Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'culturapopular'

Tag Archives: culturapopular

Sobreviure a la festa.

Els dies de Pasqüa, entre d’altres, eren festes grosses i universals a l’ocident cristià tradicional. Hereues d’altres festivitats paganes més antigues no feien sinó assenyalar els canvis de la natura mediterrània i marcar-ne els cicles agrícoles. Festa grossa volia dir per tant trencament. Canvi en la rutina quotidiana, on els diumenges passaven sovint sense massa relleu. Els homes a la partida de pilota i als cafés. Les dones a jugar a cartes a casa. Però fa unes dècades vingué la festa comercial. Calia assenyalar els dies grans no ja amb menges especials i robes noves sinó també amb desplaçaments i despeses que els feren  extraordinaris. Les facilitats que el vehicle pròpi ha aportat a les comunicacions afavoriren l’agrupament en llocs concrets de gent atreta per una veu, una convocatòria, un reclam… que a l’ensems els identificava generacionalment i els aïllava de la resta de la població en ales de modes i maneres identitaris menats per la publicitat i el consumisme.

      I hem arribat a la festa per obligació, per imposició. A la via única. Només hi ha una única manera de divertir-se, i és tan dura que és quasibé impossible d’accedir-hi sense l’ajut de les drogues. I allà van! Visquem el moment que demà qui viurà veurà. Gent entrada en la trentena, supervivent d’aquelles primeres generacions, em conta coses i recorda situacions que els posen els pèls de punta. Són supervivents, sí. D’altres congeneracionals s’han quedat per camí. Als cementeris o en la inòpia de la frustració permement, criadors de noves generacions de frustrats que abunden en els mateixos o majors desficis. Hi ha moltes maneres de sobreviure al tòpic de la festa imposada. La lectura serena, per exemple. Avui, Dia del Lllibre, vull recomanar-vos “Havanera”, novel.la publicada per Francesc Bodí a Bromera. Més de cinc-centes pàgines de bona literatura que m’han ajudat a sobreviure al desfici i el dessassossec de la festa.

                                                Toni Mestre

                                                Diumenge  23.04.06

Llibres suculents.

De bell nou la Fira del Llibre de València crida la nostra atenció.  Parades, presentació de novetats, contacte amb els autors… Els vells amics impresos ens esperen, com cada dia de l’any, amb el seu misatge callat i sincer. Volen dir-nos i comunicar-nos els seus continguts per tal d’ajudar-nos a ser millors, més savis, més lliures. Hi trobarem com sempre llibres de tota mena i de tot preu, per a totes les edats i condicions: de poesia, narrativa i assaig.

     També de divulgació. I dins d’aquest apartat col.locaria la magna col.lecció de llibres sobre gastronomia que des de fa pocs anys el cuiner i erudit valencià Vicent Marqués està editant-se per tal d’oferirnos el bo i millor de la seua prolixa tasca d’investigació sobre els que ha menjat tradicionalment el nostre poble. Vivim temps de canvis també a taula, però justament per això cal fixar i arreplegar tot el tresor tradicional de la nostra gastronomia. I Vicent Marqués està fent-ho de manera exemplar. Sense pressa però sense pausa de tant en tant ens ofereix una mostra de la seua elegant erudició, de la seua experiència de cuiner en actiu, d’home de cultura preocupat per la conservació i difusió d’aquesta parcel.la fonamental de la nostra vida. I enguany ens ofereix quatre títols, quatre! que s’ajunten als ja publicats anteriorment. Es tracta de: “El dinar de Nadal”, on trobem tota la història i la lieratura generada pel nostre poble al voltant de l’olla de Nadal, el gall de Nadal i, de postres, els torrons; “Una dotzena de plats valencians” arreplega documentació viva des del figatell fins al tombet passant per l’allipebre i la pericana; “Els millors aperitius” recorre el món de les olives, les saladures, el marisc, les faves, etc.; i “Les millors ensalades” aquest univers d’herbes i verdures. Uns llibres imprescindibles, sucosos,  divertits, útils a la cuina, de bona i amena lectura a la sala. No els ignoreu. Són part de la nostra cultura més viva. Són, en una paraula: suculents!

                                                      Toni Mestre

                                                       Diumenge 30.04.06

En salsa pròpia.

“Salsa” és  la “mescla líquida o pastosa de diferents ingredients comestibles, que s’afegeix a certes menges per a fer-les més saboroses” i “propi/a” és “allò d’un mateix i no d’altri”. Així cada poble, cada cultura, tant en sentit literal com figurat, té les seues salses pròpies, aquelles que el distingeixen dels altres, veïns o llunyans, i li donen un toc característic a la seua cuina i a la seua visió del  món.

   Dic açò perquè tinc entre mans el primer volum del “Thesaurus de la cuina catalana i occitana”. Dedicat a “Les salses”, fa el numero u d’una col.lecció que el valencià Vicent Marqués Carbonell pensa editar-se, cap editor nostre (?) ha gosat fer-ho, per tal de donar a conéixer l’eix antropològic de la nostra cultura que és la nostra cuina. Cuina i cultura “nostres” en el sentit  nacional i cultural més ample. Un llibre d’ameníssima i suculenta lectura que, prologat pel patriarca occità Robert Lafont i el periodista Ignasi Riera, ens passetja pel sucós món de les nostres salses, les que donen sabor a les identitats occitana i catalana, però des d’una perspectiva valenciana. Un do de pit nacional i gastronòmic llançat, cridat, contra tota mena de centralismes, des del País Valencià. Parafrasejant Josep Pla diríem que aquesta obra, quan s’acabe, serà la nació, amb el paisatge de l’àvia pàtria al fons, a la cassola.

    Durant els llargs anys del programa “De dalt a baix” un temps vam fer l’espai anomenat “Llengua en salsa” que tingué un gran èxit. Jugàvem amb la llengua i els seus diferents sabors. Ara Vicent Marqués juga també amb la llengua per tal d’oferir-nos el repertori riquíssim de les nostres salses, entre les quals hi ha autèntiques joies com el sofregit, la picada, l’allioli, la vinagreta, la de tomaca, la taperada o la beixamel. Però l’autèntica joia del llibre són les 160 pàgines que l’autor dedica a la presentació on es capbuça en la cultura popular que ha nascut al voltant de les nostres salses. Per a sucar-hi pa!

                                                          Toni Mestre. Diumenge 17.04.05

Els homes de la porra.

                                  La meua imatge de l’horror és un home que pega a un altre amb una porra. La tinc gravada des de les manifestacions d’estudiants que, allà pels seixantes, féiem al carrer de Sorolla davant del diari “Levante”, quan era el del “Movimiento”. Volíem la disolució del  SEU, el feixista i únic Sinditato Español Universitario. Acudíem primer els alumnes de Dret i Lletres i després se’ns ajuntàven els de les Facultats del Passeig al Mar. En total cinc o sis centenars. A poc apareixien els sinistres “grisos” amb les seues porres.  I començava el joc: crits, corregudes, colps, ferides, sang, detencions… Un dia, fugint , em vaig enganxar el pantaló al parafang d’un tricicle. Un d’aquells energúmens se’m tirava al damunt. Fent un un moviment escàpol vaig sentit la porra fregant-me l’orella i un creeec al camal. A casa vaig veure que havia perdut un bon tros de tela.

                                 No entenia d’on treien aquells homes, al capdavall treballadors mal pagats, l’odi amb que ens colpejaven. I un dia, uns anys després, ho vaig saber. La temperatura política havia pujat moltíssim. Desaparegut el SEU els estudiants volien ja “el pa sencer”. Hi havia una tancada a l’Estudi General on jo feia llavors classes de valencià. La plaça del Patriarca semblava tranquil.la, però al carrer de Salvà hi havia un autobús ple de policies. Em va sobtar la seua actitud. Tots miraven al front, atents a algú que hi havia dins de l’autobús. Seguint la seua mirada em vaig trobar amb un altre policia, un cap segurament, que els parlava en un estat d’agitació exaltada. Des de fora no podia sentir què els deia, però era evident que estava calfant-los. Els engrescava, ho he sabut després, dient-los coses com que érem uns monstres que volíem violar les seues dones i filles. Així  d’elemental. I s’ho creien. Com s’ho creuen ara, quaranta anys després, quan amb les seues porres tornen a fer córrer la sang pels  carrers. Pobres homes de la porra. Quin ofici tan trist!

Toni Mestre, 30.03.03

Abril.

Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.

Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!

Toni Mestre 02.04.2006

Públic / Privat.

Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP,  van veure  de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.

                           L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.

                           Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte  de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”,  perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”.  “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan  fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua.  I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!

                                                               Toni Mestre    Diumenge 9.02.03

El Dimoni.

Fa poc véiem per televisió les conseqüències de la cerimònia d’”apedregar el dimoni” que cada any convoca milers de pelegrins islàmics a La Meca. De bell nou hi ha hagut centenars de morts. No sóc expert en l’islamisme i no analitzaré aquest precepte de la religió inventada per Mahoma, que, a banda de lamentar-ne la desgràcia, m’ha portat a reflexionar sobre el tema del dimoni, tan important en les religions dites “del Llibre” i en la història dels distints pobles que les han acceptades o patides.

                                  Perquè, què és “el dimoni”? Segons l’Enciclopèdia Catalana és la “personificació indeterminada de les forces de la natura o de l’ànima humana”. En temps antics varen ser considerats com éssers intermedis entre els déus i els homes i, en principi, eren éticament neutrals. Molt aviat es va diferenciar entre “dimonis bons” o esperits guardians (com aquell que guiava-aconsellava Sòcrates), que altres religions consideren àngels de la guarda o, en l’espiritisme, mèdiums, i els “esperits dolents”, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica (amb dos principis o déus: el Bé i el Mal) i del judaisme tardà, perquè al Gènesi només es parla de “la serp”, cristal.litzen d’una manera definitiva en el cristianisme. I d’aquí passen a l’Islam.

                                   El laicisme actual, al mateix temps que ha laminat la figura de Déu, ha desdibuixat la del seu oponent tradicional: el dimoni o diable. En un món ja conscient de ser absurd i cruel, on cal matar obligatòriament, on des del principi de la vida no hi ha hagut ni un moment en què un ésser vivent no siga devorat per un altre, déus i dimonis són considerats invencions humanes que cal entendre com representacions de manifestacions de la nostra conducta. Déu i el dimoni som nosaltres segons ens comportem. La resta, apedregaments inclosos, són romanços.

                                                       Toni Mestre. Diumenge 15.02.04.

%d bloggers like this: