Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'paísvalencià'

Tag Archives: paísvalencià

Vespres.

Fa exactament  setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.

             Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!

                                       Toni Mestre.

Diumenge 16.07.06.

Cagar-se en Déu.

De tant en tant sabem de gent que, en nom de Déu,  i per defensar-lo!, agredeix, i fins i tot arriba a matar, aquells que es caguen en Ell. Cagar-se en Déu! Quin cas! “Cagar-se en algú o en alguna cosa” és menysprear-lo/la insolentment. El fet de cagar-se en algú es pren com una greu ofensa o una grolleria i si és una divinitat es considera una blasfèmia. Aquestes “cagades” sovint se suavitzen per eufemismes com “em case” o substituint el nom considerat sagrat per un d’inofensiu com “em cague en la mar”, “em cague en deu i en dotze” o “em cague en Dénia”. Allò tan gros de “em cague en la mare que t’ha parit” jo ho he sentit canviat en un inocu “em cague en la mare que tapa… i destapa la gerra d’olives”.

Un dia, durant els anys dels blaverisme més actiu, vaig assistir a una escena grotesca. Un grup d’harpies insultava i agredia el president Albiñana. Un dels seus guardaespatles, un fornit xicot andalús, els plantà cara dient: “¡Si dan un paso más me cago en er coño de la virgen de los Desamparaos!”. En sentir això una d’aquelles bruixes va patir, o fingir, un cobriment. El xicot, sense immutar-se va sentenciar: “¡Señora, no se ponga usté así… que es un maero!”

Perquè hi ha hagut sempre gent que, malgrat les prohibicions i els càstigs, es caga en Déu? La meua teoria és que no ho fan. No “es caguen en Déu” perquè no és possible. La idea de Déu, dels déus, és la expressió personificada del misteri de l’existència, d’allò que no comprenem des d’una perspectiva immediata. Déu és allò impossible de definir segons un concepte clar i determinat, únic; d’aquí la seua pluralitat segons cada religió o filosofia concretes. Així, de fet, qual algú “es caga en Déu” està cagant-se en aquells que el monopolitzen abusivament, que se n’aprofiten, que l’utilitzen políticament en el seu benefici. Per això s’irriten tant i arriben on arriben. Perquè a ningú, encara que siga un gran porc, li agrada que es caguen en ell!

Toni Mestre. Diumenge. 09/05/2004.

Aprendre la lliçó.

Escric açò l’endemà  “de la tragèdia”, segons un comentarista, del València FC davant del Bayern. Per segon any consecutiua hem vist , transformats en espectacle comercial i maniobra política per les televisions, la il.lusió dels seguidors, els sacrificis d’un viatge, l’angoixa del partit fins els penals. I les llàgrimes d’alguns seguidors, víctimes innocents d’un muntatge sentimental gegantí.

     Ja fa anys que, per a mi, el Barça només és un club, el Madrid un cavall de Troia “españolista” i el València una tapadora davall la qual es desvirtuen i manipulen la identitat i les il.lusions de molts valencians. Em va saber greu que l’equip perdera la copa, però encara, potser, m’hauria sabut més greu que la guanyara. No pels seguidors de bona fe, sinó per l’ús bastard que n’haurien fet les classes dominants valencianes. En bona lògica, i donades les espectatives en cas de vistòria, l’endemà de la derrota els aficionats haurien d’haver anat a escridassar l’alcaldessa, el president  i la marededéu. Però això no es fa. Ja se sap.  si se’n salva, miracle, si es mor, voluntat de Déu. Un muntatge perfecte.

        La història ensenya molt, si en volem aprendre. I quina lliçò es desprén dels fets de dimecres? Una molt senzilla: no bastim els fonaments de la nostra identitat damunt de l’arena del futbol o de festes tan manipulades com les falles o similars. La nostra identitat cal que descanse sobre la roca de la llengua i la història, sobre allò que ens fa valencians de debò. La resta són romanços. A l’hora del partit es presentaven dos llibres a la Universitat de València. L’autor d’un d’ells, que tracta de la vida i l’obra del Che, “Chempions”?, va recordar “l’habilitat del sistema és desviar energies i il.lusió cap a temes secundaris com el futbol”. Hi ha milers de joves valencians enganxats en aquesta teranyina. Quants n’aprendran la lliçó?

Toni Mestre, 27.05.01

Sentències.

Ja en tenim una altra, de sentència. Una vegada més un alt tribunal, el Suprem, ha sentenciat sobre la unitat de la llengua que parlem  els catalans, del nord i del sud, els valencians, els illencs i els algueresos. La llengua catalana, com la castellana, és una, dividida en diversos dialectes, amb distins nivells d’ús i un estàndard (tipus, nivell, forma) que ens unifica, ens cohesiona i ens permet d’entendre’ns, sobretot en l’escrit, però també en l’oral a través de l’escola i els mitjans, a tots els parlants de la llengua. Clar com un got d’aigua clara, que digué José María Peman i han sostingut sempre les universitats, especialistes, filòlegs, lingüístes, pedagogs, escriptors i gent assenyada en general. Tots excepte una colla de polítics execrables i ignorants orgànics valencians que s’han entestat a enterbolir la claredat de l’aigua neta i pura del got de la llengua al País Valencià.

     I tot això perquè? Per interessos bruts, per politiqueria borda, per autoodi, per mediocritat. Naturalment disfressat d’un amor hipòcrita a un idioma que ni parlen, ni lligen, ni escriuen, ni estimen. Un idioma que, viu i potent, consideren un perill per al que de debò respecten i consideren propi: el castellà. Un idioma que, si foren sincers en la seua preocupació per ell, farien tot el possible per a unir-lo, engrandir-lo, internacionalitzar-lo i fer d’ell un instrument d’ús normal i oficial a l’estat i a Europa. Però no és així. Ben al contrari. Cal desfer-lo, dividir-lo, enfrontar-lo i al capdavall desacreditar-lo i matar-lo tot esborrant-lo de la boca dels joves, del futur. O no? No us sembla criminal dedicar esforços, i molts diners, a subratllar-ne les diferències, normals per altra banda entre els diferents dialectes de qualsevol llengua, i no fer res per a evitar que el barceloní córrega lliure al marge del valencià tot creant unes noves variacions que cada dia els fan més estranys i allunyats? Qui mata una persona és un assassí, qui mata una llengua és un genocida!

                                         Toni Mestre

                                         Diumenge 9.04.06

Genuïnitat.

“Genuí-ïna”, segons el diccionari, és sinònim d’autèntic, propi o legítim. Fa poc la paraula s’ha tornat a posar en circulació i ha ocupat les pàgines de diaris i espais de televisió degut a la ridícula llista de paraules “genuïnes” valencianes que, segons el govern castellanitzat que patim, cal utilitzar en exclusiva. Amb el castellà, que respecten, no gosarien fer res de semblant, però amb el valencià, que odien, tot s’hi val.

      Quan començàrem el programa “De dalt a baix” haguérem de triar quin nivell d’idioma calia utilitzar en la ràdio. No hi havia precedents i triàrem el mateix nivell que usava l’espanyol: el de la literatura, la premsa i les emissores.. El nivell culte. El públic valencià mereixia el mateix respecte que el castellà. Calia, això sí, bandejar vulgarismes i anar popularitzant expressions genuïnes que la castellanització havia  substituït innecessariament: com “adéu” o “fins demà”, per exemple. La llengua viva era un mosaic, en conjunt es bastant complet, que localment mostrava pèrdues que no eren les mateixes a tot arreu. Calia refer-la amb trossos d’ací i d’allà, tenir l’orella ben oberta i, quan calguera, el mestratge dels clàssics. I, és clar, facilitant la comunicació entre tots els territoris de l’idioma. El resultat d’aquella política va ser, passat més d’un quart de segle, més que correcte. Trobàrem un nivell apte per a tractar qualsevol tema amb naturalitat. I el públic ho va acceptar i agraïr.

       Tinguérem el consell de dos grans: Manual Sanchis Guarner i Enric Valor. Però els millors mestres van ser els valencians més conservadors de la llengua: els camperols. En una entrevista, un llaurador d’Ontinyent ens va dir “quan jo era petit i el poble era menut…”. En una altra, una habitant de les alqueries enderrocades per a engrandir els Jardins dels Vivers, va dir sempre el clàssic “agafar”. I uns obrers de Castellar usaren amb naturalitat “bellugar”. Etc, etc…Voleu més legitimitat? Més genuïnitat?

                                                                               Toni Mestre. Diumenge 21.04.02

                                                                            

                                                                         

En salsa pròpia.

“Salsa” és  la “mescla líquida o pastosa de diferents ingredients comestibles, que s’afegeix a certes menges per a fer-les més saboroses” i “propi/a” és “allò d’un mateix i no d’altri”. Així cada poble, cada cultura, tant en sentit literal com figurat, té les seues salses pròpies, aquelles que el distingeixen dels altres, veïns o llunyans, i li donen un toc característic a la seua cuina i a la seua visió del  món.

   Dic açò perquè tinc entre mans el primer volum del “Thesaurus de la cuina catalana i occitana”. Dedicat a “Les salses”, fa el numero u d’una col.lecció que el valencià Vicent Marqués Carbonell pensa editar-se, cap editor nostre (?) ha gosat fer-ho, per tal de donar a conéixer l’eix antropològic de la nostra cultura que és la nostra cuina. Cuina i cultura “nostres” en el sentit  nacional i cultural més ample. Un llibre d’ameníssima i suculenta lectura que, prologat pel patriarca occità Robert Lafont i el periodista Ignasi Riera, ens passetja pel sucós món de les nostres salses, les que donen sabor a les identitats occitana i catalana, però des d’una perspectiva valenciana. Un do de pit nacional i gastronòmic llançat, cridat, contra tota mena de centralismes, des del País Valencià. Parafrasejant Josep Pla diríem que aquesta obra, quan s’acabe, serà la nació, amb el paisatge de l’àvia pàtria al fons, a la cassola.

    Durant els llargs anys del programa “De dalt a baix” un temps vam fer l’espai anomenat “Llengua en salsa” que tingué un gran èxit. Jugàvem amb la llengua i els seus diferents sabors. Ara Vicent Marqués juga també amb la llengua per tal d’oferir-nos el repertori riquíssim de les nostres salses, entre les quals hi ha autèntiques joies com el sofregit, la picada, l’allioli, la vinagreta, la de tomaca, la taperada o la beixamel. Però l’autèntica joia del llibre són les 160 pàgines que l’autor dedica a la presentació on es capbuça en la cultura popular que ha nascut al voltant de les nostres salses. Per a sucar-hi pa!

                                                          Toni Mestre. Diumenge 17.04.05

De sobte. Lleonard Giner.

De sobte, sí. Així m’ho va comunicar a la seua caseta de la Fira del Llibre de València l’editor i escriptor Rafael Arnal: “Saps que Lleonard està molt malament?”. Era dissabte dia 7 a última hora. “Malament?. Què li passa?”. La cara de Rafa parlava sense paraules. “Li han trobat un tumor al cervell i dilluns l’operen. Una operació molt fotuda. Sense cap seguretat”. “I com està?, faig jo. “De moment bé, però els metges han demanat que la família autoritze la intervenció perquè no es responsabilitzen dels resultats”. La família. La família és la família Giner Roig. La família que és cos i ànima del grup de cançó “Carraixet”. La conec des de fa trenta anys. He vist créixer els seus cinc fills: Mari, Lleonard, Eva, Míriam i Vanessa. Eren cinc xiquets, cins ratolins que venien de la mà del pare al programa “De dalt a baix” amb les cintes de les seus cançons infantils i es deien “Els Minipavesos”. Anys d’il·lusions. D’aventures junts. D’actuacions arreu en festes i aplecs. De llibertat acabada d’estrenar i banderes retrobades. Després arribaren els discos, ja amb el nom de “Carraixet”, perquè eren de l’Horta Nord. I les entrevistes. I el país. I Les col.laboracions. I les batalles. I el desencís. I veure’ls créixer, els cinc fills, sota la mirada satisfeta, perquè tots eren honrats i treballadors, dels seus pares. I després les parelles, els nets… Sempre tots en un feix. Junts en una alegria.

                           I, de sobte, açò. Lleonard, el pare, el lligall del feix, l’home bo, el fill de l’anarquista, el músic aplicat, el valencianista declarat i sincer, se’ns mor. L’operació va ser un èxit. Dimarts 10 de matí em cridà Carme,la seua muller, en resposta a un missatge meu de diumenge. “Els metges han dit que tot ha anat molt bé. S’ha despertat i ens ha reconegut a tots. Ara a esperar uns dies de postoperatori i després el tractament”. Em tranquil.litze i l’anime. I m’anime. Dimecres truque a casa de Mari. “Com va tot?”. La resposta em deixa gelat: “Molt malament, Toni. Mon pare està clínicament mort. Ha tingut un vessament cerebral i no hi ha res a fer”. Calle. M’aguante les llàgrimes com puc. M’imagine el panorama familiar. Dissabte mateix el meu amic Lleonard era a Altea on havia acompanyat la seua filla major que intervenia amb Paco Muñoz i Lluís Miquel en l’espectacle “Cançons de la Cançó”. I ara… “Estem desfets, Toni”. “Jo també, Mari. Estic amb tots vosaltres. Ja sabeu com us estime”. “Ho sabem, Toni. També nosaltres t’estimem. I ell especialment”. Sí, quan algú t’estima es nota. I qual falta t’arranquen un tros. Molts hem perdut un gran amic. El País Valencià, “tenim un nom molt clar”, un ciutadà exemplar. El món, un home bo. Li deien Lleonard Giner i Mur.

                                                                    Toni Mestre. 12 de maig de 2005.

Amics Llibres.

Diem amic-amiga aquella persona que  demostra envers nosaltres  una afecció nascuda d’una estimació i benvolença mútues enllà de la sang i de l’amor sexual. També d’allò que ens és amable o gratificant en diem amic. Per exemple, dels bons llibres. Si sabem triar sempre n’hi ha un que ens espera amb les pàgines obertes per tal d’acollir-nos. Amb ells creixem, aprenem, compartim, contrastem opinions, ens divertim i ens consolem. O discutim, però sempre amicalment.

                                             Fa uns mesos vaig comprar a Barcelona una sèrie de postals alemanyes que tenen els llibres com a motiu principal. Són de diversos autors. Una presenta un llibre obert, amb línies negres com a solcs sobre els quals l’autor sembra lletres a grapats. Una altra mostra un paisatge urbà; entre els edificis apareix una alta pila de llibres al capdamunt de la qual un home albira l’horitzó llunyà. En una tercera un gran llibre és la tenda de campanya que aixopluga un home enmig de la nit. En altra veiem algú que vola sobre el món amb els peus damunt d’un llibre obert. Una, molt suggerent, ens presenta un gran llibre-porta plantat enmig d’un paisatge i un home que mira aquell paisatge a través del pany de la porta-llibre. Altra: dues terres separades per un braç de mar; a cada costat dues piles de llibres entre les quals s’ha estés una maroma a través de la qual, carregats també de llibres, dos homes es comuniquen, dialoguen. I en una darrera el dibuixant ens presenta un llibre entreobert entre les pàgines del qual ens ix a l’encontre una llengua viva i sucosa.

                                          Ah, els llibres! Quins amics tan bons, tan rics d’aventura i de coneixença! I quants! Ens esperen tots a la Fira del Llibre de València. Avui, 25 d’abril, és un dia ideal per a visitar-los. No oblidem que és sobretot amb llibres que podrem alliberar-nos i alliberar el nostre país. Salut!

Toni Mestre.25.04.04

La Gràcia.

Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.

                            Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.

                           Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos.  La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i  avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.

                                                              Toni Mestre Diumenge 6.02.05

Fotografíes.

Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.

                              Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable,  retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.

                               El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us  perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.

                                                                              Toni Mestre

                                                                             

%d bloggers like this: