Pàgina d'inici » Posts tagged 'articlesdepremsa'
Tag Archives: articlesdepremsa
La moreta del gambuixet.
El “gambuix o cambuix” és una vella paraula valenciana que designava el cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per a subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret. Sembla que en temps dels meus avis encara es portava. Recorde una nadala tradicional que diu: “Al Jesús que està en la cova / tremolant i mig nuet / jo li porte camiseta / caroteta i gambuixet”. El gambuix és una peça que ha caigut en desús entre nosaltres, però que encara es manté viva, i d’ús obligatori, en altres cultures. Només cal mirar el cas de moltes dones musulmanes no només als seus països d’origen sinó entre nosaltres.
Fa un any anava per questions de treball tres dies cada setmana a Alboraia. Creuava el poble cap a les cinc de la vesprada, l’hora d’eixida dels col.legis, i em creuava sovint amb una adolescent, dotze o tretze anys, que tornava d’arreplegar els seus germanets de l’escola. Era boniqueta, de cara redona i ulls vius.
La resta del cos era un fardell de tela i el cap el portava cobert amb el gambuixet. Els germanets, masclets de set o vuit anys, la tractaven de qualsevol manera… Se li burlaven. De fet la menyspreaven. Era dona, inferior. Ella ho portava amb paciència. Jo m’indignava. Quin horror de civilització encarnaven? Per la meua edat vaig viure la vinguda dels castellans al País Valencià durant els anys seixanta. L’abús de poder dels germans sobre les germanes. L’honor familiar situat entre les seues cuixes. I ara, de sobte, els vells monstres pseudoreligiosos tornaven a passejar-se pels nostres carrers. De bell nou una cultura arcaica i injusta, que a més tenia la pretensió, la barra, de considerar-se l’elegida de Déu, ens envaia. Alerta! Perque un dia ens la imposaran a tots si els deixem agafar força i en tenen l’ oportunitat. Alerta! Perill!
Toni Mestre. Diumenge 15.01-06.
En salsa pròpia.
“Salsa” és la “mescla líquida o pastosa de diferents ingredients comestibles, que s’afegeix a certes menges per a fer-les més saboroses” i “propi/a” és “allò d’un mateix i no d’altri”. Així cada poble, cada cultura, tant en sentit literal com figurat, té les seues salses pròpies, aquelles que el distingeixen dels altres, veïns o llunyans, i li donen un toc característic a la seua cuina i a la seua visió del món.
Dic açò perquè tinc entre mans el primer volum del “Thesaurus de la cuina catalana i occitana”. Dedicat a “Les salses”, fa el numero u d’una col.lecció que el valencià Vicent Marqués Carbonell pensa editar-se, cap editor nostre (?) ha gosat fer-ho, per tal de donar a conéixer l’eix antropològic de la nostra cultura que és la nostra cuina. Cuina i cultura “nostres” en el sentit nacional i cultural més ample. Un llibre d’ameníssima i suculenta lectura que, prologat pel patriarca occità Robert Lafont i el periodista Ignasi Riera, ens passetja pel sucós món de les nostres salses, les que donen sabor a les identitats occitana i catalana, però des d’una perspectiva valenciana. Un do de pit nacional i gastronòmic llançat, cridat, contra tota mena de centralismes, des del País Valencià. Parafrasejant Josep Pla diríem que aquesta obra, quan s’acabe, serà la nació, amb el paisatge de l’àvia pàtria al fons, a la cassola.
Durant els llargs anys del programa “De dalt a baix” un temps vam fer l’espai anomenat “Llengua en salsa” que tingué un gran èxit. Jugàvem amb la llengua i els seus diferents sabors. Ara Vicent Marqués juga també amb la llengua per tal d’oferir-nos el repertori riquíssim de les nostres salses, entre les quals hi ha autèntiques joies com el sofregit, la picada, l’allioli, la vinagreta, la de tomaca, la taperada o la beixamel. Però l’autèntica joia del llibre són les 160 pàgines que l’autor dedica a la presentació on es capbuça en la cultura popular que ha nascut al voltant de les nostres salses. Per a sucar-hi pa!
Toni Mestre. Diumenge 17.04.05
La Gràcia.
Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.
Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.
Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos. La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.
Toni Mestre Diumenge 6.02.05
Toni Mestre 