Pàgina d'inici » 2024 » gener
Monthly Archives: gener 2024
Un public assassinat.
Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va naixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren.I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.
Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.
Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc. I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.
Toni Mestre. Gener de 2005
Un llibre suculent.
Fa unes setmanes vaig tenit el plaer de retrobar un amic que no veia des dels anys del millor “De dalt a baix”, i de retrobar-lo amb un llibre a les mans que és una petita, o no tan petita, joia cultural. Vicent Marqués porta més d’un quart de segle dedicat a investigar, vol dir recopilar i estudiar materials, sobre la cuina occitano-catalana, que és la que ha nascut i crescut en aquest racó del Mediterrani, l’euroregió aquella que fa venir mal de panxa a la nostra dreta i als seua amos de ponent.
Al plaer del retrobament s’afegia el de la lectura del primer lliurament d’una obra gegantina que potser done per a desenes de volums: el “Thesaurus de la cuina catalana i occitana” del que forma part “Els millors arrossos valencians”. No és un llibre més sobre l’arròs i les maneres valencienses de cuinar-lo. O no només. Es tracta del primer llibre de gastronomia valenciana, en aquest cas sobre el nostre producte més internacional, que té en compte l’origen i el context sociocultural dels diversos plats que el tenen com a ingredient principal; la història individualitzada de cada manera de preparar-los; si són, eren, de diari o de festa; i totes les notícies literàries que n’ha pogut arreplegar per tal d’omplir el gran forat negre que, des de fa segles, quan perdérem la independència, s’ha engolit la nostra manera valenciana de “fer agradable una necessitat fisofògica tan peremptòria” com la de menjar. Tan important des de qualsevol punt de vista que, segons els antropòlegs, sense cuina no hi hauria civilització.
El llibre, de 173 pàgines, porta seixanta sis receptes, des de l’arròs a banda al rossejat, passant pel de bacallà, bledes, fessols i naps, al forn, calder, cassola, paella, etc. i les seues amples variants, incloses les de les comarques de majoria aragonesa. No hi ha il.lustracions gràfiques, sovint la pantalla on s’amaga le inèpcia de molts llibres de cuina, però hi trobareu els refranys, les dites, els versos , els acudits i les pàgines cultes que els nostres plats han segregat al llarg de la història. Una delícia que l’autor s’ha hagut d’autoeditar perquè cap editor del país, quina fauna!, ha tingut el coratge de fer-ho. Un llibre, com ha dit Isabel-Clara Simó, que “és nacionalisme químicament pur”, que no ignora que “francesos i espanyols ens van colonitzar i ens trepigen cada dia”. Un llibre que demostra, com recorda l’escriptora d’Alcoi, que “la nostra cuina és, encara, la nostra independència”. Imprescindible!
Toni Mestre.
El creador dels Pergamins fallers,
Jenaro Beltrán Mortes, pintor, dibuixant i cartellista, segons llegim en el “Diccionario de Artistas Valencianos del Siglo XX” de F. Agramunt editat per Albatros de València, va nàixer a Sueca l’any 1893. Fill de forners, als disset anys es va traslladar a la ciutat de València on va fer d’aprenent amb diversos pintors de ventalls fins que va obrir taller propi amb Juan Carlos Gil. D’aleshores data la seua dedicació a la publicitat amb la creació de gran quantitat de cartells de propaganda, etiquetes, almanacs, fullets i portades de llibres amb imatges costumistes de gran dolçor i placidesa.
Arran del seu casament va obrir taller en solitari al carrer d’Hernan Cortés, on va viure la major part de la seua vida. La nova activitat artística, sense abandonar les anteriors, es va centrar en la col.laboració periòdica amb Gráficas Valencia i Gráficas Vicente Martínez i en la còpia de grans obres en tamanys sempre al gust del comprador.
Durant la II República va militar en Izquierda Republicana i va mantenir una estreta col.laboració amb els artistes renovadors del moment, com Josep Renau, Artur Ballester, Luís Dubón, Vicent Ballester i Peris Aragó. A partir de juliol de 1936, fidel a la causa republicana, va treballar com dibuixant i cartellista per als sindicats UGT i CNT. L’any 1939 va ser tancat a la Presó Model de València, on va freqüentar el Taller d’Arts Gràfiques.
Quan va ser alliberat, l’any 1942 , va retornar al seu taller on es dedicà de bell nou a la pintura de ventalls per a la indústria de Joaquín Albiñana i a la il.lustració de catàlegs de mobles per a l’empresa Martínez Medina. Però sobre tot s’abocà, amb gran èxit, a la decoració de pergamins, treball culminant de la suea carrera i que, paradòxalment, li suposà una gran fortuna. Aquest pergamins, que signava “J.Beltran” tinguren gran acceptació en el món de les falles, però també dins les empreses i institucions oficials a l’hora d’homenatjar algun treballador o personalitat. En un pirmer moment, en ells hom troba alguns elements avantguardistes de l’estètica dels trentes, però a poc a poc van imposant-se d’altres més tradicionals, i tradicionalistes, propis de l’estètica retrògrada dels vencedors. Siga com siga aquest artista valencià té un lloc d’honor dins del món de les falles on els seus pergamins formen ja part de la història de la festa. Els seus fills Jenaro (1925) i Rafael (1943) Beltrán Tormo han seguit la dedicació i l’estil artístic del seu pare, mort a València el 18 de setembre de 1974.
Toni Mestre.
Esperpent 2002.
Valle-Inclán, un perifèric, amb els seus “esperpentos” va fer el millor retrat de la societat “castellano-española” durant la dictadura de Primo de Rivera. El poder ferotxe de sempre, l’”españolismo” castellanista i centralista, vestit d’imperilisme tronat, sintetitzat en polítics grotescos, militars borratxos i bisbes llepaculs, que ja havia blasmat en “El ruedo ibérico”, retrat implacable de la cort d’Isabell II, tornava a ser objecte de les burles i del subratllat implacable de l’escriptor gallec. En el fons dues seqüències més d’una vella la pel.lícula, la mare de totes les “españolades” mai imaginades, que ja comença amb Velázquez, recordem els seus retrats del comte-duc d’Olivares, i va seguir amb Goya i la impagable “Familia de Carlos IV” entre altres. Alguns pensaven que amb els carrinclons personatges del franquisme, tan ben copsats en molts quadres de l’Equip Crònica i alguna història de Garcia Berlanga, s’havia posat el punt i final a tan ridícula, i a l’ensems terrible, història.
Doncs, no! Encara dura la vida dura, que diria l’Ovidi. Encara segueix viu l’esperpent del poder “español” de sempre, encarnat ara i ací en la cúpula, seguidors i amics d’un partit al si del qual viuen els fantotxes de Velázquez, els ninots de Goya, els fantasmes podrits de Valle-Inclan, les caricatures de Berlanga i els espantalls de l’Equip Crònica. Fa uns dies els hem pogut veure, “todos juntos en unión”, vestits i mudats en una cerimònia desmesurada i coenta celebrada en un àmbit que, en tots els sentits, els venia gran. Quina desfilada de carnestoltes! Quanta trista màscara i quanta carasseta! Quina manera de no saber estar, especialment els protagonistes! Entre els convidats a la fira vaig poder veure el Vargas Llosa. Si no ha perdut encara la capacitat demostrada en tants dels seus llibres no dubte que aprofitarà l’ocassió i prompte tindrem a les llibreries, amb permís de Cervantes, “Las bodas de la Infanta Micomicona y el señor de Treparás”. Vinga, Mario, que amb aquest material tan sucós, superaràs, de segur, l’èxit de “La fiesta del chivo”. A banda de la jactància dels protagonistes directes, que ja donen per a un “culebron-botellón”, comptes amb el “super-trilero” italià (Josep Vicent Marqués dixit); Mr. Smile, l’anglés que és casat amb una del Popus; el canari destructor d’Altea; el rossinyol que ara juga al Doctor Jekyll i Mr. Hyde, aquell que abans del 75 declarava en una entrevista “adoro con pasión al generalísimo Franco”, etc, etc… I els reis al fons fent de don Tancredo! No ens defraudes, Mario!
Toni Mestre. Setembre de 2002
Toni Mestre 