Pàgina d'inici » 2024 » Setembre
Monthly Archives: Setembre 2024
D´acer, de carn, de fust,
Joan Barrantes és de la Safor, com Ausiàs March. Cinc segles separen, o uneixen, les seues obres. Amdós formen part d’aquell corrent rigorós del caràcter valencià que el tòpic amaga, sovint, malèvolament. Interessa presentar-nos, a qui?, com un poble obert, fester i alegre… vol dir superficial, frívol i buit. El valencià és un poble mediterrani i té característiques epidèrmiques i profundes. Les primeres, més vistoses, amaguen que una minoria selecta conrea les segones. Aquest és el cas de Joan Barrantes, l’escultor.
Davant de qualsevol de les seues obres sentim aquella emoció que ens assalta des dels versos de March. Amb pedra i ferro, elements durs en principi, l’escultor ens envia uns missatges que arriben a la nostra sensibilitat adolorida amb la dolçor d’un bàlsem. Els dos elements s’abraonen amb tanta veritat, que esdevenen fèrtils. I el dur es fa tan pur que ens emociona.
Barrantes és un gran escultor que en pocs anys ha arribat al ple domini de l’ofici. Sap què vol dir i ho diu amb despullada intensitat. “Traure el que hi ha dins”, “Por”, “Manipulació” o “Espai interior”… ens fan sentir l’opressió de la malla, de la reixa, o volar amb les seues pedres-núvol… Com podríem ser sords als seus crits que ens recorden que som humans, que la vida ens perd, que només l’amor ens justifica? Com el gran Ausiàs està dient-nos: “A temps he cor d’acer, de carn e fust”. I això mereix, si més no, la nostra atenció… i el nostre agraïment.
Toni Mestre. gener 2003.
Esplendor en la merda.
Hi ha qui és nacionalment tan petit, políticament tan miserable i empresarialment tan cagarruta que de la ignomínia més completa, de la màfia més barroera i de la merda més pudenta en diu “esplendor”. I no penseu que coses així succeeixen a una de les pobres repúbliques bananeres on van a cagar i a pixar, és un dir, els rics dels USA. No cal anar tan lluny. Aquestes persones circulen. pels nostres carrers i són premiades amb medalles i guardons ací mateix: al increïble País Valencià.
Esplendor! “Feia segles”, ha dit el personatget, “que no es vivia un esplendor com l’actual”. Ací, a la “Comunidad”! Hi ha per rebentar de riure. Passen, senyores i senyors, passen i vegen un valencià, o el que siga, llepant , diria l’Espriu, “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Jo, que no sóc tan correcte com el poeta, diria simplement, el cul emmerdat d’un dels protagonistes més tristos i vergonyosos de la història valenciana. I no content amb això de l’esplendor, el fulano ha reblat el clau de la llagoteria parlant d’un “nou renaixement” (“valensiano por supuesto”) que li devem al “tio” que ens ha governat entre 1995 i 2002 i que, segons ell, ha posat les bases per tal que “la Comunidad Valenciana sea líder en la Europa de las regiones”.Musica! Tots a una veu: “Nuestra región…. supo votaaaar!
I encara diuen que el diari és car! Notícies com aquesta valen un potosí i te les donen per un euró. Exemples tan llastimosos de “lacayismo” com aquest no abunden, ni en periode electoral. Però vivim al País Valencià, la mítica terra de Xauxa on polítics forasters espavilats, trilers i tafurs de barraca de fira fan tot l’any el seu agost amb l’aplaudiment llepaire i l’afalac caní d’indígenes indignes que es vesteixen de llautó sucursalista i de lluentons vicaris i parlen d’esplendor. No penseu que, davant d’un espectacle tan esplendorós, “Esplendor en la merda”, n’hi ha per a llogar cadires?
Toni Mestre. diumenge. 11.05.2003.
Toni Mestre 