Diuen que la cara és l’espill de l’ànima, però jo, que sóc epicureista i pense que cos i ànima són una mateixa, i única, cosa, no ho veig així. La cara, si més no per a mi, és només, i sempre!, l’espill del cul. Entenguem “cul” com el món amagat, ocult, interior, d’una persona. O de la institució o religió que representa. Potser caldrà explicar sucintament, ara i ací, qui va ser i què va dir Epicur, filòsof grec nascut a Samos, que ensenyà a Mitilene, Làmpsac i Atenes, on obrí, l’any 306 aC, una escola en un jardí, i on va morir el 271. De la seua obra només s’han conservat unes quantes cartes i unes desenes d’aforismes, descoberts el 1822 en un manuscrit del Vaticà. També hi ha en curs l’estudi d’uns papirs fragmentats trobats a Herculà. La seua doctrina, l’epicureisme, diu que l’home savi ha de conrear tot allò que contribueix a augmentar la felicitat i suprimir tot el que s’hi oposa: en essència, la por als déus i a la mort.

                        Aquesta gosadia li va crear molts enemics ja dins el món pagà i gràcies als seus detractors romans coneguem alguns dels continguts essencials de la filosofia epicúria, cosa que ens diu que la seua influència en el món antic degué ser molt gran. De fet si va desfermar una oposició tan gran és perquè Epicur havia fet front a un dels eixos sobre el que tantes vegades gira la ideologia del poder, i que deixa al descobert aqueix dualisme que permet practicar el contrari d’allò que, en teoria, defensa. L’epicureisme, que ataca també la línia de flotació del cristianisme, es mantingué fins al segle IV, ressorgí el segle XVII amb Gassendi i, posteriorment, i a través d’aquest, amb el materalime modern.

                         Per als epicureistes el centre “real” de l’existència humana és la “corporeitat”, la primacia dels sentits, on rau el primer i essencial nivell de tot saber. Estem submergits en la natura, som natura, i tot raonament depèn d’una sensació prèvia. Les velles divisions entre el materialisme i l’espiritualisme no tenen la més mínima consistència en els fets de la natura. Tot és cos i “els que qualifiquen l’ànima d’incorpòria parlen per parlar, perquè si fóra així no podria obrar ni patir”, diu Epicur en la seua “Epístola a Heròdot”.  I sobre la mort escriu a Meneceu: “Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres. Perquè tot bé i tot mal resideixen en la sensació i la mort és privació de sentir…. mentre nosaltres som, la mort no és present, i quan la mort es presenta, nosaltres no existim… el savi no es veu aclaparat pel viure, ni considera que no viure siga cap mal”.

                      I atenció a aquesta sobre els deus: “No és impiu qui suprimeix els déus de la majoria, sinó qui atribueix als déus les opinions d’aqueixa majoria”. Uns déus, digué, que, “fets a imatge de l’home i carregats de les tensions que articulen la xarxa social, serveixen, efectivament, només per atemorir i sotmetre”. El temor dels déus, de qualsevol déu, que regira i mortifica la consciència, és una de les grans opressions creades per la classe dominant político-religiosa. Per tant la divinitat protectora, paternal, misericordiosa, que vetla per nosaltres, etc… és una enorme mentida. I ho demostra: “Un ésser suprem, feliç i indestructible, només s’ocupa de preservar la seua pròpia felicitat i immortalitat, absolutament despreocupat dels afers humans”. I remata: “Només el coneixement ens farà, no sols lliures, sinó, feliços”. Perquè segons els epicureistes ser feliços és l’única justificació de la nostra vida, la present i única.

                   “L’epicureisme és”, com escriu  Emilio Lledó en el llibre “El epicureismo” publicat per Taurus d’on he tret moltes d’aquestes idees, “sobretot, una teoria de la saviesa que ens ensenya a entendre el goig i el plaer com simples marques del nostre benestar que impliquen, al mateix temps, un benésser. I aquest benésser és un element d’equilibri i llibertat davant d’un mateix”. Però alerta, perquè la societat de consum actual, d’arrel judeocristiana, ha creat el gaudi buit d’allò que no és natural ni necessari, ha imposat la ideologia del tenir sobre la del ser, cosa que  “acaba provocant l’atròfia de la sensibilitat i un progressiu esgotament del cos i de la intel.ligència. I això porta a una atròfia creixent dels ideals d’una democràcia autèntica, i a un amenaçador empobriment de la capacitat de reflexionar, d’entendre, d’idear”, escriu Lledó. Per això la filosofia epicúria va ser, i és, revolucionària, perquè Epicur combat els relats “teològics” on apareix la visió d’uns déus que castiguen o premien, que angoixen i acorralen l’home sotmés, a més, a privacions i violències reals, perquè només són producte de les lluites al voltant del poder, la riquesa i la jerarquització social. Heus ací l’espill on es reflexa la cara anti-vida, l’autèntic “cul”, de la majoria de les religions. Especialment de les del Llibre.                                                                  

Toni Mestre. Agost de 2004