemblem. Però ací caldria deixar ben clara una cosa: no tots els valors són iguals ni per tant igualment respectables. Hi ha gent, o col.lectius, que valoren, és a dir estimen o preuen, idees o persones clarament menyspreables. Per exemple l’aplicació de la pena de mort, l’odi racial o la figura d’Hitler pels neonazis. Normalment aquesta gent defensa la imposició fanàtica dels seus “valors”. Al món occidental emparats per les llibertats democràtiques. Als països on dominen amb la repressió criminal de l’oposició.

       Ara tenim en dansa un nou episodi d’intolerància fanàtica a càrrec de polítics musulmans que instrumentalitzen les seues masses ignorants contra la publicació, fa cinc mesos!, d’unes caricatures sobre Mahoma, visca l’humor!, a un diari danés. Hem vist de bell nou carrers plens de desgraciats que, com en la trista batalla de València, fan el joc a polítics desvergonyits en nom d’uns “valors” discutibles, sinó absolutament rebutjables, la defensa dels quals distrau molts ciutadans dels autèntics problemes, de les ofenses reals, que pateixen cada dia per culpa de les seues classes dominants: manca de drets bàsics, de llibertat de premsa, de separació de religió i Estat o que la dona puga decidir amb qui es vol casar. La pitjor caricatura de Mahoma és fer atemptats terroristes en nom seu, matar i autoimmolar-se amb la coartada d’una mala lectura del seu llibre o atacar els llocs de culte d’altres religions. O ja hem oblidat la destrucció pels talibans, el març 2001 i a canonades!, dels budes gegants excavats en la roca del penyasegat de la vall de Bâmiyân, a l’Afganistan atroç d’aleshores?

                                                      Toni Mestre. Diumenge 12,02.06

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

Agost 2022
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  
Toni Mestre

De dalt a baix.

EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

WAGNER. Música. Política. Bukowski. Literatura. Arts. ESCOLA PÚBLICA. PAÍS VALENCIÀ. SOCIALISME.

Tal faràs, tal trobaràs

primavera valenciana

WordPress.com News

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: