El fenòmen cultural que generen autors, actors i públic durant una representació teatral és únic. I quan les coses van bé, extraordinari. Precisament aquests últims dies hem tingut a València tres espectacles excepcionals, vivificadors, que no m’he perdut. Els tres han atret un públic nombrós que omplí de gom a gom l’Espai Moma, el Teatre Principal i la Sala Rialto. Afortunadament, perque, al contrari del cinema, l’espectacle dramàtic sense gent resulta incomplet.

                                              A l’Espai Moma, gràcies Carles Alfaro per tant d’amor al país i al teatre, el “Don Giovanni” de Mozart. Un muntatge digníssim, on més enllà del drama barroc del burlador es resalta amb ironia la rebel.lió del llibertí divuitesc, molt ben resolt escènicament i cantat i interpretat deliciosament. Públic entés, edat jove-mitjana, bravos finals. Al Principal un muntatge digne de la sala: “La brisa de la vida” de l’anglés David Hare, de qui fa poc veiérem al Rialto, i en català, “Celobert”, amb uns extraordinaris Josep Mª Pou i Roser Camí. Aquesta és un obra per a dues grans actrius. I Lluís Pasqual, el director, les ha trobades: Núria Espert i Amparo Rivelles. Magnífiques les dues. Però jo em decante pel gran treball de l’Espert. Genial. Quina lectura del personatge, quins gestos, quins silencis, quina progressió dramàtica… Vaig tenir la sensació d’assistir a un acte de creació artística sublim. Públic de mitjana edat que omplia en teatre fins a les banderetes i va aplaudir tèbiament. Crec que l’obra els venia gran. O s’esperaven una altra cosa.

                                             I finalment, al Rialto, “El rey se muere”, de l’immens Ionesco, muntat pel Teatro de la Abadia de Madrid. Un text radiant i colpidor sobre la mort, bona proposta escènica, secundaris regulars i un protagonista d’enorme talla dramàtica: Francesc Orella (bravo!) a qui ja havíem aplaudit en “La caiguda” que ens va oferir Moma Teatre. Públic lliurat. Ah, teatre, quina bella paraula màgica!

Toni Mestre. 02.05.04