Pàgina d'inici » Posts tagged 'culturavalenciana'
Tag Archives: culturavalenciana
Cagar-se en Déu.
De tant en tant sabem de gent que, en nom de Déu, i per defensar-lo!, agredeix, i fins i tot arriba a matar, aquells que es caguen en Ell. Cagar-se en Déu! Quin cas! “Cagar-se en algú o en alguna cosa” és menysprear-lo/la insolentment. El fet de cagar-se en algú es pren com una greu ofensa o una grolleria i si és una divinitat es considera una blasfèmia. Aquestes “cagades” sovint se suavitzen per eufemismes com “em case” o substituint el nom considerat sagrat per un d’inofensiu com “em cague en la mar”, “em cague en deu i en dotze” o “em cague en Dénia”. Allò tan gros de “em cague en la mare que t’ha parit” jo ho he sentit canviat en un inocu “em cague en la mare que tapa… i destapa la gerra d’olives”.
Un dia, durant els anys dels blaverisme més actiu, vaig assistir a una escena grotesca. Un grup d’harpies insultava i agredia el president Albiñana. Un dels seus guardaespatles, un fornit xicot andalús, els plantà cara dient: “¡Si dan un paso más me cago en er coño de la virgen de los Desamparaos!”. En sentir això una d’aquelles bruixes va patir, o fingir, un cobriment. El xicot, sense immutar-se va sentenciar: “¡Señora, no se ponga usté así… que es un maero!”
Perquè hi ha hagut sempre gent que, malgrat les prohibicions i els càstigs, es caga en Déu? La meua teoria és que no ho fan. No “es caguen en Déu” perquè no és possible. La idea de Déu, dels déus, és la expressió personificada del misteri de l’existència, d’allò que no comprenem des d’una perspectiva immediata. Déu és allò impossible de definir segons un concepte clar i determinat, únic; d’aquí la seua pluralitat segons cada religió o filosofia concretes. Així, de fet, qual algú “es caga en Déu” està cagant-se en aquells que el monopolitzen abusivament, que se n’aprofiten, que l’utilitzen políticament en el seu benefici. Per això s’irriten tant i arriben on arriben. Perquè a ningú, encara que siga un gran porc, li agrada que es caguen en ell!
Toni Mestre. Diumenge. 09/05/2004.
Mentiders i creduls.
Hi ha mentiders perquè hi ha crèduls. Una mentida, encara que siga repetida milers de vegades, si no cola és inútil i desanima el mentider a dir-ne de noves. Ara, si pel contrari, i per absurda que siga, és creguda massivament el que fa és engrescar-lo a dir-ne i propagar-ne d’altres. Des que hom té memòria la història de la humanitat ha estat una successió d’astuts, maliciosos, bojos, folls o fanàtics que, en nom d’un déu que s’acabaven d’inventar a la seua mida i albir, han elaborat les doctrines i religions més grotesques per tal de dominarels habitants del món i sotmetre’ls al seu benefici i conveniència. En aquest camp tan ple de excentricitats i extravagàncies hi trobarem de tot, des de les doctrines més danyoses fins les simples capriciositats que no fan mal a ningú.
Però és el cas que cada dia veiem morir o patir molta gent crèdula a causa de la manipulació artera dels mentiders de sempre. Gent que ix al carrer enfollida per les mentides o tergiversacions d’uns pocs i s’estavella greument i miserable contra la pròpia estupidesa. Perquè estem parlant d’estúpids crònics. Voluntaris. El món és massa vell perquè encara quede gent tan ingènua, tan crèdula, per a creure’s unes mentides tan bordes, tan usades, tan evidents, com aquelles que els espavilats de sempre els aboquen al damunt sense parar des de les trones i altres mitjans de comunicació que ocupen desvergonyidament. I tanmateix cada dia veiem augmentar el nombre dels crèduls. Perquè? Perquè els convé. La condició de crèdul és indigna, però còmoda. Que pensen ells, diuen, i així nosaltres no cal que fem cap esforç. Deixem-nos portar, encara que siga a la destrucció i a la mort, però còmodament. Sense reflexionar. Sense haver de triar. Sense responsabilitats. Ja Ausiàs March s’admirava, allà pel segle XIV, que “el mentidor tant com vol és cregut”. Pertany això a la condició humana? Jo crec que no. És, clar i ras, covardia.
Toni Mestre Diumenge 19.02.06.
Toni Mestre 