Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'articles'

Tag Archives: articles

Estima vosté Raimon?

Dimarts passat el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que escolte cada dia i condueix l’amic Antoni Bassas, feia deu anys. Ho celebraren amb una edició especial al TNC ple de gent amb entrevistes a persones vinculades al programa i actuacions en directe de músics i cantants d’ara i de sempre. Vaig sentir sana enveja davant d’un poble capaç de celebrar plegat un esdeveniment com aquest. Jo, que he dedicat més d’un quart de segle a la ràdio valenciana, només he pogut celebrar ( i sempre amb poques persones, les que féiem “De dalt a baix” o em van acompanyar en altres programes) censures, prohibicions, assetjaments i misèries. Em compreneu? Clar que, si no tenim les ràdiotelevisions públiques  que caldria és perquè col.lectivament no ens les mereixem, no trobeu?

                         Entre d’altres van ser entrevistats Lluís Llach i el valencià Feliu Ventura que cantaren plegats i foren molt aplaudits. Però quan a poca estona l’Antoni va anunciar Raimon el teatre va esclatar en un aplaudiment tan càlid i tan llarg que em va emocionar. Com el volia aquell públic! Com li agraïa tot el que ha fet i fa pel nostre país! Raimon, amb el seu valencià insubornable, cantà: “Jo vinc d’un silenci” i “Parlant-me de tu”. Una cançó cívica, feta a Xàtiva, i una altra d’amor, d’aquelles que tan bé fa i que jo m’imagine feta a Xàbia. Els aplaudiments es tornaren a repetir fervents, inacabables. Al País Valencià també se l’estima. I molt. Però li manca, quina vergonya, l’aplaudiment de les institucions polítiques. El proper mes de desembre Raimon, fèrtil i actiu com mai, farà 65 anys. Una data que les nostres universitats i algunes institucions privades no poden ignorar. Recitals, exposicions, una nova i completa biografia, edicions dels seus poemes, etc. Raimon pot agradar més o menys, però els valencians cal que ens l’estimem amb generositat. Tots. Perquè, ja sabeu: de benparits és ser benagraïts.

                                                            Toni Mestre Diumenge 27.02.05

El soroll i el silenci.

                             Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.

                             Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i  senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú.  I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.

                            Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”

                                                                                Toni Mestre. Diumenge 16.02.03

El Dimoni.

Fa poc véiem per televisió les conseqüències de la cerimònia d’”apedregar el dimoni” que cada any convoca milers de pelegrins islàmics a La Meca. De bell nou hi ha hagut centenars de morts. No sóc expert en l’islamisme i no analitzaré aquest precepte de la religió inventada per Mahoma, que, a banda de lamentar-ne la desgràcia, m’ha portat a reflexionar sobre el tema del dimoni, tan important en les religions dites “del Llibre” i en la història dels distints pobles que les han acceptades o patides.

                                  Perquè, què és “el dimoni”? Segons l’Enciclopèdia Catalana és la “personificació indeterminada de les forces de la natura o de l’ànima humana”. En temps antics varen ser considerats com éssers intermedis entre els déus i els homes i, en principi, eren éticament neutrals. Molt aviat es va diferenciar entre “dimonis bons” o esperits guardians (com aquell que guiava-aconsellava Sòcrates), que altres religions consideren àngels de la guarda o, en l’espiritisme, mèdiums, i els “esperits dolents”, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica (amb dos principis o déus: el Bé i el Mal) i del judaisme tardà, perquè al Gènesi només es parla de “la serp”, cristal.litzen d’una manera definitiva en el cristianisme. I d’aquí passen a l’Islam.

                                   El laicisme actual, al mateix temps que ha laminat la figura de Déu, ha desdibuixat la del seu oponent tradicional: el dimoni o diable. En un món ja conscient de ser absurd i cruel, on cal matar obligatòriament, on des del principi de la vida no hi ha hagut ni un moment en què un ésser vivent no siga devorat per un altre, déus i dimonis són considerats invencions humanes que cal entendre com representacions de manifestacions de la nostra conducta. Déu i el dimoni som nosaltres segons ens comportem. La resta, apedregaments inclosos, són romanços.

                                                       Toni Mestre. Diumenge 15.02.04.

Mentre escolte com creix el teu cabell.

Va aparèixer un dia de primavera de 1990. Va preguntar per mi al guàrdia del vestíbul. Quan vaig eixir a veure qui em demanava el primer que vaig veure va ser el seu somriure. Era només un somriure. Em va allargar la mà i es va presentar sense deixar de somriure. Era un xicot jove, prim, no gaire alt, de cabells llissos i bruns que li queien continuament sobre el front. Volía conéixer-me. Feia temps que seguia el meu treball periodístic i per fi s´havia decidit a venir a veure´m. El vaig convidar a passar a la redacció on cap al vespre mai no hi havia gairebé ningú. Ja tenia ellestit el meu treball i podia dedicar una estona a rebre visites. De fet, sempre hi venia algú a xarrar. Hi estava acostumat i a més a més m´agradava.

Seguia somrient. Gairebé no parlava. Contestava amb monosíl.labs les meues preguntes i somreia. Vaig començar a sentir-me incòmode. Qui era aquell i que volia? La violència de la situació va fer que se m´acudís preguntar-li si volia un café. Va fer que sí amb el cap i passàrem a la cafeteria del costat. Asseguts als tamborets es va relaxar una mica i començà a contar-me qui era i qui feia. Havia nascut a un poblet de la Vall Farta, a la Ribera Alta. A l´arribar el moment d´incorporar-se al servei militar havia optat per l´objecció de consciència. Estava fent un treball substitutori no recorde si a Alberic o Alginet. De fet només li restava passar a recollir la llicència després haver estat més d´un any ajudant a un centre de joves. Tenia vint anys i mig, em va dir. Seguia somrient d´una manera que em va semblar histèrica.

Es deia Joan Manuel. Parlava un valencià de bona fonètica i utilitzava paraules i expressions cultes i sovint de procedència oriental. Era evident que no era universitari, però també que no era un llauradoret o un obrer tot i tenir les mans inflades pel treball. Ell també tenia aficcions, en digué, literàries i periodístiques. Em va caure bé i vaig pensar que potser li podría fer una entrevista dins la sèrie “Gent del carrer” que estava fent aleshores. Per tot allò de l´objecció que en eixe moment estava d´actualitat. Es va sorprendre. Augmentà de sobte el seu nerviosisme i tornaren les rialles, Vaig insistir i quedàrem per a un dia de la setmana següent.

Va venir puntual. De bell nou amb el somriure exagerat que de seguida vaig veure que era només un defensa. Era, i m´ho demostrà al llarg de l´entrevista, molt tímid. Però no era una timidesa natura, franca. Al seu darrere s´amagava alguna cosa que vaig trigar molt de temps a saber. Durant tota la gravació es mostra seriós. Pensava molt les respostes. Les elaborava. En contra del que m´esperava la conversa va resultar poc espontània. Forçada. Quan la vaig acabar sabia d´ell les poques coses que m´havia contat una setmana abans. A l´hora d´acomiadar-se tornà a somriure com sempre amb aquella insistència que m´omplia de neguit. Va agafar-me la mà amb al seua suada i freda i em va demanar si podría tornar a visitar-me. Quan vulgues, li vaig dir. I va tornar a l´altra setmana i a l´altra i a l´altra. Es va fer habitual.

Venia, s´asseia el meu costat a la taula, observava el meu treball i callava. Quan menys m´ho esperava em deia: “Em convides a un café?”.Passavem a la cafeteria. Jo el prenia descafeinat, però ell el demanava ben carregat i sovint doble. Només parlava si jo encetava la conversa i li demanava la seua opinió. Contestava amb frases curtes, De fet allò només eren monòlegs. Ell m´escoltava i em feia la impressió que es bevia tot el que jo deia. M´estudiava. No parlava mai de la família, ni dels seus amics. Només em va dir que, de moment, treballava de cambrer a un restaurant de la zona universitària de Blasco Ibàñez. Però allò era només provisional. Aquell estiu tenia el projecte d´anar-se´n a Menorca on, amb uns amics d´allà, pensaven muntar un cinema d´estiu i un restaurant.

Precisament uns dies abans d´enprendre el viatge, a primeries del més de juny, em va dir que perquè no quedàvem un dia a dinar. Aleshores jo ja tenia serioses sospites de la seua homosexualitat. Eren detalls, mirades, paraules deixades anar…N´estava ben convençut. I va ser així que vaig acceptar la seua proposta. Vaig trigar un dia que tenia la vesprada lliure. La idea de tenir moltes hores per a passar-les junts el va entusiasmar. Va insinuar un restaurant del barri del Carme. Un vegetarià. Mai no n´he estat aficcionat, però vaig acceptar. Hi varem quedar a la porta. Tot i que ell vivia al barri es va negar a que passés per sa casa a arreplegar-lo. Feia un dia calorós, ben típic del pre-estiu valencià. Jo tenia la idea de anar a dinar i després acostarnos al apartament que tinc vora la plaja. Era un lloc bonic i tranquil que podía molt bé ajudar-lo sincerar-se. No és que sentís per ell cap desig tumultuós. Ni pensar-ho. Però era jove i tenia, malgrat les seues tenebres, una virginitat aparentment lluminosa. A més em fei la impressió que era ell qui em necessitava.

El restaurant estava tancat. I vaig haver d´esperar-lo a la vorera gairebé mig hora. A la fi va arribar, misteriós, excusant-se. S´havia pelat els cabells al zero i estava horrorós. Amb els cabells, aquells cabells d´indi, negres i llissos, havia perdut tot el seu encant. Vaig fer el cor fort i, només pensant que d´allí a poc m´el follaría, li ho vaig perdonar i el vaig seguir fins un altre restaurant del carrer del Túria, al costat del Botànic, que oferia també especialitats vegetarianes. Era un local posat amb quatre taules i dos cartells a les parets. La carta només tenia bonics els noms dels plats. Vaig demanar un arròs de nom poètic que va resultar un desastre. No és que no m´agradassen els components. És que estava empastrat. De cuina, a aquell indret no en tenien ni puta idea. També les amanides resultaren un fracàs. I les postres. A més a més no tenien café…

Toni Mestre (nota. el text es talla ací. Arribarem a saber el final?).

Amics.

Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.

I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.

A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.

Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)

%d bloggers like this: