Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'paísvalencià'

Tag Archives: paísvalencià

De dalt a baix.

Vaig conèixer a Toni Mestre en la seua llibreria Ausiàs March i devinguerem bons amics. Toni compaginava la llibreria amb el programa De Dalt a Baix en Ràdio Peninsular. Tot acò passava en 1977, any del meu retorn definitiu de l´exili i de la primera edició del meu Passeig sentimental d´un exiliat valencià.

En aquells anys de la transició el equip que realitzava De Dalt a Baix els veia com freturosos mantenedors dels valors i tresors del poble valencià, al bresol de la nostra cultura i impulsors de la revivència de la nostra llengua e identitat com a poble major. Va devindre tan popular aquella emissió de ràdio que era un plaer passejar-se abans el dinar pels carrers dels pobles i sentir eixir de les cases les veus de Toni, Ferran i Rosa.

L´obra De Dalt a Baix fou inmensa. Va fer conèixer als millors dels nostres escriptors i poetes clàssics i de la Reinaxença; danses i cants de la terra; les comarques agrícoles i industrials; festes, tradicions, costums i història del nostre país. Gran va ser la seua aportació per a la conquesta de l´Estatut i defensa dels drets del poble valencià.

De Ràdio Peninsular, Toni i el seu De Dalt a Baix passaren a Radio Cadena amb un temps inferior i horari no molt adecuat, fins anar a parar a RNE, reduïnt de més en més l´emissió fins acabar “carregant-se” a Toni i la seua emissió tan valenciana.

Fron a tan gran injustícia, tots els amics valencians d´aquest gran valencià i de Dalt a Baix tenim que fer sentir la nostra veu, fer testimoni de la més enérgica protesta en la premsa i cartes al director de RNE. Demanem el retorn de Toni Mestre i De Dalt a Baix a la RNE.

VICENT ALCOVER CAMPOS (Levante Dimarts 18.07.89)

La represa.

S’acaba l’estiu, enguany tan atípic, i demà encetem una nova tardor amb l’habitual represa laboral, escolar, etc. De mi puc dir-vos que avui mateix, dia 22, a més, comence dècada. La sisena. Ara sí que veig ja les portes d’allò que diuen eufemísticament “la tercera edat” i és la velledat, “que en valencians mal prova” com digué Ausiàs March. Jo, de moment, em trobe igual que ahir i vaig fent la meua via.

Bé. Deixant de banda circumstàncies personals us diré que, amb la represa, la ciutat de València ha tornat al caos circulatori. És allò dels els embussos, els aparcaments abusius, la càrrega i descàrrega salvatge i l’envaïment sistemàtic del carril taxi-bus. Gràcies al nostre ajuntament, tan popular ell, el tema segueix “a la figa mandanga”. La capital del País Valencià mai no ha estat un exemple de gestió urbanistica honrada i responsable. Ben al contrari. La sòrdida avarícia de la classe dominant, tradicional detentadora del poder municipal, n’ha condicionat el traçat de tal manera que vivim sotmesos a la llei de la selva promotora. Després d’una tímida apertura, quan Pérez Casado, vàrem tornar a caure en mans, com ha dit algú, de “polítics sicaris dels grans constructors”.Sicaris que hem triat democràticament!.                                   

Gràcies a ells València és, sense por d’exagerar, “la terra dels embussoss, dels fums i dels carrerons”, on quasi totes les vies públiques, degut a seua estretor i a les dobles o triples fileres, han quedat reduïdes a un sol i lent carril només algunes vegades practicable. I no parle només dels barris anteriors al boom del cotxe privat, parle sobretot dels nous espais: l’horripilant nou barri de vora Beniferri o l’asfixiant que creix a l’avinguda de França, per exemple. Encara no estan acabats i ja fan por. D’ací a uns anys seran la imatge de l’horror urbà. Però alguns ja hauran fet el negoci i se’n fotran de València i dels qui hi vivim i viuran. Com han fet sempre. Al menys, i en sóc testimoni directe, des de fa seixanta anys. Ah, la represa!                                                                      

Toni Mestre (diumenge 22.09.02)

Me´n recorde perfectament.

Passat dimecres 12 d´Abril, de vesprada, vaig rebre una telefonada. Algú, el nom del qual no recorde, demanava la meua col.laboració per a participar en un programeta que fan a Canal 9 i que es diu, no sé si mai l´haureu mirat. “Te´n recordes?”. Ni el programa ni qui el presenta m´han interessat mai. De fet la majoria dels professionals i programes de la casa no m´agraden gens. és el cas que el tema que volien tractar amb el meu concurs i el d´algú més era la “Nova Cançó”. T´en recordes?. Haig de confessar que els colors em van pujar a la cara. De primeres no entenia ben bé què volien. Vaig entendre que demanaven la meua col.laboració per tal de localitzar alguns elements de la “Cançó” o documentació gràfica i sonora. Però no, m´aclariren rapidament, em volien a mi. No m´ho podia creure. Els qui m´han perseguit des de fa anys implacablement, els qui mai no donaren cap oportunitat als nostres grups i cantants, ahí està l´exemple d´Ovidi Montllor, se´n recordaven ara de mi per parlar de la Cancó, com d´una cosa passada i superada, que calia soterrar definitivament. “Te´n recordes?”.

La sufocació esdevingué indignació, però vaig aguantar. Què podia dir jo d´aquella Cançó que aparegué durant els seixantes i va assolir gran popularitat i protagonisme els setantes? Jo, vaig deixar caure, no havia cantat mai i havia tingut poc a veure en aquell moviment socio cultural. No va colar. “Si home”, va insistir la veu del meu interlocutor, “Tu tens molt a dir. Allò que feieu a “De dalt a baix”, la llista d´èxits “Quatre Barres” i tot això” Sabien! Se´n recordaven de tot! I tenien la santíssima barra de telefonar-me i intentar embolicar-me en el seu parany, en la seua teranyina petita i fastigosa. Havien pensat en mi amb tota la indignitat, o la inconsciència, de que són capaços. Ells! els de CANAL 9! Volien fer d´una etapa important de la meua vida, del bo i millor de la meua generació i del meu país, un numeret sentimental i hipòcrita col.locat entre la història d´un boxejador sonat i una cupletista pansida. (Després va ser entre el Platanito, el Duo Baccara i Katia Loritz!). Des de Canal 9, que menysprea cada dia la cultura, volien fer, d´un moviment cultural de primera magnitud des del punt de vista nacional, encara viu malgrat ells, una evocació necròfila. “Te´n recordes?” Era increïble!

Era, simplement, aqueixa caricatura de Televisió Valenciana que és Canal 9. Hauria pogut callar-me, dir-los que no podia anar i intentar oblidar l´afront. Però no em va donar la gana. Què guanyava callant? Jo no res, ells la possibilitat de seguir fent malifetes impunement. I ja està bé d´actuar impunement tant ells, els de Canal 9, com aquells que els han col.locat on són: la sucursal local del PSOE. El partit que va usurpar les reivindicacions nacionals del nostre poble per a traïr-les. Un partit “español” que ha destruit en pocs anys les il.lusions i les esperances del País Valencià i el treball dels intel.lectuals i creadors nacionalistes de l´últim segle. Que no ha tingut empatx ni vergonya en utilitzar l´engany i l´abús de poder, la corrupció, per tal de dividir i destruir el nostre poble tot aprofitant-se de les nostres febleses. Clar que es el seu fals autonomisme, espanyolista, mai no ha enganyat cap nacionalista valencià. Però molts desvergonyits i alguns (pocs) ingenus se´n van pujar amb frivolitat al carro del poder. (Se´n pujaran al de qualsevol poder, ja ho veureu d´ací a poc). Des d´ell han ajudat a desfer, amb la major alegria i el millor dels seus somriures llepaculs, el dur treball de reconstrucció nacional fet sota el franquisme i la transició i ens han volgut furtar el futur. I molts dels colps contra el nostre país. i dels desgavells nacionals de què parle, has estat perpetrats des de Canal 9. “Te´n recordes?”. Clar que no tots els que hi treballen tenen la mateixa responsabilitat, però qui treballa amb la merda al remat s´empudega.

I ara, com qui no sap res del cas, em proposen que hi vaja a parlar de la “nova cançó”, pobreta. I que ho faça en un programa tan desnacionalitzador com el que perpetra cada setmana Inés (sic) Ballester! Són bojos? Em convoquen a desenterrar uns cosos, uns casos, que ells han torturat i assassinat traïdorencament. Que durant anys han fet tot el possible perquè ni fossen descobertes ni se´n parlés. Que han volgut desterrar i esborrar de la memòria del poble. Que han intentat anul.lar a colps d´autoodi i mala consciència. Que escarneixen cada dia amb la seua programació nacionalment alienadora…No ho entenc. De veritat. Però potser no són bojos. Són uns cínics que ni tan sols tenen consciència del crim que han ajudat a cometre, i també a amagar i a esborrar, davall la calç viva de la desmemòria nacional. T´en recordes? Tot això li vaig contestar a qui en va telefonar aquell dia. I ho escric ara i ací perquè sàpien també que hi ha gent que no oblidem ni oblidarem mai. Que els tenim ben presents, Des del “senyor X” fins l´últim/a sicari/sicària. De res no ens servirà, quan ja no reste res de res, que d´ací a vint anys, com han fet suara l´exèrcit i l´esglèsia argentins, demanen pel seu crim nacional. Qui l´haja feta, que la pague ara. “T´en recordes?” I tant com me´n recorde! Me´n recorde perfectament!

Toni Mestre. Abril 1995.

Matar el llop.

El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.

Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.

I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.

Toni Mestre.

Quan anàvem a l´estraperlo.

ESTRAPERLO és un mot que apareix en la nostra llengua en la dècada dels trenta arran de l’Escàndol de l’Estraperlo, un afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista, de dretes, durant la Segona República española. Pel maig de 1934, els jueus Daniel Straus i Perl provaren d’obtenir de les autoritats republicanes la legalització d’una ruleta trucada que havien inventa (anomenada “estraperlo”, per la combinació dels cognoms dels inventors). Pel setembre d’aquell any Strauss aconseguí d’introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després al de l’Horel Formentor de Mallorca, bé que immediatament va ser prohibida per la policia.

     Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l’afer a Alcalà Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap del govern, perquè molts partidaris seus eren implicats en l’escàndol. Entre altre el valencià Sigfrid Blasco-Ibáñez, fill de l’escriptor.

    L’afer es va fer públic i les corts, després d’investigar els fets declararen culpables molts membres del partit radical que quedà totalment desprestigiat. L’escàndol de l’ ”estraperlo”, juntament amb altres afers, precipità la fi del Bienni Negre el 13 de desembre de 1935 i provocà la convocatòria d’leccions que el febrer de 1936 guanyaria el Front Popular.

     Per extensió des de llavors es denominà estraperlo tota operació fraudulenta o de contraban. I després de la guerra, i fins 1955, el mot fou aplicat al comerç extralegal – o d’adulteració- d’aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la  postguerra. Al nostre país va ser especialment important el tràfic de farina, sucre i el d’oli d’oliva. L’excessiva duració del sistema de racionament (1939-1952) afavorí el desenvolupament de l’estraperlo en totes les capes socials i l’acumulació de grans fortunes, reunides en pocs anys. Són els anomenats “nous rics” o estraperlistes del franquisme que formaren un grup social de característiques molt definides que esdevindria un dels pilars del règim dictatorial. Hi trobaríem militars, polítics, empresaris, botiguers, etc… La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparéixer gradualment aquest fenòmen econòmic i social.

    EL LLIBRE que avui presentem és de l’autor de “La mestra”, editat per 3 i4 de València, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera d’Alzira, dos llibres que tenen molt de reportatge, de visió de conjunt i en profunditat de dos fets importants en la història valenciana recent.

    El primer parla del “cas de Barx”, poblet de la Safor on, l’any 1981 es van concretar i destapar de manera diàfana les cincumstàncies i interessos d’allò que hem vingut a conéixer com “la batalla de València”, la maniobra de la dreta de tota la vida i de tota la història per tal de passar el pont perillós que suposava la fi del franquisme i la possibilitat de veure’s obligats a responsabilitzar-se de quaranta anys de dictadura, o siga d’injustícia. Aquell libre, editat en 1995 i que ja porta algunes edicions, el que vol dir que continua vigent, és de lectura obligatòria si volem conéixer què va passar  entre 1974 i 1981, durant aquella Transició que molts ja motegen clarament de “Traïció”.

   “La guerra de quatre”, editada el gener de 2002, és una altra novel.la-crònica que ens porta, a partir de l’assassinat de l’alcalde de Llaurí l’any 1946 i de la investigació que es mou per tal d’aclarir els fets, a veure i viure com treballava la “justícia” franquista. Com el comandant-jutge Broco ordena detenir un grup de sospitosos que tenen poc a veure amb un cas que, atribuït oficialment a una conspiració comunista, va portar a la tortura i a la presó unes persones innocents. Innocent del crim de Llaurí, però membres d’un grup urbà de resistència armada que actuava al voltants de València fent atracaments per tal de finançar les cativitats d’una resistència clandestina que la victòria aliada a Europa havia reanimat tant com havia irritat i radicalitzat els aparells de repressió franquista.

   Si en el primer llibre, “La mestra”, Victor G. Labrado és cronista i protagonista, perquè era mestre de l’escola pública de Barx juntament amb Marifé  Arroyo i Josep Piera, els altres protagonistes del llibre, en el segon, “La guerra de quatre”, l’autor, nascut a Sueca en 1956, s’acosta als fets per tal de reconstruir-los amb mirada periodística a partir de la documentació conservada i disponible i del testimoni d’alguns supervivents, no tots, que havien perdut la por a parlar… quasi mig segle després del crim.

   Aquest camí d’investigació, l’entrevista directa, més o menys sincera amb testimonis del que conta en el llibre, és el mètode que ha utilitzat en la redacció de “Quan anàvem a l’estraperlo” que li ha publicat Angle Editorial de Manresa i que avui presentem.

   Cal dir que, com els altres, és un llibre testimoni, un document que il.lumina un periode de la història del nostre poble poc estudiat i per això mal conegut. Si més no des de la perspectiva que ho fa l’autor: la de l’estraperlista de bicicleta, com veieu en una fotografia d’època a la mateixa portada.

És un fragment de la memòria dels vençuts, dels afamegats, dels perseguits, dels muts, dels oblidats.

Víctor Labrado ha treballat, doncs, sobre un material valuós, però en brut, que ell ha sabut polir sense que en la tria i la manipulació haja perdut ni la brillantor i ni l’emoció de la veritat. A través de les 183 pàgines de “Quan anàvem a l’estraperlo” seguim un xiquet de set o vuit anys, l’edat laboral d’aleshores, fins que es fa adult pels camins torts i estrets de la fam i de la supervivència. És un xiquet valencià, de poble, d’un poble de la Safor, La Font d’En Carròs. És un xiquet, doncs, sense infància, “jo, el més fadrí” de cinc i que com els de la seua classe social  des del principi ha d’ajudar a casa com un homenet. Sense educació: “Jo he anat molt poquet a escola”.  El pare tota la setmana al camp, treballant de sol a sol; els diumenges, a la taverna. La mare, carregada de fills,  sempre curta de diners, malhumorada. La casa desmantellada, sense portes, màrfegues a terra per a dormir… i un corral-hortet al fons. Animals de tota mena. Una figuera i una tauleta d’encisams. Fred, foscor, inconfortabilitat.

    I de sobte la guerra. Les matances de capellans. La por de les dretes. La cabra. Les febres malteses de la germaneta. Sense medicaments. Lluny del front, sí, però prop de la necessitat, de la fam. El camió dels oncles era el millor de l’Horta de Gandia. Requises de vehicles. Viatges al Madrid assetjat. Anar a segar a Sueca era una solució: “Vam anar a llogar-nos a la plaça del mercat”, una colla formada per pares i fills. Segavem per aquells als quals la revolució els havia donat vint fanecades: “Xe, mira, un jornaler que ara és amo ell!”. I la mare, que començà a fer eixides per necessitat amb una veïna. A baratar sardines per farina i oli. De Gandia a Alcoi.  I a la Ribera a per arròs. Amb els xiquets, ajuda i companyia.  A peu, en carro, en camions… a la cubana. Sempre amb la por: “perquè l’Estat havia intervingut les collites i els llauradors, la part que podien amagar, la venien per baix mà”.  Així va començar aquella generació a anar pel món… “a defendre’s la vida”, com diu el protagonista. El llibre arreplega un testimoni  vivíssim, impressionant, d’aquella terrible lluita per la vida que té parts de comèdia i parts de tragèdia. El sexe. La desfeta republicana…

  I s’acabà la guerra i començà  qualsevol cosa excepte la pau. Setze o dèsset anys. La nóvia de tretze o catorze anys. El festejar d’amagat. La fam extrema: “Els comunistes encara tenien tolerància amb els pobrets que anaven a defendre’s de la fam, la maldat ha vingut amb els de Franco”, diu la mare en un moment donat.

  “Mon pare, anant a jornal, si se n’anava a cavar, guanyava dèsset o divuit pessetes i un quilo de pa en valia vint-i-cinc. Com havies d’anar a jornal?”. Eixida: anar a l’estraperlo.  La bicicleta era imprescindible. Carregava molt més que un home, fins a vuitanta o més quilos, i et permetia anar més lluny i més ràpid. Son els anys de “Lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica.   Quina gran pel.lícula s’haguera pugut fer amb les aventures del protagonista d’aquest llibre!  Neorealisme pur.Afanys, esperances, il.lusions, desenganys, caigudes, traïcions, enveges, rancúnies familiars…

  I la Guàrdia Civil. L’enemic de l’estraperlista. La tèrbola policia rural. Si et pillava es quedava amb el que portaves, que ben sovint revenien els caps de les casernes, i la bicicleta. I et denunciaven. Unes denúncies enormes: mil pessetes, més de cinquanta jornals d’aleshores. “Com havies de pagar les multes?: vivíem al dia”. “T’acovardien”. Galtades i palisses. Mentre el gran estraperlista gaudia de total impunitat: Un dia pugen a la Manxa a per blat. El venedor  era un home que “se’l veia al servici d’un ric… Això es feia sovint: un poble posava la cara i si l’autoritat descobria el negoci, el propietari no devia res!” L’estraperlista visitava sovint la presó, amb el que això comportava aquells anys. Hòsties i més hòsties. La policia secreta, dita també la brigadilla: els de pistola i gavardina eren encara pitjors. Una nova denuncia: trau cara pel seu oncle, fitxat per republicà. Multa que tampoc no paga: ja en duia dos més a l’esquena. El servei militar. Batalló de castic. Mai no li ho va agraïr. Ni el dia que es va casar i el va fer padrí: els purets.

  A la tornada del servei militar de bell nou la seguida: l’estraperlo. Menú del dia: LECTURA. Casos divertits, angoixants i lamentables: “Si deu hores va estar detingut, deu hores va estar la guàrdia civil a vergades volent-le fer declarar que havia fet ell la mort”.  Els maquis. Una realitat que també protagonitza algunes pàgines del llibre. Com la dels vençuts: el cas de la figuera de la tia Dolors. I els treballadors del tren de Gandia a Alcoi, “que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes”.  Ho preníem a joc, però venia que el joc també s’acabava en plors”. El cas del “miracle” del capità de  la guàrdia civil de Gandia: digne de la millor pel.lícula d’aventures. Perquè si bé els guàrdies no tenien una idea bona “hi havia una solidaritat de tot el poble que passava fam”.

  L’autor ha conservat intacta l’oralitat del relat, estem escoltant, més que llegint, una veu valenciana antiga, sencera, popular en el sentit antic de la paraula. La manera de dir, d’enllaçar, de ralacionar d’aquella generació analfabeta en qualsevol llengua que en tenia prou amb parlar la pròpia i ho feia amb una saviesa i una majestat que enlluernava. Els que tenim de cinquanta anys en amunt, i som anteriors a la televisió, encara hem tingut la sort de viure en aquell univers lingüístic valencià que ara Victor Labrado recupera per a les noves generacions.

   El llibre és la crònica personal, vista des d’uns ulls concrets, dels anys de l’estraperlo a les comarques centrals del País Valencià, però és extrapolable a la resta del territori. “Pocs diners, molta fam” en foren el motor d’aquella aventura en la qual els protagonistes, homes i dones, poden fer seues les paraules de Vicent, el de la Font: “En totes les persecucions que jo ha viscut, sempre m’hi he vist davant, jo fugint i algú darrere de mí acaçant-me”. I arriba que tot té fi. A començaments dels cinquanta l’estraperlo va començar a decaure. La farina, i després l’oli i l’arròs van esdevenir un mercat lliure. I el llibre fineix dient: “A última hora es va acabar. I ja vam tindre la vida d’una altra manera”.

                                                Toni Mestre. 2 de juny de 2004.

Regals.

Regal és, segons el diccionari “gust donat als sentits” o “present que és fa a algú”. Així el regal perfecte és aquell que ajunta en un aquest dos sentits del mot: fer, o que et facen, un present que done plaer. A tu i a qui el rep. Cal llevar-li al regal el seu valor purament econòmic, últimament en alça, i retornar-li el sentit original i més valuós: el plasent. No hi ha millor regal que un somriure o una carícia en el moment oportú, per exemple. Al capdavall el plaer no és sinó una emoció.

                                       Durant les passades festes, un any més, el comerç, el gran sobretot, ha imposat l’obligació de regalar a tort i a dret. Tothom s’hi veu obligat o es veu menystingut si no li regalen res o allò que vol. I sovint volem només allò que la publicitat ens obliga a voler. Encara que només siga per a ensenyar-ho infantilment a la veïna i oblidar-ho tot seguit A casa no regalem a data fixa, sinó quan ens plau, però per festes sembla que tot t’hi obliga una mica.

                                       Enguany m’han fet regals i me n’he fet també. Perquè l’autoregal és importantíssim. Qui millor que tu sap què et dona gust als sentits? Així, m’han/m’he regalat “El Jardí Botànic de la Universitat de València”, un llibre-joia sobre una de les joies de la cultura valenciana; “The color of Spain”, de Jordi i Arnau Carulla, repertori de cartells turístics i festius des de 1890 a 1940; els CDs “Pau Casals. J.S.Bach-Suites para cello” ( l’any passat ha estat l’Any Casals); l’oratori “Les estacions” de Haydn; els “Cants d’Abelone” i “Raixa” de Mª del Mar Bonet; i “Els temps encara estan canviant” recull de cançons del Grup de Folk on hi ha títols tan emblemàtics com “No serem moguts”, “Bella ciao”, “La vall del riu vermell” o “Els temps estan canviant” de Dylan cantada per Oriol Tramvia; i dues serigrafies: una de R. Fuentes i una altra, de 1977, de Faus, el del “fachismo”. Estic, doncs, contentíssim.  El 2001, pel que sembla, he estat bon minyó.  Ja veurem enguany.

Toni Mestre 13.01.2002

%d bloggers like this: