Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'pais valencià'

Tag Archives: pais valencià

Cartes a la llengua (V).

Estimada Llengua: qui m´havia de dir que acabaria parlant-te professionalment, que em dedicaria a la ràdio i que el meu nom es lligaria a un programa popular i d´accidentada trajectòria! Jo havia participat en recitals poètics des de ben prompte, de del col.legi, però va ser durant l´etapa iniversitària qu el ameua fonètica valenciana correcta em feren quasibé obligatori en lectures i assemblees. Recorde una anècdota curiosa: un vespre de 1962, durant un recital de poemes de Bernat Artola al CEE que portava Cristòfor Sàrrias, vaig conéixer Xavier Casp, qui es va sorprendre de la meua fonètica no apitxada i em va dir, cosa que em sorprengué aleshores, que jo parlava un preciós català de la Marina, (això de “català” ja m´ho havien dit a Madrid uns mesos abans), El mateix dia vaig conéixer Matilde Salvador, qui després em seria gran amiga.

A tot açò jo seguia estudiant i en la llibreria, on molt sovint venia Amadeu Fabregat. Un dia de tardor de 1973 em proposà de substituïr durant uns dies Joan Monleon, malalt, en un programa de Ràdio Peninsular que portava dos mesos en antena. S´iniciava un nou gir en la meua vida i na nova etapa del nostre enamorament, estimada. A partir d´aquell dia, ja ha fet quinze anys d´allò, les nostres relacions fins aleshores privades van esdevenir públiques, cada dia el nostre amor eixia a les ones i tota l´audiència es contagiava de la nostra passió. La coneixença de Rosa Balaguer i de Xelo Asensi va ser també importantíssima en aquells anys. L´Amadeu escrivia i muntava els guions i nosaltres els llegiem. Ens ferem molt populars i ens cridavem de falles, festes de poble, etc, com a presentadors. La gent ens estimava, ens volia, i estimava el programa “De dalt a baix”, entre altres raons, perquè per primera vegada tu, amor meu, eixies pels aparells de ràdio per tractar qulasevol cosa, temes seriosos o riallers, elevada o popular, però sempre correcta, amb la mateixa naturalitat que fins aleshores s´utilitzava amb el castellà. Això fou revolucionari i la bona gent del nostre poble s´hi afegí generosa i ens feu costat en tot moment.

Perquè molt prompte començaren els recels i atacs. Des de dins de Ràdio Peninsular, després Ràdio Nacional d´Espanya, gent mesquina i ultradretana, alguns amb pistola que exhibien amenaçadors, començaren una campanya d´amenaces i difamacions que, ja en plena etapa democràtica, durant el govern d´UCD, acabaria amb el programa a començaments de l´estiu de 1982. Mentres el programa anava creixent gràcies a la protecció que ens dispensava Eduardo Sancho, director de l´emissora i padrí del programa. Augmentàrem el temps d´emissió, es crearen seccions tan famoses com aquella de “no es diu…cal dir…” , la llista d´èxits “Quatre Barres”, radiarem novel.les, etc…

Però eren temps difícils. La Dictadura s´acabava, el carrer anava ple de pors i esperances. A causa de l´afer “Ajoblanco”Amadeu Fabregat es va veure obligat a deixar la direcció de “De dalt a baix”, al menys oficialment. Perquè durant un temps, ja ho saps, ell seguí fent els guions, però era jo qui li cobrava el treball i dirigia públicament el programa. Tinguérem algun enfrontament personal. Arribà a acusar-me de voler.li “furtar” el “seu” programa. Estava equivocat: si continuàrem en el programa després del seu apartament va ser per consens, i sempre vaig estar al seu costat. Però l´ambient dintre l´emissora era cada vegada més asfixiant. Ens reduïren el temps, ens passaren a l´hora de menor audiència, la censura s´accentuà, etc. Calia sovint prendre decisions ràpides i, de manera natura, el programa acabà per acomodar-se a l´ambient i la personalitat dels qui el feiem cada dia. L´Amadeu havia estat acomiadat definitívament i ens veierem immersos en l´ull de l´huracà que després es va conéixer amb el nom de “batalla de València”. Fabregat ha dit després que, en anar-se´n ell, “De dalt a baix” esdevingué un panflet. Potser, però ell no hi era, a l´emissora, al vesprada del 23-F ni hagué d´informar de l´escalada violentíssima de la dreta pels carrers. Ell, aleshores, els panflets els escrivia i emparava de de “València semanal”, on per cert, i a petició seua, jo escrivia una secció titolada precisament “De dalt a baix“.

Perquè, per pressions internes, ens havien tret el nom i durant l´última etapa ens dèiem “Ara i ací”. El programa durava ja només quinze minuts i s´emetia a les 14.45. Era la recta final. A petició de vint-i-tres treballadors de la casa, i amb l´excusa del Mundial de Futbol de 1982, el programa desaparegué de les ones. Hi hagué soroll, una tancada de gent d´esquerres nacionalistes, cartes…però allò era definitiu. Haviem perdut, estimadíssima, una batalla més. Governava UCD, era director general Robles Piquer i dirigia RNE a València Juan Carlos Cèrdena, fill de Dènia. Ja érem autònoms. deien alguns.

Adéu amor. Fins la setmana vinent. T´adora i ho publica una vegada més,

Toni Mestre.

Moros i Cristians.

El 9 d’octubre, fa uns anys “Dia Nacional del País Valencià”, ara “Día de la Comunidad  Valenciana”, va començar a celebrar-se a València l’any 1338, primer centenari de l’entrada de les  tropes conquistadores i repobladores de Jaume I a la capital del nou regne cristià de València, un estat independent més dins de la confederació catalano-aragonesa. La gent vinguda del nord entrà a una ciutat buida perquè tots els anteriors habitants, els moros, l’havien abandonada i estat guiats més enllà del Xúquer, terra no conquistada encara per, segons les cròniques àrabs “Jaume el català”.

  La festa era només una processó a la Roqueta, lloc on es trobava penjat el Penó de la Conquista, aquell que havia onejat en la torre en senyal de rendició. Més avant s’instaurà el costum d’un sermó de caràcter històric a la Seu, el Sermó de la Conquista. Durant el segle XV la festa es commemorà amb l’esclafit de piules i tronadors des del Miquelet que donarien lloc als dolços del dia de sant Dionís, plens d’intenció eròtica. I no va ser fins a finals del segle XIX  que la celebració prengué un caire nacionalista amb la processó amb la senyera de la Ciutat fins el monument del rei Jaume I, erigit  l’any 1891. Durant els Franquisme el dia no era festiu. Recorde les humils processons cíviques dels anys seixantes, a les que assistia amb dos o tres dotzenes de socis d’aquell Lo Rat Penat. Acompanyàvem la Senyera de València entre la indiferència  general dels ciutadans. Arribàvem al Parterre, el president Joan Segura de Lago feia un parlament, s’freva una corona de llorer i precedits per una reproducció de la Senyera de Jaume I tornàvem a la seu de l’entitat.

Després la batalla-porcada de València ho va empastifar tot. El feixisme s’introduí en la festa. Els socialistes, que mai s’han cregut el país, no li plantaren cara. I actualment les institucions l’han segrestada i capgirat de dalt a baix. La processó recorda un viacrucis; l’”himno” de Serrano, que és el que interessa, es canta fins a l’ois; i s’afalaga una església que s’embruta cada dia en la llengua de Jaume I i les seues gents. Un desastre. La cirera del pastís la posa, des de fa uns anys, la “Parada mora” que algun faller despistat, o malintencionat, va inventar-se del no res per tal d’omplir la vesprada d’un dia vacu i desubstanciat que la majoria dels valencians, de la ciutat i el país, ni comprenen ni senten. Un desfici. Moros, i a l’estil de Hollywood, a València un 9 d’octubre! Si Jaume I alçara el cap!

                                              Toni Mestre. Octubre 2004.

Campanes.

Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.

Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.

A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.

Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.

Toni Mestre. 13/05/2001

L´espai Fuster.

El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.

Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.

L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.

Toni Mestre

( Diumenge 1.12.02)

Pregó del “Cap de Dansa” de les Danses de Guadassuar.

   Guadassuarencs! Festeres i festers! Dansadores i dansadors! Amigues i amics! Un any més ens trobem en plena Setmana de Danses, en plena festa. Una festa popular, nascuda del poble i per ell mantinguda. Una festa valenciana, pròpia, perquè només al País Valencià trobem aquesta manifestació folclòrica tan antiga i tan interessant. Una festa que té per escenari el carrer, els carrers de Guadassuar, i per protagonistes indiscutibles els habitants del poble. Una festa que només obeeix les regles de l’alegria i de la imaginació. Alegria de retrobar-se, de sentir-se membres d’un col.lectiu que avança al ritme de la dansa, amb les ales de la fantasia. Seguint sempre un ritme ben acordat, en fileres ben rectes, amb homes i dones que dansen i fan camí donant-se la cara.

   Les Danses són un tresor que els valencians actuals hem heterat de la tradició, de la història. Un tresor valuossíssim que tenim l’obligació de mantindre, conservar i millorar. Mantindre’l viu amb l’esforç i la participació de tots any rere any. Conservar-lo tal com l’heretàrem. Net d’influències estranyes que, desvirtuant-lo, al capdavall, el destruirien. Millorar-lo retornant a la dansa aquells elements antics que s’havien perdut. I sobret tot mantindre-vos fidels a l’esperit ancestral de la Dansa com una cerimònia sociocultural de caracter íntim, on dansadors i espectadors formeu una gran família: els guadassuarencs. Danseu per a vosaltres, perquè us fa goig i plaer disfressar-vos i dansar. Si ve gent de fora, benvinguda siga. Però no copieu allò que fan a d’altres parts del món. Les vostres Danses són perfectes. No els cal res per a ser un monument d’extraordinari valor. No tingueu cap complexe d’inferioritat ni vulgueu adornar-les amb influències que no els farien cap bé. Això de “quan més sucre més dolç” és fals. Si ens passem de sucre el resultat amarga.

   Fa quasi quaranta anys vaig tenir l’honor, el goig i el plaer de ballar la vostra dansa una nit que recordaré sempre. Em va convidar un veí vostre, Vicent Gonzalves Oliver i vaig tindre de parella la seua germana Teresa que aquell any era festera. Hui els festers de sant Roc m’haveu fet l’honor de convidar-me a fer el paper de “Cap de dansa” i vull tornar-vos a agraïr la possibilitat que m’haveu donar de passar unes hores amb vosaltres. Amb els vells i nous amics de Guadassuar. Gràcies perquè la vostra sincera i continuada amistat m’ha permés coneixer millor el vostre poble, la vostra gent i les vostres tradicions que no són sinó una part més de la gran cultura popular del País Valencià. Moltes gràcies! Bona nit a tots i bona dansa!

Toni Mestre. 26 d’agost de 2003.

%d bloggers like this: