Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'país valencià'

Tag Archives: país valencià

Assaigs Joan Fuster. Fragments

“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”

   “El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.

LAVANGUARDIA_G_3598679-k8tC--656x470@LaVanguardia-Web

Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)

   I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.

   És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.

   Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.

   I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)

   Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)

   En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.

   El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)

NOTES:

1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.

2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.

3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.

4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.

Toni Mestre.

Foto de La Vanguardia.

Una altra ciutat.

   Quan hi vaig nàixer la meua ciutat era com era, producte de la història. De la classe social que n’ha remenat sempre les cireres, vull dir. Quan vaig nàixer, acabava de perdre una guerra i arrossegava una trista postguerra. Hi havia por i misèria. Naturalment jo no en sabia res. Senzillament vaig obrir els ulls i vaig començar a viure, a viure-la. Al cap de seixanta anys l’’he vista créixer i fer-se ampla de barris, però estreta d’ambicions nacionals. L’he vista canibalitzar el seu solar antic i devorar l’horta que l’envoltava sense més desig, en els (i)responsables, que el de fer diners. Sense empatx han balafiat la memòria, l’heretat patrimoni, i només deixaran als futurs habitants els fruits de l’avarícia.

   Quan tenia vint anys  va començar una etapa de desenrotllament que va ser el principi de la fi. La situació política impedia qualsevol alternativa. La planificació urbana es va fer al gust dels delinqüents que manaven, i dels que s’hi amagaven al darrere. De la dreta franquista. La majoria dels barris alçats d’aquells anys cauen desfets d’aluminosi. Una malaltia que no només afecta les cases  sinó també els seus habitants. La manca d’espais verds, de dotacions socials i de serveis públics han marcat generacions de ciutadans. Es va crear una ciutat hostil que hostatja una societat malalta.

   I la cosa continua. Amb la darrera etapa de vaques grosses la ciutat ha seguit la seua expansió. “Més alt, més estret, més compacte” es el lema d’aquesta cursa folla que torna a dirigir la dreta de sempre, ara democràtica, elegida amb majoria absoluta. Fa feredat passejar-se pels nous espais. A mitjan fer ja són horribles. Asfixiants. Quan han acabat de matar la història han començat  a matar l’aire. Aquests dies de botorn la cosa s’ha fet d’allò més evident. Amb gran dolor de cor, cal reconéixer que “una altra ciutat… ja no és possible”. Ens han  furtat el passat i ens han deixat sense futur.

Toni Mestre. 2003

Carta “Llibertat violada a Quart de Poblet” 1977

Tal vegada ens pesem que aquesta denuncia per part d´un oient feta a l´any 1.977 no té res a vore amb nosaltres, malauradament ens equivoquem, continuament veiem atacs a la nostra llibertat d´expressió, rebent amenaces de tot tipus per gosar de dir el que hom pensa de forma pacífica. Vos deixe ací la carta i penseu si veritablement estem a l´any 1.977 o al 2.018. Esgarrifa i molt la situació viscuda.

Carta1

carta 2

Cristiano

Fa pocs dies uns valencians, tots els valencians, hem tornat a escoltar, en boca d’una mengana o fulana castellana o castellanitzada, tant s’hi val, allò tan ranci i tan antidemocràtic d”hábleme en cristiano”. I en van… Però ni ells s’esmenen ni nosaltres escarmentem. No s’esmenen perquè la Llei, amb majúscula, des de la Constitucióen avall, l’han feta i la interpreten sempre ells. I no escarmentem perquè, molls i folls encara, seguim votant majoritàriament opcions polítiques que al capdavall són també d’ells. I així ens va la fira.

Però ara i ací volia recrearme no en el delictiu fet de l’Alcúdia sinó en això de “cristiano”. Què estan dient els castellans o castellanitzats quan diuen “hábleme en cristiano”? Estan dient-nos, clar i ras, que són racistes. Perquè aqueixa expressió la utilitzaven contra els seus moros i jueus, races inferiors, estrangeres, mentre ells, “castellanos viejos o cristianos”, eren els superiors, els “nacionales”. I la llengua n’era la bandera. Racisme doncs amb tota la càrrega d’odi, menyspreu i hostilitat que això comporta. I quan ja no els van quedar jueus i moros que cremar o expulsar la van emprendre amb els habitants de les altres nacions de la península que van ocupar a força de baionetes, entre d’altres la nostra. “¡Habla en cristiano! no ho dirà mai un català, un basc o un gallec. Només ho dirà un castellà o un castellanitzat. I no ho dirà mai a Euskadi, ho diu ací a la “región levantina”.

Perquè? Per allò de molls i folls. I també perquè, només ací, l’Església Catòlica, i totes les esglésies cristianes darrere del seu pèsim exemple, quasi trenta-vuit anys després del Concili Vaticà II que autoritzà les llengües vernacles utilitza de manera escandalosa només el castellà per ordre dels últims quatre arquebisbes “okupes” que hem patit. Que ho facen un dia l’any, com el 9 d’octubre, no vol dir res. Al País Valencià “cristiano” és només “el español”. O no?

Toni Mestre.

Carmelina Sànchez-Cutillas: Una aproximació personal.

Senyores i senyors, amigues i amics: ha estat per a mi un plaer acceptar la invitació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, àmbit territorial del País Valencià, per tal de dir unes paraules en l’acte de lliurament dels Premis de la crítica dels escriptors valencians, enhorabona a tots els premiats d’enguany. Catorzena convocatòria d’una nit de premis en la qual s’homenatja també una personalitat de les nostres lletres, honor que han merescut entre d’altres Vicent Ventura, Enric Valor, Maria Beneyto, Raimon, Joan Climent, Bernat Capó i Alfred Giner Sorolla. Enguany l’homenatge, i l’escultura d’Empar Fossati, són per a l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez de qui us oferiré a continuació una aproximació personal.

Cal dir que Carmelina i jo, cas de ser ciutadans d’un país normal, per exemple, castellans o aragonesos, no ens hauríem conegut o relacionat mai. Per la diferència d’edat i, sobre tot, de classe social. Carmelina i jo ens coneixem perquè som valencians. I allò que ens uneix és d’una banda, la llengua, i d’altra, Altea. Perquè la llengua, vull dir la llengua literària, era, mijançats els seixantes, al País Valencià, un corralet. Un corralet els animalets del qual començaven a saltar la tanca, però un corralet. Dues o tres dotzenes de persones, molts més homes que dones, i para de comptar.

Però aquell era un moment incipient. Els supervivents d’abans de 1939 i els que havien nascut literàriament després de la guerra, cas de Carmelina, començaven a eixir de la catacumba a que els havia abocat la desfeta i enceteven el camí de la “normalitat” entrecometes. L’any 1962 va aparéixer Edicions 62 i el primer llibre de la seua col.lecció més popular, “Llibres a l’abast”, va ser precisament “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. Una data i un llibre que marquen un abans i un després en la història del nostre poble, tant, que donen pas i nom a una generació que crec que podem anomenar amb tota justícia la de “Nosaltres els valencians”, la primera que es plantejava el fet no només d’escriure, sinó de viure i créixer nacionalment, d’una altra manera.

Jo, que vaig fer vint anys el 1962, unes setmanes després del dia que va morir Marilyn, en forme part, d’aquella llavors nova generació. Erem joves, i ingenus, i apassionats, com cal que siga sempre la joventut. I a primeries de 1966, en companyia de Frederic Martí que hi posava l’experiència vàrem obrir la Llibreria “Ausiàs March” al nº 11 del carrer de l’ambaixador Vich de València. Una de les primeres llibreries nacionalistes de la ciutat i que molt prompte es va convertir en lloc d’encontre, tertúlia i debat on la nova generació universitària, encara funcionaven el vell Estudi General del carrer de la Nau les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres, es trobava amb les anteriors. Ens visitava cada setmana Fuster, quan acabava la seua tertúlia ciutadana, i hi passaven de tant en tant Sanchis Guarner, Josep Maria de Casacuberta, l’editor de Barcino, quan baixava a València, gent de la Cançó, membres de les joventut d’aquell “Lo Rat Penat” d’aleshores, molts estudiants i gent nacionalista i d’esquerres.

Frederic Martí era nebot de Beatriu Civera, casada amb un oncle seu, i va ser precisament aquesta escriptora, ja desapareguda, qui un dia ens va enviar, perquè n’era amiga, Carmelina Sánchez-Cutillas a la llibreria. Recorde una dona rossa, de mitjana edat, una mica distant, que parlava un valencià aprés més als llibres que al carrer o a casa. Una presentació doncs de circumstàncies, com tantes altres, que no hauria donat més de si si no hagués estat que, parlant parlant va eixir a la conversa la seua vinculació a Altea. Paraula màgica! La fredor es va esvaïr de sobte i va ser substituïda per la cordialitat i l’interés. Perquè malgrat que Carmelina va nàixer a Madrid i jo a la ciutat de València, Altea és, i serà sempre, el nostre poble. Diuen que tothom és d’on fa el batxillerat, és possible, però tant Carmelina com jo som del lloc on hem passat les vacances de la nostra infància: Altea. I concretament de la partida de Cap Negret.

Dels primers intercanvis de noms, llocs i records vaig passar a mostrar-li un llibre sobre Altea que veníem molt bé i que es deia “Folklore valencià. Coses de la meua terra”, edició de 1947. Un llibre que jo havia descobert a la Llibreria Maraguat, on n’hi havia encara una resta d’edició. Hi compràvem els exemplars de deu en deu i després els veníem, al preu de vint anys abans, als nostres clients que se’ls emportaven encantats. L’autor del llibre és . I la sorpresa va vindre quan Carmelina em va dir: “Era el meu avi”. A partir d’aquell moment frequentà habitualment “Ausiàs March” i ens vam fer amics. Amics de llibreria.

Perque Carmelina pertanyìa al món burgés valencià i vivia normalment en esferes diferents i distants de les que vivíem els universitaris i nacionalistes del cercle d’”Ausiàs March”.
De fet feia la impressió, quan venia, que venia d’amagat. Amb un toc quasi de clandestinitat. En teníem la sensació, Frederic i jo, que per a ella venir a la llibreria era com una baixada als inferns. O una pujada als cels, ves a saber. El seu món de relació habitual era castellanitzat, de dretes sinó franquista i elitista. Ben diferent del nostre catalanista, d’esquerres i popular, en el sentit genuí de la paraula, clar.
Era evident que en el seu món social s’ofegava, s’avorria, es marcia i que en el nostre s’informava, s’estimulava, revivia. A poc a poc va anar portant-nos els fills: El major vingué poc, però Carmelina, que havia estat regina dels Jocs Florals uns anys abans, es va fer també clienta; i després ho foren els més menuts Maria Luisa, coneguda locutora de TVE-Aitana, i Luís que anys a venir seria també escriptor.

Perquè Carmelina, al contrari de moltes dones de la seua classe social, llegia… i escrivia. Començà escrivint, en castellà, algun treball d’investigació històrica que “Lo Rat Penat” li va premiar el 1957. Però també escrivia poesia! I en català! Una poesia força interessant que, misèria del país, va haver de publicar-se ella mateixa. Dona, valenciana i rica eren unes cartes de presentació ben poc reconegudes llavors. Així, l’any 1964, va publicar, fixeu-vos bé en el títol, el poemari “Un món rebel”, finalista del Premi “València” que atorgava la Diputació. Ens en portà alguns exemplars que nosaltres veníem a la llibreria. És un llibre prologat per Almela i Vives i que ella va encapçalar amb una cita del trobador Ramon Vidal de Besalú que és tota una declaració de principis lingüístics i nacionals. El 1967 un altre llibre d’investigació d’arxiu: “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València”, publicat a Barcelona.

I en 1969 trau un segon llibre de poemes, encara més íntim, més agosarat, que titulà “Conjugació en primera persona”, prologat per Vicent Andrés Estellés, que dedicà “A mon avi, el d’Altea, tan llunyà en el temps… tan presenten la meua memòria”. Avi de qui poc després escriuria una excel.lent biografia: “Francisco Martínez i Martínez i Martínez: un humanista alteano”, publicada a Alacant. L’avi erudit i valencianista de qui durant anys va anar comprant, refent i reconstruint la biblioteca, magnífica biblioteca, dispersada per raons d’herència i de vegades malvenuda per hereus poc delicats.

Els poemes, tan íntims, tan intensos, tan profunds d’aquest llibre li costaren algun disgust familiar, per part de sa mare concretament, que, dona d’un món “de fingiments i teles” que diria l’Estellés, s’escandalitzà de veure com la seua filla escrivia, i publicava, coses com:

“Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix”.

I jo em pregunte ara: perquè aquests dos poemaris no s’han reeditat mai? Què esperen les editorials valencianes per a incorporar aquestes dues obres a les seues col.leccions de poesia? Més d’un, i més d’una, s’emportarien un gran i emocionant sorpresa. Repararíen una injustícia històrica. I oferirien un regal valuós a les noves generacions.

Però tot arriba, fins l’èxit, en aquest món si es persevera i Carmelina era una gran treballadora. L’any 1975 guanya el premi “Andròmina” de narrativa dels Octubre amb un dels llibres més intensos i més llegits de la literatura valenciana contemporània en català: “Matèria de Bretanya”, que porta des de llavors un grapat d’edicions, prova fefaent del seu interés i de la seua categoria, on arreplega els seus records d’infantesa, de les vacances d’estiu a Altea, a casa de l’avi, “Maricel” de nom, situada a la partida de Cap Negret i al mateix poble on la família tenia una altra casa al capdamunt de tot de la vila.

Jo, que sóc uns quinze anys més jove que l’autora, encara vaig coneíxer viu i intacte el món que ella retrata i ha salvat per a sempre de l’oblit, ja que no del pas dels anys i la desídia que està a punt d’acabar amb aquell “Maricel” de Cap Negret. Però del valor del llibre donen fe, com he dit, els milers de lectors de totes les condicions, edats i procedències que des de 1975 el tenen per una de les seues lectures de referència.

No puc allargar-me més, però no vull oblidar un altre llibre de prosa poètica, aquest sí ja editat per una editorial, 3 i 4 de València, dins de la seua col.lecció de poesia el 1976: “Els jeroglífics i la pedra de Rosetta”, obra madura, que com diu el pròleg és “producte depùrat i administrat de moltes lectures i de molts pensaments suggerits per elles”. I després d’aquest esclat d’èxits i de reconeixements, un silenci progressiu que es farà pràcticament definitiu després de 1980, any de l’aparició del poemari “Llibre d’amic i amada”. Potser les obligacions familiars la portaren a un actitud envers la literatura que no comprenem però respectem i l’apartaren de la creació. I ens privaren de noves “matèries de Bretanya” on, potser, ens hauria regalat el retrat del seu món burgés, tancat, controlat del qual ella eixia de vegades per la porta falsa per a baixar al món viu, obert i estimulant on hi havia llocs com aquella llibreria “Ausiàs March”.

I acabe ja, sí, de veritat. Però vull fer-ho llegint l’amable dedicatòria que l’escriptora valenciana avui homenatjada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià va escriure en el meu exemplar d”Els geroglífics”. Diu: “Al meu vell-jove, era 1976!, amic Toni, amb qui em dispute l’amor a Altea. Amb l’afecte de… Carmelina”. Amb el mateix afecte, Carmelina, i encara disputant-me amb tu l’amor a Altea, a la llengua i al País, he participat en aquest acte de merescut homenatge. Enhorabona, amiga meua, amiga nostra, i per molts anys!

Toni Mestre. 4 de juny de 2004.

El jardí botànic de València

Si bé el primer Jardí Botànic que s’instal·là a València data de 1567, i durant els anys del Barroc i de la il·lustració els catedràtics d’Herbes i Simples aconseguiren diversos jardins per a explicar les seues classes, no va ser sinó a primers del segle XIX que la Universitat de València, I’any 1802, va crear l’actual Jardí a I’antic Hort de Tramoyeres, situat al carrer de Quart de Fora, vora el convent de sant Sebastià. El primer director fou Vicenç Lorente, catedràtic d’Herbes de la Facultat de Medicina, qui l’organitzà segons el sistema de Linné i va establir relacions amb altres jardins similars, sobretot amb el de Madrid.

El Jardí Botànic de València va viure des de la fundació una etapa de gran activitat científica interrompuda per la primera invasió de les tropes napoleòniques, el 1808, durant la qual el seu director, que havia participat en la defensa de les instal·lacions, va ser empresonat i condemnat a mort, de la que se salvà gràcies a la mediació del botànic francés Léon Dufour. Com a conseqüència de la segona estada dels francesos, 1812-1813, el Jardí restà en un estat lamentable fins que el 1829 fou nomenat director José Pizcueta, el qual inicià un període d’intensa activitat científica, eixamplà la superficie del Jardí i va canviar la distribució de l’Escola Botànica. S’hi va construir un hivernacle de fusta, un gran umbracle, estufes d’aclimatació i un hivernacle de ferro i vidre, conservat actualmente, que va constituir un capítol inportant no només per la historia del Jardí Botànic, sinó també per a la de l’arquitectura del ferro i el desenvolupament de Nous materials constructius a l’estat espanyol. En aquells anys es van arribar a conrear al Jardí més de 6.000 espècies diferents, a mès d’instal·lar-s’hi un herbari.

L’any 1843, durant el regnat d’Isabel II, es va crear la Facultat de Ciències i el Jardì Botánic passà a dependre’n, per la qual cosa els catedràtics de botànica deixaren de ser metges de professió. Mort Pizcueta el 1867, va ser substituït per Rafael Cisneros, qui va millorar les instal·lacions i va començar la publicació del catàleg anual -per a bescanvi amb altres jardins semblants- que encara avui es publica. El 1876, va agafar la dirección José Arévalo Baca, qui va ser-hi al front durant dotze anys, fins que va ser reeplaçat per Eduard Boscà Casesnoves. La segona meitat del segle XIX va veure l’augment de les activitats relacionades amb l’Escola de Botànica, així com el caràcter pràctic i experimental de les plantacions com a resposta a l’impuls que pren l’agricultura valenciana en aquests anys amb la introducció de Nous conreus, aclimatació d’espècies, etc. La importancia del Jardí Botànic exigí el seu eixamplament fins arribar a l’extensió actual. Va ser aleshores quan s’hi van construir diverses estufes i l’hivernacle anomenat “de la bassa”. D’aquest momentés l’umbracle projectat en temps d’Arévalo Baca, darrera construcció del Jardí.

L’any 1913, és nomenat director Francesc Beltran Bigorra, gran entusiasta de la botànica, qui no obstant això va trovar-se amb unes circunstàncies històriques, com la guerra civil de 1936-39, que limitaren l’impuls que calia donar tant al Jardí Botànic com a les cències naturals a València. Mès tard, a l’octubre de 1957, es va produir la trágica riuada del Túria que va assolar al ciutat de València i quasi va destruir el mateix Jardí Botànic, del qual es van perdre l’herbari, reculls de plantes, arxius històrics, etc. Malgrat tot, Beltran va aconseguir d’augmentar notablement les col·leccions i establí nombroses relacions arreu del món. A ell es deu el primer sistema de documentació de les plantes del Jardí. Ignasi Docavo se’n va fer càrrec l’any 1961 i es trobà que només edificacions. És ara quan es refan la biblioteca, els planters, els laboratoris; es restaura l’estructura de l’unbracle, s’instal·la un aquari i un aviari i s’aconsegueix, en general, de dotar el Jardí amb una infrastructura mínima que en el permet el funcionament. De tota manera aquesta és una época de dacedència que no finalitza fins al nomenament de Manuel Costa l’any 1987, el qual enceta un programa de restauració i dinamització actualment en marxa. La restauració de les instal·lacions ha fet que el Jardí Botànic de València mostre avui una cara nova sense haver perdut res de la seua llarga historia. Si originàriament els jardins botànics apareixen a Europa con a centres per al conreu de plantes, destinades principalment a l’ús medicinal i amb fins docents i experimentals, actualment són en primer lloc una selecció i mostra, científica i rigorosa, de col·lecions de plantes que corresponen a espècies diferents, exhibides per les seues pròpies particularitats, i que comporten una visió de la diversitat vegetal tan ampla com siga possible. Al mateix temps són autèntics centres d’investigació que desenvolupen programes que aborden l’estudi de la flora i la vegetació al seu propi medi natural. Igualment treballen en la tasca de salva-guarda i conservació del patrimoni vegetal rar, amenaçat o en perill d’extinció.

Naturalment, el Jardí Botànic de la Universitat de València és per damunt de tot un centre d’educació que avui dia ha eixamplat el seu camp d’activitats educatives tradicionals: des del món universitari fins als nivells més elementals tot projectant-se sobre la societat en el seu sentit més ampli. La distribució  del Jardí. Ací es tendeix a mantenir les espècies més representatives dels principals grups botànics. Hi ha exposades aquelles que posseeixen un major valor didáctic.

Peró la visita no ha fet més que conmençar. Pel jardí hi ha diverses basses i fonts on són exposades diverses plantes aquàtiques, mentre al bell mig del Botànic, adossat a l’edifici de direcció, es trova l’Hivernacle tropical, la construcció més important del Jardí, una estructura de ferro que sosté 465 metres quadrats de vidriera construïda entre 1860-62. L’umbracle, obra de l’arquitecte Artur Mèlida, és un projecte de 1897 que ha estat objecte d’una restauració integral. Són importants les col·leccions de plantes suculentes i de palmàcies. I no hi ha dubte que un dels majors valors i el principal atractiu del Botànic és l’arbreda que s’estén per quasi tota la seva extensió. La familia de les fagàcies está molt ben representada i podem trovar excel·lents exemplars de Zelkova crenata, Gingko Biloba, Chorisia speciosa i Carya olivaeformis, aquest últim l’arbre més gran de tot el Jardí.

TONI MESTRE. Revista Catalònia Culture January 1995. Num 40-

“EL CABISCOL”, VERSADOR DE CAMPANAR

            Diuen alguns autors que el cant d’estil va néixer a l’Horta de València. Hi ha qui concreta més i diu que va ser a Campanar, un dels quartells en què la divideix, amb Russafa, Patraix i Benimaclet, Ascensio Duarte en el seu plànol l’any 1595. Campanar  era el que més concentració de molins fariners i alqueries tenia. El cant d’estil és, era, la manera que tenien els llauradors d’expressar els seus sentiments. Una estampa urbana, i falsa,  ens els presenta sempre de festa a la porta de l’alqueria o de la barraca, bevent , ballant i cantant. La realitat, com la dels esclaus negres americans, era ben diferent.

            El cant d’estil naixia espontani de la gola d’una gent que igual que domesticava la terra treballava la veu per fer-ne intrument armoniós amb què expressar el seu món interior. Si el cantador/a era important el versador no ho era menys. Per causes socioculturals, la majoria de lletres gravades dels  versadors antics no són genuines: es dediquen a glosar els tòpics burgesos valencians: la bellesa de la llauradora i la blanca barraca enmig d’una horta ideal que la ciutat contemplava de lluny. Aquell  espai sociocultural sostenible ha desaparegut ja sota l’especulació més salvatge.  Però aleshores encara habitat per un col.lectiu social homogeni.

            Un personatge singular d’aquell món va ser Francesc López Cones, conegut com “El Cabiscol”. Nascut a Campanar l’any 1883 era cadirer d’ocupació. Va ser gran versador i  va formar part dels  millors grups de cantadors de l’època, com ara Evaristo, Maravelles, El Carabina, el Xiquet de Pedralba, Conxa Tamarit i el ceguet de Marjalenes.  “El Cabiscol” tocava el guitarró i fou també cantador, però la mort el va sorprendre jove, el 1928, i no arribà a temps de deixar-nos cap gravació. Diuen que el que li mancava de veu ho suplia amb la saviesa dels seus versos, cosa per la qual era molt sol.licitat fins i tot a la mateixa ciutat, on sovint aquells grups eren cridats pels senyorets de la  burgesia  pet tal d’animar festes i cerimònies.

            Si alguna cosa  sorprén del Cabiscol, els quaderns manuscrits del qual he pogut consultar, ha estat la seua vessant més  sincera i desimbolta.  Aquells versos irreverents i càustics que dedicava a personatges coneguts del poble. Molts  romanen inèdits, alguns van encara de boca en boca en tertúlies de bar. Home  pla, segur del seu talent, es recorda que un dia, a la barberia de Carrasca, algú el va desafiar a fer una cobleta a cadascu dels presents. Acceptà la juguesca i la va guanyar. Li’n va fer una fins al gos. L’any 1921 el torero valencià Manolo Granero vingué a Campanar. Bevent a una taverna algú li va comentar al mestre que allí a prop vivia un cantador . El  “Cabiscol” entusiasmà el mestre dedicant versos a les bones vesprades de bous que havia oferit. El torero li va donar  cinc duros de l’època.

            El Cabiscol, va ser un home del poble, sorneguer i vitalista, que, quan s’expressava amb llibertat, retratava  la vida quotidiana de la seua classe social en els seus versos i cançons. Heus ací una mostra del seu enginy, tan de l’Horta, tan pròxim al primitiu esperit de les Falles.

Una nit plujosa i fosca,                            Esvarares i caigueres

anant a casa Barcelles, (1)                        i et vaig vore la milotxa,

entropessí en un cudol,                             animal pelut i negre

i em vaig fer la fava estelles.                    amb una cresta ben roja.

  1. “Ca Barcelles” era una taverna. Francesc Torres. Campanar 2002

“Cartes Meridionals”

FAVA I “CAPULLO”

 

 

                         És un plaer encetar aquesta correspondència que ens mantindrà sis mesos en contacte. Contacte, quin concepte tan rar! Vivim tancats en els nostres egoismes. I, nacionalment, empresonats en un provincianisme suicida. Molta autonomia, però en això de la recuperació d’un punt de vista  nacional, dels Països Catalans, anem arrere. I això passa perquè cada país va per la seua banda. Si tenim uns interessos comuns perquè no tenim una idea de poble més sòlida que ens els defense? Per què? Perquè vivim de cara a Madrid. Al poder. Ja sé que aquesta dependència sovint ens ve imposada. El poder és la força. I la força sempre és bruta. Però moltes vegades l’hàbit de mirar cap a ponent ens porta a situacions  sempre pernicioses i, moltes voltes, ridícules.

                         El títol d’aquesta columna l’he triat com exemple del que estic comentant. “Fava”, en les accepcions que m’interessen d’“extrem del membre viril” i “persona beneitona, aturada, que no se sap desfer de les dificultats”, és paraula d’ús vivíssim al País Valencià com arreplega el DCVB. Però pel que es veu no es diu a Barcelona. I la capital de Catalunya, provincianament obsessionada amb Madrid, no només futbolísticament, quan necessita el mot no mira cap a València, com seria natural. El pren del castellà, “capullo”, i es queda més ampla que llarga. Això sí: el catalanitza barroerament i diu “capullu”. Ho diu tothom perquè ho diuen els escriptors, o viceversa? Tant li fa. Mireu el “Diccionari de la Llegua Catalana” de la Fundació Enciclopèdia Catalana. “Fava” només és la “llavor o fruit de la favera” o la mateixa favera. De les accepcions corrents al País Valencià i a les Illes ni notícia. I “favada” en el sentit de “feta pròpia d’una persona fava, beneitota, vanament ostentosa o exagerada” tan popular entre valencians i illencs, el DLLC només diu que és “menjada de faves”. Desencontres com aquests en trobarem a cabassades. I així ens va la fira!

                        Cal un gir copernicà que acoste les tres capitals del nostre país en tots els aspectes, però especialment en el camp lingüístic, tan significatiu, o acabarem donant raons, la raó!, als tenaços secessionistes que Madrid alimenta i conrea des de sempre. No siguem faves! O volem acabar sent uns “capullus”?

 

Capgirament i Substitució

                           Fa 297 anys va començar al nostre país, al País Valencià, un procés de capgirament i substitució nacionals que encara no ha acabat, però està a punt de fer-ho. L’eliminació política violenta del Regne de València l’any 1707 i la reducció del vell territori foral a “provincia” de Castella en van ser el començament. S’encetava un llarg camí, de fet un calvari, en el qual el poble valencià, amb el vist i plau de les seues classes dominants, aleshores la noblesa i l’Església, ara les forces polítiques i socials que les han substituit, ha estat humiliat, venut, escarnit, torturat, exhibit en la picota, vexat, ridiculitzat, explotat, alienat, etc. amb la decidida intenció d’eliminar-lo, d’esborrar-lo del mapa. Un crim que s’ha intentat, i s’intenta, ocultar a base de desmemòria. La fi del procés és el genocidi total, amb la impossibilitat d’una futura ressurrecció. Fa quasibé tres segles i encara resistim! Som forts, però fins les roques més dures són vençudes pels embats entercs de l’oratge.

                   Després de 1707 se’ns va capgirar el món. De ser un poble mediterrani, obert i abocat a la mar que des de sempre passejàvem a través del “pont de la mar blava” (les illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i les escales de Llevant) ens vàrem veure obligats a mirar cap a Ponent, cap a la Castella usurpadora del vell  nom d’Hispania, per a ells “España”. Érem, i som, en mans del vell enemic secular, l’altre ho va ser França, amb qui només havíem tingut relacions hostils. Els nostres aliats de sempre a Europa havien estat Portugal, Anglaterra i l’Imperi dels Habsburg. Aquest capgirament político-cultural, nacional, inicià, com he dit, un obscé procés que aviat portarà a la substitució total del poble valencià històric, el nascut amb Jaume I, per un altre de nou, de nom  “levantino” o “comunitario”, format per ex-valencians ja castellanitzats del tot i per castellans no assimilats. A més d’altres forasters que no s’hauran pogut integrar en res que no siga la falsificació actual.

                  En tenim exemples ben concrets. Oriola, ara Orihuela, catalanoparlant fins al segle XVIII. Alacant, Alicante després de 1939 . Castelló de la Plana, Castellón després dels seixantes. Elx,  Elche ja des dels setantes. I la Ciutat de València, ara Valencia sense accent, antic cap i casal del Regne del seu nom, que està culminant el procés. El valencià, el nostre gloriós català medieval original, arribà al segle XX igual que va arribar el nostre poble:orfe, inerm, ruralitzat, cec, subordinat,  menyspreat, violat per un poder criminal. Ni nom ni bandera ni política. Com podien salvar-lo unes minories cultes i un mosaic de poblacions petites? En cent anys els habitants de les nostres grans capitals s’han desvalencianitzat definitivament. I aixó vol dir que no hi ha cap futur. O que vivim el lúcid present d’un futur ben cert: la substitució. Perquè en questions de país no actuar és retrocedir. I ja no ens queden ni temps ni espai. Només l’abisme de la desaparició. No? Un exemple: per a la majoria del nostres polítics, i dels habitants de “la Comunidad”, el 2007 és l’any de la copa de l”Amèrica”, no el tercer centenari dels fets d’Almansa. Seguim o no capgirats?

TONI MESTRE. 2004.

El Camp.

 

            El camp, nom que rebia fins fa poc la Natura, cada dia està més lluny. La societat valenciana cada dia és més urbanícola i fins i tot els habitants de poblets ben allunyats de les capitals ignoren coses que per als seus avis eren fonamentals. Ara ho confonen tot. Els arbres i les herbes són això, arbres i herbes, quan fins fa quatre dies, o quatre dècades, tothom distingia un llorer d’una olivera o el cascall del ravanell. Potser perquè aleshores hi havia, per exemple en el món de la medicina, una gran precarietat i calia conéixer bé l’ús terapèutic dels vegetals que ens envoltaven. O, degut a la manca d’aliments, el seu interés gastronòmic.

                Hem oblidat el camp, sí, però en conservem la nostàlgia. Els qui per edat l’hem vist encara pletòric de gent i de saviesa, perquè forma part de la nostra vida i de la nostra cultura. Els més joves, perquè la mateixa societat que ha allunyat  la Natura, quan no l’ha destruïda completament, ha comercialitzat la seua manca i ha inventat urbanitzacions, parcs naturals i altres galandaines que no són sinó la catifa davall de la qual s’amaga la merda. Però el que en les generacions de més de cinquanta anys és la necessitat de recuperar un membre amputat, en la gent més jove no és sinó una moda. Arriben al camp i, com que no l’entenen, s’avorreixen. La Natura no els diu res i necessiten animar-la, per exemple, amb música atabaladora o rallis destructius mentre generen tones de deixalles.

               Aquests dies de vacances ciutats i pobles tornen a buidar-se. La gent busca, pels motius abans esmentats, el camp, la Natura. I no els troba. Si de cas els venen, a preu d’or, les horroroses aglomeracions de Benidorm, Cullera o Peníscola. Només uns pocs savis trobaran, i respectaran, aquells indrets intactes on floreixen l’espí, el romer i les argelagues. On brolla alguna font incontaminada. On només se sent el cant  amorós dels ocells i la remor del vent primaveral entre les branques. Ah, el vell camp!

                                                                         Toni Mestre

                                                                 ( Diumenge 22.04.01)

%d bloggers like this: