Toni Mestre

La maldat dels “bons”.

” Maldat/bondat” són dos conceptes morals. I “moral” és tot allò que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte llur bonesa o malesa. Cal dir, com diu Ricard Lobo, que al llarg de la Història en el desenrotllament i evolució dels conceptes morals han influit sempre tant el concepte de la consciència històrica del diví com tots els canvis de pensament i de la cultura en general. De tots és conegut com aquests canvis han modificat i relativitzat en la pràctica, en la legislació i han sotmés a crítica els codis morals imperants en cada època, segons el mateix context sòcio-cultural. I polític!.

No oblidem que la tasca moralitzadora, objecte de la moral, naix d´una aspiració fonamental: el desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social. Així, la funció de la moral és preparar opcions humanament satisfactòries a favor de l´alliberament propi i col.lectiu. Però alerta, perquè ben sovint la cosa ha portat a aberracions molt ben conegudes i perillose entre les que destaca el dogmatisme: allò que jo dic, perquè el meu déu m´ho ha revelat, i perquè convé als meus interessos!, és bo i tota la resta dolent. I qui diga el contrari és carn de foguera o de qualsevol tipus de persecució.

Si la funció de la moral és que les dimensions més específiques de l´ésser humà siguen comunicades i compartides amb la mateixa gratuïtat amb quà son rebudes, la moral de la persona no té sentit fora del procés d´alliberament social, de transformació efectiva de la societat, posant en joc la creativitat humana. D´aquí el perill d´aquelles religions dogmàtiques, aferrades a esquemes d´un passat injust i maniqueu on el món es divideix en bons i dolents. On ells, els bons, s´atorguen el dret a imposar impunement als altres unes normes, o manies sovint grotesques, que els poden fer, i els fan, uns desgraciats. I això, es mire com es mire, és un delicte greu.

Toni Mestre (Diumenge 27.03.05)

La mirada perifèrica.

                   Benvolguts lectors: “La mirada perifèrica” és un escrit que vaig fer quan s’inauguraren Ràdio 9 i Canal 9, la  ràdio i la televisió públiques valencianes , el dia 9 d’octubre de 1989. Des d’aleshores, pervertint els fonaments jurídics de la iniciativa, la ràdio i la televisió públiques valencianes han esdevingut tot el contrari del que esperàvem i, en general, són la sucursal d’una mirada centralista, rància, aliena i antinacional. La de l’ “España” de sempre. Això és el que volien, i volen, PSOE i PP. Deficitàries, van a la cua en audiència, crèdit i estimació dels valencians.

                   Tot el contrari de que s’ha esdevingut amb la TV3 i Catalunya Ràdio, que enguany fan vint anys rics i plens. Rics d’aventura i, nacionalment parlant, plens de resultats positius. La realitat actual de TV3 i de Catalunya Ràdio no pot sinó enorgullir-nos a tots els catalans de nació, especialment als polítics i professionals que les crearen i les han pujat fins convertir-les en la referència informativa, i formativa, del nostre poble que les fa líders. Estem, doncs, tots d’enhorabona!

                   Al País Valencià l’arribada de la TV3 va ser un fet revolucionari. Després de més de tres cents anys, es restablien uns vincles culturals i lingüístics entre els dos països tallats de soca rel per l’imperialisme castellà. Recuperàvem el punt de vista que jo demanava a la televisió i la ràdio de la Generalitat Valenciana. El món llunyà i el pròxim  se’ns  tornaven a presentar amb ulls propis, sense cap cristall interposat. S’ha dit que “la realitat lingüística de TV3 és infinitament més catalana que la del país”. Com cal. Venim d’un silenci antic i molt llarg. Però és indubtable que, amb esforç i talent, hem recuparat l’antiga veu nacional. Que ningú no ens l’escanye. Al País Valencià tant el PSOE com el PP quasi ho han aconseguit. Venen elecccions, catalans! No badeu!

                                                                    Toni Mestre.

Cartes Meridionals III. Pecar, envellir.

La generació nascuda durant la dècada dels quaranta vàrem descobrir el món sota el nacional-catolicisme més feroç. Ens amargaren la infància i la joventut. A més de l’ambient polític opressiu, l’esperit de revenja de l’Església Catòlica va imposar, entre d’altres aberracions, l’obligació de reprimir el cos. Amb la condemna del sexe de fet reprimien la ment. Tot allò que en feia referència era pecat. I a més estava perseguit. Els sentits ens feien bruts. Culpables. Al capdavall el pecat ens portava a la culpa i la culpa a l’anul.lació. Que és el que el sistema volia demostrar.

Malgrat tot reexírem. Ens férem adults. Fórem unes generacions disciplinades. Treballàrem de valent, pagàrem “religiosament” impostos abusius, mantinguérem l’economia…. I dels pocs supervivents de la preguerra aprenguérem sobretot a resistir. I n’ensenyàrem a la generació posterior. La que ara ocupa en centre generacional de la societat. Com poguérem els passàrem idees, memòries, una ètica… Pensàvem, ingènuament, que que érem la generació pont entre el passat afusellat i un futur esplendorós. Per un moment, anys de la Transició, pensàrem que havíem guanyat.

I no ha estat així. Hem tornat a perdre. Els nostres fills i nets no són nostres. Són d’ells. Les generacions que ocupen el poder, les de la “globalització i tot això”, ens menyspreen. Mentre viuen un sexe “alliberat”, que no ho és pas, diuen que som inútils, passats, que no ens hem sabut adaptar. Als nostres descendents polítics, a aquells infants consentits pels quals ho vàrem donar tot, els fem nosa. Si més no al País Valencià. El nostre testimoni els molesta. La nostra edat els sembla indecent. Que fan que no es moren?, pensen. Quan diuen modernitat de fet estan dient que com més brut i més productiu siga el negoci, millor. Quina colla tan infausta hem criat!

Toni Mestre.

Admiracions i idolatries.

La suspensió del concert que havien de fer dels Rolling Stones a Benidorm m’ha fet reflexionar sobret tots aquests fenòmens mediàtics o socials que atrauen milers de seguidors d’arreu del món, els concenetren en un recinte tancat on actors i espectadors celebren cerimonials col.lectius d’allò més curiosos. Cerimonial és, segons el diccionari Fabra, “el conjunt de formalitats o cerimònies que s’han d’observar en la celebració  d’una solemnitat determinada”. I no em negareu que en aquest tipus de concerts s’observa escrupulosament un cerimonial ben estricte.

                              Comença per la campanya mediàtica que publicita i anuncia l’esdeveniment. Segueix amb els pormenors de la instal.lació i l’escenari. No podrem oblidar que la nostra ciutat, o la que siga, és la més propera a nosaltres on actuaran els ídols. El preu de les entrades, elevadíssim i que ens premetrà comptar-nos entre els elegits, n’és un al.licient més, ens recorden. L’existència de la revenda, clara i manifestament il.legal, és cantada com una prova d’èxit. Cròniques i reportatges ens contaran després que l’acte va ser un èxit espaterrant per tal de calmar la probable decepció dels qui hi anaren i estimular l’enveja dels que no hi van ser. Cal preparar la pròxima ensarronada. Això sí, els privilegiats espectadors contaran i no acabaran sobre com s’ho passaren de bé i mai no reconeixeran que es van avorrir com a mones perquè no hi veien o sentien bé, perquè anaven col.locats i es passaren la nit vomitant o perquè simplement allò que s’esdevenia sobre l’escenari no els interessava gens. Perquè la majoria es va passar dues o tres hores botant i suant com bojos.

                            I ací caldria analitzar perquè va la gent a aquests concerts.  Si preguntes et diran que van perque admiren els cantants. I és veritat, els admiren, però és una admiració malaltissa. Admiren no la seua obra, sinó el seu éxit. I aquesta admiració perversa els porta a imitar-los en tot: pentinats, indumentària, conducta… I així desconecten de la seua realitat, que consideren un fracàs. Sovint és així, però per aquest camí tampoc no aniran enlloc. Admiren la vida dels seus ídols per damunt de les seues obres. I tenen raó, perquè les cançons que fan solen ser vulgars, tòpiquesi falses mentre les vides que porten aparentment són felices i brillants. Però només en aparença. L’enlluernament de l’èxit i la fama dels seus ídols, la cara pública dels que diuen admirar, sovint n’oculta una altre de ben trista i amarga. No tot són diners, cotxes, sexe i mansions. També hi ha soledat, misèria afectiva, drogues  i finals dramàtics. Però, com l’admiració sol anar sempre acompanyada del’enveja, quan l’ídol cau l’idòlatra gaudeix encara més que quan l’adorava. Quin món!

                                                              Toni Mestre. 2003.

L´”Strip-tease” de Santa Caterina.

Semblava una serp d´estiu més. A poc a poc, però, ha anat creixent i porta camí d´esdevenir una boa que devorarà un tros important del malmés entrellat urbà de l´antiga ciutat de València. No sé qui va ser el primer en llançar la brillant (?) idea de deixar amb el cul a l´aire l´esglèsia de Santa Caterina. Potser va ser l´inefable Aurelio Martinez del PSOE i de las JONS local? no m´extranyaria gens. Aquest homenet i el seu partit ja ens tenen acostumats a qualsevol barbaritat. Però la gràcia del cas és que una bajanada tan grossa ha comptat amb l´adhesió, per suposat “inquebrantable”, del diari “Las Provincias”. De l´ama del diari, vull dir. I del PPresident de la Diputació. “Tarancón contra el paredón” és el seu crit. Una volta més els valencians tenim en joc, i en mans de tafurs, una part del nostre patrimoni. Una part important perquè cada vegada en tenim menys i perquè, si l´”strip-tease” es consuma, no només l´esglèsia, sinó tots els valencians, ensenyarem de bell nou el cul a tothom.

Aquesta gentussa impresentable argumenta com sempre fa: a la babalà. Qualsevol demència és un argument per a ells. No importa el parer dels especialistes, dels tècnics, dels savis. Al contrari! Si amb un tema tan fonamental com el de la llengua han tingut èxits tan memorables, perquè no insistir i aconseguir deixar santa Caterina amb les vergonyes a l´aire. Ja que ells no tenen, de vergonya, a veure què amaga la santa davall dels faldons! I diuen coses genials. Argumenten i s´escolten. A tots els preocupa, i molt!, l´aspecte i el futur de la ciutat. S´han passat la vida esborrant-ne la història i el passat, però no patiu pel futur que ahí estan ells per a assegurar-nos-el. La pel.licula “Eraser” la podria haver protagonitzat qualsevol d´ells amb tots els drets. I tota la sèrie de “Terminator”!.

Els centres antics de les ciutats com la nostra estan malalts. Els canvis socials, econòmics i culturals els han ferit gairebé de mort. Cal dons un tractament de xoc per tal d´evitar-ne la desaparició definitiva. He dit un tractament, no una amputació o un esquarterament. Els habitatges antics cal restaurar-los i adaptar-los a les necessitats actuals tot dotant-los de les comoditats i higiene modernes. Però sense perdre de vista que formen part de la memòria col.lectiva i cal conservar-los, si més no en el seu aspecte extern, perquè les noves generacions s´hi senten arrelades a un lloc, hereues d´un temps i d´un país. Que açó no es Chicago, boys!.

La trama urbana dels voltants de la catedral de València és una exemple viu del que no havia d´haver-se fet mai. La Plaça de la Reina és una desgràcia total, començant pel nom. La de la Mare de Déu pitjor encara, amb la guinda de la falla de bronze, aquella de l´home gitat assejat per una colla de menors en conill. I ara volen carregar-se el poc que queda de l´antic carrer de Saragossa, corredor iniciàtic que portava a la Porta dels Ferros, i deixar, repetesc, amb el cul a l´aire santa Caterina, destrossant la petita placeta d´aquest nom i a la vista de l´esvelta torre des del carrer de la Pau. I descalç del tot el pobre Miquelet! Esperem que la ciutadania de València s´opose amb totes les forces als amics de l´”strip-tease” urbà. Deixem els monuments el més emparats possible per les cases i carrers que els envolten. Revitalitzem el teixit social de la València antiga. I no oblidem que per tal de redescobrir i mantenir la identitat, devem conéixer i acceptar el passat, no arrasar-lo!

Toni Mestre. Setembre. 1996.

“De dalt a baix”: La guerra dels quinze anys (i II)

Amb la caiguda de Calviño cau també Jordi Garcia Candau i puja Isabel Clara Francia a la Direcció General de Ràdio Cadena a Madrid. Allò de “la ràdio d´ací” passa a ser “una rádio más de una provincia cualquiera” amb un presupost cada dia més migrat i amb un destí clar i definit: la fusió amb Ràdio Nacional. Una lenta agonia de quasi dos anys, una reducció de personal de quasi el cinquanta per cent, amb places que no es renovaven, i una desmoralització general entre la gent de plantilla, alguns amb moltíssima experiència en la professió, que veia com qualsevol aprenent, fou l´època dels becaris que enviava la Generalitat, li passava davant i ocupava les millors hores de programació.

He oblidat de dir que, durant l´etapa d´Amadéu Fabregat i succesives, la cap de programes va ser Rosa Solbes, qui aquests dies ha reconegut que aleshores no tenía ni idea de ràdio. Era veritat. I a ella cal atribuïr-li el fracàs de “la ràdio d´ací”, a ella i als periodistes que, tan ignorants com ella del mitjà, feien “diaris parlats”, però no ràdio. Un professional que ha rebut premis estatals pel seu treball com és Ramiro Planelles es va veure relegat injústament a causa de la prepotència dels “periodistes de carnet” que davant del micro s´afonaven miseràblement. Però tota aquesta gent era ambiciosa i com Ràdio Cadena se´n a nava a pacte van començar a abandonar el vaixell de manera precipitada. Avui en dia estan tots ben col.locats- No sé si han aprés alguna cosa de la professió. A trepar es evident que sí.

A causa d´aquella emigració cap a altres emissores de la Cadena o cap a “Aitana”, “De dalt a baix” va veure augmentat el seu temps d´emissió fins a les cinc, i arribarem a nou hores setmanals. Era una tasca impossible per a una sola persona. Vaig demanar ajuda i va ser així com es va contractar Maria Josep Poquet amb la qual es reinventà la parella original del programa (Rosa Balaguer i Toni Mestre, ja sabeu). Durant un temps, vora dos anys, treballant com a negres, de tres a cinc de la vesprada semblava que teniem una ràdio normal, on el valencià era la llengua vehicular i els convidats s´expresaven com volien. Tornarem a assolir un alt grau de popularitat. Un dels programes de més èxit de la nova etapa va ser el que s´emetia, primerament fou dissabtes de matí, cada divendres a les tres i s´escoltava des de les escoles. Moltes voltes els xiquets participaven en directe des dels estudis. La col.laboració de Teresa Ruiz, creadora del personatge “Camacuc”, va ser la clau de l´èxit d´aquest programa que batejarem amb el nom de “Guirigall”. Cada dimarts feiem “Llengua en salsa”, una hora amb la llengua, en el que participaven Empar Jiménez i Margo Soler. La resposta de l´audiència demostrà que la majoria del nostre poble encara té necessitat de que li parlen de l´idioma, i que vol saber sobre ell toto allò que no li han ensenyat a l´escola. Les cartes de consulta o de participació en els concursos que feiem, com el famós “Jocs de diccionari”, arribaven per centenars. També, amb la col.laboració del crític i comentarista Vicent Sanchis, dedicàvem una hora setmanal al cinema, amb un repàs de l´actualitat cinematogràfica, crítica d´estrenes i de les programacions de les televisions, videomania, concursos, etc. “Gent del carrer”, iniciativa de Jaume Millàs, va ser també tota una experiència: es tractava d´entrevistar una persona desconeguda, no famosa, del carrer, i repassar amb ella els seus origens, formació i evolució. Feiem igualment programes de llibres, amb el concurs “Quin llibre esteu llegint?”; de viatges, de cultura popular i grastronomia…Treballàvem moltíssim, no teniem presupost (la majoria dels col.laboradors no cobraven), però teniem il.lusió i una gran fe en la ràdio en valencià.

Aquesta il.lusió l´havia mantinguda jo encesa des del primer moment que l´existència legal de les “Ràdio-4″, pensades per a les naconalitats amb llengua pròpia, la feia possible ací. Però sempre hi vaig topetar amb la desidia. l´hostilitat o la indiferència dels directors de la casa. La “Ràdio-4” de l´etapa de Ràdio Cadena, una FM en valencià, no era allò que contemplava la llei. Últimament he sentit excuses dient que era Madrid qui no permeté mai una “Ràdio-4” normal al País Valencià. És possible, però estic segur que amb altres directors i altres polítics Madrid ens hauria tractat amb més respecte. El peix es mossega la cua si pensem que tant uns com altres són funcionaris al servei de Madrid i no del poble al qual pertanyen. La inmensa majoria, si més no, clar.

Amb la fusió amb Ràdio Nacional, a primers de 1989, “De dalt a baix” entra en barrena. Els vells aires d´aquella casa mai no li foren propicis.Quedà reduït a tres hores setmanals, passà a FM i perdé Maria Josep Poquet. I a primers de juny desapareix definitívament del dial per decisió no mai raonada de l´actual director Juan Mascarell. Diuen que la mort del programa ha suposat el naiximent de “Ràdio-4” que emet en valencià vintiquatre hores. Tant de bo que siga així. Ha entrat molta gent nova. Noves veus, nous programes…A mi m´han donat una hora setmanal, dimecres de cinc a sis, i dues hores cada dissabte d´onze a una. Personalment m´és igual, però professionalment em sent perseguit políticament i profondament ferit. Coses de la guerra. De la independència, naturalment.

Toni Mestre. Octubre. 1989.

Nadal Valencià.

Amb aquest crit, perquè “Nadal valencià” més que un títol és un crit, de joia i d’atenció, varen eixir al mercat els anys 1979 i 1980 dos discs fruits de la il.lusió i el treball d’un grup de valencians relacionats amb el món de la Cançó. Eren encara anys de represa i d’il.lusió. De recuperació del passat nacional que ens havien amagat i d’esperances en un futur diferent que ens retornara als valencians el ple domini del nostre destí. Per tot arreu, de Morella a Guardamar, grups i col.lectius treballaven “fent país”. Escriptors, cantants, professionals dels mitjans de comunicació, gent del teatre, balladors, artistes plàstics, etc. recorrien de dalt a baix totes les nostres comarques per tal de recuperar els anys perduts, o furtats, i cohesionar el nostre poble, dividit secularment pel fet provincial i desorientat pel sucursalisme centralista.

El tresor de la cultura popular valenciana, només en part arreplegat, dormia lluny de les noves generacions que creixien orfes i desarrelades. Calia fer un esforç, ajuntar voluntats i posar al seu abast cançons, romanços, tonades, balls i danses que havien acompanyat els nostres avantpassats en cadascun dels moments de la seua vida. I un dels cicles tradicionals més rics i importants era naturalment el de Nadal. Així varen nàixer aquests dos treballs discogràfics que ara es reediten en format CD per tal de posar-los a l’abast de tothom. Algunes de les persones que els feren possible han desaparegut, algunes veus que sentireu ja s’han apagat, però d’altres pel contrari segueixen encara ben actives. Però allò que, ara i ací, segueix més viu que mai és la necessitat que tenim els valencians de cantar Nadal, des de tots els punts de vista, en llengua pròpia i a la nostra manera. Per això, armats de simbombes, carrancs, guitarres i altres instruments us convidem a cantar de bell nou amb nosaltres aquestes nadales i cançons d’estrenes i a cridar ben units, als quatre vents i amb totes les nostres forces: “BON NADAL… VALENCIÀ!”.

                                                                     Toni Mestre. Desembre de 2002.

“De dalt a baix”: La guerra del quinze anys (I)

Enguany fa quinze anys que em vaig incorporar al programa “De dalt a baix” que emetia des d´agost de 1974 Ràdio Peninsular a València. Va ser un dia d´octubre d´aquell any que Amadeu Fabregat vingué a la llibreria “Ausiàs March“, que jo co-dirigia aleshores, per demanar-me, per favor, que m´incorparara “uns dies” al programa per tal de substituïr Joan Monleon que havia caigut malalt. Li vaig dir que sí “si es tractava només d´uns dies”. Ara en fa quinze anys. No sabia on em clavava. No sabia que allò capgiraria la meua vida, la meua vocació (jo estudiava per a arqueòleg) i m´embarcaria en una guerra, de vegades total, de vegades guerrejada, de la qual, ara ho veig, no eixiré mai.

Perquè no es tracta d´una guerra personal, d´ambicions individuals i tot això, sinó d´una guerra col.lectiva, nacional, entre “ells” i nosaltres. La presència de “De dalt a baix” al sí d´aquella emissora caigué com una bomba. La plantilla, tret de comptadíssimes excepcions, s´ens tirà damunt, ens feu la vida impossible, conspirà contra nosaltres, escrigueren cartes de de denúncia als jerarques del moment, fins i tot les telefonistes i conserges moltes vegades nevaven que treballàrem allí. En poques paraules: es portaren com a porcs. Des del mateix Amadéu Fabregat fins a Ferran Belda, passant per Rafael Ventura Melià, Josep Lluís Bonet, Xelo Asensi i Rosa Balaguer poden contar i no acabar del que passàrem en aquella santa casa. Com a mostra els diré que l´única vegada que m´he vist amb una pistola al pit va ser en un dels seus corredors mentre un “company” em preguntava (en valencià!): “Tu no seràs un d´eixos fills de puta que volen l´Autonomia, veritat?”. Atacaven per totes bandes. El programa era un èxit popular? Doncs reduïm-lo de temps i personal, passem-lo a la pitjor hora d´audiència, canviem-li el nom, acabem amb ell. I així va ser: en juny de 1982, amb l´excusa del Mundial de Futbol, manava UCD, no ens renovaren el contracte i Rosa Balaguer i jo, com els últims de Filipines, abandonàrem la ja llavors Ràdio Nacional amb la satisfacció haver fet sempre una ràdio lliure, independent, popular i valenciana. Massa per al cos d´alguns! També ens emportàrem la solidaritat de milers de valencians, l´adhesió d´institucions i partits democràtics… i la flama de la llengua.

Un any llarg vaig estar lluny dels micròfons. Amadeu Fabregat, que aleshores dirigia “València semanal”, em va tornar a cridar i cada setmana escrivia un espai que titolàrem, simbòlicament, “De dalt a baix”. I quan passà a dirigir la nova etapa de Ràdio Cadena, durant el directoratge de Jordi Garcia Candau a Madrid, vingué de bell nou a buscar-me i restauràrem, des de Ràdio Cadena i en un context diferent, el programa. Era una situació “quasi” normal. I crec que em vaig tornar a equivocar. Li havia d´haver dit que no i seguit la meua primera vocació d´arqueòleg. A hores d´ara faria el meu treball al camp o al laboratori lluny, pense, del soroll mundà i les misèries de la política valenciana. Però el cas és que em vaig deixar convéncer per tot allò de “la ràdio d´ací”, els nous companys aparentment més democràtics, la nova etapa “socialista”, etc… Si l´últim programa a Ràdio Nacional el va tancar el Conseller de Cultura Josep Bevià, el primer de Ràdio Cadena el va inaugurar Cebrià Ciscar, De moment la cosa semblava anar bé. No ens va ser possible repescar Rosa Balaguer, però “De dalt a baix” s´emetia a una bona hora del matí, amb corresponsalíes a Alacant, Castelló i Crevillent, i en ditrecte (tota l´etapa anterior s´havia fet gravat perquè passava censura). N´hi havia, això sí, una nota negra: tornava a ser altra volta un programa “ghetto”, aïllat entre l´altra programació quasi absolútament en castellà de la casa, on el valencià era tolerat però no promogut. Allí vaig començar a fer també altres programes d´entrevistes a fons que es passaven dissabte matí. Però sempre sol, sense equip, sense contacte amb la resta de la plantilla, en el “guetto”. I ja se sap: des del “guetto” al camp d´extermini el camí no te revoltes: és directe, Quan Amadéu Fabregat deixà Ràdio Cadena per a dirigir “Aitana” començaren de bell nou els problemes. Des de Madrid s´inventaren un programa matinal, en castellà, on no hi cabia “De dalt a baix”. Com el programa calia que fóra “regional” els directors de les diferents emissores valencianes només trobaren una hora oportuna per a ell: de tres a quatre de la vesprada. La pitjor. La de menys audiència. Una decisió covard que el director d´aleshores a València, Jaime Millàs, una excel.lent persona per altra banda, va intentar justificar-me amb les mateixes paraules que em va dir anys arrere un director feixista en circumstàncies semblants. Coses de la poltrona? Gripaus que obliga a empassar-se el poder?

Toni Mestre. Octubre, 1989.

Fonts.

Dins del nostre tradicional sistema hidrològic valencià, de hiverns més o menys plujosos i estius ressecs en general, les fonts són, eren! petits oasis que permetien l´abastiment de persones i ramats. A cada comarca els habitants en coneixien la situació, el cabal, el dret d´us, etc…La font era el lloc del repòs, de la verdor i la humitat, de l´aigua potable, del refresc…Era el lloc de la conversa després de la caminada, el del trobament amb desconeguts que acabaven sent amics. Solien ser llocs endreçats, nets, silenciosos, només animats pel soroll suau i enterc del doll de l´aigua inestroncable. Llocs que, en haver dinat, convidaven a una bona migdiada.

D´aquelles fonts no en queda cap. O han desaparegut, esborrades per urbanitzacions salvatges o han perdut la deu que les alimentava i mostren unes boques seques, desdentades, mudes. Han perdut l´encant que tenien i si en conserven cap ha estat substituit per la música estrident, el crit histèric, la bruticia general, un meló d´Alger esventrat, etc…Evoque que aquelles fonts de fa cinquanta anys i no les trobe sinó memòria endins. Ara no es busca l´aigua de tal qualitat perquè la portem ja embotellada. Ni es busca el silenci boscatà. Ara volem gresca, ritmes d´actualitat. No sé perquè anem doncs a les poques fonts que ens queden. Potser encatra tenim l´oportunitat de recuperar aquell món perdut. Només cal esperar que se´n vaja la gent. Que torne el silenci. La remor de l´aigua. Les veus de la Natura. La cara amable de la Lluna, Només aleshores, tancant els ulls i evocant el passat, ens retrobem amb aquelles fonts idíl.liques que animaren els anys de la nostra infantesa. Qui no ha biscut “abans de la revolució”, com digués Tayllerand “no sap ni sabrà què es la dolçor de viure”.

Toni Mestre.29/07/2006

Article pòstum. “Levante-EMV”

Cartes a la llengua (i VI)

Estimada llengua: un any vaig estar lluny de la ràdio, dotze mesos sense poder dir cóm t´estimava i cóm t´estimava cada dia més gent. Perque el teu avanç era, és, imparable. En contra dels que t´odien (s´odien per haver-te abandonat), dels invasors, dels col.laboracionistes del poder (encara que el seu regne no siga d´aquest món), en contra d´atacs covards o d´entrebancs culpables, tu avances. Has conquistat la Universitat i t´has guanyat l ´amor del bo i millor de la nostra joventut. Sense tu, amor de la meua vida, ja no és possible entendre el futur del nostre poble. Aquella manifestació multitudinària del 20 de desembre de 1986, en una etapa de desmobilització general, va ser la prova palesa del teu triomf indiscutible. La falsedat dels atacs de certa premsa diu clarament com van astorar-se els seus enemics de sempre.

Però tornem uns anys arrere. La llibreria “Ausiàs March” l´haviem tancada el 1978. A més de fer ràdio m´hi vaig dedicar a escriure. La poesia em temptava des d´adolescent, però no va ser aquell moment que vaig publicar tres poemaris: “Pleniluni d´estiu” (1980), “Fletxes de vent” (1981) i “Retaule” (1981). La meua poesia va i ve de tu a mi, de mi a tu, en un diàleg ple de llums i d´enyorances. Quin goig aquest amor que ens creix i ens fa més nostres cada dia!.

Els anys de la ràdio em va posar en contacte amb la segona generació de la Cançó. Al Tall, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz (qui musicà la meua lletra “Què vos passa valencians”), Lluis Miquel i els 4 Z, Carles Barranco, Araceli Banyuls, Carraixet, Josep Lluís Valldecabres i altres començaren cantant en directe o feren les primeres gravacions als estudis des d´on emetiem “De dalt a baix“. A tots els vaig ajudar desinteressadament. Molts cantaren lletres meues o els vaig acompanyar i presentar en moltíssims recitals. Van ser un anys bonics. Els anys de la il.lusió, diuen ara. Moltes coses han canviat. La il.lusió no l´he perduda mai. S´han vist moltes desercions, abandonaments, alguna traïció, però la majoria s´ha mantingut fidel i el nombre dels teus enemorats segueix creixent cada dia. El nostre poble et respecta, i voldria saber-te, conéixer-te millor, sentir-te més pels mitjans de comunicació, trobar-te millor representada a les biblioteques públiques. Però les idees dominants, les que representen els partits majoritaris vull dir, encara et són contràries.

Perquè l ´adveniment de la Democràcia, tan llargament esperat, no ha resolt els problemes bàsics, nacionals, dels valencians. Des de la dreta de manera clara, i des de l´esquerra tèrbolament…(falta text)

Toni Mestre.

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

gener 2021
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
Toni Mestre

De dalt a baix.

EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

WAGNER. Música. Política. Bukowski. Literatura. Arts. ESCOLA PÚBLICA. PAÍS VALENCIÀ. SOCIALISME.

Tal faràs, tal trobaràs

primavera valenciana

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.

%d bloggers like this: