Pàgina d'inici » 2023 » Novembre
Monthly Archives: Novembre 2023
Jocs Florals.
Els Jocs Florals foren una festa instituida per rei Joan I, el penúltim del Casal de Barcelona, l’any 1393. Desaparegueren amb la castellanització dels reis i de la nostra classe dominant. L’any 1859, en plena Renaixença, van ser restaurats i dotats per l’ajuntament de Barcelona amb la intenció de moure la joventut al conreu de la litertura i llengua catalanes. Vint anys més tard, el 1879, varen ser adoptats per Lo Rat Penat de València. Tot i que ja eren una institució anacrónica se celebraren fins 1936. A partir de 1940 els de Barcelona, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, se celebraren a l’exili i no foren restaurats fins el 1971. Els de Lo Rat Penat, simptomàticament, es reprengueren el mateix 1939.
L’any 2003, data del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig comboiar una publicació, editada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia, on trenta tres veus poètiques i set artistes valencians homenatjàvem el gran poeta de Folgueroles.
Per a posar-la una mica a to amb l’esperit de l’època la titulàrem “Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer”. Li vaig regalar un exemplar a l’amic Martí Domínguez Romero qui, en aquells moments, preparava el bicentenari de la mort del botànic valencià Cavanilles. Li agradà la idea de combinar poetes i artistes i fa poques setmanes s’ha inaugurat als locals del jardí una estupenda exposició i s’ha editat, per la Universitat, la CAM i altres institucions, un magnífic catàleg que han titulat “Jocs Florals a Cavanilles”. Conté quaranta-vuit poemes i unes altres tantes pintures, fotografies i i escultures del bo i millor dels poetes i artistes valencians actuals. El tema obligat era cantar o mirar amb ulls d’ara els paisatges de Cavanilles. El petit i acerat assaig introductori de Martí Domínguez és un toc d’atenció als nostres creadors que, afortunadament, ha tocat el voraviu d’algú i potser a partir d’ara molts mirarem amb ulls nous la nostra geografia. Enhorabona!
Toni Mestre. diumenge 5.06.05.
La moreta del gambuixet.
El “gambuix o cambuix” és una vella paraula valenciana que designava el cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per a subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret. Sembla que en temps dels meus avis encara es portava. Recorde una nadala tradicional que diu: “Al Jesús que està en la cova / tremolant i mig nuet / jo li porte camiseta / caroteta i gambuixet”. El gambuix és una peça que ha caigut en desús entre nosaltres, però que encara es manté viva, i d’ús obligatori, en altres cultures. Només cal mirar el cas de moltes dones musulmanes no només als seus països d’origen sinó entre nosaltres.
Fa un any anava per questions de treball tres dies cada setmana a Alboraia. Creuava el poble cap a les cinc de la vesprada, l’hora d’eixida dels col.legis, i em creuava sovint amb una adolescent, dotze o tretze anys, que tornava d’arreplegar els seus germanets de l’escola. Era boniqueta, de cara redona i ulls vius.
La resta del cos era un fardell de tela i el cap el portava cobert amb el gambuixet. Els germanets, masclets de set o vuit anys, la tractaven de qualsevol manera… Se li burlaven. De fet la menyspreaven. Era dona, inferior. Ella ho portava amb paciència. Jo m’indignava. Quin horror de civilització encarnaven? Per la meua edat vaig viure la vinguda dels castellans al País Valencià durant els anys seixanta. L’abús de poder dels germans sobre les germanes. L’honor familiar situat entre les seues cuixes. I ara, de sobte, els vells monstres pseudoreligiosos tornaven a passejar-se pels nostres carrers. De bell nou una cultura arcaica i injusta, que a més tenia la pretensió, la barra, de considerar-se l’elegida de Déu, ens envaia. Alerta! Perque un dia ens la imposaran a tots si els deixem agafar força i en tenen l’ oportunitat. Alerta! Perill!
Toni Mestre. Diumenge 15.01-06.
Toni Mestre 