Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2019 » Desembre

Monthly Archives: Desembre 2019

Cançons de la "Cançó".

Estimat públic: estem a punt de prendre part en un espectacle que podem comparar amb un ramell. Perquè es tracta d’un espectacle nou fet amb branques i flors d’un arbre antic que, tot i ser natural del país, necessita d’atencions constants per tal que done fruits cada any: l’arbre de la Cançó. Tots els pobles del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que en tenen de la vida. És a dir: de l’amor, el dol, de la festa, de la política… I el nostre poble, la nació dels valencians, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i cantarem. Naturalment al ritme que ens ha marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els veïns de ponent.

                                     Els últims tres segles havíem anant perdent veu i entonació. La castellanització de les classes dominants havia deixat la Cançó en mans només del poble que l’ha conservada intacta justament fins ls segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d’aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Uns ràdio, unes emissores, monolíticament en castellà que propicia i accelera entre nosaltres la substitució idiomàtica i l’abandonament general i progressiu d’una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la “Nova Cançó” que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d’aquella inèrcia negativa i l’encetament de nous camins d’expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d’afirmació nacional que l’acompanyaren, la Cançó conquistà públics, envaí mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les llibertats.

                                     I com va passar en temps més antics, la Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de les primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s’afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall, un ramell, de cançons reivindicatives, festives, d’amor, de lluita… que formen part ja de la història i la represa nacional del nostre poble. I una selecció d’aquest tresor cultural, en part conservat en discos i en part inèdit, és que pretén d’oferir aquest espectacle en el què predrem part d’ací a uns moments. A través d’una trentena llarga de cançons assistirem a quaranta anys d’història de la “Cançó” al País Valencià. Des dels origens fins l’actualitat recorrerem un territori plural i entranyable on uns recordaran amb nostàlgia i altres decobriran amb sorpresa cançons magnífiques que, malgrat els anys passats, segueixen essent actuals per la bellesa de la seua música i l’oportunitat de la seua lletra. No són totes les cançons de la “Cançó”. No podria ser. Però totes són cançons significatives d’aquest moviment, encara viu i fecund, que al capdavall és i serà la nostra veu. Per molts anys!

Toni Mestre. Març 2002.

Perquè darrere de tot idioma s´amaga una mentalitat.

“Ells diuen “perro viejo” i “mosquita muerta” allà on nosaltres diem “gat vell” i “gata maula”. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui “Virgen” i nosaltres que sigui “Mare (de Déu)”. Ells paguen “impuestos”, que ve d'”imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”. Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, com per exemple Zaplana, mentre que els corresponents catalans són, només, uns “poca-vergonyes”. Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen “madera” quan nosaltres toquem “ferro”. Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples i bufanúvols “buenos días” i “buenas noches” diaris. A Espanya es veu que ho donen tot “dar besos, abrazos, pena, paseos…” mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets “fer besades, abraçades, pena, un tomb…”. Allà diuen “¡oiga!” quan aquí filem mes prim amb un “escolte!” Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen “morenos” i nosaltres “rossos”, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones. Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Mentre ells “hablan” aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, de moment. Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran” i ací “ensinistrem”. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre  la“sinistra” (esquerra)… Tota una concepció del món, doncs, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una  psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. Distinta. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball- no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista, de visió del món i de la vida.”

Toni Mestre.

%d bloggers like this: