Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'país valencià'

Tag Archives: país valencià

Més dolça que la mel (i II)

Fa unes setmanes ha començat la gravació de les “Rondalles Valencianes” de don Enric Valor a uns estudis d´Alboraia. Es tracta d´una producció de RNE-Ràdio4 que constarà de setanta capítols i que oferirà a l´audiència i al públic en general ´obra rondallística completa de un dels escriptors valencians més importants del segle XX. Un home que, quan va literaturitzar aquestes rondalles populars, allà pels anys 50, no veia gens clar el futur ni de la llengüa ni de la cultura dels valencians, i precisament per això va posar en la seua obra tot allò que en sabia, de llengua i de cultura, per tal de, com contà Salvador Espriu, “salvar-nos els mots” als valencians que vindriem. I a ausades que ho va conseguir. Mai no li agraïrem a Enric Valor el que feu, i el que ha fet després, pel nostre poble. La gravació va avançant i és emocionant veure les reaccions dels actors que hi intervenen: “Açò és valencià com cal!”, “Quina preciositat de llengua!”, “Fa gust de dir aquest idioma!”… i tant que en fa de gust! Allí està la llengua rica i plena, popular i culta, antiga i moderna, completa i sucosa. Acostumats a l´eixut “dialecte” de la TVV, les pel.licules i sèries de la qual es veuen obligats a doblar sotmesos a normes irracionals i entarquimades, la llengua neta i fresca de don Enric Valor, la llengua autèntica del poble valencià, els sembla un got d´aigua clara.

Fa poc, en unes declaracions a la revista de lletres “L´ILLA”, editada per Bromera, titolades “Reflexionar sobre la llengua”, es presentat com un home que “estudia el comportament lingüístic dels valencians… un expert d´un tema amarg…”, el socio-lingüísta Toni Mollà, el reponsable de la política lingüística (?) de la TVV-Canal 9. Tota l´entrevista és una trista justificació del trist paper que fa i ha fet la Comissió que presideix. Fa trampa: parla de “nogensmenys” i “tanmateix” i s´oblida, quan diu que ” en la televisió el millor model lingüistic és el que no es nota” que el que la direcció general, arbitràriament, li ha imposat a ell i als altres especialistes, es nota escandalosament. Amargament. Les criatures que van a escola i després veuen la televisió valenciana poden acabar esquizofrènics, però acabaràn castellanitzats. És sorprenent la unitat del castellà, fins i tot del d´Amèrica, front al separatisme criminal de la TVV. El desgavell i la indignitat porten al menyspreu i la substitució idiomàtica.

“Jo no magnificaria el valor positiu de la televisió per a la recuperació lingüística” afegeix més avant Toni Mollà. Ah no? Puix jo tampoc el minimitzaria. No m´estranya que es mostre pessimista davant el futur de l´idioma tot al llarg de l´entrevista. Ell ja l´ha matat al seu cap i està ajudant a matar-lo desde TVV. Tornant a l´Espriu “els hauria estat senzill de fer, del seu silenci un mur impenetrable, altíssim, van triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Per un grapat de duros “més dolços que la mel”, clar. Sabeu que per un quart de quilo de pessetes al mes podeu tenir al vostre servei, perdó, servici un excel.lent poeta i fer-lo ballar al so que vulgueu? Quanta misèria es pot aconseguir amb diners públics!

Parla i no acaba Toni Mollà en aquesta entrevista publicada per “L´illa” del seu pessimisme total davant el futur de l´idioma. És un especialista, en sap, maneja enquestes… Parla de “la substitució lingüística, que és un macroprocés de caracter global que no es pot detenir amb mestres d´escola, una televisió i una ràdio”. Potser està suggerint-nos “la Guardia Civil”? Parla també de milers de parlants perduts anualment, de l´efecte cascada, de posar la realitat damunt la taula, “que la gent s´assabentarà del què passa… i decidira canviar-lo (el panorama) o enviar-ho to a rodar”. Visca l´alegría! I mentrementres ell, ells , a cobrar cada més i ajudar des de TVV a accelerar-nos la mort. Eutanàsia es diu això. Una mort dolça, “mes dolça que la mel”. Cinc mil pessetetes!

Toni Mestre 1990.

Violadors i Assassins. (Carta a Joan Fuster)

Estimat Joan: per la premsa m´assabente de la teua últma involuntària aventura. Quina vida i quina mort les teues! Ja sé que a tu no et sorprendrà res del que passa. Tu sabies molt bé qui eres i qui són els enemics del teu poble. Han intentat violar el teu cadàver, el que tu volies que els amics llançàrem a una séquia, com un altre dia van intentar assassinar-te. Quina gent! Ho he sentit, com ho vaig sentir llavors, en la doble condició d´amic i de lector de les teues obres. L´amic ho sent físicament, el lector intel.lectualment. I no sé quin dolor és major dels dos.

És un dolor que tu has conegut molt bé. És un dolor aparellat a la nostra condició de valencians. És el dolor de voler tornara ser lliures entre els pobles del món i veure com s´alcen contra aquest desig tan generós les forces de la reacció més negra i compten amb l´ajut i el suport d´alguns dels nostres compatriotes. Atiats, això sí, per l´imperialisme més tronat i repugnant. El dolor de veure´s manipulat, distorsionat i perseguit, fins després de la mort!, pels forasters i per alguns ací, destinataris de la teua obra. Una obra, una vida, amb les quals intentares que fórem més dignes i més valencians. Al capdavall aquesta incomprensió, sovint culpable, és la condició arreu del món de l´intel.lectual. De l´home de pensament net i rigorós que vetla en l´alta nit del seu poble. Ho vas ser sempre en la vida. I continuaràs essent-ho pels segles dels segles a travès de la teua obra generosa, plena d´amor al nostre poble i a la llibertat. Dues condicions que els mancaran sempre als teus, nostres, enemics. Enemics dels valencians i dels valors democràtics.

No sé com qualificar els fets d´aquest dies. Violar cementeris és una cosa que només fan els malalts. O els feixistes, víctimes de la major malaltia: volen matar les idees amb l´odi. L´odi. Ja van intentar matar.te amb bombes. Com a Sanchis Guarner, el cor del qual no va resistir la ignomínia de veure´s condemnat per denunciar els qui l´acusaven d´un fet que li hauria pogut costar la vida. Però també intenten matar d´altres maneres. Al gran Vicent Andrés Estellés negant-li el dret a figurar en el nomenclade la seua ciutat i amb el silenci culpable de les autoritats de València. O llançant calumnies verinoses contra Raimon, la nostra veu més vigorosa, perquè canta clar i no té por de dir qui és i d´on ve.

No passem pena, Joan. Tot això ocorre perquè tenen por. Perquè son covards. Perquè no tenen arguments. Igual que els violadors i assassins. Violadors de cadàvers, veges tu, i del poble innocent i desarmat. Assassins de raons, amb el verí del periodisme més groc que es puga imaginar, des de les pàgines del qual, sense cap argument, escampen el vent de ponent que intenta corsecar.nos i que esdevinguem un desert nacional. No passem pena. La teua veu recorre el teu, nostre país. Fonda en els vells, fecunda en els joves, riallera en els infants. Anem anant Joan! Vida amunt i nacions amunt, anem anant! D´això tenen por!

T´estima com sempre,

Toni Mestre. 15 de Setembre 1997.

Sobre la llengua.

Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,

L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.

Toni Mestre. 29.01.06

Informació.

Els valencians estem, en general, mal informats. La majoria del nostre poble depén de mitjans de comunicación aliens als interessos reals del país. Vull dir, de diaris, revistes, ràdios i televisions privats nascuts lluny d´ací i al servei d´amos, si més no, forasters. I en el cas dels públics, pagats per tots nosaltres, el sucursalisme majoritari de la nostra política ha fet del tot impossibles uns mitjans que ens oferiren una mirada propia per tal de saber què passa al món i qui som. Aquesta és l agreu realitat del nostre poble. Les poques excepcions no deixen de ser marginals o això: excepcions. Fa feredat escoltar què opinen molts valencians, o gent que viu i vota ací, sobre temes d´actualitat i d´interés. Repeteixen, criminalment ingenus, o no, el que han escrit o dit professionals més que menys reaccionàris sempre al servei d´interessos aliens. Un desastre que fa de la majoria dels nostres veïns gent que pensa igual que un habitant de Zamora o Albacete. I això es estar mal informats. O ben deformats.

Cal estar sempre alerta. Perquè qualsevol cosa que llegim o escoltem pot estar viciada d´origen. Cal ser selectius: destriar el gra de la palla. Cal malfiar-se de tot i de tots. LLegir o sentir entre línies. Preguntar-nos el perquè. Perquè diu això ara aquest/a? Què hi ha darrere de tal o qual campanya? Qui se´n beneficia? Joan Fuster, quan la trista guerra dels símbols, la que guanyaren un andalús i un segovià adoptiu i perdèrem tots els valencians, va escriure, cite de memòria: “No us fixeu en les banderes, mireu bé els abanderats!”. Fem igual amb els informadors. Ampliem al màxim l´espectre. No ens limitem als qui pensem que pensen com nosaltres. Contrastem punts de vista. No seguim qui més crida, sinó qui millor argumenta. Elaborem la nostra propia información i només així podrem anar anant amb una certa seguretat. Però sempre amb peus de plom, clar!

Toni Mestre (Diumenge 05.02.06)

Aquell 14 d´Abril.

Aquell 14 d´Abril ma mare, que tenia 14 anys, havia acompanyat els seus pares a Alacant. El meu avi Joaquim, que era ferroviari del tren de la Marina, patia de còlics nefrítics, estaba de baixa i acudia de tant en tant a la capital a veure el metge. Havien eixit de bon matí de l´Alfàs del Pi, on vivien. Ma mare era la major de cinc germans i si aquell dia acompanyava els pares era perquè el seu germà petit, l´oncle Miquel, tenia només cinc mesos i encara mamava. L´àvia Carme havia d´acompanyar el marit i al mateix temps havia de carrejar amb la criatura. Ma mare li havia de servir de descans. Vàrem fer la visita, l´àvia va aprofitar per fer algunes compres, i se n´anaren a dinar a ca la tia Maria Pepa, la germana de l´avi, que vivía al barri de sant Blai. Ma mare no recorda de què es va parlar a taula, però es normal que la conversa rodara al voltant de les eleccions d´aquells dies i dels seus resultats. La familia de l´avi, els dos germans i les tres germanes, orfes de pare i mare des de ben xiquets, estaba molt unida i era tota ugetista i republicana.

Després de la sobretaula es va fer hora d´anar a buscar el tren que els retornaría a casa. S´acomiadaren i en eixir al carrer van veure que alguna cosa nova s´esdevenia. El ritme normal de la ciutat s´havia alterat. L agent omplia els carrers i baixava agombolada cap a la Rambla. Ràpidament es van assabentar de la novetat: s´havia proclamat la República. L´avi es va emocionar. Va abraçar l´avia i va besar càlidament la seua filla major i el seu fill menut. La gentada, amb banderes, mocadors i cintes amb els colors de la nova bandera, creixia i creixia. En arribar a la Rambla la multitud era tan espessa qu epensaven que no podría crear a l´altra banda i arribar a l´estació de la Marina, situada davant de la platja del Postiguet. Tothom cantava i cridava visques a la República. Els balcons, plens a vessar, s´engalanaven amb banderes i cobrellits. Colles de fadrines, somriures Nous per a una nova etapa, enllaçades per la cintura avançaven entre la gent amb les cabelleres cenyides per cintes tricolors. en arribar a l´estació la multitud havia minvat però no l´entusiasme i l´alegria. El tren portava ja la nova bandera i durant tot el trajecte la màquina feia sonar el seu xiulet contestant els crits i els vítols de pobletans, mariners i camperols que l´aclamaven.

Tots sabem com van acabar aquell esclat d´il.lusió, aquella set de justicia, aquell anhel de progrés que va suposar l´arribada de la II República. Ma mare recorda clarament els tres anys de guerra. Els bombardeigs quotidians sobre Alacant, la matança del que va tocar de ple el Mercat Central. Aleshores ja festejava amb el meu pare, que mobilitzat, feia de xofer de la Comandancia de la zona, instal.lada al xalet “Mar i cel”, a la partida de Cap Negret d´Altea, on Carmelina Sánchez-Cutillas situa gran part del seu llibre “Materia de Bretanya”. Cada matí portava el comandant a Alacant i en tornava a migdia. Ell li va contar com corria la sang Rambla avall, la gran quantitat de morts i ferits causats per les bombes feixistes entre la gent que hi mercadejava aquell matí nefast, Recorda també amb aires de tragedia les situacions que varen viure els refugiats republicans dels últims diez de març de 1939 al port d´Alacant. Recorda tot això, recorda moltes més coses, i no entén com, a hores d´ara, des de fa uns anys sobretot, la població d´Alacant ha oblidat tant i tant de pressa i vota com vota. Jo tampoc no ho entenc. I quant em conta totes aquestes coses amb els ulls humits haig de baixar el cap perquè no veja al fons de les meues nines un toll de vergonya aliena. Però avui volia recordar nomes aquell 14 d´abril…

Toni Mestre.

Les Tórtores.

Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003

Primavera.

De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les  branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.

                                             I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.

                                            És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!

                                         

                                                                        Toni Mestre

Una democracia amb aluminosi.

Açò trontolla! Açò no s´aguanta! Açò cau! De fet “açò” mai no ha estat un edifici sòlid. Es va bastir en quatre dies, amb materials de segona mà i de dubtosa consistencia. Això sí, la inauguració va ser magnífica. Magestàtica, Banderetes de les de sempre, discursos aparentment Nous que amagaven el vell, cares antigues i algunes inèdites, però amb els mateixos collars de tota la vida…i un públic, el poble en dèiem, entusiasmat i ingenu, que no feia ni quatre dies rebia amb les mateixes demostracions delirants les visites del dictador que el va envilir durant quaranta anys. Era la tan alabada “transición española”. Alabada sobre tot pels qui n´han viscut a cos de rei els ultims anys o per personatges tan tristos i tan sinistres com el “nostre” don Emilio.

“Aquellos polvos, trajeron estos lodos”, diuen els castellans. Els valencians diem: “Ahir rialles, avui ploralles”. Ve a ser el mateix. Les dues parèmies ens venen com anell al dit per tal d´analitzar la situació política actual. Els “polvos” o les rialles de la concorxa entre franquistes vergonyats i demòcrates vergonyosos, es concretaren en la impresentable Constitució que patim, hereva de la divisa imperial “Una, grande y libre” del nacionalisme espanyol, i han esdevingut “lodos” i ploralles molt més prompte del que els interessats s´hi pensaven. L´escàndol original que molts hem estat denunciant des de els primers moments, i que ens ha costat ser perseguits, calumniats, vetats i marginats, ha esclatat finalment aquests dies. Els ha esclatat als nassos als que es diuen, una manera de mentir com un altra, socialistes. Als qui governen l´Estat Central i als qui pul.lulen pel País Valencia, com es diu popularment, fent la mà.

El soterrament de la “ruptura” amb la dictadura i l´alegre substitució per la “transició”, la rima és un subratllat sarcàstic, va empudegar des de l´origen el naixement de la Democracia. Després de tants anys d´horror i mala vida sota el pont del franquisme, es va bastir un edifici, llampant i ple de coloraines modernes, que tenia els fonaments i l´estructura afectats d´aluminosi. Algú, alguns, ens havien fet trampa. Ara s´ha vist: ens han fet marro. Clar i ras: ens han estafat. D´una barraca infecta hem passat al pis amb goteres, clivells i esquerdes que amenaça amb matar-nos qualsevol nit, si no ix el sol.

I sembla que la predicció del temps assenyala oratge per a molts dies. Anys. “Han fet malbé les ànimes”, com escrigué el princep di Lampedusa en les pàgines d´”El Guepard”, on descarnà fins a l´os les sevícies i les corruptel.les d´un altra transició itificada, la de la reunificació d´Itàlia. Si aquella farsa portà la Màfia, Mussolini i l´actual desgavell que capitaneja Berlusconi, no sé que ens durà a la pell de toro l´estafa de la nostra transició i la falsa Democracia que, els autoanomenats socialistes sobre tot, ens obliguen a consumir. Encara que els seus fonaments trontollen, la cas estiga plena de merda-merda i el seu nivell haja arribat a l´altura del ventilador.

Toni Mestre. Maig 1994.

Ramassar.

Comentava l’altre dia amb ma mare el robatori que una amiga meua havia patit a sa casa situada en un barri d’adosats de Picanya,on aquesta mena d’actes delictius, com per tot arreu, sovintegen cada dia més. Segons sembla li varen entrar de nit, quan dormia i sense forçar la porta. Amb un esprai dormiren els dos gossos i s’arribaren fins la seu cambra. Amb el mateix esprai s’asseguraren que tampoc ella els destorbaria. Escorcollaren calaixos i armaris. S’emportaren algunes joies i molta roba. Al segon pis dormia la seua filla jove, però els lladres no hi varen pujar. Encara com!

                                Ma mare, que encara ix sola al carrer, m’escoltava amb la natural preocupació. Amb els temps que corren una persona de 85 anys viu sempre, dins i fora de casa, amb l’ai al cor. Em demanava detalls i de tant en tant afegia comentaris sobre el cas. Em féu l’efecte que li preocupava més la pèrdua de la roba que no la de les joies. En un determinat moment va fer: “Veges, obrir-li els armaris i ramassar-li-ho tot!”. “Ramassar”. Era la primera vegada que sentia viva aquesta paraula, germana del francés “ramasser: arreplegar del terra”. Com tinc per costum em vaig abocar al “Diccionari Català-Valencià-Balear” i heus ací què em vaig trobar: “Agranar o netejar amb el ramàs. Arreplegar, emportar-se les coses arreu”. I la donava viva als dialectes occidental, oriental, rossellonés i mallorquí”. Del País Valencià, res de res. Ma mare és nascuda a Benidorm i criada a l’Alfàs del Pi i Altea. Al “Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans només hi ha només la primera definició: “Arreplegar (coses escampades)  amb un ramàs o amb una altra eina adequada”, definició que copia quasi literalment el “Diccionari Valencià” d’Edicions Bromera. Explique tot açò, un dia com avui, dia de la Nit de Sant Joan, perquè, una vegada més, en la boca dels nostres vells trobe viva, més que a molts diccionaris, la unitat de la nostra llengua. Bones fogueres!

                                                                          Toni Mestre

Toni Mestre. 1942-2006.

Vull contar-vos una història, una història que ve de temps de foscor, de temps d´ombres, de silencis antics i llargs, de temps negre, sotmès per una societat dominant a l´estat De gent que sorgí d´eixe silenci, de cendres encara calentes, que mogudes per eixa gent, pel seu alè, per la seua motivació, feren reviscolar les il·lusions, les esperances, els somnis d´aquesta societat, la nostra, tant de temps morta, adormida. En eixe temps, que vosaltres no coneguéreu, hi hagué lluita, hi hagué gent amb esperança, gent que amb el seu treball diari a poc a poc i dia a dia emprengueren el camí cap a la claror, cap a un món on la nostra llengua, les nostres arrels, les nostres tradicions foren conegudes, respectades i difoses per tota la societat.

Entre eixa gent hi hagueren persones que actuaren com a  referents, com a guies cap a la llum; d´entre ells, un periodista, que aconseguí amb el seu compromís ètic, el seu periodisme i el seu amor a aquest poble tant menyspreat al llarg de l’historia, vertebrar un país que encara estava sotmès a les tenebres. Aquest periodista va ser Toni Mestre (València 1942-2005). Toni, amb el seu company de tota la vida, Frederic Martí, dirigien una llibreria emblemàtica per a la societat cultural de l´època anomenada Ausiàs March, patint atacs de feixistes fanàtics que atemptaren contra la llibreria diverses vegades, manifestant d´aquesta manera que, responien amb la violència, a qualsevol corrent d’opinió contrària al seu sistema.

En aquell temps, va rebre la iniciativa per part d´Amadeu Fabregat de col·laborar a un programa de ràdio fent la substitució de Joan Monleón amb Rosa Balaguer. Va tindre tan bona acollida, que amb el temps, es va convertir en un magazín de de quatre hores. Es convertí en tot un referent, fent-se molt popular no sols al País Valencià sinó a tots els Països Catalans on s´escoltava el programa amb tota normalitat (de fet va rebre al final de la seua vida el Premi Nacional de Radiodifusió de mans de la Generalitat Catalana).

Eixe equip, encapçalat per Toni Mestre varen aconseguir fer país, vertebrar tota una societat famolenca de saber, de coneixement, de tradicions, de música, de llibres, de ganes d´aprendre on, amb la seua perfecta dicció d´origen Alteà, corregia el valencià vulgar, col·loquial, dignificant-lo a més a més mantenint eixe compromís de recuperació, defensa i dignificació del poble que el va acompanyar tota la seua vida. Va ser una època on es va tindre la sort de comptar amb entrevistes als grans autors tant de la cançó com els ideològics d´aquest país. Tots varen passar pel seu programa. Molt amic de tots per la seua relació amb la llibreria i després a la ràdio. El seu programa esdevingué tot un èxit donat que amb les seues companyes Rosa Balaguer, Xelo Asensi i Maria Josep Poquet varen portar aires novençans i de frescor a les ones; parlant amb normalitat, de forma oberta, plana, amigable i franca, contagiant el seu amor pel País expressat de totes les maneres possibles i amb molt d´humor en aquest magazín. Varen ser capdavanters sent un programa d´entreteniment i divulgació complint una tasca primordial en aquell moment: difondre la nostra cultura per tot el País.

Amb aquest èxit del seu programa a la ràdio, si el nostre País o millor dit els nostres dirigents foren “normals”, li haguera catapultat a la televisió o a Ràdio Nou al seu temps, donat que a més a més de tindre una bona veu tenia una imatge per a transmetre amb força eixes notícies o entrevistes. Però al nostre país, hi ha gent que no et deixa tindre llibertat d´expressió, ni ideològica, que prefereix rodejar-se de llepaculs, ofenedors, de gent que passa la mà per l´esquena, sense opinió, sense escrúpols per a limitar i posar censura lingüística; gent que pensa que les seues idees són les que han de perdurar, que el poble no ha de pensar, que això potser siga una malaltia dolenta que portaría a la societat a una revolució, i és clar que ells, asseguts a les seues cadires, no ho poden permetre.

Eixos directius de l´emissora posats a dit, i rebent ordres dels amos polítics, a la llarga el varen fer callar, però varen fer callar a tot un país. El censuraven, l´esbroncaven contínuament i el marginaven per la seua condició, segons ells de “catalanista” soles per defendre i tindre compromís per la seua cultura pròpia no ja la valencianista, folklorista i populista en la seua accepció més rància defensada pel règim oficial.

Eixe règim polític que el marginà primer va vindre disfressat d´una pàtina demòcrata i socialista de la mà de Joan Lerma i després amb l´entrada de la pesta blava promoguda per Eduardo Zaplana, però són els mateixos; el mateix llop que mostra els seus ullals quan algú amb idees, amb capacitat de qüestionar l´ordre establert se’ls enfronta.

Toni Mestre, precursor d’un programa modern, obert, defensor de la llengua, de les tradicions, amant del seu país i del seu poble, capdavanter dels drets LGTBi, no va ser premiat ni homenatjat com cal, en aquell moment no, va ser defenestrat a llegir cinc miserables minuts els parts horaris en castellà.

Però a ell això no el va abatre, va continuar escrivint articles en valencià al “Levante”, “El Temps”, “Saó” i sent difusor d´eixa cultura que tant estimava, d´eixa ciutat València, que tant volia; posant la seua xicoteta llavor per a difondre i promoure les nostres arrels.

Per això crec que el millor homenatge que podem fer-li a ell i a gent com ell, es com diu la cançó  “anar endavant sense perdre el pas. Cal regar la terra amb la suor del dur treball i Cal que neixin flors a cada instant.” Sent eixes flors les que ens donaran els fruits per a la construcció de la societat futura que volem.

Article fet per a la falla Arrancapins.2019

Pere Beneyto.

%d bloggers like this: