Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'lliteratura'

Tag Archives: lliteratura

Cartes a la llengua I.

                  Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t,  però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra  i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.

              T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.

                     Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.

               Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.

         Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.

I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.

Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.

Toni Mestre. 1988

Presentació de “LA LLUNA ESCAMPA ELS MORTS” d’’Esperança Camps

1.- Fa un any ens reuníem ací mateix per a presentar la primera obra de ficció d’Esperança Camps, un nom pràcticament desconegut en el panorama de la cultura catalana de llavors. Llicenciada en Ciències de la informació, havia treballat al “Diari de Menorca”, a Ràdio Popular de Menorca i publicat un llibre sobre el grup menorquí de cançó “Ja t’ho diré”. Ara treballa, potser seria millor  dir “voldria treballar”, a Canal 9, on és redactora d’informatius.

2.- Esperança Camps és menorquina, nascuda a Ciutadella l’any 1964, però un bon dia el treball la portà a València, ací es casà i té una família, i ací s’ha arrelat sense que això li haja fet oblidar orígens i fonaments. De fet la seua primera novel.la “Enllà de la mar” amb la que guanyà el premi Joanot Martorell de Gandia  l’any 2003, que va ser la seua revelació, la revelació d’una veu literària de gran força i alenada, té per protagonista una dona menorquina que recala a València. Cal dir que el personatge no és en absolut autobiogràfic, vull dir directament autobiogràfic, però els paisatges, les vivències, els colors de l’illa que ha deixat i de la ciutat que acull  Na clara Lalbrés, la seua protagonista, és evident que els veiem a través dels ulls de l’autora.

3.- Perquè estem davant d’una autora, d’una creadora, d’una escriptora que en dues novel.les ha demostrat raça i domini, capacitat i estil. I no ho dic jo, ho diuen els jurats dels dos premis que ha obtingut fins ara. Perquè el llibre que presentem avui, “Quan la lluna escampa els morts”, ha guanyat l’últim premi de novel.la “Ciutat d’Alzira”.  Dos llibres, dos premis. Bon començament d’una carrera que esperem siga llarga i fecunda. La lectura, encara en mecanoscrit, de les primeres pàgines d”Enllà de la mar” ja em va fer veure de seguida que aquell paper s’elevava molt per damunt de la majoria de les obres editades o no que arriben a les meues mans. Jo ja coneixia Esperança, però ignorava la seua vocació literària. El que no ignorava és la seua condició de dona forta, intel.ligent i fonda vull dir, perquè aquestes  condicions es posaren de manifest a la primera conversa que tinguérem. D’aquestes qualitats en va plena la seua literatura. I l’atorgament a “Enllà de la mar” del premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any 2004 n’és un bon exemple. Perquè els elogis més difícils, i més preats també, són els dels col.legues, ja sabeu, en un gremi tan procliu a les capelletes, els odis o si més no les manies.

4.- Bé, tenim, doncs, una nova autora que irromp en el panorama de la literatura catalana al País Valencià amb una obra d’exit, èxit de crítica i de públic. Una obra sorprenentment madura, molt ben escrita. Escrita amb ple domini dels recursos narratius. Amb un personatge, el de la protagonista, Na Clara Llabrés, molt ben dibuixat per dins i per fora, ple i dret enmig d’una la narració, la de la seua peripècia vital, que seguim, des dels paisatges que l’han envoltada en el passat i l’envolten en el present, fins als racons més amagats del seu interior a través d’una prosa elegant, en el sentit d’ajustada, precisa i sense dubtes de cap classe. Ací mateix, el dia de la presentació d’aquell llibre, que presentaren maníficament dues periodistes valencianes, Maria-Josep Poquet i Empar Marco, vaig apostar per l’autora i vaig saludar la seua aparició en el panorama narratiu valencià com un esdeveniment.

5.- Ara, avui, amb la segona novel.la d’Esperança Camps a les mans aquell brot veiem que va esdevenint arbre. “Quan la lluna escampa els morts” ha confirmat a bastament les espectatives que el seu primer llibre va despertar en molts de nosaltres. Perquè ens trobem en presència d’una obra completament diferent de l’anterior en tema, tractament i paisatge social. Però en les  seus pàgines alena la mateixa veu narrativa decidida i poderosa que animava el llibre anterior i és distintiva d’un escriptor de raça. D’uns ambients burgesos i universitaris, d’una família mitjana alta menorquina i de l’Eixample de València, l’autora ens trasllada a un barri marginal, “invisible i invivible” en diu, de l’àrea metropolitana: la Coma de Paterna.

6.- Canvi d’escenari, canvi de colors. El ventall de blaus, de tons pastel, que l’autora utilitza en la seua primera novel.la ha estat substituït per una paleta de grisos. Perquè no ha escrit una novel.la negra com algú pot pensar. “Quan la lluna escampa els morts” és una novel.la grisa, amb aquells matisos del gris que el fan sinónim de plomós, brut, usat, ronyós, sòrdid, llardós i obscur. Tal com són les vides i el paisatge de tots els seus protagonistes.  Tots gent marcada per la lluna, emblema de la mort, i òrfena de sol, símbol de la vida. Personatges inventats, sí, però inventats en el sentit etimològit de la paraula. Inventar vol dir trobar. Son gent, doncs, trobada. Gent que podem trobar cada dia no a l’autobús o al bar o al carrer. Normalment ni usem el mateixos transports, ni freqüentem els mateixos locals, ni vivim als mateixos barris. Els podem trobar, cada dia, a les pàgines o espais de succesos de qualsevol mitjà de comunicació.

7.- Va ser allà, al teletip que donava notícia d’un terrible accident, on Esperança Camps se’ls va trobar. I els va seguir. I a través de les seues morts va entrar en les seues vides. I ens les 185 planes del llibre ens comunica les seus no-vides. És a dir, la seua molta desesperança i les seues poques, i frustrades, il.lusions. La novel.la té un protagonista indiscutible: el barri. I dos protagonistes principals, una perella d’adolescents, catorze anys ella, la Vanessa, setze ell, el Carlos, que han nascut i viuen a La Coma, és a dir “al mig del no-res”. I aquest “no-res”, que els persegueix des d’abans de náixer, els aconseguirà en un temps incrïblement curt. Pertanyen a una generació criada entre la falsa eufòria, el somriure imbècil del col.locat, i el gest esquerp i agressiu “quan el seu cervell deixa de rebre l’estímul de la cola o de la trementina”. Agressius contra tot, especialment contra ells mateixos. Com diu l’autora són joves que “masteguen les paraules abans d’escupir-seles els uns als altres”.

8.- Els protagonistes principals són fills de famílies desestructurades, ell té el pare a la presó, que odien el lloc on viuen però no veuen la manera d’eixir del fons del pou que és el barri. La mare de Carlos, “ una vella de quaranta i pocs anys” que té una història sentimental horripilant, però que de tan repetida hem arribat a considerar normal, que consideren normal fins i tot les seues protagonistes.. Recorde una entrevista radiofònica on una dona contestà la preguna: “Su marido le pega?”, amb un “no” que va matitzar seguidament amb un: “Bueno, me pega lo normal”.

9.- Al voltant d’aquesta parella, la Vanessa i el Carlos, discorre la novel.la. I al seu voltant, mentre creixen, mentre animen una història d’amor-horror, de domini del mascle i revolta callada però dedicida de la xicota, no per corrent menys impactant, es mou una gal.leria de “persones de plastil.lina” que els trens de rodalis vomiten a cada moment, “que van o tornen a casa cansats, amb els ulls rogencs per l’efecte de les llums de neó del taller, amb els pulmons embossats de fumar dos paquets de tabac durant una jornada de treball llarga i opriment, sempre amb l’espasa de Damocles d’un acomiadament per poc rendiment”.

10.- L’autora ens presenta aquest món, aquest submón del suburbi, sobretot a través de les dones. Dones madures, maltractades per tothom, marits i fills, que sembles velles, i joves desesperançades que a vint anys  saben ja que no eixiran mai d’aquell ambient si no tiren per la tremenda via d’enmig. I algunes ho intenten, això de tirar pel camí del mig. Però l’eixida és difícil. O impossible. Perquè tot ajuda a quedar-te, a enfonsar-te. Els pares, els germans, el company, les amigues, el barri, “tres blocs cap ací, dues tristeses cap allà”, son al capdavall un pes massa feixuc. És com una solidaritat negativa que et fa impossible superar les fronteres, i les limitacions, del barri. La frustrada i frustrant aventura de l’ajudant de lampista Antonio Sánchez, que trau una discreta grossa dels cegos i vol muntar un bar rock-and-rol a la Coma, un local net, modern i elegant, és ben representativa d’aquesta inexorable impossiblitat. Qui és al fons d’un pou, i s’hi ha acostumat a viure-hi, ni vol eixir ni deixa que altres isquen. Aquelles mirades escrutadores, la respiració al bescoll dels membres de la família…

11.- La galeria de retrats, homes i dones, que trobem a la novel.la és riquíssima. Hi ha els indígenes i els visitants. Entre els primers, entre l’extensa galeria de dones, hi destaca Loli, l’ama de la perruqueria del centre de Paterna on treballa la Vanessa. Entre els segons els guàrdies civils que s’ocupen  de l’accident, els agents Ramírez i Làzaro, i la seua circumstància professional i personal, que seguim dins i fora de la caserna, tan ben dibuixats, o tan cruament desdibuixats. El periodista de televisió que s’acosta al barri, moment en que l’autora aprofita per a ajustar comptes amb un mitjà que tan bé coneix. I els qui ni s’hi acosten i veiem en negatiu: els qui viuen a les veïnes, veïnes?  urbanitzacions de luxe protegits per gossos policia i guàrdies de seguretat.

12.- El llibre està molt ben estructurat, una estructura circular en la que el final enllaça amb el començament, que avança amb retorns al passat que ens ajuden a conéixer l’evolució cap al present dels personatges. Uns personatges que, malgrat tot no podem deixar de compadir perquè la seua existència, feta de colps baixos i programes de ràdio indecents, està marcada, en tots els casos, per la suor freda de la por. No sé si aquest llibre es llegirà al barri de La Coma o a tants altres barris marginals, suburbials, valencians que fins ara no han pogut dir la seua, que no tenen veu perquè, com al coronel colombià aquell, ningú no els ha escrit fins ara. Fins ara. Tot un experiment, això de veure com reaccionaran els lectors, els alumnes dels instituts d’aquests barris, davant el llibre d’Esperança Camps. I els que pertanyen a d’altres ambients, perquè estem en presència d’un llibre que obre un nou món dins la literatura en llengua catalana al País Valencià, on ens manquen encara molts llibres urbans, o suburbans, que s’enfronten amb la realitat d’una part la nostra societat actual que viu a anys lluny dels centres de les ciutats i del món rural que amera gran part de la nostra literatura moderna. Teníem, tenim, tantes carències que ens calien novel.les de tota mena. I de primer, per la procedència comarcal de la majoria dels nostres autors i autores, hen tingut novel.les històriques o històries ambientades en poblacions que, a tot estirar, voregen la gran capital i els seus barris d’immigrants i on els protagonistes pertanyen al lúmpen indígena.

13.- Una última mirada sobre el model lingüístic emprat per l’autora. La història passa a un barri valencià d’immigrants castellans no assimilats. Difícilment escoltarem la nostra llengua a aquesta mena de barris on els que hi viuen parlen un dialecte castellà peculiar nascut mig de la procedència regional d’on venen els seus pares, mig aprés del xeli madrileny a través de la televisió. L’escriptora salva l’obstacle utilitzant un estàndard sempre correcte però molt valencià en el vocabulari i les expressions que el fan totalment verossímil. Així parlarien els nostres immigrants si fórem un país normal. Aquest problema lingüístic potser la causa de les poques novel.les urbanes que tenim. Tots els llibres s’escriuen per a fer-se preguntes i per donar-ne respostes, aquest també, i especialment. La pregunta és qui hi ha darrere, què passa en aquells ambients que només coneixem per les seccions de succesos, d’alguns succesos, dels mitjans de comunicació? La resposta la teniu a les mans. Per això acabe amb una recomanació clara: Esperança Camps, en el llibre “Quan la lluna escampa els morts”, s’endinsa decididament, i valerosa, en uns ambients en els quals la vida és “com una locomotora sense frens que et passa per damunt, sense que li pugues oposar cap resitència, i no deixa de tu ni les engrunes”. Uns ambients que estan a poc quilòmetres o a anys llum de nosaltres. El mínim que poden fer, a més d’agraïr-li l’esforç i d’alabar-li el talent, és seguir-la. Moltes gràcies.

                                              Toni Mestre. 7 d’abril de 2005.

%d bloggers like this: