Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'llibres'

Tag Archives: llibres

Llegenda de la Font del Gegant.

   Fou un silenci llarg, tristíssim, El mon había perdut el somrís des de la fi de les muntanyes animades. Ni la remor de la mar, ni el cant del vent, ni el timbal del tro eren capaços d´esvair aquell vel de melangia.

  tonimestrellibre2 Però Natura no pogué suportar molt de temps tanta tristesa i infantà un esser nou, diferent en to de les aigües, de les roques i de les plantes que cobrien la faç del planeta. Així fou com nasqué Gegant.

   Gegant no fou tan gran com les oblidades muntanyes, però el seu cos era fort i dur com les penyes, la seua estatura competia amb els arbres mes alts i la seua veu potent i solemne podía ser mes dolça que el oreig entre les fulles.

   Tot en Gegant era jove, perquè era viu i lliure, i el mon li ho agraïa. Les selves li oferien repós i cobertura, fruites els Horts, aigües les fonts i perfums delitosos les herbes de la serra. Natura, des de la fosca consciencia mineral del planeta, vetlava per la seua nova criatura.

   Passaren les setmanes, que són els diez dels gegants, i Gegant anà fent la coneixençca del món que l´envoltava, Observà el camí del sol, les fases de la lluna i les rutes de les estrelles. Conegué els canvis de la vegetació, els viatges dels núvols i el tacte de la plutja. Aprengué les veus del vent, el bram del tro i l´udol de l´oratge….Inventà jocs, habilitats, concursos…I quan ho hagué sabut i ho hagué fet tot s´adonà de la seua soledat.

   Ni l´esplendor del cel, ni la majestat de les altes muntanyes emblanquinades de neu, ni les valls delitoses encatifades d´herba li eren ja suficients per omplir el pou d´infinitud que cada dia s´eixamplava més i més al Fons del seu cervell. Gegant emmalaltí. el seu cor generós, fet d´una substància més noble que el roure, comencà a pesar.li com una pedra viva.

   Errabund, caminant d´esme, deixà arrere paisatges coneguts i abandonà per sempre les terres altes on era nascut, Creuà serralades d´ambre per congosts de nacre, boscos de malva, fondalades d´aram i de turquesa, barrancs d´argent, fontetes d´alegia. Però Gegant, amb els ulls entelats per la tristesa, només veía foscor.

   De sobte, un bell matí, en travessar una amable carena, descobrí un paisatge esplendent. en va quedar ullprés i meravellat. Just al peu del tossal on es trobava s´estenia un gran llac d´aigua tranquil.la tot vorejat de milers de lliris grocs. Tot era groc i blau. I una illa clara tancava l´horitzó per la part de llevant.

    Quina quietud! Quanta bellesa! Una platgeta dolça, tot orlada de verd i arena fina, s´obria al seu davant. Tenia set. S´atansà a l´aigua . Retrocedí espantat. L´aigua era viva! Hi havia algú al seu fons transparent i l´esguardava! Tornà a acostar-s´hi. Ell era allí! Què fer? Quina sorpresa! Allargà els dits i, en tocar l´aigua ell va fugir. li tenia  por? No! Ja era allí, ja retornava i el contemplava amb aquells ulls de mel que enamoraven. Gegant feu un somrís….i ell somrigué al mateix temps. Era un amic! Un company! Era allò que buscaba!.

  tonimestrellibre3.jpg Gegant volgué abraçar-lo, i que el sentirá! Se n´entrà al llac decidit, però ell fugí d´un salt. Ja no hi era! Gegant s´entristí. “Amic -digué-, no te´n vages! Espera´m!”. I en restar inmóvil viu que hi tornava. Féu una passa curta i l´altre la féu també. Avancà i l´altre avancà igualment, Si anava poc a poc, ell el seguía, però si s´afanyava, l´altre desapareixia en l´aigua tèrbola.

   Gegant intentà guanyar-se la seua confiança. Li parlà baixet. Li digué qui era i d´on venía. Fou un monòleg curiós, perquè l´altre, tan a prop i davant, movia els llavis, però res no deia. Anant anant s´acostaven a l´illa. Gegant pensà: “Potser ell té allí la seua llar i em convida a visitar-la”. El va seguir pausadament, amb por de perdre´l si s´afanyava massa. L´illa, blanca i verda, era a tocar de mà. Prompte eixiría de dubtes!.

   Arribaren en una cala fangosa, atapeïda de canyissars i de bogars. L´aigua s´enterbolí i, de bell nou, ell desaparegué. Gegant, neguitós, saltà en terra. Qui sap si l´altre se li havia avançat per rebre´l com aclia? Però passaren les hores, que són els minuts dels gegants, i Gegant començava a impacientar-se. Sentia un estrany nus a la gola. “Company -cridà amb veu adolorida-, company! On ets? Per què t´amagues?”.

   Ningú no contestà. Gegant, cansat, s´assegué vora una roca. El sol anava decidit a la posta,. Un ventijol suau arrissava les aigúes del llac i els canyars agitaren plomalls d´adeu i de comiat. Li va tornar l´ofec. Era sol, més sol que mai. L´enyor de l´amic trobat i perdut l´acorava. “Per què? Per què no el volia?

    La nit vingué silenciosa i serena. Gegant, sense forces, es deixà caure arropit sobre l´arena i s´abraçà a aquell penyal encara tebi. Un glop salat i ardent li omplia els ulls. Quin cansament total! Quina gelor al moll dels ossos! Quina angoixa!

    I quan la lluna sorgí del llac i descobrí el seu cos, tan gran, tan bell. sobre la platja el trobà inanimat i fred. Gegant s´havia mort. Un filet d´aigua transparent i tendríssima regalimava encara del seus ulls tancats i amerava la terra.

tonimestrellibre-e1537265248297.jpg

D´aquell indret antic, situat a ponent de la muntanya de Cullera, temps a venir la gent en diría, i en diu encara, la Font del Gegant.

Toni Mestre. 1983-1985

Dibuixos: Antoni Laveda

 

Presentació de “LA LLUNA ESCAMPA ELS MORTS” d’’Esperança Camps

1.- Fa un any ens reuníem ací mateix per a presentar la primera obra de ficció d’Esperança Camps, un nom pràcticament desconegut en el panorama de la cultura catalana de llavors. Llicenciada en Ciències de la informació, havia treballat al “Diari de Menorca”, a Ràdio Popular de Menorca i publicat un llibre sobre el grup menorquí de cançó “Ja t’ho diré”. Ara treballa, potser seria millor  dir “voldria treballar”, a Canal 9, on és redactora d’informatius.

2.- Esperança Camps és menorquina, nascuda a Ciutadella l’any 1964, però un bon dia el treball la portà a València, ací es casà i té una família, i ací s’ha arrelat sense que això li haja fet oblidar orígens i fonaments. De fet la seua primera novel.la “Enllà de la mar” amb la que guanyà el premi Joanot Martorell de Gandia  l’any 2003, que va ser la seua revelació, la revelació d’una veu literària de gran força i alenada, té per protagonista una dona menorquina que recala a València. Cal dir que el personatge no és en absolut autobiogràfic, vull dir directament autobiogràfic, però els paisatges, les vivències, els colors de l’illa que ha deixat i de la ciutat que acull  Na clara Lalbrés, la seua protagonista, és evident que els veiem a través dels ulls de l’autora.

3.- Perquè estem davant d’una autora, d’una creadora, d’una escriptora que en dues novel.les ha demostrat raça i domini, capacitat i estil. I no ho dic jo, ho diuen els jurats dels dos premis que ha obtingut fins ara. Perquè el llibre que presentem avui, “Quan la lluna escampa els morts”, ha guanyat l’últim premi de novel.la “Ciutat d’Alzira”.  Dos llibres, dos premis. Bon començament d’una carrera que esperem siga llarga i fecunda. La lectura, encara en mecanoscrit, de les primeres pàgines d”Enllà de la mar” ja em va fer veure de seguida que aquell paper s’elevava molt per damunt de la majoria de les obres editades o no que arriben a les meues mans. Jo ja coneixia Esperança, però ignorava la seua vocació literària. El que no ignorava és la seua condició de dona forta, intel.ligent i fonda vull dir, perquè aquestes  condicions es posaren de manifest a la primera conversa que tinguérem. D’aquestes qualitats en va plena la seua literatura. I l’atorgament a “Enllà de la mar” del premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any 2004 n’és un bon exemple. Perquè els elogis més difícils, i més preats també, són els dels col.legues, ja sabeu, en un gremi tan procliu a les capelletes, els odis o si més no les manies.

4.- Bé, tenim, doncs, una nova autora que irromp en el panorama de la literatura catalana al País Valencià amb una obra d’exit, èxit de crítica i de públic. Una obra sorprenentment madura, molt ben escrita. Escrita amb ple domini dels recursos narratius. Amb un personatge, el de la protagonista, Na Clara Llabrés, molt ben dibuixat per dins i per fora, ple i dret enmig d’una la narració, la de la seua peripècia vital, que seguim, des dels paisatges que l’han envoltada en el passat i l’envolten en el present, fins als racons més amagats del seu interior a través d’una prosa elegant, en el sentit d’ajustada, precisa i sense dubtes de cap classe. Ací mateix, el dia de la presentació d’aquell llibre, que presentaren maníficament dues periodistes valencianes, Maria-Josep Poquet i Empar Marco, vaig apostar per l’autora i vaig saludar la seua aparició en el panorama narratiu valencià com un esdeveniment.

5.- Ara, avui, amb la segona novel.la d’Esperança Camps a les mans aquell brot veiem que va esdevenint arbre. “Quan la lluna escampa els morts” ha confirmat a bastament les espectatives que el seu primer llibre va despertar en molts de nosaltres. Perquè ens trobem en presència d’una obra completament diferent de l’anterior en tema, tractament i paisatge social. Però en les  seus pàgines alena la mateixa veu narrativa decidida i poderosa que animava el llibre anterior i és distintiva d’un escriptor de raça. D’uns ambients burgesos i universitaris, d’una família mitjana alta menorquina i de l’Eixample de València, l’autora ens trasllada a un barri marginal, “invisible i invivible” en diu, de l’àrea metropolitana: la Coma de Paterna.

6.- Canvi d’escenari, canvi de colors. El ventall de blaus, de tons pastel, que l’autora utilitza en la seua primera novel.la ha estat substituït per una paleta de grisos. Perquè no ha escrit una novel.la negra com algú pot pensar. “Quan la lluna escampa els morts” és una novel.la grisa, amb aquells matisos del gris que el fan sinónim de plomós, brut, usat, ronyós, sòrdid, llardós i obscur. Tal com són les vides i el paisatge de tots els seus protagonistes.  Tots gent marcada per la lluna, emblema de la mort, i òrfena de sol, símbol de la vida. Personatges inventats, sí, però inventats en el sentit etimològit de la paraula. Inventar vol dir trobar. Son gent, doncs, trobada. Gent que podem trobar cada dia no a l’autobús o al bar o al carrer. Normalment ni usem el mateixos transports, ni freqüentem els mateixos locals, ni vivim als mateixos barris. Els podem trobar, cada dia, a les pàgines o espais de succesos de qualsevol mitjà de comunicació.

7.- Va ser allà, al teletip que donava notícia d’un terrible accident, on Esperança Camps se’ls va trobar. I els va seguir. I a través de les seues morts va entrar en les seues vides. I ens les 185 planes del llibre ens comunica les seus no-vides. És a dir, la seua molta desesperança i les seues poques, i frustrades, il.lusions. La novel.la té un protagonista indiscutible: el barri. I dos protagonistes principals, una perella d’adolescents, catorze anys ella, la Vanessa, setze ell, el Carlos, que han nascut i viuen a La Coma, és a dir “al mig del no-res”. I aquest “no-res”, que els persegueix des d’abans de náixer, els aconseguirà en un temps incrïblement curt. Pertanyen a una generació criada entre la falsa eufòria, el somriure imbècil del col.locat, i el gest esquerp i agressiu “quan el seu cervell deixa de rebre l’estímul de la cola o de la trementina”. Agressius contra tot, especialment contra ells mateixos. Com diu l’autora són joves que “masteguen les paraules abans d’escupir-seles els uns als altres”.

8.- Els protagonistes principals són fills de famílies desestructurades, ell té el pare a la presó, que odien el lloc on viuen però no veuen la manera d’eixir del fons del pou que és el barri. La mare de Carlos, “ una vella de quaranta i pocs anys” que té una història sentimental horripilant, però que de tan repetida hem arribat a considerar normal, que consideren normal fins i tot les seues protagonistes.. Recorde una entrevista radiofònica on una dona contestà la preguna: “Su marido le pega?”, amb un “no” que va matitzar seguidament amb un: “Bueno, me pega lo normal”.

9.- Al voltant d’aquesta parella, la Vanessa i el Carlos, discorre la novel.la. I al seu voltant, mentre creixen, mentre animen una història d’amor-horror, de domini del mascle i revolta callada però dedicida de la xicota, no per corrent menys impactant, es mou una gal.leria de “persones de plastil.lina” que els trens de rodalis vomiten a cada moment, “que van o tornen a casa cansats, amb els ulls rogencs per l’efecte de les llums de neó del taller, amb els pulmons embossats de fumar dos paquets de tabac durant una jornada de treball llarga i opriment, sempre amb l’espasa de Damocles d’un acomiadament per poc rendiment”.

10.- L’autora ens presenta aquest món, aquest submón del suburbi, sobretot a través de les dones. Dones madures, maltractades per tothom, marits i fills, que sembles velles, i joves desesperançades que a vint anys  saben ja que no eixiran mai d’aquell ambient si no tiren per la tremenda via d’enmig. I algunes ho intenten, això de tirar pel camí del mig. Però l’eixida és difícil. O impossible. Perquè tot ajuda a quedar-te, a enfonsar-te. Els pares, els germans, el company, les amigues, el barri, “tres blocs cap ací, dues tristeses cap allà”, son al capdavall un pes massa feixuc. És com una solidaritat negativa que et fa impossible superar les fronteres, i les limitacions, del barri. La frustrada i frustrant aventura de l’ajudant de lampista Antonio Sánchez, que trau una discreta grossa dels cegos i vol muntar un bar rock-and-rol a la Coma, un local net, modern i elegant, és ben representativa d’aquesta inexorable impossiblitat. Qui és al fons d’un pou, i s’hi ha acostumat a viure-hi, ni vol eixir ni deixa que altres isquen. Aquelles mirades escrutadores, la respiració al bescoll dels membres de la família…

11.- La galeria de retrats, homes i dones, que trobem a la novel.la és riquíssima. Hi ha els indígenes i els visitants. Entre els primers, entre l’extensa galeria de dones, hi destaca Loli, l’ama de la perruqueria del centre de Paterna on treballa la Vanessa. Entre els segons els guàrdies civils que s’ocupen  de l’accident, els agents Ramírez i Làzaro, i la seua circumstància professional i personal, que seguim dins i fora de la caserna, tan ben dibuixats, o tan cruament desdibuixats. El periodista de televisió que s’acosta al barri, moment en que l’autora aprofita per a ajustar comptes amb un mitjà que tan bé coneix. I els qui ni s’hi acosten i veiem en negatiu: els qui viuen a les veïnes, veïnes?  urbanitzacions de luxe protegits per gossos policia i guàrdies de seguretat.

12.- El llibre està molt ben estructurat, una estructura circular en la que el final enllaça amb el començament, que avança amb retorns al passat que ens ajuden a conéixer l’evolució cap al present dels personatges. Uns personatges que, malgrat tot no podem deixar de compadir perquè la seua existència, feta de colps baixos i programes de ràdio indecents, està marcada, en tots els casos, per la suor freda de la por. No sé si aquest llibre es llegirà al barri de La Coma o a tants altres barris marginals, suburbials, valencians que fins ara no han pogut dir la seua, que no tenen veu perquè, com al coronel colombià aquell, ningú no els ha escrit fins ara. Fins ara. Tot un experiment, això de veure com reaccionaran els lectors, els alumnes dels instituts d’aquests barris, davant el llibre d’Esperança Camps. I els que pertanyen a d’altres ambients, perquè estem en presència d’un llibre que obre un nou món dins la literatura en llengua catalana al País Valencià, on ens manquen encara molts llibres urbans, o suburbans, que s’enfronten amb la realitat d’una part la nostra societat actual que viu a anys lluny dels centres de les ciutats i del món rural que amera gran part de la nostra literatura moderna. Teníem, tenim, tantes carències que ens calien novel.les de tota mena. I de primer, per la procedència comarcal de la majoria dels nostres autors i autores, hen tingut novel.les històriques o històries ambientades en poblacions que, a tot estirar, voregen la gran capital i els seus barris d’immigrants i on els protagonistes pertanyen al lúmpen indígena.

13.- Una última mirada sobre el model lingüístic emprat per l’autora. La història passa a un barri valencià d’immigrants castellans no assimilats. Difícilment escoltarem la nostra llengua a aquesta mena de barris on els que hi viuen parlen un dialecte castellà peculiar nascut mig de la procedència regional d’on venen els seus pares, mig aprés del xeli madrileny a través de la televisió. L’escriptora salva l’obstacle utilitzant un estàndard sempre correcte però molt valencià en el vocabulari i les expressions que el fan totalment verossímil. Així parlarien els nostres immigrants si fórem un país normal. Aquest problema lingüístic potser la causa de les poques novel.les urbanes que tenim. Tots els llibres s’escriuen per a fer-se preguntes i per donar-ne respostes, aquest també, i especialment. La pregunta és qui hi ha darrere, què passa en aquells ambients que només coneixem per les seccions de succesos, d’alguns succesos, dels mitjans de comunicació? La resposta la teniu a les mans. Per això acabe amb una recomanació clara: Esperança Camps, en el llibre “Quan la lluna escampa els morts”, s’endinsa decididament, i valerosa, en uns ambients en els quals la vida és “com una locomotora sense frens que et passa per damunt, sense que li pugues oposar cap resitència, i no deixa de tu ni les engrunes”. Uns ambients que estan a poc quilòmetres o a anys llum de nosaltres. El mínim que poden fer, a més d’agraïr-li l’esforç i d’alabar-li el talent, és seguir-la. Moltes gràcies.

                                              Toni Mestre. 7 d’abril de 2005.

%d bloggers like this: