De sobte, sí. Així m’ho va comunicar a la seua caseta de la Fira del Llibre de València l’editor i escriptor Rafael Arnal: “Saps que Lleonard està molt malament?”. Era dissabte dia 7 a última hora. “Malament?. Què li passa?”. La cara de Rafa parlava sense paraules. “Li han trobat un tumor al cervell i dilluns l’operen. Una operació molt fotuda. Sense cap seguretat”. “I com està?, faig jo. “De moment bé, però els metges han demanat que la família autoritze la intervenció perquè no es responsabilitzen dels resultats”. La família. La família és la família Giner Roig. La família que és cos i ànima del grup de cançó “Carraixet”. La conec des de fa trenta anys. He vist créixer els seus cinc fills: Mari, Lleonard, Eva, Míriam i Vanessa. Eren cinc xiquets, cins ratolins que venien de la mà del pare al programa “De dalt a baix” amb les cintes de les seus cançons infantils i es deien “Els Minipavesos”. Anys d’il·lusions. D’aventures junts. D’actuacions arreu en festes i aplecs. De llibertat acabada d’estrenar i banderes retrobades. Després arribaren els discos, ja amb el nom de “Carraixet”, perquè eren de l’Horta Nord. I les entrevistes. I el país. I Les col.laboracions. I les batalles. I el desencís. I veure’ls créixer, els cinc fills, sota la mirada satisfeta, perquè tots eren honrats i treballadors, dels seus pares. I després les parelles, els nets… Sempre tots en un feix. Junts en una alegria.

                           I, de sobte, açò. Lleonard, el pare, el lligall del feix, l’home bo, el fill de l’anarquista, el músic aplicat, el valencianista declarat i sincer, se’ns mor. L’operació va ser un èxit. Dimarts 10 de matí em cridà Carme,la seua muller, en resposta a un missatge meu de diumenge. “Els metges han dit que tot ha anat molt bé. S’ha despertat i ens ha reconegut a tots. Ara a esperar uns dies de postoperatori i després el tractament”. Em tranquil.litze i l’anime. I m’anime. Dimecres truque a casa de Mari. “Com va tot?”. La resposta em deixa gelat: “Molt malament, Toni. Mon pare està clínicament mort. Ha tingut un vessament cerebral i no hi ha res a fer”. Calle. M’aguante les llàgrimes com puc. M’imagine el panorama familiar. Dissabte mateix el meu amic Lleonard era a Altea on havia acompanyat la seua filla major que intervenia amb Paco Muñoz i Lluís Miquel en l’espectacle “Cançons de la Cançó”. I ara… “Estem desfets, Toni”. “Jo també, Mari. Estic amb tots vosaltres. Ja sabeu com us estime”. “Ho sabem, Toni. També nosaltres t’estimem. I ell especialment”. Sí, quan algú t’estima es nota. I qual falta t’arranquen un tros. Molts hem perdut un gran amic. El País Valencià, “tenim un nom molt clar”, un ciutadà exemplar. El món, un home bo. Li deien Lleonard Giner i Mur.

                                                                    Toni Mestre. 12 de maig de 2005.