Pàgina d'inici » 2023 » Octubre
Monthly Archives: Octubre 2023
El paisatge lingüístic.
Últimament es parla molt de la destrucció, a causa d’una construcció desordenada i avariciosa, del paisatge físic del País Valencià. Una agressió indubtable on estem perdent una part molt important de la memòria històrica del nostre poble. Moltes parts del país són ja irreconeixibles. Ja no ens diuen res. Amb els paisatges hem perdut referències físiques, culturals, socials i històriques. Passa com amb les tradicions, on hem malmés la majoria de les reals i autèntiques i les hem substituïdes per de noves i absurdes amb la major incúria. Però paral.lelament a aquestes destruccions tan nocives i sovint irreparables per al nostre futur nacional n’hi ha una altra de molt més perillosa que ens aboca a la desaparició com a valencians: la destrucció del paisatge lingüístic.
La veritat és que des de 1707 la qualitat d’aquest paisatge començà a deteriorar-se amb rapidesa, però va ser a partir de l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació massius en castellà que el procés s’accelerà letalment. La generació dels trenta, i les succesives, han patit l’atac brutal del cinema sonor, on totes les relacions eren sempre en castellà. Les de qualsevol mena, però sobretot les eròtiques i sentimentals. Això va fer que molts valencians trobaren en la llengua del cinema un paisatge lingüístic que després traslladaven a les seues relacions íntimes. Una dona, o un home, que parlava en castellà s’assemblava més a les estrelles que admiraven i els feien fantasiejar. Després les televisions, especialment Canal 9, han vingut a reblar el clau. Històries negres, roses o de qualsevol color, servides sempre en castellà, no fan sinó devastar fins anul·lar-lo el nostre paisatge lingüístic nacional.
Toni Mestre. 16.10.05.
Notes disperses.
ENS VOLEN, PERÒ NO ENS ESTIMEN.
Ells són els “españoles”, nosaltres som els valencians. Utilitze ”españoles” tal com ells ho utilitzen: com sinònim de castellans. No invente res. Només cal sentir-los parlar quan diuen “nuestra nación”, “nuestra cultura”o “nuestra lengua”, etc. En cap moment estan parlant de la nació, la cultura o la llengua dels valencians. “T’adones, amics”, cantà Raimon, “que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells”. Un quart de segle després les coses van com van: no n’hi havia prou, amb el robatori del passat, cal robar-nos també el futur. I ens el roben “a poc a poc, dia a dia, nit a nit”. Ni la democràcia, ni les autonomies, ni la Unió Europea els ha fet variar un milímetre els seus plantejaments nacionalistes. “Grande y libre” no sé, però “una”, més que mai. Ni Arc Mediterrani, ni Corona d’Aragó, ni hòsties. Som de la mateixa “nación” que Astúries o Huelva, però amb Perpinyà o Sicília no tenim res a veure. Res! Nomes ens volen per a pagar i explotar-nos, però estimar-nos ens estimen com el gat a les tomaques. “España-Castilla” és, encara, el nostre vell enemic medieval. De sempre.
L’AMIC PASQUALET.
L’altre dia se’ns va morir Pasqual Soro Ripoll. Per als amics, Pasqualet . El ballador del carrer de sant Josep de Xàtiva. Una figura entranyable per a tots els qui ens preocupem per la nostra cultura popular, per la nostra història i pel nostre passat . Que sí que en tenim! Un home honest i treballador, amant del seu poble, hereu d’una escola de ball que li venia del Garrut i Tereseta la Cadirera. Mestre al seu torn de joves generacions socarrades i no de balladors i balladores. Posseïdor d’un gust natural, d’una elegància inimitable i d’una gràcia antiga, sempre el recordarem, vestit de danseta, fent “la cua” de la dansada del carrer de sant Josep amb Carme Bru. Va passar el seu estil al seu fill Rafael, a Empar Reig, a Sebastià Garrido i a l”Escola de Danses de Xàtiva”. No sé si l’ajuntament de Xàtiva li va atorgar en vida alguna distinció per tal d’agraïr-li el seu mestratge. Si no ha estat així ara seria el moment de fer-ho en un festival-homenatge en el que participaren tots els grups que han heretat part del seu patrimoni cultural.
EINSTEIN.- Algú, per correu electrònic, em fa arribar de tant en tant reculls de pensaments i opinions de personalitats passades i presets. A l’ultima tramesa n’he trobat un del científic Albert Einstein que fa: “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden entendre quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seua intel.ligència”. Enteneu ara perquè Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés no tenen encara una avinguda, un carrer, una plaça o un parc a València? El que déiem adés: enemics… i mediocres!
Toni Mestre. Setembre de 2003
Toni Mestre 