Toni Mestre

Educar.

Això d’educar sempre ha estat molt difícil. Però sembla que mai no ho ha estat tant com ara. Abans, fins unes dècades vull dir, l’educació la impartien les famílies (els pares principalment), els mestres i el veïnat més immediat. Malgrat la immediatesa i el control sobre infants i joves la cosa anava com anava. Hi havia qui eixia be, normal que es deia, i seguia la sendera establerta, i qui eixia malament, rebel que es deia, i trencava la baralla, cosa que no sempre suposava la seua desgràcia. Es parlava, segons els casos, de bons fills o de mals fills. Sovint els pares, si fracasaven, tiraven tota la culpa sobre les “males companyies”. I es quedaven tan amples.

  Mai he sentit uns pares reconéixer un error, admetre una equivocació, fer-se responsables del fracàs i la desgràcia dels seus fills. Pel contrari he vist, i ben aprop, lamentar-se de la conducta dels fills al.legant, hipòcrites, que a casa només havien vist “bons exemples”. Ha, ha, ha! Clar que hi ha casos on els progenitors no són responsables de com han eixit els fills, però la majoria de les vegades la branca ix al tronc.

  Aquests dies m’ha arribat per correu electrònic un doble document sobre aquest tema. El primer es diu “Carta d’un fill a tots els pares del món”. Toca dotze punts, força assenyats, el primer dels quals diu: “No em dones tot el que et demane. De vegades només demane per veure què puc aconseguir”. La resta ja es pot endevinar. Mentre, el segon document són unes “Normes per fer dels fills uns delinqüents”. També té dotze punts i el primer fa: “Doneu-li des de la infantesa tot el que vulga: així arribarà a major convençut que el món sencer li ho deu tot”. La resta, com en el primer cas, n’és una conseqüència. Així, el punt dotzé acaba dient: “Us heu preparat una vida de dolors, i segurament en tindreu”. Molt difícil això d’educar. Especialment, i sobretot, si tenim al davant “el sistema”. Ja sabeu: Walt Disney, El Corte Inglés, Operación Triunfo, etc, etc… Dificilíssim!

Toni Mestre.19.01.2003.

De torres i escuts.

L’any 2003 ha estat, per als valencians de la ciutat i el país, un altre com tants altres. Seguim votant com votem i així ens va la fira. L’economia en mans de forasters, la política en mans sucursalistes, la llengua en mans de castellanitzats, el territori en mans d’especuladors, el patrimoni en mans de lladres, la història en mans de tergiversadors i la cultura assetjada quan no violada impunement. Només ens salven de la ignomínia total les Universitats, alguns col.lectius polítics o cívics minoritaris i una munió d’herois anònims que es neguen  a deixar-se escorxar… pel món “oficial”.

 Dos exemples d’actuacions “oficials”a València. El primer va de torres. Durant el 2003 hem perdut  el remat de la torre de santa Caterina, el gràcil barret de teules blaves del cupulí  que la corona. L’exemple més bell de torres barroques valencianes ha quedat mutilat i ningú no ha dit ni xufa. Una lamentable acció que caldrà esmenar algun dia. Pel contrari el 2003 hem recuperat la torre de Correus, de 1923, desmuntada follament el 1965.  És una esvelta torre metàl.lica, exemple de l’arquitectura del ferro a la ciutat, que centra la composició de l’edifici, massa horitzontal, i li confereix una altura de 50 metres. Un element característic de la  plaça ha estat recuperat, i amb ell el diàleg que mantenia amb la torre municipal.

  I ara parlem d’escuts. Al mateix edifici de Correus, al centre de la façana, hi ha l’escut de la monarquia d’Alfons XIII, de mala memòria. Tan mala que durant la II República es van picar les tres flors de lis borbòniques que n’ocupaven el centre. Ara amb la restauració total de l’edifici, algú, poc respectuós amb la història i llepaculs de la monarquia, les hi ha reintegrades. Dic açò perquè, en nom de la Història, els militars conserven sobre l’antic frontó de Capitania l’escut  del feixisme franquista, gallina inclosa. Veieu la jugada?.

Toni Mestre. 11.01.04

Circumstàncies extraliteràries.

El primer llibre de narrativa que vaig llegir en català, l’any 1963, va ser “La pesta” d’Albert Camus traduïda per Joan Fuster i editada per l’Editorial Vergara. El vaig comprar a “Can Boïls”, la primera llibreria nacionalment normal de  València, situada a la plaça “del Picadero”, ara dels Pinazo. Em va costar de llegir perquè els meus coneixements de la llengua escrita eren llavors superficials i el meu vocabulari culte bastant precari. Les visites al diccionari es repetien tres i quatre vegades per pàgina. Em va entusiasmar la novel.la, la traducció… i els pròleg i l’epíleg de Fuster, a qui coneixeria el 1964.

                         El pròleg és una brillant introducció a l’autor,  Premi Nobel de Literatura el 1957, i a l’obra. Però allò que em va impressionar va ser l’epíleg, on Fuster justifica la seua traducció tot al.legant la seua “procedència valenciana”. I confia “que ningú no li’n farà retret” perque “si l’anomenada “llengua literària” no és “una terra de TOTS”, on TOTS ens podem trobar, de què ens serviria?” Respecte de la pol.lèmica entre puristes i permisius , ell, “home tímid, cautelós o simplement escèptic per naturalesa”, es decanta per una solució mitjana, lluny de “l’encarcarament purista ultrancer” i de “qualsevol risc d’anarquia”. I entre l’arcaisme i el barbarisme recomana “l’enginy de l’escriptor”.

                          Aquella versió de “La pesta” l’ha reeditat ara Edicions 62, trenta-vuit anys després. La solució del problema Fuster l’ajornava “almenys provisionalment”, degut a les “circumstànies extraliteràries” que travessàvem: la dictadura castellana de Franco semblava eterna. Un quart de segle després de mort el dictador aquelles “circumstàncies” ha variat, però seguim sense resoldre de debò el problema. Barcelona va per un cantó i València per altre. Allà per ignorància, ací per ignomínia. Ambdues culpables. Per a quan  l’arribada a quella terra de TOTS, que propugnava l’escriptor de Sueca? Per al segle XXII?

Toni Mestre. 10.01.01

A cals amics.

Divendres dia 23 vaig tenir la satisfacció de presentar una nova edició, la tercera, del Premi “Bernat Capó” de Difusió de la Cultura Popular que patrocina Bancaixa i promou l’activa família Sendra des d’Edicions del Bullent. L’acte, que ja havia presentat fa dos anys, ajunta el bo i millor del món de la cultura del País Valencià, amb una presència majoritària de gent de les comarques centrals, a la carpa del Tossalet del Carme de Dénia. Una nova ocasió de trobar amics vells i de fer-ne de nous, d’assistir al naixement d’una nova obra d’investigació i de veure com el nostre país es mou i avança gràcies a noves generacions d’escriptors. Va guanyar Ruth dela Puerta amb un llibre oportuníssim. “El llenguatge del vestit valencià. Segles XVIII i XIX”. La nit era freda, però, malgrat alguna ventada que vàrem poder capejar, resultà d’allò més càlida. Érem majoria els amics dels llibres, de la cultura i de la llibertat, i es notava.

                                 A l’endemà, dia 24, per Gandia i la Vall d’Albaida vàrem pujar a l’Olleria, on uns altres amics, la Banda Escola Musical “Santa Cecília”, m’havien convidat a participar en el concert de diumenge dia 25 a migdia en honor de la seua patrona, en el qual, entre altres peces, hi havia “Pere i el llop” de Sergei Prokofiev on jo faria de narrador. Vàrem anar a dinar a al restaurant “J.Casanova. Menjars” del carrer sant Roc, 16. La cassola d’arròs al forn fou memorable. Però més memorable va ser el contacte de dos dies amb aquella colla d’ollerians que presideix Nazari Vayà i que dona vida al Centre Musical. Em vaig emocionar col.laborant amb aquella banda de 73 músics, una mitjana de vint anys, dirigida pel mestre Aureli Chorro. Si a Dénia ens aixoplugava el Montgó a l’Olleria ens protegia el Benicadell. Però tan important o més que el paisatge físic va ser el paisatge humà. A tots dos llocs em vaig sentir a casa, culturalment i lingüística. A tots dos llocs em vaig trobar a cals amics.

Toni Mestre, 02.12.2001.

Tirant lo Blanc.

Avui, 20 de novembre de 2005, fa 515 anys que van eixir de l’impremta valenciana de Nicolau Spindeler els 715 exemplars de l’edició príncep del “Tirant lo blanc” dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, de qui encara es discuteix l’autoria. Però allò que ens interessa als valencians actuals és que del nostre país va eixir la que, parla el mestre Martí de Riquer, “és una de les grans novel.les europees -ja ho afirmà Cervantes– tant pel seu contingut com per la seua forma i té la primacia entre la novel.lística catalana”. Un llibre cabdal per a tota la nostra nació que conta les aventures valencianíssimes del cavaller Tirant, la princesa Carmesina, Plaerdemavida, Estefania, Diafebus, l’emperador, l’emperadriu i l’Hipòplit i tots els personatges que viuen aventures èpiques, heròiques, eròtiques i domèstiques. Aventures valencianíssimes, sí. Perquè encara que l’acció té llocsa des d’Anglaterra fins a Constantinoble, passant per Sicília, Anatòlia o Berberia i no xafa mai l’antic Regne de València, tot i que en fa una referència, l’esperit valencià de l’autor/s, la manera catalana local de veure el món, flueix a cada línia.

                                        Un llibre, traduït a moltes llengües, que no pot faltar a cap llar valenciana. Tenim edicions des de les medievals a les d’avui mateix. Ara, d’entre totes, n´hi ha una molt recomanable que us farà gaudir sense els entrebancs de la llengua antiga. És l’edició a càrrec dels professors de la Universitat de València Rosa Giner i Joan Pellicer que edità l’any passat 3i4. Una versió fiel, però modernitzada, que ha merescut de la Generalitat Valencina el premi, atorgar ahir al Saló del Llibre, al millor llibre editat l’any 2004. L’enhorabona cordial als autors de l’actualització del text medieval i a tots els valencians que han obert o obriran les portes de sa casa al cavaller Tirant lo Blanc i companyia.

                                                       Toni Mestre. Diumenge 20.11.05

                                                       

Tradicions i hipocresia.

Els musulmans practicants celebren aquests dies el més del Ramadà. Hem vist famílies immigrants que respecten aquest manament de la seua religió que els veda de menjar, beure, fumar o practicar el sexe mentre el sol és al cel. Una tradició aliena a la nostra cultura que seria allò que, entre nosaltres, era la Quaresma. Un dies d’abstinències i dejunis que, a hores d’ara, només segueix una mínima part de la població. La nostra societat s’ha laïcitzat. Ja no és obligatori seguir una tradició que els més joves ni coneixen però que marcà, i de quina manera!, els qui patírem el franquisme.

                         El que em conten amics d’educació musulmana que viuen a Europa em trasllada als anys de repressió i hipocresia del  nacional-catòlicisme. Són gent lliure  que, sense renegar de la seua cultura, han adoptat pràctiques i maneres laiques. S’han alliberat, em diuen, de la hipocresia peudoreligiosa que domina unes societats on el Ramadà, que sovint només conserva el seu caràcter festiu tradicional, se segueix  de cara al veïnat, però es vulnera  sistemàticament en privat. El director d’un hotel a Algèria em diu que aquests dies troba a tot arreu cuiners i servei fumant o menjant d’amagat. I  molts clients, que mai beuen alcohol al bar, es fan  pujar tota mena de begudes a l’habitació. Hipocresia viva.

                         Un amic turc, que viu a Astúries casat amb una asturiana, em contava el seu cas amb la carn de porc, prohibida per l’Islam i que per tradició no havia tastat mai. La primera favada que li van servir li va causar repugnància, com ens causaria a nosaltres menjar gos, però a la segona s’hi va apuntar i… fins ara. A una altra amiga algeriana li va passar el mateix amb les botifarres. Les trobà excel.lents, però quan va saber que es feien amb sang, prohibida per la religió i aliena a la seua tradició cultural, quasi li van entrar basques. Ara n’és una addicta. Tradicions mortes.

                                                                              Toni Mestre. Diumenge 25.11.01

                                                                              

                                                                             

Un odi inútil.

El furor que les idees nacionalistes fusterianes desperten en certs ambients centralistes espanyols, o entre els castellanitzats del País Valencià, és, en la meua opinió, la prova més clara de que el seu argument central és vàlid: els espanyols, de Cela en avall, ens odien i no pensen sinó a aniquilar-nos. Fills d’una educació uninacional falsa, antidemocràtica, la nostra mera existència, la nostra tenaç exigència de seguir sent, els posa malalts d’odi.

                               Potser a algú li semble una idea exagerada. No ho és gens. És fruit de l’observació. És tracta d’un odi que naix ja en l’Edat Mitjana, quan la nostra nació formava part de la Corona d’Aragó i teníem per amics Portugal, Anglaterra i l’Imperi i per enemics França i Castella. Quina mala sort haver hagut de viure a l’ombra de dos gegants imperialistes! Des del nord i des de  l’oest amdós han abusat de la seua força i han actuat històricament amb mala fe i prepotència.  I ens han volgut dividits, dèbils, submissos als seus interessos: inermes nacionalment. Sempre que hem intentat alçar el cap i viure amb dignitat, autogovernar-nos i ser un poble lliure entre els altres pobles lliures del món, han llançat sobre nosaltres els exèrcits més feroços, les lleis més injustes, els personatges més sinistres. El seu odi inexorable ha travessat els segles com un insistent Guadiana de ressentiments.

                                L’odi! Quina passió més lletja, més trista! I més inútil. Ens odien per ser qui som! I què volen que siguem? El que no podem ser? Perquè ens volen falsificats si només tenim valor sent autèntics? Perquè  s’entesten encara en una idea d’Espanya errònia, esterilitzadora, odiosa? Una idea que, a més, saben molt bé que és injusta. I com odien la seua injustícia, la seua cobdícia, voldrien matar-la matant-nos. No veuen l’horror del seu error? No són conscients que tot naix d’un absurd complex d’inferioritat?  Perquè no obliden l’odi i deixen marxar el nostre, els altres pobles? Només així viuran, viurem tots, en pau.

                                                                          Toni Mestre. Diumenge. 04.11.01

“De buen rollo”

Cada any que passa les estadístiques, implacables, ens diuen que l’ús social de la llengua pròpia del país, a la que diem valencià, nom tradicional entre nosaltres la llengua catalana, baixa. D’una banda n’és responsable l’efecte cataracta, aquell que mata cada any les generacions valencianes més velles, que, nascudes abans de 1939, encara es criaren i s’educaren en unes ciutats i pobles on el paisatge lingüístic nacional restava intacte. A casa, al carrer, al treball es parlava valencià sense que calgueren campanyes ni promocions més o menys hipòcrites. Amb la victòria franquista l’horror general s’estengué també al camp de la llengua. A moltes famílies als fills nascuts abans de la guerra se’ls parlà valencià i als posteriors només en castellà. La por trencà la cadena que des del segle XIII, malgrat desfetes, insídies i pressions s’havia mantingut ferma en la majoria dels casos. La llengua, però, no s’ensenyava a escola i la gran majoria de la gent era analfabeta.

Ara, amb l’oficialitat, la Llei d’Us i Ensenyament, l’esclat de publicacions de tot tipus, l’edició constant de llibres el panorama, en teoria, hauria d’haver canviat. A millor. Però, no. Empitjora cada any. Per què? Entre moltes altres raons per allò del “buen rollo”. Sobretot entre la gent jove, la que s’ha educat en valencià el “buen rollo” està matant l’esperança que en teníem dipositada les generacions majors. Saben parlar, llegir i escriure en la llengua. Però a l’hora de la veritat, en la vida, no l’usen. La presència d’un o més castellanitzats, la influència dels mitjans de comunicació, les cançons que escolten, els programes que veuen, el mal exemple dels polítics i molts intel.lectuals, etc… fan que apliquen la regla suicida del “buen rollo”. Per a què discutir, o fer-se de senyalar? “Buen rollo”, tots i tot en castellà, i al valencià que el bomben. O no?

Toni Mestre. Diumenge 30.10.05

Assumir o no la llibertat.

                                 Viure en llibertat no és fàcil. De fet la gran majoria de la humanitat s’estima més viure subjecta, sotmesa o manipulada per les seues classes dominanats per tal de no haver de fer-ne ús. Perquè la llibertat és un risc. Suposa haver de triar, possibilitat d’equivocar-se… i responsabilitzar-se’n! I això per a molts és insuportable. I s’hi giren d’esquena. Creuen, cecs, que tenen prou amb allò que escampen i propaguen els amos del poder. No s’ho confesen, però pensen que així defugen dubtes i dilemes que podrien posar en perill el seu món tranquil on no cal sinó deixar-se anar costera avall. Una actitud clarament irresponsable que afecta tant l’individu com la societat  a què pertany.

                                 Aquesta postura covarda corromp i malmet tots els col.lectius socials depenents. Però aquells que no han sabut alliberar-se de la càrrega forana i sucursalista, més aviat colonialista, que els oprimeix encara presenten una major degeneració. Així la societat valenciana, on el motor no és el poder, sinó la submissió. Tret d’una minoria el nostre poble és d’aquells que els agrada més rebre informació, encara que els siga nociva, que generar-la i gestionar-la, perquè això suposa un risc. Hem acceptat majoritàriamnet el jou i el portem alegres, amb cascavells si cal, com els rucs. Deixem que altres ens expliquen i ens facen la història, que naturalment expliquen i fan al seu benefici. Però amb les molles que els cauen de taula, amb aquest sol i tantes urbanitzacions amb golf, per exemple, nosaltres ja anem cara a l’aire, “de poniente”, clar. Perquè la llibertat provoca ansietat, por, angúnia. I si en renunciem ens estalviem allò tan dur i tan pesat de prendre decisions. I de responsabilitzar-nos-en. Per a què? Si ja hi ha qui ens ho dona tot decidit i fet. Si a més ja tenim falleres majors i els “prinsipes” una filla!

Toni Mestre- Diumenge 06.11.2005

Fideus i macarrons.

Aquests dies, de fet cada dia, les pasarel.les de la moda, tant femenina com masculina, omplin espais de televisions, revistes i diaris amb la presentació de models que superen la imaginació més boja, com els que criticava ja  Fellini en la irònica desfilada de “Roma”. Recordem que, fa unes dècades, això de la moda es deia “alta costura” i era cosa d’una minça minoria que la majoria copiava tot adaptant les novetats a les necessitats i possibilitats de cadascú. Després, amb allò tan pràctic de l’“a punt per a dur”, inventat pels francesos, la cosa es va democratitzar i gairebé tothom, amb l’ajut dels grans magatzems, pogué anar a la moda sense haver-se de pagar un disseny exclusiu o haver-se’l d’adaptar.

                               Sempre s’ha dit que “allò que és moda, no incomoda” , però els últims anys, amb el triomf del consum i la necessitat de canviar-ho tot, però tot!, cada temporada, hem arribat al que alguns diuen la demència total on l’extravagància, l’absurd i la inconfortabilitat han suplantat el bon gust, la lògica i la més elemental sensatesa. I a més a més a preus caríssims. Cap novetat, per altra banda, com ens recorda el nostre refranyer, tan savi: “Les modes són la perdició de les cases… o fan tornar els rics pobres”.

                                I el que és més terrible: les models tornen a ser d’allò més febles i anorèxiques (fideus) i els models d’allò més esquerps i ambigus (macarrons). Unes i altres una impostura. Però aquesta imatge de dona fràgil (cada dia més falsa) i d’home dur (cada dia més dubtosa) és la que la gent, sobretot la gent jove, copia i imita a ulls clucs i després passa el que passa, que acaben matant-se. Al capdavall els esclaus de la moda són gent de poca personalitat. Potser caldria demanar responsabilitats als creadors/ores, com diuen ara, que, per raons molt conegudes, tenen sovint una idea ben superficial de la dona i de l’home reals. Siguem sensats i no oblidem que “moda, la que m’acomoda”, no la que ens imposen. Tant en roba com en idees!

                                                                 Toni Mestre

                                                             Diumenge 29.09.02

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

gener 2022
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  
Toni Mestre

De dalt a baix.

EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

WAGNER. Música. Política. Bukowski. Literatura. Arts. ESCOLA PÚBLICA. PAÍS VALENCIÀ. SOCIALISME.

Tal faràs, tal trobaràs

primavera valenciana

WordPress.com News

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: