Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'país valencià'

Tag Archives: país valencià

Una democracia amb aluminosi.

Açò trontolla! Açò no s´aguanta! Açò cau! De fet “açò” mai no ha estat un edifici sòlid. Es va bastir en quatre dies, amb materials de segona mà i de dubtosa consistencia. Això sí, la inauguració va ser magnífica. Magestàtica, Banderetes de les de sempre, discursos aparentment Nous que amagaven el vell, cares antigues i algunes inèdites, però amb els mateixos collars de tota la vida…i un públic, el poble en dèiem, entusiasmat i ingenu, que no feia ni quatre dies rebia amb les mateixes demostracions delirants les visites del dictador que el va envilir durant quaranta anys. Era la tan alabada “transición española”. Alabada sobre tot pels qui n´han viscut a cos de rei els ultims anys o per personatges tan tristos i tan sinistres com el “nostre” don Emilio.

“Aquellos polvos, trajeron estos lodos”, diuen els castellans. Els valencians diem: “Ahir rialles, avui ploralles”. Ve a ser el mateix. Les dues parèmies ens venen com anell al dit per tal d´analitzar la situació política actual. Els “polvos” o les rialles de la concorxa entre franquistes vergonyats i demòcrates vergonyosos, es concretaren en la impresentable Constitució que patim, hereva de la divisa imperial “Una, grande y libre” del nacionalisme espanyol, i han esdevingut “lodos” i ploralles molt més prompte del que els interessats s´hi pensaven. L´escàndol original que molts hem estat denunciant des de els primers moments, i que ens ha costat ser perseguits, calumniats, vetats i marginats, ha esclatat finalment aquests dies. Els ha esclatat als nassos als que es diuen, una manera de mentir com un altra, socialistes. Als qui governen l´Estat Central i als qui pul.lulen pel País Valencia, com es diu popularment, fent la mà.

El soterrament de la “ruptura” amb la dictadura i l´alegre substitució per la “transició”, la rima és un subratllat sarcàstic, va empudegar des de l´origen el naixement de la Democracia. Després de tants anys d´horror i mala vida sota el pont del franquisme, es va bastir un edifici, llampant i ple de coloraines modernes, que tenia els fonaments i l´estructura afectats d´aluminosi. Algú, alguns, ens havien fet trampa. Ara s´ha vist: ens han fet marro. Clar i ras: ens han estafat. D´una barraca infecta hem passat al pis amb goteres, clivells i esquerdes que amenaça amb matar-nos qualsevol nit, si no ix el sol.

I sembla que la predicció del temps assenyala oratge per a molts dies. Anys. “Han fet malbé les ànimes”, com escrigué el princep di Lampedusa en les pàgines d´”El Guepard”, on descarnà fins a l´os les sevícies i les corruptel.les d´un altra transició itificada, la de la reunificació d´Itàlia. Si aquella farsa portà la Màfia, Mussolini i l´actual desgavell que capitaneja Berlusconi, no sé que ens durà a la pell de toro l´estafa de la nostra transició i la falsa Democracia que, els autoanomenats socialistes sobre tot, ens obliguen a consumir. Encara que els seus fonaments trontollen, la cas estiga plena de merda-merda i el seu nivell haja arribat a l´altura del ventilador.

Toni Mestre. Maig 1994.

Ramassar.

Comentava l’altre dia amb ma mare el robatori que una amiga meua havia patit a sa casa situada en un barri d’adosats de Picanya,on aquesta mena d’actes delictius, com per tot arreu, sovintegen cada dia més. Segons sembla li varen entrar de nit, quan dormia i sense forçar la porta. Amb un esprai dormiren els dos gossos i s’arribaren fins la seu cambra. Amb el mateix esprai s’asseguraren que tampoc ella els destorbaria. Escorcollaren calaixos i armaris. S’emportaren algunes joies i molta roba. Al segon pis dormia la seua filla jove, però els lladres no hi varen pujar. Encara com!

                                Ma mare, que encara ix sola al carrer, m’escoltava amb la natural preocupació. Amb els temps que corren una persona de 85 anys viu sempre, dins i fora de casa, amb l’ai al cor. Em demanava detalls i de tant en tant afegia comentaris sobre el cas. Em féu l’efecte que li preocupava més la pèrdua de la roba que no la de les joies. En un determinat moment va fer: “Veges, obrir-li els armaris i ramassar-li-ho tot!”. “Ramassar”. Era la primera vegada que sentia viva aquesta paraula, germana del francés “ramasser: arreplegar del terra”. Com tinc per costum em vaig abocar al “Diccionari Català-Valencià-Balear” i heus ací què em vaig trobar: “Agranar o netejar amb el ramàs. Arreplegar, emportar-se les coses arreu”. I la donava viva als dialectes occidental, oriental, rossellonés i mallorquí”. Del País Valencià, res de res. Ma mare és nascuda a Benidorm i criada a l’Alfàs del Pi i Altea. Al “Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans només hi ha només la primera definició: “Arreplegar (coses escampades)  amb un ramàs o amb una altra eina adequada”, definició que copia quasi literalment el “Diccionari Valencià” d’Edicions Bromera. Explique tot açò, un dia com avui, dia de la Nit de Sant Joan, perquè, una vegada més, en la boca dels nostres vells trobe viva, més que a molts diccionaris, la unitat de la nostra llengua. Bones fogueres!

                                                                          Toni Mestre

Toni Mestre. 1942-2006.

Vull contar-vos una història, una història que ve de temps de foscor, de temps d´ombres, de silencis antics i llargs, de temps negre, sotmès per una societat dominant a l´estat De gent que sorgí d´eixe silenci, de cendres encara calentes, que mogudes per eixa gent, pel seu alè, per la seua motivació, feren reviscolar les il·lusions, les esperances, els somnis d´aquesta societat, la nostra, tant de temps morta, adormida. En eixe temps, que vosaltres no coneguéreu, hi hagué lluita, hi hagué gent amb esperança, gent que amb el seu treball diari a poc a poc i dia a dia emprengueren el camí cap a la claror, cap a un món on la nostra llengua, les nostres arrels, les nostres tradicions foren conegudes, respectades i difoses per tota la societat.

Entre eixa gent hi hagueren persones que actuaren com a  referents, com a guies cap a la llum; d´entre ells, un periodista, que aconseguí amb el seu compromís ètic, el seu periodisme i el seu amor a aquest poble tant menyspreat al llarg de l’historia, vertebrar un país que encara estava sotmès a les tenebres. Aquest periodista va ser Toni Mestre (València 1942-2005). Toni, amb el seu company de tota la vida, Frederic Martí, dirigien una llibreria emblemàtica per a la societat cultural de l´època anomenada Ausiàs March, patint atacs de feixistes fanàtics que atemptaren contra la llibreria diverses vegades, manifestant d´aquesta manera que, responien amb la violència, a qualsevol corrent d’opinió contrària al seu sistema.

En aquell temps, va rebre la iniciativa per part d´Amadeu Fabregat de col·laborar a un programa de ràdio fent la substitució de Joan Monleón amb Rosa Balaguer. Va tindre tan bona acollida, que amb el temps, es va convertir en un magazín de de quatre hores. Es convertí en tot un referent, fent-se molt popular no sols al País Valencià sinó a tots els Països Catalans on s´escoltava el programa amb tota normalitat (de fet va rebre al final de la seua vida el Premi Nacional de Radiodifusió de mans de la Generalitat Catalana).

Eixe equip, encapçalat per Toni Mestre varen aconseguir fer país, vertebrar tota una societat famolenca de saber, de coneixement, de tradicions, de música, de llibres, de ganes d´aprendre on, amb la seua perfecta dicció d´origen Alteà, corregia el valencià vulgar, col·loquial, dignificant-lo a més a més mantenint eixe compromís de recuperació, defensa i dignificació del poble que el va acompanyar tota la seua vida. Va ser una època on es va tindre la sort de comptar amb entrevistes als grans autors tant de la cançó com els ideològics d´aquest país. Tots varen passar pel seu programa. Molt amic de tots per la seua relació amb la llibreria i després a la ràdio. El seu programa esdevingué tot un èxit donat que amb les seues companyes Rosa Balaguer, Xelo Asensi i Maria Josep Poquet varen portar aires novençans i de frescor a les ones; parlant amb normalitat, de forma oberta, plana, amigable i franca, contagiant el seu amor pel País expressat de totes les maneres possibles i amb molt d´humor en aquest magazín. Varen ser capdavanters sent un programa d´entreteniment i divulgació complint una tasca primordial en aquell moment: difondre la nostra cultura per tot el País.

Amb aquest èxit del seu programa a la ràdio, si el nostre País o millor dit els nostres dirigents foren “normals”, li haguera catapultat a la televisió o a Ràdio Nou al seu temps, donat que a més a més de tindre una bona veu tenia una imatge per a transmetre amb força eixes notícies o entrevistes. Però al nostre país, hi ha gent que no et deixa tindre llibertat d´expressió, ni ideològica, que prefereix rodejar-se de llepaculs, ofenedors, de gent que passa la mà per l´esquena, sense opinió, sense escrúpols per a limitar i posar censura lingüística; gent que pensa que les seues idees són les que han de perdurar, que el poble no ha de pensar, que això potser siga una malaltia dolenta que portaría a la societat a una revolució, i és clar que ells, asseguts a les seues cadires, no ho poden permetre.

Eixos directius de l´emissora posats a dit, i rebent ordres dels amos polítics, a la llarga el varen fer callar, però varen fer callar a tot un país. El censuraven, l´esbroncaven contínuament i el marginaven per la seua condició, segons ells de “catalanista” soles per defendre i tindre compromís per la seua cultura pròpia no ja la valencianista, folklorista i populista en la seua accepció més rància defensada pel règim oficial.

Eixe règim polític que el marginà primer va vindre disfressat d´una pàtina demòcrata i socialista de la mà de Joan Lerma i després amb l´entrada de la pesta blava promoguda per Eduardo Zaplana, però són els mateixos; el mateix llop que mostra els seus ullals quan algú amb idees, amb capacitat de qüestionar l´ordre establert se’ls enfronta.

Toni Mestre, precursor d’un programa modern, obert, defensor de la llengua, de les tradicions, amant del seu país i del seu poble, capdavanter dels drets LGTBi, no va ser premiat ni homenatjat com cal, en aquell moment no, va ser defenestrat a llegir cinc miserables minuts els parts horaris en castellà.

Però a ell això no el va abatre, va continuar escrivint articles en valencià al “Levante”, “El Temps”, “Saó” i sent difusor d´eixa cultura que tant estimava, d´eixa ciutat València, que tant volia; posant la seua xicoteta llavor per a difondre i promoure les nostres arrels.

Per això crec que el millor homenatge que podem fer-li a ell i a gent com ell, es com diu la cançó  “anar endavant sense perdre el pas. Cal regar la terra amb la suor del dur treball i Cal que neixin flors a cada instant.” Sent eixes flors les que ens donaran els fruits per a la construcció de la societat futura que volem.

Article fet per a la falla Arrancapins.2019

Pere Beneyto.

El Camp.

El camp, nom que rebia fins fa poc la Natura, cada dia està més lluny. La societat valenciana cada dia és més urbanícola i fins i tot els habitants de poblets ben allunyats de les capitals ignoren coses que per als seus avis eren fonamentals. Ara ho confonen tot. Els arbres i les herbes són això, arbres i herbes, quan fins fa quatre dies, o quatre dècades, tothom distingia un llorer d’una olivera o el cascall del ravanell. Potser perquè aleshores hi havia, per exemple en el món de la medicina, una gran precarietat i calia conéixer bé l’ús terapèutic dels vegetals que ens envoltaven. O, degut a la manca d’aliments, el seu interés gastronòmic.

                Hem oblidat el camp, sí, però en conservem la nostàlgia. Els qui per edat l’hem vist encara pletòric de gent i de saviesa, perquè forma part de la nostra vida i de la nostra cultura. Els més joves, perquè la mateixa societat que ha allunyat  la Natura, quan no l’ha destruïda completament, ha comercialitzat la seua manca i ha inventat urbanitzacions, parcs naturals i altres galandaines que no són sinó la catifa davall de la qual s’amaga la merda. Però el que en les generacions de més de cinquanta anys és la necessitat de recuperar un membre amputat, en la gent més jove no és sinó una moda. Arriben al camp i, com que no l’entenen, s’avorreixen. La Natura no els diu res i necessiten animar-la, per exemple, amb música atabaladora o rallis destructius mentre generen tones de deixalles.               

               Aquests dies de vacances ciutats i pobles tornen a buidar-se. La gent busca, pels motius abans esmentats, el camp, la Natura. I no els troba. Si de cas els venen, a preu d’or, les horroroses aglomeracions de Benidorm, Cullera o Peníscola. Només uns pocs savis trobaran, i respectaran, aquells indrets intactes on floreixen l’espí, el romer i les argelagues. On brolla alguna font incontaminada. On només se sent el cant  amorós dels ocells i la remor del vent primaveral entre les branques. Ah, el vell camp!

                                                                         Toni Mestre

                                                                          (Diumenge 22.04.01)

Rius i boscos.

Quan llegireu aquesta columna estaré passant uns dies al “plat pays”, que era el seu, com cantà Jacques Brel. Bé, no exactament a Bèlgica, però ben a la vora. Seré prop de Valenciennes, població francesa fronterera amb la Valònia francòfona. Hi vaig cada dos anys a passar les vacances amb amics d’allà. Ara que tot és la Unió Europea i que ja no hi ha fronteres interestatals, tan sovint artificials, veus clarament que geogràficament la zona és tot el mateix “plat pays”. Allò era una regió tradicionalment de mines de carbó i d’acereries que des de fa trenta anys ha canviat de cara. El que era negre és verd i les escombreries i les mines són boscos i llacs. Dominen els arbres, antics i recents, i els rius tornen a ser nets.

I quins rius! A cent metres de casa discorre vell i plàcid l’Escalda, en neerlandés  “Schelde”, “l’Escaut” de la cançó de Brel, per on baixaven els miners italians amb el carbó. Riu de plana, amb nombrosos meandres, segueix sent sent una via comercial de primer ordre. A les seues ribes cresqueren Gant i Anvers. Una mica més a l’est hi trobem el Mosa, en neerlandés “Maas”, en francés “la Meuse”, que travessa les Ardenes entre profunds congostos i muntanyoles boscoses fins que s’endinsa a la plana holandesa i finalment es fon entre els braços del Ri

                                         Per a un meridional mediterrani veure tant de riu, tant de canal, tant de camí d’aigua dolça corrent entre arbres i prats d’una verdor total, és un espectacle que no cansa mai. Com no et canses de passejar pels boscos de la regió.  Bruay sur Escaut, el poblet on visc, es troba entre l’amable “foret de Mormal” i la immensa “foret de Raismes-St.Amand-Wallers”, que és un parc natural regional. Són boscos humits sobretot de faigs, on abunden els bedolls, les falgueres, la molsa… el paradís! En tinc una visió d’estiu, clar. Els meus amics n’estan més que farts i les seus vacances d’agost són de sol i platja, a la vora del nostre Mediterrani.

                                                 Toni Mestre Diumenge 20.07.03

Cartes a la llengua II

  Estimada Llengua: com han passat els dies! Però ací estic de bell nou. No m´oblide de tu ni de la promesa que t´he fet d´escriure´t cada setmana. Com podría oblidar-te o oblidar-me d´escriure´t si açò és un dels més grans plaers que conec! Doble plaer: comunicar-me amb tu i comunicar-me a través teu. Molts pocs amants arriben a tal cim. Els mots embrollen al cervell, passen pel cor i a dues mans els faig vessant sobre el paper en que t´escrit . T´escric!. A cada colp de tecla vas sorgint, vas prenent cos, creixes,            t´escampes com un alè tendral que ompli el despatx, el corredor, al casa tota. Ja veus com sóc de boig, quant que t´estime!

 Com va ser de bonic i dolç i adelerat el nostre primer temps d´enamorats! Jo jovencell i tu verge de nou que te m´obries. quina ventura anar pujant encés els teus tossals de goig i coneixença! En acabar el col.legi i entrar a la Universitat vingueres amb mi, no et vaig abandonar, ben al contrari. L´any anterior, en fer els disset anys, havia decidit parlar-te a casa, amb la família, amb el meu germà menut. Va ser divertit. Els pares i els avis, com tota la resta de la família paterna i materna, parlaven valencià. Venien de Bocairent ,        d´Alcoi, de Petrer i de Mutxamel. La família del pare se´n vingueren a València a principis del segle. Per això no tinc parents a Bocairent o Alcoi. Mon pare, alcoià de naixement , es va criar des dels tres anys a Russafa i parla un apitxat monumental. la familia de ma mare, filla de ferroviari nascuda a Benidorm, estava instala.lada a l´Alfàs del Pi, i després a Altea, des d´els anys vint. Els meus pares es van conéixer durant la Guerra d´Espanya, quan mon pare feia de soldat i s´hostatjava a “Maricel” la casa            d´estiu, requisada, de Carmelina Sànchez-Cutillas. el meu món infantil és el mateix de “Matèria de Bretanya”, però vint anys després. I des d´una altra perspectiva social, naturalment.

 La llengua de ma mare és fresca i plena, popular i sàvia, riquíssima de músiques, accents i expressions. Ets tu en boca del poble valencià, aleshores intacte, de la Marina. Sentir parlar a ma mare és encara un plaer que m´enamora. M´enamora de tu, no sigues gelosa. Però viviem a València, ací vaig nàixer jo, al carrer de Joan de salaia, al barri de la Creu Coberta, en l´última casa del carrer, veïna de l´horta. I ens parlaren en castellà. ami i al meu germà Manel que vingué tres anys després. No sé de qui va ser la idea d´educar-nos en castellà. Jo sospite que i es va plantejar. Tots els cosins de mon pare en parlàven, ja. La Ciutat imposava la llengua. S´havia perdut la guerra. Al carrer els xiquets parlàrem ja castellà. Però al poble no era igual. I les vacances eren tan llargues! No tenia sentit seguir la farsa. Passada la primera sorpresa, les primeres reaccions nervioses dissimulades de rialletes, els majors acceptaren que els joves parlàrem també la llengua que parlàven. La reconversió va ser ràpida perquè era natural. Als quatre mesos, i fins ara, hauriem estat incapaços de comunicar-nos en castellà. Només l´avia alcoiana, que era analfabeta, que encara no poia pronunciar la jota castellana i                  s´emocionava amb els soldats i les marxes militars, e sva morir amb la pena de veure que els seus esforços per castellanitzar-nos havien estat inútils. Tu i jo estimada meua, haviem guanyat.

Acabe, però no et deixe. amb mi vas sempre, ja ho saps. Com saps i sé que sense tu jo no seria jo. T´adora i ho publica.

Toni Mestre 1988.

 

Assaigs Joan Fuster. Fragments

“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”

   “El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.

LAVANGUARDIA_G_3598679-k8tC--656x470@LaVanguardia-Web

Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)

   I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.

   És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.

   Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.

   I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)

   Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)

   En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.

   El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)

NOTES:

1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.

2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.

3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.

4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.

Toni Mestre.

Foto de La Vanguardia.

Una altra ciutat.

   Quan hi vaig nàixer la meua ciutat era com era, producte de la història. De la classe social que n’ha remenat sempre les cireres, vull dir. Quan vaig nàixer, acabava de perdre una guerra i arrossegava una trista postguerra. Hi havia por i misèria. Naturalment jo no en sabia res. Senzillament vaig obrir els ulls i vaig començar a viure, a viure-la. Al cap de seixanta anys l’’he vista créixer i fer-se ampla de barris, però estreta d’ambicions nacionals. L’he vista canibalitzar el seu solar antic i devorar l’horta que l’envoltava sense més desig, en els (i)responsables, que el de fer diners. Sense empatx han balafiat la memòria, l’heretat patrimoni, i només deixaran als futurs habitants els fruits de l’avarícia.

   Quan tenia vint anys  va començar una etapa de desenrotllament que va ser el principi de la fi. La situació política impedia qualsevol alternativa. La planificació urbana es va fer al gust dels delinqüents que manaven, i dels que s’hi amagaven al darrere. De la dreta franquista. La majoria dels barris alçats d’aquells anys cauen desfets d’aluminosi. Una malaltia que no només afecta les cases  sinó també els seus habitants. La manca d’espais verds, de dotacions socials i de serveis públics han marcat generacions de ciutadans. Es va crear una ciutat hostil que hostatja una societat malalta.

   I la cosa continua. Amb la darrera etapa de vaques grosses la ciutat ha seguit la seua expansió. “Més alt, més estret, més compacte” es el lema d’aquesta cursa folla que torna a dirigir la dreta de sempre, ara democràtica, elegida amb majoria absoluta. Fa feredat passejar-se pels nous espais. A mitjan fer ja són horribles. Asfixiants. Quan han acabat de matar la història han començat  a matar l’aire. Aquests dies de botorn la cosa s’ha fet d’allò més evident. Amb gran dolor de cor, cal reconéixer que “una altra ciutat… ja no és possible”. Ens han  furtat el passat i ens han deixat sense futur.

Toni Mestre. 2003

Carta “Llibertat violada a Quart de Poblet” 1977

Tal vegada ens pesem que aquesta denuncia per part d´un oient feta a l´any 1.977 no té res a vore amb nosaltres, malauradament ens equivoquem, continuament veiem atacs a la nostra llibertat d´expressió, rebent amenaces de tot tipus per gosar de dir el que hom pensa de forma pacífica. Vos deixe ací la carta i penseu si veritablement estem a l´any 1.977 o al 2.018. Esgarrifa i molt la situació viscuda.

Carta1

carta 2

Cristiano

Fa pocs dies uns valencians, tots els valencians, hem tornat a escoltar, en boca d’una mengana o fulana castellana o castellanitzada, tant s’hi val, allò tan ranci i tan antidemocràtic d”hábleme en cristiano”. I en van… Però ni ells s’esmenen ni nosaltres escarmentem. No s’esmenen perquè la Llei, amb majúscula, des de la Constitucióen avall, l’han feta i la interpreten sempre ells. I no escarmentem perquè, molls i folls encara, seguim votant majoritàriament opcions polítiques que al capdavall són també d’ells. I així ens va la fira.

Però ara i ací volia recrearme no en el delictiu fet de l’Alcúdia sinó en això de “cristiano”. Què estan dient els castellans o castellanitzats quan diuen “hábleme en cristiano”? Estan dient-nos, clar i ras, que són racistes. Perquè aqueixa expressió la utilitzaven contra els seus moros i jueus, races inferiors, estrangeres, mentre ells, “castellanos viejos o cristianos”, eren els superiors, els “nacionales”. I la llengua n’era la bandera. Racisme doncs amb tota la càrrega d’odi, menyspreu i hostilitat que això comporta. I quan ja no els van quedar jueus i moros que cremar o expulsar la van emprendre amb els habitants de les altres nacions de la península que van ocupar a força de baionetes, entre d’altres la nostra. “¡Habla en cristiano! no ho dirà mai un català, un basc o un gallec. Només ho dirà un castellà o un castellanitzat. I no ho dirà mai a Euskadi, ho diu ací a la “región levantina”.

Perquè? Per allò de molls i folls. I també perquè, només ací, l’Església Catòlica, i totes les esglésies cristianes darrere del seu pèsim exemple, quasi trenta-vuit anys després del Concili Vaticà II que autoritzà les llengües vernacles utilitza de manera escandalosa només el castellà per ordre dels últims quatre arquebisbes “okupes” que hem patit. Que ho facen un dia l’any, com el 9 d’octubre, no vol dir res. Al País Valencià “cristiano” és només “el español”. O no?

Toni Mestre.

%d bloggers like this: