Pàgina d'inici » Posts tagged 'festes'
Tag Archives: festes
ALIMARA TRAU LES NADALES AL CARRER
Quan jo era infant, fa més de cinquanta anys, pels carrers del meu barri de llavors, el de la Creu Coberta, molts xiquets i xiquetes eixien en grup aquests dies a cantar nadales. Armats de carrancs, panderos i simbombes omplien els carrers amb la seua gatzara. Amb les seues veus blanques, sovint desafinades, s’atracaven a tendes, comerços i plantes baixes per tal de demanar les estrenes a clients i veïns. El seu argument més poderós, a banda de l’esperit nadalenc que ja s’olorava, era la matraca que donaven. Tenien a mà tot un repertori de cançons, sempre en valencià, que venien de lluny o de sempre. Cançons senzilles que arribaven fàcilment al cor dels majors perquè els recordaven, entre altres sentiments, els anys de la seua infantesa, quan també havien recorregut el barri i arreplegat uns grapats de castanyes, nous, avellanes o figues seques: “Ací venim a cantar-li / a la senyora Maria / que mos done les estrenes / més que siga una sardina”.
De nadales, els valencians en tenim un fum i de tota mena. En tenim de clarament religioses, d’exaltació del misteri cristià de Nadal. De més festives, de convit a la festa que s’acostava, festa que era sobretot menjar en abundància. I d’altres clarament subversives o fins i tot irreverents. Tot sempre dins d’un ordre, naturalment. De les primers moltes tenen autors coneguts, són cultes, i i clarament propagandistes de la idea del naixement del fill de Déu. Totes les altres són, a més d’anònimes, de clar origen popular.
El professor Sanchis Guarner va publicar el 1973 un “Cançoneret valencià de Nadal”, dins dels Quaderns de la revista Gog, que és una joieta. Caldria reeditar-lo i difondre’l per les escoles. Hi trobarem exemples de nadales valencianes de tota època i condició. Heus ací el principi d’una nadala l’autor del qual va ser un clergue del segle XVIII: “En un estable /prop la muralla, /un recent Nat / viu en la palla; / cada ull tenia / com una estrel.la,/ i la boqueta / era una perla./ Jo pense dur-li / quatre cosetes,/ i tinc de fer-li / jocs i festetes”. De les populars n’hi ha que presenten la Sagrada Família com una família més: “En el portal de Betlem / no s’hi crien teranyines / perquè la Mare de Déu / les neteja tots els dies”. O d’altres que anuncien les alegries, sobretot gastronòmiques, de la festa: “Ara ve Nadal / menjarem torrons, / i amb una guitarra / cantarem cançons” o “Polles, pollastres, cabrits,/ coloms, capons i gallines,/ torrons panses i confits,/ pastissets i coques fines”. Clar que també n’hi ha de ben esmolades socialment: “Els ous a catorze / vespres de Nadal./ Ben poquetes coques / en farem enguany!” o “Estes festes de Nadal / les hem passades molt bé./ Per a acabar-nos de fotre / ens han pujat el lloguer./ Tot s’ho mengen els ricots / a la salut dels pobrets”. O, finalment, de desvergonyides: “En el portal de Betlem / hi ha un home sense camisa./ Per davant i per darrere / se li veu la llonganissa”.
Exemples com aquests que acabem de citar podreu escoltar-los aquest vespre a partir de les 19’30 al carrer de les Avellanes de la Ciutat de València, on el Grup de Danses Alimara de la Societat El Micalet farà una cantada de nadales tradicionals a la que convida tots els valencians. Amb rondalla d’instruments de corda i de percussió populars recorrerà el carrer des del cap de la Pujada del Palau fins al de la Mar. A més de poder escoltar en les veus de la gent d’Alimara una sel.lecció d’aquesta part tan important de la nostra cultura popular nadalenca hi haurà mistela, torró i pastissets per a tots els que hi vagen. No falteu!
Toni Mestre
19.12.2003
FESTES D´ESTIU
El temps d’estiu és temps de festes arreu del País Valencià. Els valencians, que tenim justa fama de festers, en celebrem tot l’any, però és ara, en el temps de les collites tradicionals ben arreplegades, que la festa sembla que envaeix tots el racons del nostre país i de les nostres vides. Festa, com cantà Ausiàs March, va unida a alegria, a goig de viure, a joiosa celebració col.lectiva. Les nostres festes populars estan dedicades a sants o misteris de la religió cristiana, però la majoria d’aquestes celebracions són molt anteriors al cristianisme. Aquesta religió semita vinguda dels deserts de Llevant no va fer sinó adaptar-se a un calendari festiu més antic, el de la vella religió greco-romana, el paganisme, que havia nascut seguint el pas de l’any i de les estacions, dels treballs agrícoles típics de la gran regió mediterrània. Un cicle festiu que responia a les necessitats d’una societat agrícola nascuda al llarg del Neolític i desapareguda durant la segona meitat del segle XX.
Així, la majoria de les nostres festes, han quedat reduïdes a una closca buida de sucs i de sentit. Conservem el continent, però hem perdut el contingut. Ja no ens venen de la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt. Oblidem el fonament i ens perdem en adorns totalment innecessaris. Pensem, folls, que amb més diners i més ajuda oficial seran millors. I ens equivoquem completament. Festa popular, entre altres coses, vol dir imaginació, espontaneitat, llibertat. I això difícilment ho trobarem al redòs del poder. El poder només promociona allò que li convé. Allò que no li agrada o ho prohibeix o ho tergiversa i manipula.
Per això massa festes han aconseguit, com ha escrit Joan Corbella, “que molts no ens hi sentim còmodes i que ens n’alluyem; no per un suposat eleitisme, tan sols per la incapacitat de compartir actes amb els quals resulta impossible sentir-se mínimament identificat”. No caldrà donar exemples ara i ací, però a les grans capitals tenim proves evidents de l’horror que pot arribar a ser una festa popular en mans de juntes o col.lectius antipopulars. També tenim exemples positius de festes tradicionals ben portades. Fetes i viscudes pel poble amb la mínima intervenció institucional. Celebracions que han aconseguit salvar el temps i la història que s’ofereixen avui amb la mateixa virginitat de fa segles. La Nit de Sant Joan a València, el Misteri d’Elx, les Danses de Guadassuar, les de Bocairent, les festes d’Algemesí... Busqueu i en trobareu. Encara hi ha suc i memòria en moltes manifestacions festives del nostre poble. Encara hi ha valencians que celebrem “amb alegria festes”.
Toni Mestre. 2003
Toni Mestre 