No recorde quan vaig conéixer Francesc Ferrer Pastor. Sempre m’ha fet la impressió que el coneixia de tota la vida. Potser el vaig conéixer quan, a primeries dels seixantes, algú em va portar a la vella seu de “Lo Rat Penat” de la plaça de Manises.  Potser me’l vàrem presentar en aquell Saló de Regines mig corcat i ple de records de la Renaixença. Eren els anys de l’Aplec de Bocairent, el primer al què em vaig apuntar, frustrat per la Guàrdia Civil, que no ens va deixar passar del pont de Gavarda. Dels  aplecs del Puig, aquell “Aplec de la Joventut del País Valencià” que se celebrava cada any el darrer diumenge d’octubre, fins que també ens el vàren prohibir. Potser el vaig conéixer, com potser vaig conéixer Sanchis Guarner i Enric Valor, entre d’altres, un Divendres de Dolors, quan la vella societat “d’amadors de les glòries valencianes” organitzava un acte poètic per cantar els set dolors de la Marededéu. Tota pedra feia marge en la recuparació de la llengua i un d’aquells anys hi vaig col.laborar amb el què seria un dels meus primers poemes en valencià.

                                   Tant li fa, però! Sí recorde que poc després, el 1966, quan Frederic Martí i jo obrírem la llibreria “Ausiàs March”, al nº 11 del carrer de l’Ambaixador Vich, els “Vocabulari valencià-castellà” i  “Vocabulari castellà-valencià”, encara en edicions separades, formaven part fonamental de la curta oferta de llibres en la nostra llengua del moment. Eren anys de fonaments. D’autodidactisme. La primera generació normal, és un dir, després de la postguerra començàvem a despuntar, a obrir els llavis, a demanar. I els qui havien vist ensorrar-se el seu somni l’any 1939, que havien patit silenci, exili i repressió, començaven a intuir que el seu sacrifici no havia estat inútil. Que unes mans joves recollien la torxa vacil.lant i li insuflaven noves energies. Ens calien llibres de tota mena. Víctimes d’una brutal educació castellanitzadora, ens calien sobretot gramàtiques que ens desvelaren l’estructura de la llengua, i, sobretot, vocabularis que ens ajudaren a llegir-la i a gaudir dels mots, de les meravelles i sorpreses que amagava i ignoràvem. I Francesc Ferrer Pastor, l’home bo, el valencià altruista i exemplar, que ho sabia, ens els posava, discretament, a les mans.

                                  La nostra relació, la llibreria es va fer lloc de cita i d’encontre de totes les generacions valencianistes, es va fer més i més forta. I quan l’any 1974 començàrem les emissions del programa radiofònic “De dalt a baix” des de Ràdio Peninsular a València, aquell programa ja mític que va trencar el tabú de parlar en valencià de qualsevol a través de les ones, Francesc Ferrer Pastor va estar al nostre costat cada dia amb els seus consells, correccions i col.laboracions. El famós vocabulari blanc i blau, així com el “Diccionari escolar” i altres publicacions de Ferrer Pastor arribàven a caixes als nostres estudis i nosaltres, des del programa, els repartíem entre l’audiència escampant arreu la bona nova de la llengua. Quan l’any 1981 es va reeditar en dos volums l’importantíssim “Diccionari de la rima”, el seu autor, amb qui ja m’unia una gran amistat, tingué la bondat de regalar-me’l. Com totes les seus obres m’ha sigut de gran profit.

                            Un dia el vaig convidar a un espai del programa on, durant una hora, l’invitat repassava la seua vida. En algun moment de l’entrevista em vaig emocionar. Aquell home, aquell amic, era un exemple vivent de probitat i treball, era, com va escriure d’ell Manuel Sanchis Guarner, “un patriota exemplar i generós”, però era sobretot una gran persona.  Durant molts anys, alguns matins el visitava a la seua imprempta del carrer de sant Josep de la Muntanya. Hi vaig conéixer les seues quatre filles i els seu fill. Amb tots m’uneix una gran amistat. Quan va morir el meu pare van ser ells que imprimiren els recordatoris, on havia triat un poema de Pere March i un altre de Vicent Andrés Estellés.

                           Francesc Ferrer envellia. La salut començà a fallar-li. Ja no anava per la impremta, però el telèfon ens unia. Llargues converses. Notava com l’alegraven les meues trucades. Ens veierem encara algunes voltes. La darrera va ser el febrer de 2000, quan la Universitat de València li va atorgar la seua “Medalla d’or”. Les cames ja no l’aguantaven i després del solemne acte del paraninf, ja en ell claustre on hi havia un aperitiu, li vaig acostar una cadira perquè descansara i atenguera la gent. Enmig del dolor em va regalar un d’aquells somriures que no s’obliden. El mateix que em regala cada vegada que obric el seu “Diccionari de la rima”. Entre les seus pàgines guarde el recordatori de la seua mort, on els seus fills, entre d’altres, van incloure els versos de l’Estellés que jo havia triat quan la mort del meu pare. Francesc Ferrer Pastor, el meu mestre i amic, va morir l’11 de juliol de 2000. Era estiu i jo em trobava de vacances per Hongria. De tant en tant comprava el “El País, edició internacional. Així em vaig assabentar del seu traspàs. Vaig comprar un ramellet de flors i el vaig llançar al Danubi en record seu. Em van eixir les llàgrimes. L’amant dels mots, un altre dels meus pares se m’havia mort. Visca sempre en la memòria del nostre poble!

                                                                  Toni Mestre. Desembre de 2001.