Toni Mestre

l´Institut

 

La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.

                                La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen,  reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.

                                                                           Toni Mestre

                                                                            (Publicat diumenge 22.05.05)

La Bèrnia.

La Bèrnia, la majestuosa serra  que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqüa i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la Font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem. I dels seus boscos baixava, en carros carregats a caramull, la llenya  per a les cuines, forns i llars de la zona. Les nit clares d’estiu, des de casa, s’endevinava, més negra que el cel, l’alta silueta de la serra  animada per alguns punts de llum. Són els focs dels pastors, ens deien els majors.

L’estiu que vaig fer quinze anys, el meu pare va proposar-nos, al meu germà  i a mi, de pujar al  Forat de Bèrnia, un túnel natural que en travessa la cresta. Ens acompanyà Pepet Rostoll, un veinet de dotze anys que ja hi havia pujat a fer llenya per al forn de la teuleria de son pare. A sol ixent passàrem per Altea la Vella i enfilàrem els primers tossals de la falda. La senda, pedregosa però ben conservada, devia de ser antiquíssima. A mitjan matí ens aturàrem a fer un mos. Seguírem amunt i a poc trobàrem una família que habitava durant el bon temps una de les poques casetes disperses que hi havia. Beguérem un got d’aigua fresca, ens indicaren el camí i seguírem penyes amunt.

El paisatge es feia més feréstec, el camí més empinat. Suàvem. De sobte ens va acollir el vell Pinar de Calces que, des de casa, era com una taca allargada sobre el gris de la serra. El travessàrem envoltats pel cant forestal dels pins Ja érem prop del cim. Una fonteta, amb un abeurador per als ramats, ens forní d’aigua. Un últim esforç i al davant nostre vàrem veure la boca triangular d’una cova. Era l’entrada del Forat, un estret passadís de roca viva que en alguns trams no tenía més de mig metre d’ample. Per això se’l coneix també com “el comptador de cabres”. La panoràmica sobre la comarca era sublim. A l’esquerra la mar, la bella badia d’Altea, i a la dreta el circ de les serres de l’Aixortà, el Ponoch, el Puig Campana, l’Aitana i la Serra Gelada. Travessàrem el túnel, amb un fort vent que ens eixia a l’encontre, i a l’altre costat albiràrem l’ombria de la serra, Benissa i gran part de la Marina Alta.

Hora de dinar. Retornàrem a la fonteta de l’abeurador i de sobre sentírem uns forts lladrucs i el dring de moltes esquelletes. A poc se’ns presentaren tres gossarros salvatges i al seu darrere un ramat de cabres blanques i de grans banyes, les mateixes dels quadres que representen l’expulsió dels moriscos el 1609. El xiulit del pastor, un xicot jovenàs que aparegué de seguida, va calmar l’exitació dels gossos i ens va retornar la calma. Era callosí i només baixava al poble cada quinze dies. Pasturava un ramat de cent animals que de nit tancava a alguna paridera a la porta de la qual encenia una foguera..

Es va acomiadar, el silenci tornà a ensenyorir-se dels cims i nosaltres, després d’un breu descans, començàrem la devallada. Si pujar ens havia costat vora quatre hores no convenia retardar el descens. La part més abrupta del camí calia fer-la amb bona llum. De fet a posta de sol ja érem a casa, cansats i satisfets. L’excursió ens havia posat en contacte amb un món gairebé natural i intacte. Ben diferent del d’ara, més de quaranta cinc anys després, quan els cotxes poden arribar ben amunt i la Bèrnia és víctima de parcelacions i urbanitzacions que estan posant en greu perill  el seu ecosistema. La seua bellesa. La seua existència!

Toni Mestre. Febrer de 2004

“L’E-TAPA NEGRA” DE L’AMIC “HARCA”

Senyores i senyors, amigues i amics: ens hem reunit aquest nit oratjosa per tal de presentar “La e-tapa negra”, un llibre antològic d’acudits dibuixats per Juli Sanchis Aguado, valencià de Picassent, que signa els seus magnífics treballs, premiats arreu del món, amb el nom d’”Harca”. Si en primer lloc cal felicitar l’autor per l’altíssima qualitat de l’antologia, en segon lloc cal que ens felicitem per la sort de tindre’l com a conciutadà i amic i ja a títol personal em felicite perquè m’haja donat la possibilitat de presentar aquest llibre, que promou l’Associació “Cristòfor Aguado”, ací, al seu poble.

Semblarà una paradoxa però potser a Picassent molta gent el coneix com l’home, el veí, amb qui us creueu cada dia al carrer, a qui haveu conegut des de sempre. Però potser molts picassentins, molts valencians, no saben que dibuixa acudits, que els publica ací i allà, que en rep premis internacionals. La pèssima condició dels nostres mitjans de comunicació de masses, especialment dels públics,  fa possible que molts talents valencians siguen ignorats pel poble al qual serveixen i pertanyen. Potser n’hi ha d’altres, n’estic segur, que l’han seguit i admirat des de sempre. Ara bé, en les pàgines d’aquest llibre magnífic que presentem, podran els uns i els altres descobrir qui és de veritat Harca en tota la seua dimensió humana i artística. I podran valorar com cal el seu gran talent, la seua dedicació, el seu quefer quotidià d’observador, de cronista de la realitat pròxima i llunyana a través d’uns dibuixos i uns textos, d’uns acudits, que són tot un testimoni agredolç a través dels quals retrata, com en un espill a penes deformant, la doble condició de l’home: l’animal capaç de les majors generositats i de les baixeses més abjectes.

I ho fa des de l’únic punt de vista possible per al nostre poble: des d’una perspectiva valenciana. Sembla absurd, però no és fàcil ser valencià, tenir una perspectiva, una visió nacional, pròpia del món. La nostra condició de poble subaltern, secularment vençut o venut, al capdavall privat d’autèntic autogovern, mancat d’una escola a la què li puguem dir nostra, sense mitjans de comunicació no sucursalistes que formen, que orienten i guien el nostre poble, amb la llengua perseguida o marginada… la nostra condició, dic,  de país sense política pròpia, ho fa molt difícil, sovint quasi impossible. Només ens ha quedat sovint l’arma de l’humor per tal de canviar les coses. No tenint la força, la força sempre és bruta, hem hagut d’utilitzar una arma molt més subtil: la ironia, més negra o més lluminosa, però quant més fina més destructora.

Una ironia que en primer lloc cal utilitzar contra el tòpic. Perquè allò que tradicionalment s’ens ven, o imposa, com a “caràcter o personalitat valenciana” no és sinó una caricatura creada pels qui ens dominen i ens volen sempre subjectes i submissos als seus interessos, sempre  aliens als del país. L’autèntica “personalitat valenciana” s‘ens amaga sistemàticament i cal que cadascú la busque amb tenacitat més enllà del tòpic, de la falsificació. Com la mona de la faula els valencians que volem ser-ho amb tots els ets i els uts, cal que mosseguem i llancem lluny la corfa amarga, coenta, de la nou verda que ens ofereixen des de certes instàncies sotmeses a interessos forasters per tal d’arribar, amb esforç i treball, sovint amb grans dificultats, a l’interior del fruit, on ens espera el premi dolç de l’autenticitat nacional: una veritat que ens permet saber qui som, d’on venim i  poder decidir lluirement cap a on volem anar.

Els valencians tenim arreu del món, si més no allà on ens coneixen, fama d’alegres, de festers, d’amables i vividors. D’humoristes. I en certa mesura és una fama justa que compartim amb altres territoris de la nostra nació. Des dels temps dels classics fins ara, al costat d’altres, hi ha un fort corrent satíric, constant en la nostra literatura, que proclama el nostre vitalisme d’arrel catalana i mediterrània, ben allunyat del “sentimiento tràgico de la vida” dels castellans, per exemple. Menjar, beure, donar gust als sentits i no creure són lels quatre petges de la nostra filosofia vital. I burlar-nos del cel i de l’infern, inclosos  nosaltres mateixos i de les nostres humanes febleses sense acritud, amb condescendència, però amb mordacitat.

Les nostres festes actuals més populars són les Falles.  Unes festes de carrer  muntades al voltant del monument que els dona nom. La falla creix  en un món analfabet i ésdevé ràpidament un codi on un sector del poble urbà, la menestralia, posa en evidència la seua visió del món a través de la crítica mordaç dels vicis de la societat al sí de la qual naix. No cal dir que els criticats, les classes dominants i la seua moral hipòcrita, reaccionen amb virulènia i durant algun temps les falles són perseguides i fins i tot prohibides. Quan vàren veure que no podien amb elles les atacaren des de dins. Així “premis” i “categoria artística” van ser els cavalls de Troia que la classe dominant va introduir en les Falles i que, sembrant una competivitat errada i una coentor general, quasi han matat aquesta manifestació festiva tan valenciana, tan nostra i tan sana, fins transformar alguns fallers en autèntics inquisidors.

La Inquisició va ser un instrument d’opressió que va intentar matar la dissidència, la llibertat de consciència i d’expressió així com la llibertat sexual. En la seua segona etapa, quan va estar governada pels castellans, va ser a més a més una arma per tal de matar l’esperit del nostre poble. Els valencians, malgrat tot, malgrat els turments i les fogueres en la plaça pública, vàrem saber resistir i així com salvàrem la llengua de la feroç persecusió a què va estar sotmesa, vàrem poder conservar el nostre esperit, la nostra manera pròpia de viure i veure la vida. El nostre sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, donades les circumstàncies històriques per les què hem passat, s’ha fet una mica més negre, més sarcàstic, més carregat d’ironia i de mordacitat, com el l’amic “Harca”, qui ha triat un pseudònim d’allò més bel.ligerant.

L’humor, segons el diccionari Fabra és “la facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes”. No cal dir que només en temps de llibertats, més o menys vigilades, vàrem poder fer manifestació pública d’aquest tarannà franc i obert les manifestacions escrites del qual poden ser revisades i consultades a les  hemeroteques i biblioteques de tot arreu. Els col.loquis populars de l’últim terç del segle XVIII i pimeries dell XIX, les col.leccions de revistes com les que va animar Josep Bernat i Baldoví mitjançat el segle XIX,  les publicacions de Blai Bellver a Xàtiva, setmanaris més recents com “La Traca” o “La Xala” entre altres durant la primera part del segle XX i la gran plèiade d’humoristes valencians que es donà a conéixer a partir de la fi del franquisme en són una bona mostra.

I és entre aquesta última generació on destaca el nostre amic Juli Sanchis Aguado “Harca”. Com el de tants i tants humoristes gràfics, el seu treball de cada dia té, com sol passar en moltes manifestacions humorístiques, un caràcter efímer. Va unit a la curta vida del diari o revista on es publica l’acudit i a l’actualitat que retrata. Allò que ens ha colpit per la seua agudesa, punteria o enfocament desapareix amb el suport que l’aguanta. Després s’oblida. Per això és tan important l’edició de llibres com el que avui presentem. Perquè ens retorna del fons del poal del fem un autèntic tresor de gràcia, observació i reflexió que haviem llançat imprudentment.

La gràcia és un do que no tothom té. És privilegi d’uns pocs, un talent. En un humorista és allò que ens plau i ens atrau per l’originalitat, pel caràcter amb què mira i plasma allò que ens envolta. Això  ens porta a parlar de l’observació, un altre do de l’humorista que el col.loca en un punt de mira personal, diferent del de la resta de la societat, que fa que el seu retrat traspasse les aparences i d’endinse en les essències. I així, del seu treball, fill directe de la gràcia i de l’observació es deriva sempre, indefectiblement, una reflexió intel.ligent, que serà més dolça o més amarga, però que per això, perquè és intel.ligent,  sempre ens serà agradable per enriquidora i ens farà venir un somriure, una rialleta per la barra catxa o una riallada franca i oberta. De la mà de l’humorista  entrem a formar part d’un joc. No oblidem que homorístic és sinònim de jocós.

I això és el que ens proposa l’amic “Harca”com a humorista: que juguem, que ens divertim. Però alerta! Es tracta d’un joc de risc en el què podem eixir ferits o escaldats. Tothom riu amb la gepa d’altri, però molts pocs son capaços d’admetre bromes amb la pròpia. Molts no admetem ni que en tenen. D’ací el caràcter higiènic del’humor. I de l’humor de Juli Sanchis Aguado especialment. En les pàgines del llibre que avui presentem “La e-tapa negra”, un títol de doble sentit que ens anuncia què ens hi espera, trobarem un ventall complet del seu talent prodigiós. I una mostra antològica de la seua bonhomia. Perquè Juli és un home bo. Un ciutadà que coneix els seus defectes i els retrata, que mira el seu poble, el seu país, el món… i no li agraden. Que vol millorar i millorar-nos. Vol que siguem més justos, més lliures, més honestos, més tolerants . I no té més armes que les del seus dibuixos, els seus acudits, el seu humorisme. Un humorisme d’arrel valenciana que, com és autèntic, com no és coent, té un valor universal i arreu del món ha estat reconegut i premiat.

Els sis apartats en què es divideix l’obra (la família, el sexe dels àngels, l’eròtica del poder, som europeus, ser o no ser i colonitzadors) fan un repàs bastant complet de l’home i de les seues glòries, misèries i contradiccions. Hi trobarem doncs innocència i filldeputisme; dominats i dominants; pobres i rics ; famolencs i farts;  dones i homes; pares i fills; colonitzats i colonitzadors; víctimes i botxins… En poques paraules: ens trobarem. I una vegada trobats, retrobats, acceptem la visió, la lliçò de l’autor. Acceptem-nos. I riguem. Ens trobarem millor. Serem més feliços. Tal com digué Joan Fuster parlant de l’obra de Cesc, un altre gran humorista nostre, tant com “fer-nos riure”, els dibuixos en qüestió, els d’Harca,per exemple, solen “fer-nos veure”. Gràcies a ells podem veure més i més clar. Enhorabona doncs a l’autor, als editors, l’Associació Cristòfor Aguado, pel llibre que tenim a les mans. I a tots vostés gràcies per la seua amable assistència.

Toni Mestre

15 de novembre de 2001.

A l´escola com a la societat

Un cas recent d’assetjament escolar que ha acabat tràgicament m’ha fet  recordar els meus anys d’aprenentatge. Els anys 50-60 del segle passat eren molt diferents dels actuals, sí, però la condició humana era ben bé la mateixa. El meu era un col.legi religiós on estudiàvem quasi un miler d’alumnes d’entre set i disset anys. Podeu imaginar com bullia aquella olla que remenaven els padres i els hermanos amb l’ajut d’alguns seglars. El tema dominant d’aquella educació era la  pureza, el sisé manament; els altres no existien. Així, sotmés a una pressió brutal, l’alumne, abandonat, condemnat a viure aïllat amb els de la seua edat, arrossegava neures, odis i  afectes vuit o nou anys. Allà es coïa de tot.

             No recorde cap cas tan greu d’assetjament, però des de ben xiquets s’hi van definir tres grups ben clars: dues minories selectes (els sabuts i els esportistes) i la massa dels  altres que fluctuava enmig dels anteriors a colps d’alguna cosa híbrida d’enveja i admiració. Entre els líders esportistes i els primers de la classe hi havia una tensió constant però controlada. Si ells desitjaven secretament els nostres cervells, nosaltres anhelàvem la seua força. I cadascú segur de les seues potències, fascinat per les de l’altre, ens observàvem de lluny i mai no entràvem en conflicte.

              Els problemàtics eren la resta. La massa mediocre i covard dels mitjans. Ignorats pels uns i pels altres es debatien enmig d’un magma de petites misèries de les quals eren víctimes ells mateixos. Dels forts podien rebre una contundent punyada al nas; dels sabuts, un epítet certer com un venable encara més dolorós. Per això s’acarnissaven cruelment entre ells. S’odiaven, s’ultratjaven, es traïen, feien befa del més petit defecte. De vegades el cas arribava a tals extrems de sevícia que la víctima, emparada pels forts o pels savis, superava l’agressió. Però això no era sempre així. Com passa sovint en la societat adulta. Ah, la trista condició humana!

                                                Toni Mestre (Publicat diumenge 28.11.04)

El jardí botànic de València

Si bé el primer Jardí Botànic que s’instal·là a València data de 1567, i durant els anys del Barroc i de la il·lustració els catedràtics d’Herbes i Simples aconseguiren diversos jardins per a explicar les seues classes, no va ser sinó a primers del segle XIX que la Universitat de València, I’any 1802, va crear l’actual Jardí a I’antic Hort de Tramoyeres, situat al carrer de Quart de Fora, vora el convent de sant Sebastià. El primer director fou Vicenç Lorente, catedràtic d’Herbes de la Facultat de Medicina, qui l’organitzà segons el sistema de Linné i va establir relacions amb altres jardins similars, sobretot amb el de Madrid.

El Jardí Botànic de València va viure des de la fundació una etapa de gran activitat científica interrompuda per la primera invasió de les tropes napoleòniques, el 1808, durant la qual el seu director, que havia participat en la defensa de les instal·lacions, va ser empresonat i condemnat a mort, de la que se salvà gràcies a la mediació del botànic francés Léon Dufour. Com a conseqüència de la segona estada dels francesos, 1812-1813, el Jardí restà en un estat lamentable fins que el 1829 fou nomenat director José Pizcueta, el qual inicià un període d’intensa activitat científica, eixamplà la superficie del Jardí i va canviar la distribució de l’Escola Botànica. S’hi va construir un hivernacle de fusta, un gran umbracle, estufes d’aclimatació i un hivernacle de ferro i vidre, conservat actualmente, que va constituir un capítol inportant no només per la historia del Jardí Botànic, sinó també per a la de l’arquitectura del ferro i el desenvolupament de Nous materials constructius a l’estat espanyol. En aquells anys es van arribar a conrear al Jardí més de 6.000 espècies diferents, a mès d’instal·lar-s’hi un herbari.

L’any 1843, durant el regnat d’Isabel II, es va crear la Facultat de Ciències i el Jardì Botánic passà a dependre’n, per la qual cosa els catedràtics de botànica deixaren de ser metges de professió. Mort Pizcueta el 1867, va ser substituït per Rafael Cisneros, qui va millorar les instal·lacions i va començar la publicació del catàleg anual -per a bescanvi amb altres jardins semblants- que encara avui es publica. El 1876, va agafar la dirección José Arévalo Baca, qui va ser-hi al front durant dotze anys, fins que va ser reeplaçat per Eduard Boscà Casesnoves. La segona meitat del segle XIX va veure l’augment de les activitats relacionades amb l’Escola de Botànica, així com el caràcter pràctic i experimental de les plantacions com a resposta a l’impuls que pren l’agricultura valenciana en aquests anys amb la introducció de Nous conreus, aclimatació d’espècies, etc. La importancia del Jardí Botànic exigí el seu eixamplament fins arribar a l’extensió actual. Va ser aleshores quan s’hi van construir diverses estufes i l’hivernacle anomenat “de la bassa”. D’aquest momentés l’umbracle projectat en temps d’Arévalo Baca, darrera construcció del Jardí.

L’any 1913, és nomenat director Francesc Beltran Bigorra, gran entusiasta de la botànica, qui no obstant això va trovar-se amb unes circunstàncies històriques, com la guerra civil de 1936-39, que limitaren l’impuls que calia donar tant al Jardí Botànic com a les cències naturals a València. Mès tard, a l’octubre de 1957, es va produir la trágica riuada del Túria que va assolar al ciutat de València i quasi va destruir el mateix Jardí Botànic, del qual es van perdre l’herbari, reculls de plantes, arxius històrics, etc. Malgrat tot, Beltran va aconseguir d’augmentar notablement les col·leccions i establí nombroses relacions arreu del món. A ell es deu el primer sistema de documentació de les plantes del Jardí. Ignasi Docavo se’n va fer càrrec l’any 1961 i es trobà que només edificacions. És ara quan es refan la biblioteca, els planters, els laboratoris; es restaura l’estructura de l’unbracle, s’instal·la un aquari i un aviari i s’aconsegueix, en general, de dotar el Jardí amb una infrastructura mínima que en el permet el funcionament. De tota manera aquesta és una época de dacedència que no finalitza fins al nomenament de Manuel Costa l’any 1987, el qual enceta un programa de restauració i dinamització actualment en marxa. La restauració de les instal·lacions ha fet que el Jardí Botànic de València mostre avui una cara nova sense haver perdut res de la seua llarga historia. Si originàriament els jardins botànics apareixen a Europa con a centres per al conreu de plantes, destinades principalment a l’ús medicinal i amb fins docents i experimentals, actualment són en primer lloc una selecció i mostra, científica i rigorosa, de col·lecions de plantes que corresponen a espècies diferents, exhibides per les seues pròpies particularitats, i que comporten una visió de la diversitat vegetal tan ampla com siga possible. Al mateix temps són autèntics centres d’investigació que desenvolupen programes que aborden l’estudi de la flora i la vegetació al seu propi medi natural. Igualment treballen en la tasca de salva-guarda i conservació del patrimoni vegetal rar, amenaçat o en perill d’extinció.

Naturalment, el Jardí Botànic de la Universitat de València és per damunt de tot un centre d’educació que avui dia ha eixamplat el seu camp d’activitats educatives tradicionals: des del món universitari fins als nivells més elementals tot projectant-se sobre la societat en el seu sentit més ampli. La distribució  del Jardí. Ací es tendeix a mantenir les espècies més representatives dels principals grups botànics. Hi ha exposades aquelles que posseeixen un major valor didáctic.

Peró la visita no ha fet més que conmençar. Pel jardí hi ha diverses basses i fonts on són exposades diverses plantes aquàtiques, mentre al bell mig del Botànic, adossat a l’edifici de direcció, es trova l’Hivernacle tropical, la construcció més important del Jardí, una estructura de ferro que sosté 465 metres quadrats de vidriera construïda entre 1860-62. L’umbracle, obra de l’arquitecte Artur Mèlida, és un projecte de 1897 que ha estat objecte d’una restauració integral. Són importants les col·leccions de plantes suculentes i de palmàcies. I no hi ha dubte que un dels majors valors i el principal atractiu del Botànic és l’arbreda que s’estén per quasi tota la seva extensió. La familia de les fagàcies está molt ben representada i podem trovar excel·lents exemplars de Zelkova crenata, Gingko Biloba, Chorisia speciosa i Carya olivaeformis, aquest últim l’arbre més gran de tot el Jardí.

TONI MESTRE. Revista Catalònia Culture January 1995. Num 40-

“EL CABISCOL”, VERSADOR DE CAMPANAR

            Diuen alguns autors que el cant d’estil va néixer a l’Horta de València. Hi ha qui concreta més i diu que va ser a Campanar, un dels quartells en què la divideix, amb Russafa, Patraix i Benimaclet, Ascensio Duarte en el seu plànol l’any 1595. Campanar  era el que més concentració de molins fariners i alqueries tenia. El cant d’estil és, era, la manera que tenien els llauradors d’expressar els seus sentiments. Una estampa urbana, i falsa,  ens els presenta sempre de festa a la porta de l’alqueria o de la barraca, bevent , ballant i cantant. La realitat, com la dels esclaus negres americans, era ben diferent.

            El cant d’estil naixia espontani de la gola d’una gent que igual que domesticava la terra treballava la veu per fer-ne intrument armoniós amb què expressar el seu món interior. Si el cantador/a era important el versador no ho era menys. Per causes socioculturals, la majoria de lletres gravades dels  versadors antics no són genuines: es dediquen a glosar els tòpics burgesos valencians: la bellesa de la llauradora i la blanca barraca enmig d’una horta ideal que la ciutat contemplava de lluny. Aquell  espai sociocultural sostenible ha desaparegut ja sota l’especulació més salvatge.  Però aleshores encara habitat per un col.lectiu social homogeni.

            Un personatge singular d’aquell món va ser Francesc López Cones, conegut com “El Cabiscol”. Nascut a Campanar l’any 1883 era cadirer d’ocupació. Va ser gran versador i  va formar part dels  millors grups de cantadors de l’època, com ara Evaristo, Maravelles, El Carabina, el Xiquet de Pedralba, Conxa Tamarit i el ceguet de Marjalenes.  “El Cabiscol” tocava el guitarró i fou també cantador, però la mort el va sorprendre jove, el 1928, i no arribà a temps de deixar-nos cap gravació. Diuen que el que li mancava de veu ho suplia amb la saviesa dels seus versos, cosa per la qual era molt sol.licitat fins i tot a la mateixa ciutat, on sovint aquells grups eren cridats pels senyorets de la  burgesia  pet tal d’animar festes i cerimònies.

            Si alguna cosa  sorprén del Cabiscol, els quaderns manuscrits del qual he pogut consultar, ha estat la seua vessant més  sincera i desimbolta.  Aquells versos irreverents i càustics que dedicava a personatges coneguts del poble. Molts  romanen inèdits, alguns van encara de boca en boca en tertúlies de bar. Home  pla, segur del seu talent, es recorda que un dia, a la barberia de Carrasca, algú el va desafiar a fer una cobleta a cadascu dels presents. Acceptà la juguesca i la va guanyar. Li’n va fer una fins al gos. L’any 1921 el torero valencià Manolo Granero vingué a Campanar. Bevent a una taverna algú li va comentar al mestre que allí a prop vivia un cantador . El  “Cabiscol” entusiasmà el mestre dedicant versos a les bones vesprades de bous que havia oferit. El torero li va donar  cinc duros de l’època.

            El Cabiscol, va ser un home del poble, sorneguer i vitalista, que, quan s’expressava amb llibertat, retratava  la vida quotidiana de la seua classe social en els seus versos i cançons. Heus ací una mostra del seu enginy, tan de l’Horta, tan pròxim al primitiu esperit de les Falles.

Una nit plujosa i fosca,                            Esvarares i caigueres

anant a casa Barcelles, (1)                        i et vaig vore la milotxa,

entropessí en un cudol,                             animal pelut i negre

i em vaig fer la fava estelles.                    amb una cresta ben roja.

  1. “Ca Barcelles” era una taverna. Francesc Torres. Campanar 2002

BLASCO IBÁÑEZ TRAÏT

vicente                                                                                                         PENSAT I FET 2004

    Fins ara, i malgrat els criteris que dominen la producció cinematogràfica i televisiva, l’obra del valencià Vicente  Blasco Ibáñezs mai no havia estat víctima d’una traïció tan alevosa com que que s’ha comés recentment amb “Arroz y tartana”. La tergiversació ha estat total. Des de la desaparició de personatges cabdals al canvi del final que desvirtua la intenció de la novel.la tot passant per l’eliminació curosa de tot el component de crítica social, de classe, ben evident en l’escriptura de Blasco. Hi havia hagut adaptacions més o menys pintoresques d’obres de l’escriptor valencià, com aquella que col.locava l’acció de “Entre naranjos”, rebatejada “El torrente” a la República de Xile, però fins ara això sempre s’havia fet lluny de les nostres fronteres i la cosa havia anat a mans d’estrangers. Ara la cosa ha estat pitjor que mai, perquè la traïció l’ha perpetrat un valencià,  José Antonio Escrivà i amb diners públics. “Arroz y tartana” és una de les novel.les més importants del nostre escriptor. En ella Blasco Ibáñez repassa de dalt a baix la botigueria de València, la classe dominant aleshores, la dècada de1890, a la ciutat. De fet en fa una vivisecció d’allò més crua, l’obre en canal i la deixa ben al descobert: amb tots els seus vicis i tares, la seua hipocresia, el seu tarannà profundament inmoral, la seua coentor, el seu  manifest antivalencianisme, el seu sucursalisme nacional i la seua condició social paràsita. La peripècia familiar i ciutadana que conta el llibre es desenrotlla seguint l’any festiu valencià del moment: Nadal, Carnestoltes, les Falles, Setmana Santa, els Miracles de sant Vicent, la Fira de Juliol… De traïcions n’hi observem moltes, per exemple la convesió del dinar de Nadal en sopar, on tothom va naturalment de gala, de nit, però és en la festa de les Falles on la traïció televisiva d’Escrivà és més sangonosa D’ella m’ocuparé ara i ací.

                   El director de la sèrie, llagoter amb la dreta valenciana actualment en el poder i el “lobby” faller, fa de Doña Manuela i les seues filles unes “falleres” lliurades en cos i ànima a la festa, que es visten, fins i tot!, de “llauradores”, quan la dona no començaria a vestir-se a l’antiga, dins de la festa, fins la dècada dels trenta del segle XX. A més  a més van mal vestides, van disfressades “d’indumentarista”, element pseudofolclòric aparegut a les acaballes del segle passat que ha desvirtuat totalment el vestit popular de l’Horta. Tot això contrasta amb el que retrata Blasco que descriu com en aquells anys la burgesia botiguera ciutadana menyspreava les Falles: “Las niñas de Doña Manuela despreciaban la fiesta que se preparava. Era una cursileria, como organizada por la gente ordinaria de la plazuela, buena únicamente para divertir a los de escaleras abajo”. Tanmateix  quan veuen el monument ja plantat enmig de la plaça i l’ambient festiu que l’envolta consideren que: “No estaba mal aquello, para ser obra de gente tan ordinaria como el cafetinero i sus cofrades”. I fins i tot organitzen un ball la vesprada-nit de la crema, però als salons de la casa, ni pensament de baixar al carrer, a barrejar-se amb “la chusma”.

                  El moment suprem de la nit és l’hora de la crema, amb la plaça de gom a gom, quan la gent reclama música i la banda ataca “La Marsellesa”, l’himne republicà per excel.lència: “¡Sí, La Marsellesa… y el gobierno en la hoguera!” escriu Blasco fent-se ressò del sentiment general de la gentada. Comença a cremar el cadafal i, diu Blasco, “la música seguia rugiendo la Marsellesa, y en la multitud, alguno de los ardorosos, trastornado por la ilusión y por el himno, creyendo que la cosa ya estaba, gritaba a todo pulmón: “¡Viva la República!”, lo que azoraba a los pobres municipales y les hacía mirar en derredor, buscando un hueco en el gentio por donde escapar”. Naturalment tota aquesta escena, plena de vida i de veritat, és omitida completament pel traïdor Escrivà en honor al PP regnant i al seu monarquisme de conveniència.

               Però hi ha un altre moment de la festa que Blasco retrata amb particulars sarcasme, crueldat i realisme: la ocurrència i el finançament de la falla. La idea inicial naix, olorant el negoci de begudes, xocolatades i bunyols, “del dueño del cafetín establecido frenta a la casa de doña Manuela, un sujeto panzudo y flemático que gozaba en el barrio de fama de chistoso”, el qual,  “asocióse a dos zapateros y un carpintero, que, por tratarse de san José, se creía con derecho propio, y todos juntos formaron algo que bien podía llamarse Comité de Vecinos, teniendo por principal objeto dar sablazos en todo en barrio para el arreglo de la falla. Como doña Manuela era la vecina más encopetada y su casa la mejor de la plazuela, los pedigüeños pusiéronse bajo su protección, y elogiaron rastreramente su riqueza, la belleza de las niñas y hasta la suya propia: todo para sacarle cinco duros”. Res de tot açò, l’interés comercial particular i la mesquinesa fallera, tan incorrectament polítics des del punt de vista de la dreta actual, apareix en la trista versió que l’Escrivà ha perpetrat en contra d’una de les obres mestres de Blasco Ibáñez.

                Davant la tergiversació de què parlem,  que desfigura totalment la novel.la, si voleu tenir una visió justa i descarnada d’aquella València de finals del XIX, acosteu-vos al llibre i en les seues pàgines la trobareu. Per cert, hi ha algunes obres de Blaso Ibáñez  traduïdes al valencià, com és el cas de “Flor de maig” o “La barraca”, que, és la meua opinió, guanyen moltíssim en la llengua en què foren pensades i que parlaven la majoria dels seus personatges. Però no en conec cap d”Arroz y tartana”. Per a quan una versió valenciana d’aquesta novel.la bàsica per a conéixer de primera mà una etapa fonamental de la societat de la capital del País Valencià, del nostre passat col.lectiu recent, on assistim  al naixement de molts dels vicis, dèries, prejudicis i tics que neguitegen els valencians actuals?

                                                                Toni Mestre. Falles de 2004.

“Cartes Meridionals”

FAVA I “CAPULLO”

 

 

                         És un plaer encetar aquesta correspondència que ens mantindrà sis mesos en contacte. Contacte, quin concepte tan rar! Vivim tancats en els nostres egoismes. I, nacionalment, empresonats en un provincianisme suicida. Molta autonomia, però en això de la recuperació d’un punt de vista  nacional, dels Països Catalans, anem arrere. I això passa perquè cada país va per la seua banda. Si tenim uns interessos comuns perquè no tenim una idea de poble més sòlida que ens els defense? Per què? Perquè vivim de cara a Madrid. Al poder. Ja sé que aquesta dependència sovint ens ve imposada. El poder és la força. I la força sempre és bruta. Però moltes vegades l’hàbit de mirar cap a ponent ens porta a situacions  sempre pernicioses i, moltes voltes, ridícules.

                         El títol d’aquesta columna l’he triat com exemple del que estic comentant. “Fava”, en les accepcions que m’interessen d’“extrem del membre viril” i “persona beneitona, aturada, que no se sap desfer de les dificultats”, és paraula d’ús vivíssim al País Valencià com arreplega el DCVB. Però pel que es veu no es diu a Barcelona. I la capital de Catalunya, provincianament obsessionada amb Madrid, no només futbolísticament, quan necessita el mot no mira cap a València, com seria natural. El pren del castellà, “capullo”, i es queda més ampla que llarga. Això sí: el catalanitza barroerament i diu “capullu”. Ho diu tothom perquè ho diuen els escriptors, o viceversa? Tant li fa. Mireu el “Diccionari de la Llegua Catalana” de la Fundació Enciclopèdia Catalana. “Fava” només és la “llavor o fruit de la favera” o la mateixa favera. De les accepcions corrents al País Valencià i a les Illes ni notícia. I “favada” en el sentit de “feta pròpia d’una persona fava, beneitota, vanament ostentosa o exagerada” tan popular entre valencians i illencs, el DLLC només diu que és “menjada de faves”. Desencontres com aquests en trobarem a cabassades. I així ens va la fira!

                        Cal un gir copernicà que acoste les tres capitals del nostre país en tots els aspectes, però especialment en el camp lingüístic, tan significatiu, o acabarem donant raons, la raó!, als tenaços secessionistes que Madrid alimenta i conrea des de sempre. No siguem faves! O volem acabar sent uns “capullus”?

 

Capgirament i Substitució

                           Fa 297 anys va començar al nostre país, al País Valencià, un procés de capgirament i substitució nacionals que encara no ha acabat, però està a punt de fer-ho. L’eliminació política violenta del Regne de València l’any 1707 i la reducció del vell territori foral a “provincia” de Castella en van ser el començament. S’encetava un llarg camí, de fet un calvari, en el qual el poble valencià, amb el vist i plau de les seues classes dominants, aleshores la noblesa i l’Església, ara les forces polítiques i socials que les han substituit, ha estat humiliat, venut, escarnit, torturat, exhibit en la picota, vexat, ridiculitzat, explotat, alienat, etc. amb la decidida intenció d’eliminar-lo, d’esborrar-lo del mapa. Un crim que s’ha intentat, i s’intenta, ocultar a base de desmemòria. La fi del procés és el genocidi total, amb la impossibilitat d’una futura ressurrecció. Fa quasibé tres segles i encara resistim! Som forts, però fins les roques més dures són vençudes pels embats entercs de l’oratge.

                   Després de 1707 se’ns va capgirar el món. De ser un poble mediterrani, obert i abocat a la mar que des de sempre passejàvem a través del “pont de la mar blava” (les illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i les escales de Llevant) ens vàrem veure obligats a mirar cap a Ponent, cap a la Castella usurpadora del vell  nom d’Hispania, per a ells “España”. Érem, i som, en mans del vell enemic secular, l’altre ho va ser França, amb qui només havíem tingut relacions hostils. Els nostres aliats de sempre a Europa havien estat Portugal, Anglaterra i l’Imperi dels Habsburg. Aquest capgirament político-cultural, nacional, inicià, com he dit, un obscé procés que aviat portarà a la substitució total del poble valencià històric, el nascut amb Jaume I, per un altre de nou, de nom  “levantino” o “comunitario”, format per ex-valencians ja castellanitzats del tot i per castellans no assimilats. A més d’altres forasters que no s’hauran pogut integrar en res que no siga la falsificació actual.

                  En tenim exemples ben concrets. Oriola, ara Orihuela, catalanoparlant fins al segle XVIII. Alacant, Alicante després de 1939 . Castelló de la Plana, Castellón després dels seixantes. Elx,  Elche ja des dels setantes. I la Ciutat de València, ara Valencia sense accent, antic cap i casal del Regne del seu nom, que està culminant el procés. El valencià, el nostre gloriós català medieval original, arribà al segle XX igual que va arribar el nostre poble:orfe, inerm, ruralitzat, cec, subordinat,  menyspreat, violat per un poder criminal. Ni nom ni bandera ni política. Com podien salvar-lo unes minories cultes i un mosaic de poblacions petites? En cent anys els habitants de les nostres grans capitals s’han desvalencianitzat definitivament. I aixó vol dir que no hi ha cap futur. O que vivim el lúcid present d’un futur ben cert: la substitució. Perquè en questions de país no actuar és retrocedir. I ja no ens queden ni temps ni espai. Només l’abisme de la desaparició. No? Un exemple: per a la majoria del nostres polítics, i dels habitants de “la Comunidad”, el 2007 és l’any de la copa de l”Amèrica”, no el tercer centenari dels fets d’Almansa. Seguim o no capgirats?

TONI MESTRE. 2004.

Invisibles.

   Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.

                       He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.

                A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.

                    Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se  a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I  alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!

                                                        Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.

 

 

 

 

El Camp.

 

            El camp, nom que rebia fins fa poc la Natura, cada dia està més lluny. La societat valenciana cada dia és més urbanícola i fins i tot els habitants de poblets ben allunyats de les capitals ignoren coses que per als seus avis eren fonamentals. Ara ho confonen tot. Els arbres i les herbes són això, arbres i herbes, quan fins fa quatre dies, o quatre dècades, tothom distingia un llorer d’una olivera o el cascall del ravanell. Potser perquè aleshores hi havia, per exemple en el món de la medicina, una gran precarietat i calia conéixer bé l’ús terapèutic dels vegetals que ens envoltaven. O, degut a la manca d’aliments, el seu interés gastronòmic.

                Hem oblidat el camp, sí, però en conservem la nostàlgia. Els qui per edat l’hem vist encara pletòric de gent i de saviesa, perquè forma part de la nostra vida i de la nostra cultura. Els més joves, perquè la mateixa societat que ha allunyat  la Natura, quan no l’ha destruïda completament, ha comercialitzat la seua manca i ha inventat urbanitzacions, parcs naturals i altres galandaines que no són sinó la catifa davall de la qual s’amaga la merda. Però el que en les generacions de més de cinquanta anys és la necessitat de recuperar un membre amputat, en la gent més jove no és sinó una moda. Arriben al camp i, com que no l’entenen, s’avorreixen. La Natura no els diu res i necessiten animar-la, per exemple, amb música atabaladora o rallis destructius mentre generen tones de deixalles.

               Aquests dies de vacances ciutats i pobles tornen a buidar-se. La gent busca, pels motius abans esmentats, el camp, la Natura. I no els troba. Si de cas els venen, a preu d’or, les horroroses aglomeracions de Benidorm, Cullera o Peníscola. Només uns pocs savis trobaran, i respectaran, aquells indrets intactes on floreixen l’espí, el romer i les argelagues. On brolla alguna font incontaminada. On només se sent el cant  amorós dels ocells i la remor del vent primaveral entre les branques. Ah, el vell camp!

                                                                         Toni Mestre

                                                                 ( Diumenge 22.04.01)

Campanar.

El llibre que teniu a les mans és un llibre de memòries. Arreplega els records propis i heretats d’un valencià fill de l’antic poble de Campanar, a la comarca de l’Horta, ara ja víctima d’una política urbanística brutal que l’ha transformat en un barri més, despersonalitzat i amorf, de la ciutat de València. Citat ja en el “Llibredel Repartiment” del segle XIII, Campanar, el 1242 era senyoria de Gaspar Despallar- gues, passà després a la corona i va formar part sempre del terme de València tot i que des de 1836 fins al 1897 va ser municipi independent. Com en el cas de Russafa, per eixemple, la seua absorció per la capital va suposar l’inici de la seua desapari-ció com a nucli urbà i de l’anorreament de la seua societat diferenciada.

              Francesc Torres, ha estat testimoni directe de les últimes etapes d’aquest procés que amb tota justícia podem qualificar d’atropellament. La ciutat de València, les seues classes dominants, sempre temorenques davant d’una Horta hostil que explotaven, ha allargat els seus tentacles d’avarícia i fredor cap a Campanar moguda per dos motors bords i impresentables: fer diners fàcils amb l’edificació dels antics camps ara convertits en solars i esborrar un fragment més de la memòria històrica col.lectiva dels valencians.

              Perquè Campanar, quan jo vinc a viure al barri de Quart de Fora l’any 1952, era encara un nucli armònic i ben diferenciat plantat enmig dels camps i voltat de molins i alqueries  a l’altra banda del riu. Un poble viu i sencer que celebrava les seues festes tradicionals a les que acudíem en massa, a mi em portava la meua àvia Helena, els veïns del barri i els habitants d’altres nuclis hortolans com Marxalenes i Tendetes o urbans com el carrer de Morvedre. Recorde sobretot les del Crist del Pouet, que cauen en estiu. Aquella gatzara general, la concorreguda processó pel mig dels camps, entre alqueries i barraques on s’encenien bengales al pas de la imatge, la música, l’olor de la pólvora, la cera i les herbes oloroses, aquell món sensual i sentimental que identificava clarament les festes valencianes.

             Però després de la riuada de 1957, i sobretot després de l’apertura del pont dit d’Ademús i de l’urbanització de la marge esquerra del Túria, amb la construcció de l’Estació d’Autobusos i altres edificis d’habitatges o de serveis com l’hospital “La Fe”, Campanar, abans tan pròxim, visible des de les velles baranes del riu, desaparegué de l’horitzó urbà. I l’oblidàrem. I passaren anys que no m’hi vaig acostar. Fins que un dia entrà per la porta de la llibreria “Ausiàs March”, que jo regentava amb Frederic Martí al número 11 del carrer de l’ambaixador Vich, Francesc Torres. Un jovenet adolescent que m’havia conegut a través del programa radiofònic “De dalt a baix” on maldàvem per reviscolar d’adormida consciència nacional dels valencians a través de donar a conéixer la història, el costumari, la cultura i les reivindicacions, dins del que era possible durant els últims anys del franquisme i primers de la Transició, del nostre poble.

               Ens férem amics. Em parlà del seu poble, els campaners sempre en diuen “el poble”, li vaig passar els meus records infantils que he comentat i un dia em va convidar a visitar-lo. Encara s’hi respirava aquell ambient rural que recordava de vint anys abans. Encara tots els seus habitants, si més no els que em va presentar, parlaven un valencià ric i sucós i pels carrers del poble antic es respirava l’aire de l’antiga societat llauradora característic de molts nuclis o poblacions de la comarca de l’Horta. Francesc, que és un gran aficionat a la fotografia, m’en va mostrar algunes d’indrets o edificis ja desapareguts o en greu perill de caure víctimes de la “modernització”. I un altre dia hi vaig acudir amb la meua càmara de fotos per tal d’arreplegar instants d’aquell indret i aquella societat rural que, com a tot arreu, estava entrant en un accelerat procés de substitució. Algunes de les fotografies que trobareu més avant són fruit d’aquell impuls de conservar sobre el paper alguns grapats de memòria. Jo aleshores escrivia al “Diario de Valencia” que dirigia JJ. Pérez Benlloc i hi vàrem publicar algun article sobre Campanar. Gràcies a el nostre esforç es va salvar de l’enderroc, si més no exterior, l’alqueria de Santamaria.

                Però la sort de Campanar estava traçada i ben traçada. L’orgia constructora l’assetjava per totes bandes, especialment pel Llevant, on la construcció del anomenat “Nuevo Centro”, tan fàcil que hauria estat batejar-lo com “Nou Centre”, però ja sabem com és la botigueria valenciana, i els dos edificis del Corte Inglés va promoure la urbanització de mig terme. Una altra filera d’edificis pantalla aillà pel sud el nucli antic del vell riu Túria. Després dues noves rondes de trànsit ràpid l’encerclaren, i el separaren, per ponent i pel nord de les partides del Pouet i de Dalt. El setge s’havia tancat i el llaç estava ja a punt per escanyar el poble lentament però de manera irremeiable. De fet el procés no va ser gens lent. En pocs anys s’ha accelerat a cavall de l’especulació més brutal i a hores d’ara només podrem recòrrer els carrers i les partides rurals del Campanar de fa un quart de segle a través d’aquests pàgines i les fotografies que les il.lustren.

                Unes pàgines que no són nostàlgia, sinó memòria. Memòria lúcida i apassionada. I una denúncia. L’autor ha arreplegat els seus records  personals i familiars de tres generacions. Des de la que naix en el segle XIX i es desenrotlla durant el primer terç del XX, que correspondria als seus avis; la segueix la que creix amb la guerra i la postguerra, que serien els seus pares; fins a la d’ell, nascuda cap als anys cinquanta i testimoni impotent de la destrucció del poble i la seua conversió en un barri vulgar i despersonalitzat de la capital. De fet estem davant d’una història desolada però que no mou al pessimisme sinó a la revolta. Perquè el mal, enorme, ja està fet. Però a través del llibre queda ben palés que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera menys agressiva, més respectuosa. Però això, aquest tractament suau i mesurat de l’urbanització de la zona, només es podia fer des de l’amor. L’amor a la història, la societat i la cultura generada per la gent de l’Horta al llarg dels segles. I això, amor pel seu entorn més immediat, pel que li ha donat fama i vida, la ciutat de València no l’ha sentit mai. Quan diu que l’homenatja, cas de les festes falleres, de fet l’escarneix. Aneu a Múrcia i veureu l’exemple d’una ciutat enamorada i orgullosa de la seua Huerta. Aneu i en veureu la diferència.

                      Aquest desamor secular per un lloc habitat per gent rebel, perquè era explotada, bàrbara, perquè conservava la llengua del país que la capital havia abandonat, bruta, perque vivia en contacte amb la natura, ha anat accentuant-se cada dia que passa fins a esdevenir un odi patològic. L’odi que sentiria el porc si veiés la seua cara reflectida a l’espill. Un odi, un autoodi, que porta al trencament, a l’esmicolament del cristall i no a una operació d’estètica. Hem malmés, destruït i bastardejat els barris populars de la ciutat; destruïm ara l’Horta i els seus habitants i així ningú, mai, ens retraurà l’abandonament de l’idioma, la dimissió nacional, el sucursalisme polític castellà. En una paraula: la traïció al país. A la pàtria!

                   Tot això i més llegireu i veureu en les pàgines que segueixen. L’amic Francesc Torres se sent hereu d’un patrimoni material i espiritual que no vol que el vent s’emporte irremeiablement. Perquè hi ha les cases, els carres, les partides, amb els seus molins i alqueries, les séquies, el vells treballs del camp… però hi ha també les persones, els drames, les comèdies i els sainets de cada dia. La vida dels llauradors ens és contada fil per randa, però també coneixem les festes i hàbits dels campaners en general, la vida comercial i social, els personatges singulars, els indrets màgics, com el cinema del barri digne d’una pel.lícula de Fellini. Tota la vida íntima, familiar i col.lectiva d’una comunitat concreta ens és contada per l’autor en profunditat. I amb sentiment. Però l’amor que sent pels seus personatges, gent real, molts desapareguts i altres encara vius, no el cega. D’ací el gran interés antropològic del llibre “Campanar: una memòria”. Les coses foren com foren, la gent és com és.

                  Estic content d’haver engrescat l’autor a escriure aquest llibre. Francesc Torres, com en el cas de Frederic Martí amb “El carrer de Rubiols”, em contava històries, recordava personatges, evocava indrets durant les nostres passejades per Campanar. La meua insistència era sempre la mateixa: “Escriu això! Cal que tot aquest tresor es conserve. I només tu pots fer-ho! Fes-ho!”. Afortunadament m’ha fet cas. Ho ha escrit i ho ha fet molt bé. Com cal. Posant-hi el cor i el fetge. I molt de dolor, ho sé. Per això el llibre està ple de saba, d’aquells sucs (saliva, suor, llàgrimes i semen) que son el solatge de la memòria humana crua, viva i bategant. De la vida.

                 Ens trobem, doncs, davant d’un llibre viu. I per tant útil per a tots els que confiem en el futur del nostre poble. Per a les velles generacions que recordaran i per a les noves que descobriran enlluernades com érem , com som encara i com i perquè hi ha forces poderoses que no volem que ho seguim sent. Un llibre que, tot i tractar d’un petit poble del País Valencià, de la comarca de L’Horta, és un clar referent del que està passant actualment de dalt a baix de la nostra geografia. Un tòc d’avís per tots aquells que es creuen els enganyosos cants de sirenes que ens diuen que la destrucció del nostre patrimoni lingüístic, cultural, nacional!, és cosa del progrés i que al remat tots n’eixirem beneficiats. Mentida! Tenim l’exemple sangonós de la destrucció de la Partida del Pouet, que hauria pogut ser un parc temàtic sobre l’Horta, a la mateixa vora de la ciutat de València, que ben portat hauria sigut una atracció turística de primer ordre internacional perquè hauria segut únic. S’ha preferit destruïr-ne la possibilitat per a edificar sobre els seus terrenys un barri com n’hi ha milers arreu. Paral.lelament es construïa a Benidorm una falsificació històrica de cartó anomenada pomposament “Terra Mítica” que al remat ha resultat un fracàs. I una estafa. Així va el nostre país. De fracàs en estafa. Tant de bo que llibres com el que ara i ací tinc el gust de prologar i recomanar ajuden a esmenar-ne el camí.

Toni Mestre. Primavera de 2005.

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

Novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« oct.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
%d bloggers like this: