Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'dedaltabaix'

Tag Archives: dedaltabaix

Els homes de la porra.

                                  La meua imatge de l’horror és un home que pega a un altre amb una porra. La tinc gravada des de les manifestacions d’estudiants que, allà pels seixantes, féiem al carrer de Sorolla davant del diari “Levante”, quan era el del “Movimiento”. Volíem la disolució del  SEU, el feixista i únic Sinditato Español Universitario. Acudíem primer els alumnes de Dret i Lletres i després se’ns ajuntàven els de les Facultats del Passeig al Mar. En total cinc o sis centenars. A poc apareixien els sinistres “grisos” amb les seues porres.  I començava el joc: crits, corregudes, colps, ferides, sang, detencions… Un dia, fugint , em vaig enganxar el pantaló al parafang d’un tricicle. Un d’aquells energúmens se’m tirava al damunt. Fent un un moviment escàpol vaig sentit la porra fregant-me l’orella i un creeec al camal. A casa vaig veure que havia perdut un bon tros de tela.

                                 No entenia d’on treien aquells homes, al capdavall treballadors mal pagats, l’odi amb que ens colpejaven. I un dia, uns anys després, ho vaig saber. La temperatura política havia pujat moltíssim. Desaparegut el SEU els estudiants volien ja “el pa sencer”. Hi havia una tancada a l’Estudi General on jo feia llavors classes de valencià. La plaça del Patriarca semblava tranquil.la, però al carrer de Salvà hi havia un autobús ple de policies. Em va sobtar la seua actitud. Tots miraven al front, atents a algú que hi havia dins de l’autobús. Seguint la seua mirada em vaig trobar amb un altre policia, un cap segurament, que els parlava en un estat d’agitació exaltada. Des de fora no podia sentir què els deia, però era evident que estava calfant-los. Els engrescava, ho he sabut després, dient-los coses com que érem uns monstres que volíem violar les seues dones i filles. Així  d’elemental. I s’ho creien. Com s’ho creuen ara, quaranta anys després, quan amb les seues porres tornen a fer córrer la sang pels  carrers. Pobres homes de la porra. Quin ofici tan trist!

Toni Mestre, 30.03.03

El Ramadà.

M’assabente que els musulmans estan en el ramadà per uns cartells penjats al Metro de València on, en àrab i en francés només, es felicita el col.lectiu islàmic local per la celebració. Segons tinc entés es tracta del nové mes del calendari llunar musulmà durant el qual és prescrit el dejuni, consistent a no prendre aliments ni beguda, a abstenir-se de fumar, de perfumar-se i de relacions sexuals, durant el dia. És un dels preceptes fonamentals de l’islamisme. Quan arriba la nit la cosa canvia i tot el prohibit esdevé de bell nou legal.

                                La gent de tradició islàmica que conec, tan laics com jo, em diuen que, en general, als seus països és una tradició religiosa que, com tantes d’altres religions, es basa en la hipocresia. Allà, com ací en cercles immigrants, durant el ramadà l’esport més practicat és controlar i verificar, de forma abusiva, qui el fa i qui no. No oblidem que l’islam, com fins fa poc el cristianisme, es una religió totalitària, que ofega el pensament lluire i obliga tothom a ser espia d’amics, veïns, companys de treball o familiars. Les preguntes més corrents aquests dies entre musulmans són: Fas el ramadà? I si la resposta és afirmativa: I com ho portes? De fet és més una tècnica de dominació dels altres que una pràctica personal. Així, molts rics l’aprofiten per a eixir a l’estranger.                            

                                Les dones quan tenen la mestruació, impures!, no l’han de fer. Ni els malalts. També els pilots aeris i els militars n’estan exempts (és difícil fer la guerra amb la panxa buida!). En la resta d’oficis baixa moltíssim la productivitat i en canvi augmenten greument les càries degut a l’abús de dolços durant la nit. És com si Nadal durara un mes. A Algèria, em diuen, és l’oprimit poble cabilenc, de llengua berber, qui menys guarda el ramadà, potser perquè la majoria són laics i no se senten àrabs com els seus botxins. És grotesc veure una societat adulta amagar-se al comú per a fumar. No trobeu? I una pregunta: poden els esquimals, que tenen un dia de sis mesos, fer-se musulmans?

Toni Mestre. 17.11.02

El Deu del Vaticà.

Tinc a casa “Recuerdos de Italia”, d’Emilio Castelar, editat a Madrid el 1874.  No és un llibre de viatges, sinó la reunió de les emocions  més vives que Itàlia va despertar en l’autor, qui dedica un capítol, potser el més viu, a “El Dios del Vaticano”, on reflexiona sobre el cristianisme i el papat. El cristianisme, diu, ha transformat el paganisme, no l’ha destruit. Ho veiem en els fonaments filosòfics grecs; en del nom de dies i mesos; en la celebració dels solsticis i del cicle anual on Adonis naix, mor i ressucita quan el blat se sembra, naix i espiga; en els déus esdevinguts àngels; en l’apoteosi dels herois esdevinguda la canonització dels sants; en el luxe oriental de robes, perfums i cerimònies vingut de Síria amb l’emperador Heliogàbal i el seu culte solar… Poca originalitat, doncs.

                    Dedica Castelar  moltes pàgines a la figura de Pius IX, ja sense poder temporal, presoner del Vaticà, però a qui ningú pot llevar-li que “en l’exaltació de la seua fe puga creure’s amb domini eminent sobre la consciència humana, i autoritat suficient per a interpretar sobre la terra el pensament i la voluntat dels cels”. Descriu els tripijocs del conclave que l’elegí després de mort Gregori XVI, el cadaver del qual va ser insultat pels romans; el moteja d’agosarat i dictador per la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció; de mig jesuïta reaccionari, mig liberal, segons convenia, aquell “Syllabus”!; de teatral en les seus aparicions, amb posades en escena i gestos que arravataven el poble. Un artista que, com tots, frueix amb la popularitat i busca els aplaudiments malgrat siguen vacus. Diu que se’l notava feliç entre les multituts servils; entre les legions de bisbes que l’envoltaven i els càntics  corals; enmig dels pelegrins d’arreu que el vitorejaven. El solitari del Vaticà es creu, diu, “més que un mortal privilegiat, un Déu viu sobre la terra”. Però divorciat del seu temps, bojament aferrat a un poder absolut i sectari. Com ara mateix, vaja.

Toni Mestre 10.04.04

Abril.

Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.

Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!

Toni Mestre 02.04.2006

Vergonya i Desvergonyiment.

                                “Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.

                                 Però, com són uns desvergonyits, dilluns  dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en  una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud  gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.

                             Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el  qualificatiu de delinqüents?

                                                                              Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.

La Gràcia.

Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.

                            Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.

                           Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos.  La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i  avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.

                                                              Toni Mestre Diumenge 6.02.05

Mentiders i creduls.

Hi ha mentiders perquè hi ha crèduls. Una mentida, encara que siga repetida milers de vegades, si no cola és inútil i desanima el mentider a dir-ne de noves. Ara, si pel contrari, i per absurda que siga, és creguda massivament el que fa és engrescar-lo a dir-ne i propagar-ne d’altres. Des que hom té memòria la història de la humanitat ha estat una successió d’astuts, maliciosos, bojos, folls o fanàtics que, en nom d’un déu que s’acabaven d’inventar a la seua mida i albir, han elaborat les doctrines i religions més grotesques per tal de dominarels habitants del món i sotmetre’ls al seu benefici i conveniència. En aquest camp tan ple de excentricitats i extravagàncies hi trobarem de tot, des de les doctrines més danyoses fins les simples capriciositats que no fan mal a ningú.

                               Però és el cas que cada dia veiem morir o patir molta gent crèdula a causa de la manipulació artera dels mentiders de sempre. Gent que ix al carrer enfollida per les mentides o tergiversacions d’uns pocs i s’estavella greument i miserable contra la pròpia estupidesa. Perquè estem parlant d’estúpids crònics. Voluntaris. El món és massa vell perquè encara quede gent tan ingènua, tan crèdula, per a creure’s unes mentides tan bordes, tan usades, tan evidents, com aquelles que els espavilats de sempre els aboquen al damunt sense parar des de les trones i altres mitjans de comunicació que ocupen desvergonyidament. I tanmateix cada dia veiem augmentar el nombre dels crèduls. Perquè? Perquè els convé. La condició de crèdul és indigna, però còmoda. Que pensen ells, diuen, i així nosaltres no cal que fem cap esforç. Deixem-nos portar, encara que siga a la destrucció i a la mort, però còmodament. Sense reflexionar. Sense haver de triar. Sense responsabilitats. Ja Ausiàs March s’admirava, allà pel segle XIV, que “el mentidor tant com vol és cregut”. Pertany això a la condició humana? Jo crec que no. És, clar i ras, covardia.

                                                       Toni Mestre Diumenge 19.02.06.

Públic / Privat.

Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP,  van veure  de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.

                           L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.

                           Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte  de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”,  perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”.  “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan  fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua.  I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!

                                                               Toni Mestre    Diumenge 9.02.03

Fotografíes.

Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.

                              Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable,  retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.

                               El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us  perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.

                                                                              Toni Mestre

                                                                             

Falles, dreta, esquerra i nacionalisme.

Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.

Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria  i l’aplaudiment dels vençuts!

El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.

Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra. 

I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!

                                                                     Toni Mestre. Març de 2003.

<span>%d</span> bloggers like this: