Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'estiu'

Tag Archives: estiu

La Bassa.

A aquestes alçades de l’any, un colp acabat el curs, començaven a casa els preparatius per a les vacances d’estiu. El destí sempre era el mateix: cals avis materns, que vivien a la partida de Cap Negret d’Altea. Ma mare es retrobava amb els seus pares i el meu germà i jo teníem per davant dos mesos llargs en plena natura: una partida rural amb cases disperses i una platja verge a dos-cents metres de casa. El pare venia en agost, el seu més de vacances. Gran nadador, ens va ensenyar a nadar en aquella platja de pedres blanques i redones aportades pel riu Algar al llarg dels segles. Als dos o tres metres de la vora hi havia un escaló que marcava el límit entre els còdols i l’arena del fons, situada a tres o quatre metres de fondària, on creixien ja les praderes de posidònia, l’alga que en deia la gent. L’aigua era neta i transparent i encara avui, quan haig de suportar tractaments enutjosos, el meu pensament se’n va a aquelles profunditats on em capbussava amb el meu germà mentre em retorna a la boca un gust salat perdut per a sempre.

   Hi passàvem tot el matí i en tornar a casa a dinar pel polsós Caminal del Marqués, si venien amb nosaltres alguns treballadors de la teuleria de Rostoll que baixàven a la platja a refescar-se i netejar-se de terra, ens atansàvem a una bassa redona i fonda que hi havia a la vora. Sols, hi teníem prohibit el bany. L’aigua era dolça i ens llevava la sal que portàvem a la pell. He recordat aquests moments de joia infantil en contemplar una fotografia de l’Índia publicada en una revista on hi ha un grup de xiquets i tres adults que es capbussen feliços en un estany del seu país. El goig del bany en temps de la calor, l’alegria de participar els uns i els altres en un joc gratificant per a tots, la innocència d’un acte social ple de gràcia i d’espontaneitat… L’aroma intens d’uns instants de felicitat recuperat més de mig segle després.

                                                   Toni Mestre. Diumenge 2 de juliol de 2006.

Camins.

Totes les vides són camins. Tots els camins són la vida. Camins , vida, on, com diu la dita popular: “anem anant, un darrere i altres davant”. Camins, llocs per anar i venir, per a trobar i descobrir i estimar el món, els altres; per a, si tenim sort, trobar-nos i descobrir-nos i perdonar-nos íntimament. Camins ignots, quanta aventura!, al nostre davant. Camins que hem calcigat lliures de càrrega o carregats. Camins que tenen tantes revoltes com dies l’any. Camins que ens oculten malvestats o joies. Camins fàcils que avancen amples sobre la plana o que s’endinsen serpentejant entre les serres. Camins arbrats o desolats. Camins on queda, quan els passem, el nostre pas fet ja passat. Camins, vides, que caminem sempre amb aquell vertigen fet a l’ensems d’impuls i por, d’inconsciència i velocitat.

I aquesta caminada no podem fer-la sols. Éssers socials,  busquem sempre companyia. És a dir, compartir, participar, contrastar, dialogar, intercanviar: complementar-nos. Al capdavall busquem qualsevol cosa que ens faça més suportable la idea, la consciència, de saber que el camí, un dia o altre, s’acabarà. I nosaltres amb ell! I és a partir d’ací, i per això, que l’home crea les arts. Primitivament una invenció, escut o defensa, que l’alleugeria de la gran por de veure’s feble, limitat. De saber-se mortal. Primerament va ser la pintura. I després les altres arts. L’última la literatura. I amb aquest pa i aquest vi la humanitat ha fet, fa i farà el vell camí que li marca la Natura. Amb les arts, tan belles sempre, per amigues i companyes el viatge se li ha fet més suportable. Tant, que de vegades fins i tot esdevé amable.

Rosa Torres, pintora, i Marc Granell, poeta, han reflexionat sobre el tema i han arribat a la conclusió que teniu entre les mans. O a les conclusions, perquè en són sis i sis. Acarades, enfrontades, es complementen, dialoguen, raonen, intercanvien  experiències i ens les ofereixen cordialment, talment un ramell perfumat de vida fet amb les flors que han anat collint cadascú d’ells a la vora dels seus respectius camins. Tot un regal al que només podem correspondre amb la vella, i ací ben lleial i sincera, fòrmula de sempre…  Moltes gràcies, amics!

Toni Mestre. Nadal 2002

FESTES D´ESTIU

El temps d’estiu és temps de festes arreu del País Valencià. Els valencians, que tenim justa fama de festers, en celebrem tot l’any, però és ara, en el temps de les collites tradicionals ben arreplegades, que la festa sembla que envaeix tots el racons del nostre país i de les nostres vides. Festa, com cantà Ausiàs March, va unida a alegria, a goig de viure, a joiosa celebració col.lectiva. Les nostres festes populars estan dedicades a sants o misteris de la religió cristiana, però la majoria d’aquestes celebracions són molt anteriors al cristianisme. Aquesta religió semita vinguda dels deserts de Llevant no va fer sinó adaptar-se a un calendari festiu més antic, el de la vella religió greco-romana, el paganisme, que havia nascut seguint el pas de l’any i de les estacions, dels treballs agrícoles típics de la gran regió mediterrània. Un cicle festiu que responia a les necessitats d’una societat agrícola nascuda al llarg del Neolític i desapareguda durant la segona meitat del segle XX.

Així, la majoria de les nostres festes, han quedat reduïdes a una closca buida de sucs i de sentit. Conservem el continent, però hem perdut el contingut. Ja no ens venen de la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt. Oblidem el fonament  i ens perdem en adorns totalment innecessaris. Pensem, folls, que amb més diners i més ajuda oficial seran millors. I ens equivoquem completament. Festa popular, entre altres coses, vol dir imaginació, espontaneitat, llibertat. I això difícilment ho trobarem al redòs del poder. El poder només promociona allò que li convé. Allò que no li  agrada o ho prohibeix o ho tergiversa i manipula.

Per això massa festes han aconseguit, com ha escrit Joan Corbella, “que molts no ens hi sentim còmodes i que ens n’alluyem; no per un suposat eleitisme, tan sols per la incapacitat de compartir actes amb els quals resulta impossible sentir-se mínimament identificat”. No caldrà donar exemples ara i ací, però a les grans capitals tenim proves evidents de l’horror que pot arribar a ser una festa popular en mans de juntes o col.lectius antipopulars. També tenim exemples positius de festes tradicionals ben portades. Fetes i viscudes pel poble amb la mínima intervenció institucional. Celebracions que han aconseguit salvar el temps i la història que s’ofereixen avui amb la mateixa virginitat de fa segles. La Nit de Sant Joan a València, el Misteri d’Elx, les Danses de Guadassuar, les de Bocairent, les festes d’Algemesí... Busqueu i en trobareu. Encara hi ha suc i memòria en moltes manifestacions festives del nostre poble. Encara hi ha valencians que celebrem “amb alegria festes”.

Toni Mestre. 2003

%d bloggers like this: