Amb la caiguda de Calviño cau també Jordi Garcia Candau i puja Isabel Clara Francia a la Direcció General de Ràdio Cadena a Madrid. Allò de “la ràdio d´ací” passa a ser “una rádio más de una provincia cualquiera” amb un presupost cada dia més migrat i amb un destí clar i definit: la fusió amb Ràdio Nacional. Una lenta agonia de quasi dos anys, una reducció de personal de quasi el cinquanta per cent, amb places que no es renovaven, i una desmoralització general entre la gent de plantilla, alguns amb moltíssima experiència en la professió, que veia com qualsevol aprenent, fou l´època dels becaris que enviava la Generalitat, li passava davant i ocupava les millors hores de programació.

He oblidat de dir que, durant l´etapa d´Amadéu Fabregat i succesives, la cap de programes va ser Rosa Solbes, qui aquests dies ha reconegut que aleshores no tenía ni idea de ràdio. Era veritat. I a ella cal atribuïr-li el fracàs de “la ràdio d´ací”, a ella i als periodistes que, tan ignorants com ella del mitjà, feien “diaris parlats”, però no ràdio. Un professional que ha rebut premis estatals pel seu treball com és Ramiro Planelles es va veure relegat injústament a causa de la prepotència dels “periodistes de carnet” que davant del micro s´afonaven miseràblement. Però tota aquesta gent era ambiciosa i com Ràdio Cadena se´n a nava a pacte van començar a abandonar el vaixell de manera precipitada. Avui en dia estan tots ben col.locats- No sé si han aprés alguna cosa de la professió. A trepar es evident que sí.

A causa d´aquella emigració cap a altres emissores de la Cadena o cap a “Aitana”, “De dalt a baix” va veure augmentat el seu temps d´emissió fins a les cinc, i arribarem a nou hores setmanals. Era una tasca impossible per a una sola persona. Vaig demanar ajuda i va ser així com es va contractar Maria Josep Poquet amb la qual es reinventà la parella original del programa (Rosa Balaguer i Toni Mestre, ja sabeu). Durant un temps, vora dos anys, treballant com a negres, de tres a cinc de la vesprada semblava que teniem una ràdio normal, on el valencià era la llengua vehicular i els convidats s´expresaven com volien. Tornarem a assolir un alt grau de popularitat. Un dels programes de més èxit de la nova etapa va ser el que s´emetia, primerament fou dissabtes de matí, cada divendres a les tres i s´escoltava des de les escoles. Moltes voltes els xiquets participaven en directe des dels estudis. La col.laboració de Teresa Ruiz, creadora del personatge “Camacuc”, va ser la clau de l´èxit d´aquest programa que batejarem amb el nom de “Guirigall”. Cada dimarts feiem “Llengua en salsa”, una hora amb la llengua, en el que participaven Empar Jiménez i Margo Soler. La resposta de l´audiència demostrà que la majoria del nostre poble encara té necessitat de que li parlen de l´idioma, i que vol saber sobre ell toto allò que no li han ensenyat a l´escola. Les cartes de consulta o de participació en els concursos que feiem, com el famós “Jocs de diccionari”, arribaven per centenars. També, amb la col.laboració del crític i comentarista Vicent Sanchis, dedicàvem una hora setmanal al cinema, amb un repàs de l´actualitat cinematogràfica, crítica d´estrenes i de les programacions de les televisions, videomania, concursos, etc. “Gent del carrer”, iniciativa de Jaume Millàs, va ser també tota una experiència: es tractava d´entrevistar una persona desconeguda, no famosa, del carrer, i repassar amb ella els seus origens, formació i evolució. Feiem igualment programes de llibres, amb el concurs “Quin llibre esteu llegint?”; de viatges, de cultura popular i grastronomia…Treballàvem moltíssim, no teniem presupost (la majoria dels col.laboradors no cobraven), però teniem il.lusió i una gran fe en la ràdio en valencià.

Aquesta il.lusió l´havia mantinguda jo encesa des del primer moment que l´existència legal de les “Ràdio-4″, pensades per a les naconalitats amb llengua pròpia, la feia possible ací. Però sempre hi vaig topetar amb la desidia. l´hostilitat o la indiferència dels directors de la casa. La “Ràdio-4” de l´etapa de Ràdio Cadena, una FM en valencià, no era allò que contemplava la llei. Últimament he sentit excuses dient que era Madrid qui no permeté mai una “Ràdio-4” normal al País Valencià. És possible, però estic segur que amb altres directors i altres polítics Madrid ens hauria tractat amb més respecte. El peix es mossega la cua si pensem que tant uns com altres són funcionaris al servei de Madrid i no del poble al qual pertanyen. La inmensa majoria, si més no, clar.

Amb la fusió amb Ràdio Nacional, a primers de 1989, “De dalt a baix” entra en barrena. Els vells aires d´aquella casa mai no li foren propicis.Quedà reduït a tres hores setmanals, passà a FM i perdé Maria Josep Poquet. I a primers de juny desapareix definitívament del dial per decisió no mai raonada de l´actual director Juan Mascarell. Diuen que la mort del programa ha suposat el naiximent de “Ràdio-4” que emet en valencià vintiquatre hores. Tant de bo que siga així. Ha entrat molta gent nova. Noves veus, nous programes…A mi m´han donat una hora setmanal, dimecres de cinc a sis, i dues hores cada dissabte d´onze a una. Personalment m´és igual, però professionalment em sent perseguit políticament i profondament ferit. Coses de la guerra. De la independència, naturalment.

Toni Mestre. Octubre. 1989.