Pàgina d'inici » Posts tagged 'català'
Tag Archives: català
Alien 9.
No es tracta d’una nova aventura de l’alienígena que tan malament li ho fa passar a Sigourney Weawer. Él títol me l’ha suggerit la publicitat que emet ara Canal 9. Aquella que fa: “Canal 9, la televisió que portes dins”. No us ha recordat “Alien. El vuité passatger”? Sí, aquella història on una bestiola entra dins del cos d’un astronauta on creix fins que es transforma en un monstre que acaba amb tota la gent de la nau “Nostromo”. Doncs Canal 9 és “l’alien” que des de fa massa anys està creixent al si de la societat valenciana amb greu perill per a la nostra salut nacional, cultural i social. Un monstre que, des de la seua posada en marxa, representa una amenaça mortal per als valencians com a poble amb llengua, història i personalitat pròpies, distintes, posem per cas, de les dels castellano-manxecs.
Quan va nàixer se’ns vengué, i la pagàrem, com “la nostra televisió”. Ens enganyaven. Era una inoculació que de nostra no tenia res. En cap moment hi hagué la intenció política de crear una televisió i una ràdio nacionals valencianes. El sucursalisme radical del PSOE local, controlat llavors per un Lerma genuflexe davant Madrid i “Las Provincias”, ho va impedir. El nomenament del Director General en marcà la línia. Calia un mercenari, gos fer per als treballadors i alhora submís amb el poder, que impedira d’arrel la creació d’uns mitjans de comunicació que foren, més enllà de les divergències polítiques normals, l’autèntica veu i imatge dels valencians. S’optà pel regionalisme sucursal, per la censura, per la borda discriminació professional, pel sectarisme, pels continguts estúpids (festes i succesos tractats superficialment), pel castellanisme, per tractar televidents i oients com a gent curta de gambals… Un llit ben parat pel PSOE on després el PP s’hi ha rebolcat a pler. Ara l’Alien 9 es ja un gran monstre que no mereix que li concedim ni un minut d’atenció sinó és amb intenció d’eliminar-lo. O ell o nosaltres.
Toni Mestre
(Publicar diumenge 31.07.05)
Sentències.
Ja en tenim una altra, de sentència. Una vegada més un alt tribunal, el Suprem, ha sentenciat sobre la unitat de la llengua que parlem els catalans, del nord i del sud, els valencians, els illencs i els algueresos. La llengua catalana, com la castellana, és una, dividida en diversos dialectes, amb distins nivells d’ús i un estàndard (tipus, nivell, forma) que ens unifica, ens cohesiona i ens permet d’entendre’ns, sobretot en l’escrit, però també en l’oral a través de l’escola i els mitjans, a tots els parlants de la llengua. Clar com un got d’aigua clara, que digué José María Peman i han sostingut sempre les universitats, especialistes, filòlegs, lingüístes, pedagogs, escriptors i gent assenyada en general. Tots excepte una colla de polítics execrables i ignorants orgànics valencians que s’han entestat a enterbolir la claredat de l’aigua neta i pura del got de la llengua al País Valencià.
I tot això perquè? Per interessos bruts, per politiqueria borda, per autoodi, per mediocritat. Naturalment disfressat d’un amor hipòcrita a un idioma que ni parlen, ni lligen, ni escriuen, ni estimen. Un idioma que, viu i potent, consideren un perill per al que de debò respecten i consideren propi: el castellà. Un idioma que, si foren sincers en la seua preocupació per ell, farien tot el possible per a unir-lo, engrandir-lo, internacionalitzar-lo i fer d’ell un instrument d’ús normal i oficial a l’estat i a Europa. Però no és així. Ben al contrari. Cal desfer-lo, dividir-lo, enfrontar-lo i al capdavall desacreditar-lo i matar-lo tot esborrant-lo de la boca dels joves, del futur. O no? No us sembla criminal dedicar esforços, i molts diners, a subratllar-ne les diferències, normals per altra banda entre els diferents dialectes de qualsevol llengua, i no fer res per a evitar que el barceloní córrega lliure al marge del valencià tot creant unes noves variacions que cada dia els fan més estranys i allunyats? Qui mata una persona és un assassí, qui mata una llengua és un genocida!
Toni Mestre
Diumenge 9.04.06
Regaleu llibres.
Vosaltres, amables lectors/ores, estimeu els llibres. Estimeu la cultura escrita, ara i ací humilment representada per aquesta columna setmanal. Ho sé perquè molts m’ho dieu o m’ho féu arribar a través del correu electrònic. Sou, som, una minoria potent que s’apassiona amb una bona novel.la, s’emociona amb un bell poemari o s’engresca amb un acurat assaig. Però no els índexs de lectura del País Valencià són, encara, lamentables. En la nostra llengua i en castellà, no hi penseu. Però allò que ens preocupa i angoixa és l’analfabetisme militant de tants valencians que ni saben ni volen saber res de la seua llengua. I viuen i moren tan feliços, infeliços!
A la ciutat de València, front cultural i polític on ens juguem el futur del país, tenim un any més la Fira del Llibre. Aquestes ratlles no són per animar-vos a visitar-la. No cal. Sé que ho féu i que compreu llibres.i no només un colp l’any. El que vull és que regaleu llibres als vostres amics i parents. Als vostres veïns si cal! Pot semblar estrany dit així de sobte, però un llibre en la nostra llengua dins d’una llar castellanitzada o analfabeta pot ser el principi d’una revolució cultural, i nacional, d’abast insospitat. I en tenim una bella oferta!
Entre les novetats d’autors d’ací hi ha assaigs tan notables com “A l’inici del segle. Un dietari de reflexions” mirada sobre l’actualitat valenciana lliure, variada, intel.ligent i enriquidora de Gustau Muñoz i “Joan Fuster: converses filosòfiques” de Júlia Blasco”, d’un racionalisme desinfectant, d’edicions 3i4. Novel.les com “La guerra de quatre” de Víctor G. Labrado i “L’avió del migdia” de Francesc Bayarri, de Bromera; o “El camp dels vençuts” de Toni Cucarella que ha tret Columna. Tres exercicis ben reexits per a salvar la memòria que ens han, o ens hem, negat. I tota la poesia! Aneu a la fira. Trieu, remeneu i regaleu llibres. Com m’ha escrit el Cucarella en la seua dedicatòria: Salut, República i Literatura!
Toni Mestre 05.05.2002
Víctima dels Capellans.
Per als nascuts a començaments de la dictadura franquista, educats en el nacionalcatolicisme ranci del règim i en la desinformació culpable dels mitjans de comunicació feixistes de l´època, la lectura de llibres prohibits i l´eixida l´estranger eren l´única possibilitat de tenir informació correcta sobre nosaltres i la resta del món. Jo vaig tenir la sort de viatjar a partir de 1960, però va ser el 1975 que vaig entrar per primera vegada a cases d´amigues meues franceses, hi vaig conviure amb les seues famílies i vaig conéixer de primera mà què era una tradició democràtica laica antiga i arrelada.
Al despatx de la meua bona amiga Anne Charlon, que vivia al bulevard Aragó, em van cridar l´atenció dos petits quadrets, enmarcats d´antic, heretats del seu avi. El primer feia referència a la “Comuna de París”, i sota el cristall es veien una moneda de 1870, una floreta seca, un trosset de pa, i una mica de metralla de les bombes llançades durant el setge de la ciutat. L´altre presentava el gravat que il.lustra aquest escrit. Era un homenatge al fundador de l´Escola Moderna, qui apareix retratat amb els grans bigots i la barbeta retallada, pulcrament vestit, entre flors, llibres i una bola del món. La llegenda és el que més em va colpir “a Francisco Ferrer. Victim des pretres. 1859-1909”. L´edició, París 1910, és d´un sindicat obrer: la “Chambre syndical des ouvriers passementiers a la barre”.
Víctima dels capellans! Ja coneixíem els crims de la Inquisició i altres comesos per l´Església en nom de Déu, però un crim així, ben començat el segle XX! Confese que aleshores ignorava, entre altres moltes coses, qui era Ferrer Guàrdia i què havia representat en el seu temps. En tornar a casa vaig anar al volum 7 de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, que aleshores col.leccionava en fascicles, i vaig poder llegir una curta però clara biografia del personatge. “Pedagog i pensador, empleat ferroviari, republicà, francmaçó va conéixer l´exili a París entre 1885 i 1901. Influit per les idees de Paul Robin, quan tornà a Barcelona, creà l´Escola Moderna i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment orientat als obrers i independent de l´estat”.
Seguint el que escriu Pere Gabriel a la GEC l´Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia “experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat el 1906, quan l´anarquista Morral, empleat de l´editorial de Ferrer, atemptà contra Alfons XIII. El pedagog va ser acusat de ser-ne l´inductor, processat i absolt per manca de proves el 1907. Però el fet va ser aprofitat per l´Església i els elements més reaccionaris per a condemnar violentament l´ensenyament laic. Al mateix temps a l´estranger es va Adesencadenar una campanya de defensa que li donà notorietat”. Residí a Brusel.les i a París on creà una revista i una Lliga per a l´educació racionalista. Tornat el 1909 a Barcelona, arran dels fets de la Setmana Tràgica fou detingut i condemnat sense proves com a principal inductor el 9 d´octubre de 1909. Quatre dies després, avui fa 92 anys, va ser afusellat a Montjuïc. Arreu d´Europa, on es va desencadenar una forta campanya a favor, fruit de la qual és el gravat que publiquem, les forces republicanes i laiques el consideraren un màrtir de l´educació laica i a Brusel.les hom li construí un monument.
Amb el restabliment de la democràcia el seu nom i la seua obra van ser amplament reconeguts també a l´Estat Espanyol. Avui en dia fins i tot alguns col.legis públics es diuen “Ferrer i Guàrdia”, però cal ser cec per no veure que estem lluny, molt lluny, dels postulats de l´Escola Moderna. Entre altres raons perquè els vells enemics de Ferrer, els que l´assassinaren, segueixen manant… i matant.
ToniMestre
(Publicar el 13.10.01)
Cartes a la llengua I.
Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t, però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.
T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.
Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.
Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.
Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.
I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.
Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.
Toni Mestre. 1988
Ucronia.
L’any 1974 vaig viatjar per primera vegada als Països Lliures de la Mediterrània. Sembla mentida però malgrat la relativa proximitat entre el meu país, que ocupa la vessant atlàtica de la península Ibèrica, i aquest estat federal, que n’ocupa la mediterrània, mai no havia tingut oportunitat de visitar-lo. La presència d’España entre nosaltres en dificultava el contacte i la història del meu país, feta sempre contra l’imperialisme de Castella, ha abocat tradicionalment els meus connacionals, a l’hora de viatjar, cap a Anglaterra i Holanda i des d’allà a la resta d’Europa, sempre pel camí de la mar. El viatge va ser difícil i complicat perque el meu país acabava d’eixir d’una llarga dictadura, amb la “Revolució dels clavells” que diuen, i a Espanya encara seguia viu un altre dictador, de nom Franco, que d’amic havia esdevingut enemic i recelava de tot el que venia de la nostra banda. A més el concepte centralista propi d’España feia que per anar de la meua ciutat, Lisboa, a la capital del País Valencià, un dels PPLL de la Mediterrània, calia pujar fins a Madrid en compte d’anar pel camí recte i natural.
Vaig fer nit a Requena, l’última població important d’Espanya abans de la frontera valenciana. Una ciutat antiga, amb monuments interessants però abandonats, que conservava encara el seu caràcter fronterer de sempre, d’avançada castellana cap a l’enemic català tradicional. Quan a l’hotel “El Cid” s’assabentaren del meu desig de passar la frontera a l’endemà feren tot el possible per a dissuadir-me’n. Que si els habitants de l’altre costat eren bruts i lladres, que no tenien ni moral ni vergonya, que les carreteres eren dolentes… fins i tot el duaner castellà m’assegurà que hi havia còlera!
L’endemà vaig descobrir una realitat totalment diferent del que m’anunciaven. El país era ric, net i endreçat, els seus habitants industriosos i treballadors i de caràcter franc i alegre. Les carreteres no estaven tan malament, millor que les espanyoles, i de còlera ni rastre! Vaig fruir molt d’aquell viatge, que he repetit sovint des de llavors. Hi he fet amics i per ells he sabut que després de la independència de 1713, quan el Tractat d’Utrech reconegué la voluntat dels valencians de ser lliures, demostrada als camps d’Almansa l’any 1707, els PPLL de la Mediterrània, que inclouen els regnes de l’Antiga Corona d’Aragó, amb el Rosselló, Sardenya i Sicília, són un estat amb quatre llengues oficials: el català, l’aragonés, el sicilià i el sard. Monarquia amb una branca Habsburg, fins a 1848, i república democràtica i federal des d’aleshores, van ser membres fundacionals del Mercat Comú en 1957 i un dels set pilars fonamentals de l’actual Unió Europea. El nivell de vida és alt i el seu prestigi internacional més que notable.
UCRONIA: utopia aplicada a la història: la història refeta lògicament tal com hauria pogut ser.
Toni Mestre. Octubre de 2003.
Decàleg Periodístic Valencià.
- Estimaràs el teu país sobre tots els altres, però seràs solidari.
- No prendràs mai e nom del teu país i del teu poble en va.
- Santificaràs la teua llengua (però no en seràs beat!).
- Honoraràs els pares i les mares de la patria.
- No mataràs el futur del teu poble maleducant els teus fills, lectors o oients.
- No fotràs ningú de mala manera.
- No viuràs deshonestament de presupost.
- No mentiràs ni calumniaràs encara que t´ho mane el teu cap o poder.
- No perseguiràs pel camí que siga càrrecs i privilegis.
- No envejaràs el talent dels altres, te n´alegraràs.
Aquests deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs i serviràs el teu país sobre totes les coses i els altres com si foren el teu. Perquè al capdavall només hi ha un país: el mon i una raça: l´home, però moltes i diverses llengües i cultures que formen la diadema radiant que corona la humanitat.
Toni Mestre. Febrer 2001.
Esterilitat.
Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.
M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.
Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!
Toni Mestre
2003
Toni Mestre 