Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'dedaltabaix'

Tag Archives: dedaltabaix

l´Institut

 

La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.

                                La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen,  reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.

                                                                           Toni Mestre

                                                                            (Publicat diumenge 22.05.05)

“EL CABISCOL”, VERSADOR DE CAMPANAR

            Diuen alguns autors que el cant d’estil va néixer a l’Horta de València. Hi ha qui concreta més i diu que va ser a Campanar, un dels quartells en què la divideix, amb Russafa, Patraix i Benimaclet, Ascensio Duarte en el seu plànol l’any 1595. Campanar  era el que més concentració de molins fariners i alqueries tenia. El cant d’estil és, era, la manera que tenien els llauradors d’expressar els seus sentiments. Una estampa urbana, i falsa,  ens els presenta sempre de festa a la porta de l’alqueria o de la barraca, bevent , ballant i cantant. La realitat, com la dels esclaus negres americans, era ben diferent.

            El cant d’estil naixia espontani de la gola d’una gent que igual que domesticava la terra treballava la veu per fer-ne intrument armoniós amb què expressar el seu món interior. Si el cantador/a era important el versador no ho era menys. Per causes socioculturals, la majoria de lletres gravades dels  versadors antics no són genuines: es dediquen a glosar els tòpics burgesos valencians: la bellesa de la llauradora i la blanca barraca enmig d’una horta ideal que la ciutat contemplava de lluny. Aquell  espai sociocultural sostenible ha desaparegut ja sota l’especulació més salvatge.  Però aleshores encara habitat per un col.lectiu social homogeni.

            Un personatge singular d’aquell món va ser Francesc López Cones, conegut com “El Cabiscol”. Nascut a Campanar l’any 1883 era cadirer d’ocupació. Va ser gran versador i  va formar part dels  millors grups de cantadors de l’època, com ara Evaristo, Maravelles, El Carabina, el Xiquet de Pedralba, Conxa Tamarit i el ceguet de Marjalenes.  “El Cabiscol” tocava el guitarró i fou també cantador, però la mort el va sorprendre jove, el 1928, i no arribà a temps de deixar-nos cap gravació. Diuen que el que li mancava de veu ho suplia amb la saviesa dels seus versos, cosa per la qual era molt sol.licitat fins i tot a la mateixa ciutat, on sovint aquells grups eren cridats pels senyorets de la  burgesia  pet tal d’animar festes i cerimònies.

            Si alguna cosa  sorprén del Cabiscol, els quaderns manuscrits del qual he pogut consultar, ha estat la seua vessant més  sincera i desimbolta.  Aquells versos irreverents i càustics que dedicava a personatges coneguts del poble. Molts  romanen inèdits, alguns van encara de boca en boca en tertúlies de bar. Home  pla, segur del seu talent, es recorda que un dia, a la barberia de Carrasca, algú el va desafiar a fer una cobleta a cadascu dels presents. Acceptà la juguesca i la va guanyar. Li’n va fer una fins al gos. L’any 1921 el torero valencià Manolo Granero vingué a Campanar. Bevent a una taverna algú li va comentar al mestre que allí a prop vivia un cantador . El  “Cabiscol” entusiasmà el mestre dedicant versos a les bones vesprades de bous que havia oferit. El torero li va donar  cinc duros de l’època.

            El Cabiscol, va ser un home del poble, sorneguer i vitalista, que, quan s’expressava amb llibertat, retratava  la vida quotidiana de la seua classe social en els seus versos i cançons. Heus ací una mostra del seu enginy, tan de l’Horta, tan pròxim al primitiu esperit de les Falles.

Una nit plujosa i fosca,                            Esvarares i caigueres

anant a casa Barcelles, (1)                        i et vaig vore la milotxa,

entropessí en un cudol,                             animal pelut i negre

i em vaig fer la fava estelles.                    amb una cresta ben roja.

  1. “Ca Barcelles” era una taverna. Francesc Torres. Campanar 2002

“Cartes Meridionals”

FAVA I “CAPULLO”

 

 

                         És un plaer encetar aquesta correspondència que ens mantindrà sis mesos en contacte. Contacte, quin concepte tan rar! Vivim tancats en els nostres egoismes. I, nacionalment, empresonats en un provincianisme suicida. Molta autonomia, però en això de la recuperació d’un punt de vista  nacional, dels Països Catalans, anem arrere. I això passa perquè cada país va per la seua banda. Si tenim uns interessos comuns perquè no tenim una idea de poble més sòlida que ens els defense? Per què? Perquè vivim de cara a Madrid. Al poder. Ja sé que aquesta dependència sovint ens ve imposada. El poder és la força. I la força sempre és bruta. Però moltes vegades l’hàbit de mirar cap a ponent ens porta a situacions  sempre pernicioses i, moltes voltes, ridícules.

                         El títol d’aquesta columna l’he triat com exemple del que estic comentant. “Fava”, en les accepcions que m’interessen d’“extrem del membre viril” i “persona beneitona, aturada, que no se sap desfer de les dificultats”, és paraula d’ús vivíssim al País Valencià com arreplega el DCVB. Però pel que es veu no es diu a Barcelona. I la capital de Catalunya, provincianament obsessionada amb Madrid, no només futbolísticament, quan necessita el mot no mira cap a València, com seria natural. El pren del castellà, “capullo”, i es queda més ampla que llarga. Això sí: el catalanitza barroerament i diu “capullu”. Ho diu tothom perquè ho diuen els escriptors, o viceversa? Tant li fa. Mireu el “Diccionari de la Llegua Catalana” de la Fundació Enciclopèdia Catalana. “Fava” només és la “llavor o fruit de la favera” o la mateixa favera. De les accepcions corrents al País Valencià i a les Illes ni notícia. I “favada” en el sentit de “feta pròpia d’una persona fava, beneitota, vanament ostentosa o exagerada” tan popular entre valencians i illencs, el DLLC només diu que és “menjada de faves”. Desencontres com aquests en trobarem a cabassades. I així ens va la fira!

                        Cal un gir copernicà que acoste les tres capitals del nostre país en tots els aspectes, però especialment en el camp lingüístic, tan significatiu, o acabarem donant raons, la raó!, als tenaços secessionistes que Madrid alimenta i conrea des de sempre. No siguem faves! O volem acabar sent uns “capullus”?

 

%d bloggers like this: