Aquests dies han desaparegut dos famosos del panorama espanyol: Antonio Gades i Carmen Ordoñez. Fama, segons el diccionari és “veu pública de lloança o de blasme, reputació favorable o desfavorable”. O siga que es pot tenir bona o mala fama. Com en el cas de la sort i la fortuna, que poden ser bones o dolentes (bona sort, mala fortuna), així la fama pot pregonar les nostres excel.lències o les nostres misèries. En el cas del valencià Antonio Esteve Ródenas, conegut artísticament com Antonio Gades, la fama que ha deixat és de lloança, de la bona, de la guanyada amb una vida de treball ben fet, d’una creació artística renovadora que ha millorat el món que havia heretat. Pel contrari, en el cas de la filla d’Antonio Ordoñez la fama que ha deixat és de la dolenta, de la del blasme, la que ha acumulat al llarg d’una vida ociosa, inútil, desastrada, paràsita. A diferència de Gades el món que ha deixat no és millor que el que va trobar. És, sense dubte, pitjor.  

                  També aquests dies s’ha tornat a nomenar el claustret del Palau de l’Abat de Santa Maria de Valldigna, aquell que es troba encara a Torrelodones. I s’ha tornat de bell nou a parlar d’”espoli”. Espoliar és, segons el mateix dicconari. ”desposseir (algú) d’allò que li pertany”. I crec que polítics i mitjans de comunicació pixen fora de test. Aquest monestir, com tants altres del País Valencià, va ser desamortitzat per l’Estat (desamortització és l’acte jurídic pel qual  els béns de mà morta tornen a la condició de lliure disposició) entre 1836-51. El propietaris que adquiriren terres i convents d’ordes regulars en feren l’ús que vulgueren: reparcelació, tranformació de conreus, enderroc d’edificis i venda dels materials, etc… Els propietaris de la Valldigna demostraren ben poca sensibilitat envers el monestir que havien comprat. Varen vendre mobles, fustes i pedres i deixaren caure el conjunt munumental, però no espoliaren res. Espoli, autèntic espoli, va ser els dels “papers de Salamanca”, dels quals foren desposseits els seus propietaris legals valencians per un exèrcit, com diu la documentació de l’època, “d’ocupació”.  I espoli, i dels grossos, és el que patim cada dia els habitants d’aquest país en el nostre patrimoni moble, immoble, natural, cultural, lingüístic, en l’herència nacional al capdavall, per part d’una classe dominant sucursalista i depredadora que ha convertit en uns angelets els huns d’Àtila.

                 I finalment, també últimament, hem sentit i llegit, parlant dels frescos redescoberts al presbiteri de la catedral de València, que són “las primeras pinturas del Renacimiento en la España del siglo XV”. Parlar per parlar, perquè durant el segle XV “España”, en el sentit actual, no existia. El territori de la vella “Hispania”  dels romans en 1472 acollia quatre estats independents: Portugal, Castella, Navarra i la Corona d’Aragó, confederació a la que pertanyia l’estat valencià, conegut llavors  com Regne de València. I dins la Corona d’Aragó s’integraven a més els regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, països aquests dos darrers on el Renaixement ja era una realitat. Així podríem dir que són les primeres pintures del Renaixement “a la península”, però a “España”, així, amb “ñ”, invent del segle XIX, fill de les Corts de Cadis i nét de la Gloriosa de 1868, no. Perquè és mentida. Però així anem i així ens va als valencians la fira en mans de “nacionalistas españoles”. De calbot.

                                                     Toni Mestre. Agost de 2004.