Toni Mestre

Un concert a “La Fenice”

16 de març de 1995. De manera miraculosa hem aconseguit dues entrades. El concert comença a les vuit del vespre. Ha plogut fa poc i Venècia llueix com un peix acabat de traure de l´aigua. Des de l´Hotel Belsito, situat ben a la vora, per carreronets deliciosos, travessant pontets i canals solitaris, ens acostem al teatre per la porta de darrere. La “porta d´aqua”, antigament la més important posat que per ella accedia l´aristocràcia, que arribava en góndola des dels seus palaus.

Ara es la porta de càrrega i descarrega de l´escenari. Passem per davant de l´hotel “La Fenice”. amb el patiet d´entrada vestit de verd, i eixim a la plaça del teatre. La façana neo-classica, amb bustos i al.legories, domina la serenitat del “campiello”, que com tots els de la ciutat presideix l´antic brocal d´un pou antic. Els llums estan encesos i s´observa una activitat desusada. Hi ha un vell café a la dreta que vessa de gent i soroll. Però nosaltres frisem per entrar i veure tranquil.lament l´interior del teatre.

La Fenice- Venecia

Només passar el control, a la nostra esquena, sentim una veu que diu amb un punt de sornegueria: “Bona nit!”. Ens girem i ens trobem amb Mara Calabuig, periodista i amiga de València. La saludem sorpresos, Va amb la seua filla i la pintora Antònia Mir. Totes tres porten abrics llargs de colors suaus. Passegem els vestibuls, l´única part del teatre que s´ha salvat dels incendis. Una taula entre dues altes columnes de marbre rosa amb unes dones, membres de la societat que organitza el concert, on venen el programa i material sobre “La Fenice”. És allà on el servei de premsa ens ha deixat un gran sobre amb llibres, diapositives i un vídeo editat amb motiu del bicentenari, celebrat el 1992, Tot magnífic, com l´interior de la sala que contemplen per primera vegada des d´una llotja del primer pis, el bigarrament de l´interior, vist així de sobte, talla l´alé. Em ve al cap el començament de “Senso”, de Visconti, amb Alida Valli ocupant, amb altra gent, una llotja, potser la mateixa qu exafem ara, mentre la platea bull d´uniformes austríacs i als pisos alts esclata una manifestació nacionalista.

La sala actual no és l´óriginal de 1792. Aquella, i la que la va succeïr es cremaren. No és veritat qu eel nom de “La Fenice” vinga de l´au mitològica que renaixia de les cendres. El nom li ve de la societat de musicòlegs que en propicià la construcció quan la Republica vivia els seus últims dies d´estat independent. L´aspecte actual de la sala és si fa no fa el mateix de mitjans del segle XIX, quan l´estil del Segon Imperi francés s´extenia per tota Europa. Si ho mirem bé es troba a un pas del “Pompier”. temperat, això sí, pel bon gust i la gràcia locals. Crida l´atenció el seu tamany. Ni gran ni petita. A escala humana, com tantes coses a Venècia. I suau. Ens trobem al si d´un instrument extraordinari, capaç d´emetre les notes més pures.

Baixem a la platea on tenim les nostres localitat. Els llums estan tots encesos i el teatre lluu embolcallat en una suau combinació de colors on han estat combinades amb saviesa només tres gammes: el verd, el rosa i l´or. El resultat és fantàstic. Un teló de vellut verd fosc amb floretes daurades i una franja brodada en or i rosa oculta el teló de boca pintat. Actua el Quartet Glazunov. Quatre joves russes, de solta cabellera, rossa o d´aquell color roig dit venecià, vestides de negre, interpreten obres de Glinka, Glazunov i Shostakovitx.

La música d´aquest últim, en la penombra d´una sala plena d´un públic atent, amb una elegància que ve de generacions, em porta lluny. No sé on- A poc a poc oblide que, damunt d´aquell escenari, va viure i morir per primera vegada Violeta “la traviatta”; que mentre hi dirigia una simfonia seua Richard Wagner es va sentir tan malament que va morir després a un palau del Canal Grande; que en la llotja central del primer pis, plena d´espills i cornucòpies daurades, van seure, entre altres personatges històrics, els últims forasters senyors de Venècia, Francesc Josep d´Austria i la neuròtica Elisabet de Baviera. Tot s´esvaeix. “La Fenice” es un vaixell que ningú mena, un nou “Bucentaure” ducal que navega perdut per mars antics d´oblit i de noira cap a un destí que desconeix. Per moments em sembla sentir un clapteig d´ones que colpeja insistent, entenrc, els flancs del teatre.

Toni Mestre (Fragment del llibre inèdit “Silencis i penombres”)

De dalt a baix.

Vaig conèixer a Toni Mestre en la seua llibreria Ausiàs March i devinguerem bons amics. Toni compaginava la llibreria amb el programa De Dalt a Baix en Ràdio Peninsular. Tot acò passava en 1977, any del meu retorn definitiu de l´exili i de la primera edició del meu Passeig sentimental d´un exiliat valencià.

En aquells anys de la transició el equip que realitzava De Dalt a Baix els veia com freturosos mantenedors dels valors i tresors del poble valencià, al bresol de la nostra cultura i impulsors de la revivència de la nostra llengua e identitat com a poble major. Va devindre tan popular aquella emissió de ràdio que era un plaer passejar-se abans el dinar pels carrers dels pobles i sentir eixir de les cases les veus de Toni, Ferran i Rosa.

L´obra De Dalt a Baix fou inmensa. Va fer conèixer als millors dels nostres escriptors i poetes clàssics i de la Reinaxença; danses i cants de la terra; les comarques agrícoles i industrials; festes, tradicions, costums i història del nostre país. Gran va ser la seua aportació per a la conquesta de l´Estatut i defensa dels drets del poble valencià.

De Ràdio Peninsular, Toni i el seu De Dalt a Baix passaren a Radio Cadena amb un temps inferior i horari no molt adecuat, fins anar a parar a RNE, reduïnt de més en més l´emissió fins acabar “carregant-se” a Toni i la seua emissió tan valenciana.

Fron a tan gran injustícia, tots els amics valencians d´aquest gran valencià i de Dalt a Baix tenim que fer sentir la nostra veu, fer testimoni de la més enérgica protesta en la premsa i cartes al director de RNE. Demanem el retorn de Toni Mestre i De Dalt a Baix a la RNE.

VICENT ALCOVER CAMPOS (Levante Dimarts 18.07.89)

La represa.

S’acaba l’estiu, enguany tan atípic, i demà encetem una nova tardor amb l’habitual represa laboral, escolar, etc. De mi puc dir-vos que avui mateix, dia 22, a més, comence dècada. La sisena. Ara sí que veig ja les portes d’allò que diuen eufemísticament “la tercera edat” i és la velledat, “que en valencians mal prova” com digué Ausiàs March. Jo, de moment, em trobe igual que ahir i vaig fent la meua via.

Bé. Deixant de banda circumstàncies personals us diré que, amb la represa, la ciutat de València ha tornat al caos circulatori. És allò dels els embussos, els aparcaments abusius, la càrrega i descàrrega salvatge i l’envaïment sistemàtic del carril taxi-bus. Gràcies al nostre ajuntament, tan popular ell, el tema segueix “a la figa mandanga”. La capital del País Valencià mai no ha estat un exemple de gestió urbanistica honrada i responsable. Ben al contrari. La sòrdida avarícia de la classe dominant, tradicional detentadora del poder municipal, n’ha condicionat el traçat de tal manera que vivim sotmesos a la llei de la selva promotora. Després d’una tímida apertura, quan Pérez Casado, vàrem tornar a caure en mans, com ha dit algú, de “polítics sicaris dels grans constructors”.Sicaris que hem triat democràticament!.                                   

Gràcies a ells València és, sense por d’exagerar, “la terra dels embussoss, dels fums i dels carrerons”, on quasi totes les vies públiques, degut a seua estretor i a les dobles o triples fileres, han quedat reduïdes a un sol i lent carril només algunes vegades practicable. I no parle només dels barris anteriors al boom del cotxe privat, parle sobretot dels nous espais: l’horripilant nou barri de vora Beniferri o l’asfixiant que creix a l’avinguda de França, per exemple. Encara no estan acabats i ja fan por. D’ací a uns anys seran la imatge de l’horror urbà. Però alguns ja hauran fet el negoci i se’n fotran de València i dels qui hi vivim i viuran. Com han fet sempre. Al menys, i en sóc testimoni directe, des de fa seixanta anys. Ah, la represa!                                                                      

Toni Mestre (diumenge 22.09.02)

Me´n recorde perfectament.

Passat dimecres 12 d´Abril, de vesprada, vaig rebre una telefonada. Algú, el nom del qual no recorde, demanava la meua col.laboració per a participar en un programeta que fan a Canal 9 i que es diu, no sé si mai l´haureu mirat. “Te´n recordes?”. Ni el programa ni qui el presenta m´han interessat mai. De fet la majoria dels professionals i programes de la casa no m´agraden gens. és el cas que el tema que volien tractar amb el meu concurs i el d´algú més era la “Nova Cançó”. T´en recordes?. Haig de confessar que els colors em van pujar a la cara. De primeres no entenia ben bé què volien. Vaig entendre que demanaven la meua col.laboració per tal de localitzar alguns elements de la “Cançó” o documentació gràfica i sonora. Però no, m´aclariren rapidament, em volien a mi. No m´ho podia creure. Els qui m´han perseguit des de fa anys implacablement, els qui mai no donaren cap oportunitat als nostres grups i cantants, ahí està l´exemple d´Ovidi Montllor, se´n recordaven ara de mi per parlar de la Cancó, com d´una cosa passada i superada, que calia soterrar definitivament. “Te´n recordes?”.

La sufocació esdevingué indignació, però vaig aguantar. Què podia dir jo d´aquella Cançó que aparegué durant els seixantes i va assolir gran popularitat i protagonisme els setantes? Jo, vaig deixar caure, no havia cantat mai i havia tingut poc a veure en aquell moviment socio cultural. No va colar. “Si home”, va insistir la veu del meu interlocutor, “Tu tens molt a dir. Allò que feieu a “De dalt a baix”, la llista d´èxits “Quatre Barres” i tot això” Sabien! Se´n recordaven de tot! I tenien la santíssima barra de telefonar-me i intentar embolicar-me en el seu parany, en la seua teranyina petita i fastigosa. Havien pensat en mi amb tota la indignitat, o la inconsciència, de que són capaços. Ells! els de CANAL 9! Volien fer d´una etapa important de la meua vida, del bo i millor de la meua generació i del meu país, un numeret sentimental i hipòcrita col.locat entre la història d´un boxejador sonat i una cupletista pansida. (Després va ser entre el Platanito, el Duo Baccara i Katia Loritz!). Des de Canal 9, que menysprea cada dia la cultura, volien fer, d´un moviment cultural de primera magnitud des del punt de vista nacional, encara viu malgrat ells, una evocació necròfila. “Te´n recordes?” Era increïble!

Era, simplement, aqueixa caricatura de Televisió Valenciana que és Canal 9. Hauria pogut callar-me, dir-los que no podia anar i intentar oblidar l´afront. Però no em va donar la gana. Què guanyava callant? Jo no res, ells la possibilitat de seguir fent malifetes impunement. I ja està bé d´actuar impunement tant ells, els de Canal 9, com aquells que els han col.locat on són: la sucursal local del PSOE. El partit que va usurpar les reivindicacions nacionals del nostre poble per a traïr-les. Un partit “español” que ha destruit en pocs anys les il.lusions i les esperances del País Valencià i el treball dels intel.lectuals i creadors nacionalistes de l´últim segle. Que no ha tingut empatx ni vergonya en utilitzar l´engany i l´abús de poder, la corrupció, per tal de dividir i destruir el nostre poble tot aprofitant-se de les nostres febleses. Clar que es el seu fals autonomisme, espanyolista, mai no ha enganyat cap nacionalista valencià. Però molts desvergonyits i alguns (pocs) ingenus se´n van pujar amb frivolitat al carro del poder. (Se´n pujaran al de qualsevol poder, ja ho veureu d´ací a poc). Des d´ell han ajudat a desfer, amb la major alegria i el millor dels seus somriures llepaculs, el dur treball de reconstrucció nacional fet sota el franquisme i la transició i ens han volgut furtar el futur. I molts dels colps contra el nostre país. i dels desgavells nacionals de què parle, has estat perpetrats des de Canal 9. “Te´n recordes?”. Clar que no tots els que hi treballen tenen la mateixa responsabilitat, però qui treballa amb la merda al remat s´empudega.

I ara, com qui no sap res del cas, em proposen que hi vaja a parlar de la “nova cançó”, pobreta. I que ho faça en un programa tan desnacionalitzador com el que perpetra cada setmana Inés (sic) Ballester! Són bojos? Em convoquen a desenterrar uns cosos, uns casos, que ells han torturat i assassinat traïdorencament. Que durant anys han fet tot el possible perquè ni fossen descobertes ni se´n parlés. Que han volgut desterrar i esborrar de la memòria del poble. Que han intentat anul.lar a colps d´autoodi i mala consciència. Que escarneixen cada dia amb la seua programació nacionalment alienadora…No ho entenc. De veritat. Però potser no són bojos. Són uns cínics que ni tan sols tenen consciència del crim que han ajudat a cometre, i també a amagar i a esborrar, davall la calç viva de la desmemòria nacional. T´en recordes? Tot això li vaig contestar a qui en va telefonar aquell dia. I ho escric ara i ací perquè sàpien també que hi ha gent que no oblidem ni oblidarem mai. Que els tenim ben presents, Des del “senyor X” fins l´últim/a sicari/sicària. De res no ens servirà, quan ja no reste res de res, que d´ací a vint anys, com han fet suara l´exèrcit i l´esglèsia argentins, demanen pel seu crim nacional. Qui l´haja feta, que la pague ara. “T´en recordes?” I tant com me´n recorde! Me´n recorde perfectament!

Toni Mestre. Abril 1995.

Toni Mestre. Origens.

Nota: El 22 de Setembre haguera fet anys. M´ha semblat curiós aquest text donat que, li descriu, era la seua parella Frederic Miquel Martí Guillamón.

“Que com era Toni Mestre? Toni era un optimista total perquè el ser-ho estava dins de la seua persona d´una manera natural. Creia en tot, en tot el que significava cultura i progrés per al país. Qualsevol projecte qu eli presenten, li pareixia possible i important i tot allò que era més necessari en aquell moment.

La seua carrera professional comença d´una manera casual. Allà estàvem ell i jo, treballant a la llibreria Ausiàs March quan, un matí, només obrir la btiga es presentà un amic i client que després seria molt conegut, Amadeu Fabregat, amb la pretensió d´emportar-se´l a Ràdio Nacional on Rosa Balaguer i Joan Monleón feien un programa en Valencià escrit per Amadeu i que es deia “De dalt a baix”.

Monleón estava malalt i algú havia de llegir junt a Rosa. Toni dubtava. Amadeu insistia: “_Només serà un moment hui, demà tornarà Monleón”. Un “moment” i el deixaren a soles. Jo em vaig quedar molt nerviós tot esperant el moment de l´emissió que era a les dotze. Vaig engegar el transistor i el programa va començar.

La veu de Toni semblava al principi vacil.lant, però no per això li mancava autoritat i la qualitat era magnífica. Comencí a tranquilitzar-me mentre pensava “per un dia”. Tanmateix, després d´allò mai més tornà Monleón: no va fer falta. Trucs com els d´aquella pel.licula magnífica que molts recordaràn “Eva al desnudo”; el programa ja era de Toni. L´augment d´audiència i popularitat fou ràpida i fulgurant al temps que el programa començà a fer-se més llarg cada vegada.

Els consells que li donaven alguns companys qu el´estimarien sempre eren els mateixos: hores i hores de micro, i quan més millor. Va a profitar el temps i es convertí en un comunicador excepcional.

Pensant ara en aquell temps, on adquirí nom, prestigi i la seua profesionalitat defifinita, sent importantíssima, crec que la tasca que va desenvolupar després aprofitant el seu nom i carisma és alguna cosa tan increïble que mai el seu poble i el seu país li pagaran encara que li dedicaren una avinguda amb una estàtua. Clar que a això ja estem acostumats. El mateix tractament han rebut altres figures insignes mortes o vives en l´actualitat.

Als primers anys de ràdio, en l´època més molesta, va començar a fer gravacions pràcticament casolanes de la “nova cançó” valenciana: Al Tall, Lluís Miquel, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Carles Barranco, Els Pavesos, Raimon … i els passava al costat de LLach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Marina Rosell…

Feia lletres i arreplegava cançons als pobles de l´interior, sobretot a la Marina. La majoria de les vegades des de la boca i la veu dels seus habitants. Connectava amb la gent popular amb gran facilitat, oblidant-se per complet del seu bagatge cultural i intel.lectual. Això jo no ho vaig poder fer mai. Sempre li acompanyava i quan ens trobàvem davant d´un llaurador que venia del camp, tot suat, no sabíem com entrar-li. SEmpre teníem la por que pensaren que ens burlàvem d´ell.

Recorde que cer director franquista de Ràdio Nacional, davant d´una cançó arreplegada en un poble de muntanya titulada “Redéu picaina, redéu picaina quin aigua cau”. Per demostrar la seua inocència s´enfrontà a Toni i li va dir: –Sent Toni, eixa cancó de “Picanya, redéu Picanya” no vull que la tornes a posar, queda quelcom confusa en la seua intencionalitat i això no es cap censura. Estàvem en plena transició i hi havia una gran confusió, ningú sabia el que anava a passar. La cançó l´havia gravat Lluís el Sifoner. Toni es va quedar molt tranquil i li digué:-“T´advertisc que la cançó ma la va cantar el cap local del Mobvimiento del Pueblo”… Era l´alcalde, efectivament, qui li la va cantar- “¡No me digas!” contestà descontent el director de torn.

Toni i el seu programa varen anar a més. Treballava al sotan de la llibreria quan podia i el deixaven donat que les visites eren continuades i jo em quedava dalt fotent colps.

En alguna ocasió va patir atracaments. Qualsevol moniato es presentava allà pretenent que Toni anara a un local de la perifèria on hi havien d´entregar-li un pergamí, mentre ell martiritzava al poble amb les seues cançons. Va aprendre a dir que no.

No totes les visites eren negatives. La llibreria era un focus d ´atención on s´anava aplegant gent molt important començant per la clientela.

Un dia es presentaren dues persones que marcaren a Toni per a tota la seua vida: Salvador Mercado i Fermi Pardo. Apelgava el folklore, i del bo. Venien fadrines de la Secció Femenina, on havíen hagut de recórrer i estaven formant un grup anomenat “Alimara“. Teníen una gran afició i entusiasme, el qual transmeteren a Toni. Sense massa esforç, Toni ja tenia una nova tasca per a lluitar. Supose que el buscaren per tindtre un nom en l´únic programa que es feia en valencià. El que no sospitava jo era de la integració que hi hauria a través del temps d´aquell binomi Alimara-Toni Mestre.

La vida de Toni i la meua es feia cada vegada més difícil. No teníem temps per a res. A les huit de la nit, a la llibreria semblàvem una tómbola. -A qui li toca? Tots venien a dir-nos – així no podíem continuar, han de deixar-nos tranquils. Però els qui ho deien consideraven que els llandosos no eren ells, eren els altres.

Toni, apart de tot, a casa escrivia molta poesia guanyant alguns premis literaris.

Salvador Mercado li proposà ballar i ell, molt disciplinat, va buscar temps que no teníem i va anar als assatjos. Va eixir a l´escenari en espectacles molt importants, combinats amb la seua carrera com a presentador, cosa que va acomplir de manera esplendorosa.

Al mateix temps, el temps passava i Toni, després dels titubejos de Ràdio Nacional, s´havia convertit en un locutor excepcional, amb una força increïble. A banda de dominar altres llengües, a Barcelona o Madrid hauria estat una gran estrella mediàtica, tot i que ell no hauria abandonat mai el seu país.

Encara recorde amb molta nostàlgia la nit que ballà la “dansa” a la plaça de la Mare de Deu rescatada per Salvador Mercado. Toni ballà i en aquell moment plovia. Els carrers i els mobles no estaven per a bromes. Toni Mestre, com no! va caure i un altre ballador també. Al públic hi hagué gent que va dir -“Mira, mira, Toni Mestre ballant ha caigut. -Calla dona, com va ser Toni Mestre? Toni Mestre no haguera caigut!…

La col.laboració amb Alimara continuà tota la seua vida i mai es va trencar. Va assolir noms prestigiosos per a fer cartells, ajudà en la promoció de llibres de folklore donat el seu extraodinàri poder de convocatòria.

La seua carrera radiofònica s´estabilitzà a partir de l´arribada del PSOE al poder. Hi entrà a Ràdio Cadena València, on, mitjançant unes oposicions es va convertir en funcionari. El principi d´aquesta nova etapa va ser molt important. Feia un programa diari a nivell de País, amb intervencions d´Alacant i Castelló. A poc a poc, sorgiren moltes variacions i al final, la ràdio es va convertir en una professió que li asegurava la vida.

Però clar, ell no parava: llibres articles, visites a escoles, conferències, presentacions de publicacions…Va dirigir el primer “Pensat i Fet” després de la seua recuperació per part d´Eliseu Climent que va eixir de manera esplèndida ple de noms prestigiosos. Es va convertir en un bon professional de la comunicació.

Així va continuar fins el final de la seua vida i amb una potència que em paregué miraculosa. No sé com aguantava.

Frederic Miquel Martí Guillamón.

Carta d´un amic d´Alacant

He rebut una nova carta del meu amic Vicent. M´escriu des de Barcelona, on estudia Belles Arts, però es alacantí. De la ciutat d´Alacant, vull dir. El vaig conéixer a través del programa “De dalt a baix“, allò que ferem des de diverses emissores i que s´emportà el vent quant tothom pensava el contrari. Ell ens escoltava des d´Alacant, on estudiava, adolescent encara, i a través de la radio rebia l´oxígen nacional que a la seua ciutat li negaven. Un día ens vàrem conéixer. Des del seu Alacant ple d´antivalencianisme vingué a la nostra València, curulla d´anticatalanisme. Ens férem amics. Bons amics. Des d´aleshores, ja fa un grapat d´anys, sempre que passa per ací em fa una visita. Jo li he ensenyat València. L´he ensenyat a estimar.la. Tant, que ja li dol i li fa tant de goig com a mi. I de tant en tant m´escriu, com ara. Perdoneu-me la confiança, però nopuc estar-me de transcriure la seua última carta. Trobe que us interessarà.

“L´Hospitalet de LLobregat. 12 d´Octubre de 1994. Hola Toni! Em vaig alegrar molt de sentir-te per la ràdio dijous passat. Feia més de tres anys que no sentia la teua peculiarísisima veu per aquest mitjà d´(in)comunicació. Era de vesprada i anava per l´autopista A-7 en el cotxe de mon pare. Ell, que com a capità duia el timó de l´embarcació, tenia sintonitzat Radio-5. Todo notícias, però l´ona, que arribava al ràdio-casete del cotxe era la del repetidor de Múrcia. Així doncs, la desconexió que sentíem era la de la Región de Murcia. Però, passat Benissa, la freqüència començà a perdre´s i mon pare sintonitzà de nou Radio-5. Ara el senyal venia d´un altre repetidor. En lloc de sentir notícies com “El PSOE de Múrcia norte quiere segregarse del resto del PSOE murciano” i “Cartagena quiere la independencia”; sentíem notícies com: “La concejala de cultura del Ayuntamiento de València no renuncia a pertenecer a Unión Valenciana” en la veu d´una senyora que deuria de ser germana de la locutora murciana perquè utilitzava la mateixa llengua i tenia el mateix to de veu. Sentit aquests locutors et venen al cap els anys d´or de l´ens RTVE, quan al final de l´emissió emetien un programa que s´anomenava Testimonio i censuraven sempre que podien (més aviat sempre que volien) el programa de música de Carlos Tena. Sembla qu eres no ha canviat en aquest ens públic, ja que censuren-anul.len programes com “El peor programa de la semana” o àdhuc arriben a censurar.anul.lar canals d´emissió sencers, com és el cas de Ràdio-4″.

“Abans de continuar escrivint, declare el més profund respecte cap a la teua companya de treball, ja que ella no té la culpa de res i és una excel.lent professional. Bé, anant concretant, el fet és que era la primera volta que et sentia per la ràdio des de feia tres anys i mig i la primera volta que et sentia en castellà. Tot això imposa una necessaria reflexió. Si la corporació de RTVE és una empresa pública finançada amb diners que ixen de les nostres butxaques, jo entenc que lleven Radio-4 adduïnt el pretext que moltes ràdios regionals són impossibles de sostenir amb diners públics. Però també són impossibles de sostenir amb diners públics els sous milionaris que reben certs presentadors de televisió, pel fet de presentar un programa que a lo millor dura un més i escaig. L´argument es fa més incomprensible encara quan veus que a Catalunya no han llevat Radio-4. Què passa aquí? Que els diners que paguen els catalans són millors que els que paguem els valencians?”

“Cada volta entenc menys aquesta societat. Visc en un barri on el 95% de la població son andalusos o extremenys (l´altre 5% que parlen la llengua del país són de Castelló). Ningú no protesta perque els rètols de les botigues estiguenen català. Els xiquets tenen l´accent andalús tan marcat o més que els seus pares, Quan venen camions de Sabadell, Badalona, Sant Feliu…la gent que els descarrega parla el mateix andalús ininteligible amb els venedors de les botigues. Tots els botiguers, no cal dir.ho, són andalusos o extremenys, i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en català, tenen enganxats adhesius que mostren amb orgull el seu lloc de procedència i naixement. A l´Hospitalet, el català és una ¨llengua mil.lenaria””

“Quan torne al meu barri d´Alacant, al Pla, al meu carrer i venen els camions de Monòver, Crevillent, Santa Pola… la gent que els descarrega parla en valencià del seu poble amb els venedors de les botigues que també el parlen, l´alacantí que diuen. Tots els botiguers, no cal dir-ho, són valencians i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en castellà, tenen apegats adhesius de l´Asociación de Comerciantes Pla-Carolinas. A Alacant el valencià és un “dialecto el pueblo””.

El meu amic Vicent, el d´Alacant, és jove, esportista, adora la bicicleta, lector empedreït, dibuixa i dissenya amb l´ordinador, té idees, compara, observa el seu país, la seua gent, i es fa preguntes. Qui pregunta, ja respon, Vicent. Gràcies per la teua carta que m´he permés de fer pública sense el teu permís. Però és que pense que els teus comentaris hauran estat ben interessants per a més d´un valencià. No trobeu?

Toni Mestre (Dissabte 26 Novembre 1994)

Mentre escolte com creix el teu cabell.

Va aparèixer un dia de primavera de 1990. Va preguntar per mi al guàrdia del vestíbul. Quan vaig eixir a veure qui em demanava el primer que vaig veure va ser el seu somriure. Era només un somriure. Em va allargar la mà i es va presentar sense deixar de somriure. Era un xicot jove, prim, no gaire alt, de cabells llissos i bruns que li queien continuament sobre el front. Volía conéixer-me. Feia temps que seguia el meu treball periodístic i per fi s´havia decidit a venir a veure´m. El vaig convidar a passar a la redacció on cap al vespre mai no hi havia gairebé ningú. Ja tenia ellestit el meu treball i podia dedicar una estona a rebre visites. De fet, sempre hi venia algú a xarrar. Hi estava acostumat i a més a més m´agradava.

Seguia somrient. Gairebé no parlava. Contestava amb monosíl.labs les meues preguntes i somreia. Vaig començar a sentir-me incòmode. Qui era aquell i que volia? La violència de la situació va fer que se m´acudís preguntar-li si volia un café. Va fer que sí amb el cap i passàrem a la cafeteria del costat. Asseguts als tamborets es va relaxar una mica i començà a contar-me qui era i qui feia. Havia nascut a un poblet de la Vall Farta, a la Ribera Alta. A l´arribar el moment d´incorporar-se al servei militar havia optat per l´objecció de consciència. Estava fent un treball substitutori no recorde si a Alberic o Alginet. De fet només li restava passar a recollir la llicència després haver estat més d´un any ajudant a un centre de joves. Tenia vint anys i mig, em va dir. Seguia somrient d´una manera que em va semblar histèrica.

Es deia Joan Manuel. Parlava un valencià de bona fonètica i utilitzava paraules i expressions cultes i sovint de procedència oriental. Era evident que no era universitari, però també que no era un llauradoret o un obrer tot i tenir les mans inflades pel treball. Ell també tenia aficcions, en digué, literàries i periodístiques. Em va caure bé i vaig pensar que potser li podría fer una entrevista dins la sèrie “Gent del carrer” que estava fent aleshores. Per tot allò de l´objecció que en eixe moment estava d´actualitat. Es va sorprendre. Augmentà de sobte el seu nerviosisme i tornaren les rialles, Vaig insistir i quedàrem per a un dia de la setmana següent.

Va venir puntual. De bell nou amb el somriure exagerat que de seguida vaig veure que era només un defensa. Era, i m´ho demostrà al llarg de l´entrevista, molt tímid. Però no era una timidesa natura, franca. Al seu darrere s´amagava alguna cosa que vaig trigar molt de temps a saber. Durant tota la gravació es mostra seriós. Pensava molt les respostes. Les elaborava. En contra del que m´esperava la conversa va resultar poc espontània. Forçada. Quan la vaig acabar sabia d´ell les poques coses que m´havia contat una setmana abans. A l´hora d´acomiadar-se tornà a somriure com sempre amb aquella insistència que m´omplia de neguit. Va agafar-me la mà amb al seua suada i freda i em va demanar si podría tornar a visitar-me. Quan vulgues, li vaig dir. I va tornar a l´altra setmana i a l´altra i a l´altra. Es va fer habitual.

Venia, s´asseia el meu costat a la taula, observava el meu treball i callava. Quan menys m´ho esperava em deia: “Em convides a un café?”.Passavem a la cafeteria. Jo el prenia descafeinat, però ell el demanava ben carregat i sovint doble. Només parlava si jo encetava la conversa i li demanava la seua opinió. Contestava amb frases curtes, De fet allò només eren monòlegs. Ell m´escoltava i em feia la impressió que es bevia tot el que jo deia. M´estudiava. No parlava mai de la família, ni dels seus amics. Només em va dir que, de moment, treballava de cambrer a un restaurant de la zona universitària de Blasco Ibàñez. Però allò era només provisional. Aquell estiu tenia el projecte d´anar-se´n a Menorca on, amb uns amics d´allà, pensaven muntar un cinema d´estiu i un restaurant.

Precisament uns dies abans d´enprendre el viatge, a primeries del més de juny, em va dir que perquè no quedàvem un dia a dinar. Aleshores jo ja tenia serioses sospites de la seua homosexualitat. Eren detalls, mirades, paraules deixades anar…N´estava ben convençut. I va ser així que vaig acceptar la seua proposta. Vaig trigar un dia que tenia la vesprada lliure. La idea de tenir moltes hores per a passar-les junts el va entusiasmar. Va insinuar un restaurant del barri del Carme. Un vegetarià. Mai no n´he estat aficcionat, però vaig acceptar. Hi varem quedar a la porta. Tot i que ell vivia al barri es va negar a que passés per sa casa a arreplegar-lo. Feia un dia calorós, ben típic del pre-estiu valencià. Jo tenia la idea de anar a dinar i després acostarnos al apartament que tinc vora la plaja. Era un lloc bonic i tranquil que podía molt bé ajudar-lo sincerar-se. No és que sentís per ell cap desig tumultuós. Ni pensar-ho. Però era jove i tenia, malgrat les seues tenebres, una virginitat aparentment lluminosa. A més em fei la impressió que era ell qui em necessitava.

El restaurant estava tancat. I vaig haver d´esperar-lo a la vorera gairebé mig hora. A la fi va arribar, misteriós, excusant-se. S´havia pelat els cabells al zero i estava horrorós. Amb els cabells, aquells cabells d´indi, negres i llissos, havia perdut tot el seu encant. Vaig fer el cor fort i, només pensant que d´allí a poc m´el follaría, li ho vaig perdonar i el vaig seguir fins un altre restaurant del carrer del Túria, al costat del Botànic, que oferia també especialitats vegetarianes. Era un local posat amb quatre taules i dos cartells a les parets. La carta només tenia bonics els noms dels plats. Vaig demanar un arròs de nom poètic que va resultar un desastre. No és que no m´agradassen els components. És que estava empastrat. De cuina, a aquell indret no en tenien ni puta idea. També les amanides resultaren un fracàs. I les postres. A més a més no tenien café…

Toni Mestre (nota. el text es talla ací. Arribarem a saber el final?).

Programa “Singulars” Àpunt




Periodista i escriptor valencià. Va fer ràdio en valencià en els anys setanta quan Franco encara era viu i des de la ràdio pública. És un referent cívic de primer ordre, que va impulsar tot tipus d´esdeveniment relacionats amb la cultura valenciana. Poetes, músics, artistes plàstics…tots van passar pel seu programa. En “Singulars” d´Àpunt escoltem la veu d´Esperança Camps conduint un programa amb la participació de la periodista Maria Josep Poquet, que va fer ràdio amb ell; amb Frederic Martí, company de vida durant més de quaranta anys; i amb altres personatges que el van conèixer.

Les portes del cel.

Els passats dies 14 i 15 he tornat a Elx. He baixat a veure “La Festa” justament els dies que la viu i la sent el poble. Els meus amics il.licitans no m’han deixat anar mai ni als assaigs ni a les representacions tardorals que consideren artificials, mortes. A Elx cal anar, diuen i amb raó, els dies grans, quan tota la ciutat vibra i s’emociona amb la seua gran “Festa”. Així, de bell nou, he gaudit dels actes i de l’ambient. Del programa profà i del religiós. De les dues parts del seu drama assumcionista i dels balls nocturns organitzats per les “barraques”. He passejat els seus carrers i jardins. He conviscut amb la gent als restaurants i les gelateries. He gaudit, durant un concert matinal, de l’acurada i fina repristinació del “Gran Teatre”; he visitat el nou museu arqueològic, situat al Castell d’Altamira; he baixat als banys àrabs de l’ex-convent mercedari. I he vist les greus destrosses urbanístiques que han desfet el casc vell, on han desaparegut sencers barris antics, com el dels filadors; les intervencions que han deformat el noble ajuntament i han deixat sense sentit l’antiga llotja gòtica; i m’he solidaritzat amb aquells que defenen la pervivència dels  horts de palmeres contra la política pseudomoderna, cotxista, de l’actual alcalde.

                                 Elx és una gran ciutat valenciana habitada per una població laboriosa procedent de tot arreu que té les seues arrels clavades en una terra difícil i en una cultura antiga, i viva, que naix de Jaume I i la seua repoblació. Tot l’anterior, més o menys important, és només arqueologia. I la mostra més vistosa, més càlida i fonda, d’aquesta cultura pròpia i bategant és “La Festa”, on la llengua dels il.licitans, aquesta amb què us escric, travessa jove, límpida i pura les portes del cel i és parlada per la Marededéu, els apòstols, els jueus, els àngels … i fins i tot per la mateixíssima Trinitat! Els “consueta” o manuscrits que ens han servat i transmés el text i la música de les dues parts de “La Festa” han conservat paraules valencianíssimes, ben genuïnes ( com aquest-a, veuré, us, jorn, seureu, venir, vosaltres, delir, guarir, doncs, servei, etc.), que uns polítics valencians, lingüisticament uns deshonrats, censuren i exclouen dels llibres de text on es forma i aprén la nostra joventut. Alguns d’ells va cada any a Elx, a les fofes sessions tancades, no a les obertes i vives, i fan el paperot. És igual, “les portes del cel”, les de la Història vull dir, no s’obriran mai per a ells. El seu destí és l’infern. I dins d’ell, el cercle dels genocides. Visca la llengua de la “Festa” d’Elx!

     Toni Mestre. Agost de 2002.

Matar el llop.

El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.

Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.

I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.

Toni Mestre.

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

Setembre 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  
Toni Mestre

De dalt a baix.

EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

WAGNER. Música. Política. Bukowski. Literatura. Arts. ESCOLA PÚBLICA. PAÍS VALENCIÀ. SOCIALISME.

Tal faràs, tal trobaràs

primavera valenciana

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: