Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'paísvalencià'

Tag Archives: paísvalencià

La Gràcia.

Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.

                            Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.

                           Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos.  La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i  avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.

                                                              Toni Mestre Diumenge 6.02.05

Fotografíes.

Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.

                              Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable,  retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.

                               El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us  perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.

                                                                              Toni Mestre

                                                                             

Decent/Indecent.

“Decent”, segons el vell diccionari Fabra, és aquell/a o allò  “que mostra respecte als bons costums, que no ofén el pudor; que obra dignament”. . D’aquests sentits del mot, que els puritans i fariseus usen a bastament i segons els convé, m’interessa especialment això d’”obrar dignament”, perquè allò dels “bons costums” i del “pudor” és, com diria aquell, tan elàstic!. Així, i des que el món és món els  individus o col.lectius que obren dignament, honradament,  honestament, justament, són decents; els que no, indecents.

Fa pocs dies l’aparició d’una mamella en un programa de la televisió nordamericana ha estat considerada, pels hipòcrites de sempre, com una indecència. Es veu que les dones d’aquell país no en tenen, de mamelles, i els seus habitans no són mamífers. Potser no ho són, perquè pels polítics que sovint voten ningú no deixaria de motejar-los, en general, de mamonassos. O de rèptils, perquè que Henry Kissinger tinga el Premi Nobel de la Pau ho consideren decentíssim. No els escandalitza gens. És com el cas de la Conferencia Episcopal  Española, bisbes “valencianos” inclosos, que considera indecent que els/les homosexuals adopten fills i anomenava “autos de fe” la crema pública de sodomites, jueus  i lliurepensadors.

Don Antonio Machado, que va morir tal dia com avui de 1939, pobre, derrotat i exiliat, a una pensió de Cotlliure, va escriure en la “Miscelánea  apócrifa (apuntes y recuerdos  de Juan de Mairena)”: “Propio es de hombres de cabezas medianas el embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza. A todos nos conviene, amigos queridos, que nuestros dirigentes sean siempre los más inteligentes y los más sabios”. I als “Apuntes inéditos” llegim el pensament: “La palabra que más me repugna és: catolicismo, no por lo que significa, sinó por el repugnante empleo que se hace de ella”. Déu ens lliure, doncs, de mediocres i canalles!

                                                           Toni Mestre. Diumenge 22.02.04.

Constitucions són fonaments.

Jo vaig ser un dels qui, el 6 de desembre de 1978, no votaren l’actual “Constitución Española”. Perquè no hi estava d’acord, com no ho estic ara, amb molts dels seus principis bàsics. I no me n’he penedit mai. Recorde que llavors es va fer una campanya borda per part d’alguns partits: o votem aquesta constitució o torna el franquisme, deien. D’altres la combateren perquè els semblava massa d’esquerres.  Quins collons! Aquesta trista Constitució que ara tant s’estimen els descendents d’aquells que no la volien, era precisament la llavada de cara dels que havien viscut a cavall de la dictadura. Era el passaport democràtic de “lladres, botxins i tirans”. Era el “ací no ha passat res i avant tots per la senda constitucional”. Esperpèntic. Més d’un quart de segle després aquelles martingales o baixades de pantalons dels anomenats “padres de la Constitución”, una tropa on hi havia de tot i més, la seua “filla” és el fonament d’un sistema que dretes i falses esquerres s’entesten a dir democràtic i que, com l’any 78 vam veure alguns, d’això té molt poc, degut, a més, a la lectura restrictiva que en fan.

Ara ens convoquen a una altra ensarronada, però aquesta vegada de nivell europeu. “Voteu sí”, ens diuen els de sempre. “Aquesta Contitució nostra és la millor possible. Votar no o no votar és tornar al caos”, afirmen. Quan els escolte em sent com fa vint-i-set anys: decebut i irritat. Decebut per la poca susbtància dels “nostres” polítics psoers i irritat amb una dreta que ens torna a tractar de faves i ens vol encolomar un text que el que fa és fonamentar l’Europa dels rics i dels estats centralistes. Una Europa de negocis i mentides, molt lluny de la que molta gent hem somniat i desitjat. Per la que hem lluitat i per la que seguirem lluitant sempre. Avui la meua lluita per Europa, que no vull que es fonamente més d’un quart de segle en aquest brut projecte de Constitució, serà votar NO. No amb el meu vot!

                                                         Toni Mestre. Diumenge 20.02.05.

Carassetes.

Avui és diumenge de Carnaval, una festa antiquíssima actualment desvaloritzada. Els més grans hem sentit parlar pares i avis de les festes carnestolenques d’abans de la guerra franquista i del nacional-catolicisme hipòcrita que la va seguir. Eren, segons conten i arreplega la literatura i el cinema d’època, unes festes esperades tot l’any en les quals totes les classes socials es llançaven a una disbauxa descontrolada que els permetia, durant tres dies, fer-se la il.lusió  d’això tan subversiu de canviar d’identitat. El ric es disfressava de pobre, el pobre de ric, l’home de dona, la dona d’home, etc. i tot davall l’empara d’una carasseta, d’una màscara que et garantia un anonimat estricte. La desaparició de la carasseta és el que ha desvaloritzat, com he dit adés, la festa. Ara el Carnaval és arreu un espectacle buit on l’exageració dels vestits, les desfilades sovint avorrides i el control oficial  han destruit de fet el sentit íntim de la festa.

Una pèrdua irreparable que alguns sociòlegs expliquen dient que com actualment, si més no a les societats occidentals, tothom, i tot l’any, va mostrant de manera clara, perquè no l’amaga, la seua autèntica identitat, ningú no espera aquests tres dies carnestolencs per tal de manifestar-se tal com és. Potser. A les societats islàmiques la festa tindria un gran interés, però naturalment al seu si Carnaval no se celebra, seria inconcebible, com passà ací durant el franquisme que l’estament eclesiàstic, intolerant i fanàtic, la va prohibir. Eren dies de  befa, deien. I de pecat carnal!. L’únic que els preocupava, perquè mentrementes es podia matar i robar impunement amb totes les benediccions. Però és el cas que, malgrat la present devaluació de la festa, de tant en tant l’actualitat ens dona encara alguna alegria carnestolenca. Com el cas de la carasseta caiguda del clan de l”Aleluya” de València que ha deixat una part important de l’església local amb el cul a l’aire. Al.leluia!

                                                         Toni Mestre. Diumenge 26.02.06

Alerta amb els insults.

Insults són aquelles expressions o paraules ultratjoses amb què pretenem ofendre algú o alguna cosa, segons diu el Fabra. Insultar només ho fem els humans. De fet és una de les nostres activitats preferides, això d’intentar ultratjar, injuriar, escarnir, ofendre, ferir, infamar, etc. a altri. Totes les llengües tenen un variat repertori de mots esmolats com navalles amb els quals els seus parlants s’omplen la boca quan se’ls calfa el cap. Hi ha insults terribles, enginyosos, vulgars, ocurrents o divertits. Els valencians tenim fama de dir els insults més grossos fins i tot afectuosament. “Quina filla de puta estàs feta!” o “Mira que és cabronàs!” són expressions que el receptor/a, si és de la nostra nació, no prendrà malament o fins i tot considerarà un elogi. Ara, si mai les dieu a Espanya, Requena i Villena incloses, podeu acabar a l’hospital… o al cementeri.

Ultimament, i per influència del castellà que ens plou nit i dia, els valencians, tan rics en aquest camp, comencem a insultar-nos amb castellanismes innecessaris. La palma se l’enduu “gilipollas” que ha entrat fins i tot en els llibres infantils/juvenils sota la capa de fer un llenguatge viu i natural. Natural “gilipollas”? Començant per la “g” inicial castellana i el plural es “as” el mot no té res de nostre i  és d’impossible assimilació. El que sí té és moltes equivalències genuïnes que el fan innecessari: borinot, per exemple. O moniato. O tòtil/a. Un altre intrús recent és “capullo”, també ja freqüent en llibres i doblatges, quan tenim el nostre “fava”, o el seu cap de caps “fava de segona flor”, per a denominar una persona estúpida, ignorant o bleda. També val “carallot” que, com “fava”, fa referència a la mateixa part de l’anatonia masculina que “capullo”. Ah, l’altre dia ma mare va dir, parlant d’unes germanes que l’ensenyaren a cosir de joveneta, que “ ja eren andosques”, mot genuí que fa totalment innnecessari el lleig castellanisme “matxutxo/a”. Alerta!

Toni Mestre. 08/02/2004.

L´Ovidi i jo.

La meua primera relació amb amb Ovidi Montllor va  ser a través de la llibreria “Ausiàs March” (1966-1979), del carrer de l’Ambaixador Vich de València, un cau nacionalista que portava amb Frederic Martí i on la “Cançó” tenia un lloc destacat. No cal dir com rebérem el seu primer disc, de 1968, amb “La fera ferotge”, “Lliçó de sumes i verbs, “La cançó de les balances” i “Cançó del llaurador”. El venguérem a dotzenes. Era un nou valencià en la Cançó amb una veu, una personalitat i una força extraordinàries.

                              Després, a partir del programa de ràdio “De dalt a baix” (1973-1993) vàrem promocionar sempre els seus discs, la “Carta a casa” va ocupar molts mesos els primer lloc de la llista d’èxits “Quatre barres”, i els recitals que feia pel País Valencià. Li vaig fer també moltes entrevistes. Una, a fons, frustrada, feta als jardinets de la Generalitat: noranta minuts i, per un error mecànic, no es va gravar res.

                               Ens férem bons amics. Jo admirava la seua veu immensa i les seues mans d’obrer. Li vaig presentar moltes actuacions. Quan ja sabíem que es moria, quan vingué als Premis Octubre de 1994, vaig entrar al camerino on era amb el Toti. Abraçades. I una mentida. Li vaig dir que una admiradora volia el seu autògraf. Signaren ell i Toti. Em van eixir les llàgrimes. L’autògraf era per a mi. Toni Mestre.

La maldat dels “bons”.

” Maldat/bondat” són dos conceptes morals. I “moral” és tot allò que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte llur bonesa o malesa. Cal dir, com diu Ricard Lobo, que al llarg de la Història en el desenrotllament i evolució dels conceptes morals han influit sempre tant el concepte de la consciència històrica del diví com tots els canvis de pensament i de la cultura en general. De tots és conegut com aquests canvis han modificat i relativitzat en la pràctica, en la legislació i han sotmés a crítica els codis morals imperants en cada època, segons el mateix context sòcio-cultural. I polític!.

No oblidem que la tasca moralitzadora, objecte de la moral, naix d´una aspiració fonamental: el desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social. Així, la funció de la moral és preparar opcions humanament satisfactòries a favor de l´alliberament propi i col.lectiu. Però alerta, perquè ben sovint la cosa ha portat a aberracions molt ben conegudes i perillose entre les que destaca el dogmatisme: allò que jo dic, perquè el meu déu m´ho ha revelat, i perquè convé als meus interessos!, és bo i tota la resta dolent. I qui diga el contrari és carn de foguera o de qualsevol tipus de persecució.

Si la funció de la moral és que les dimensions més específiques de l´ésser humà siguen comunicades i compartides amb la mateixa gratuïtat amb quà son rebudes, la moral de la persona no té sentit fora del procés d´alliberament social, de transformació efectiva de la societat, posant en joc la creativitat humana. D´aquí el perill d´aquelles religions dogmàtiques, aferrades a esquemes d´un passat injust i maniqueu on el món es divideix en bons i dolents. On ells, els bons, s´atorguen el dret a imposar impunement als altres unes normes, o manies sovint grotesques, que els poden fer, i els fan, uns desgraciats. I això, es mire com es mire, és un delicte greu.

Toni Mestre (Diumenge 27.03.05)

Cartes Meridionals III. Pecar, envellir.

La generació nascuda durant la dècada dels quaranta vàrem descobrir el món sota el nacional-catolicisme més feroç. Ens amargaren la infància i la joventut. A més de l’ambient polític opressiu, l’esperit de revenja de l’Església Catòlica va imposar, entre d’altres aberracions, l’obligació de reprimir el cos. Amb la condemna del sexe de fet reprimien la ment. Tot allò que en feia referència era pecat. I a més estava perseguit. Els sentits ens feien bruts. Culpables. Al capdavall el pecat ens portava a la culpa i la culpa a l’anul.lació. Que és el que el sistema volia demostrar.

Malgrat tot reexírem. Ens férem adults. Fórem unes generacions disciplinades. Treballàrem de valent, pagàrem “religiosament” impostos abusius, mantinguérem l’economia…. I dels pocs supervivents de la preguerra aprenguérem sobretot a resistir. I n’ensenyàrem a la generació posterior. La que ara ocupa en centre generacional de la societat. Com poguérem els passàrem idees, memòries, una ètica… Pensàvem, ingènuament, que que érem la generació pont entre el passat afusellat i un futur esplendorós. Per un moment, anys de la Transició, pensàrem que havíem guanyat.

I no ha estat així. Hem tornat a perdre. Els nostres fills i nets no són nostres. Són d’ells. Les generacions que ocupen el poder, les de la “globalització i tot això”, ens menyspreen. Mentre viuen un sexe “alliberat”, que no ho és pas, diuen que som inútils, passats, que no ens hem sabut adaptar. Als nostres descendents polítics, a aquells infants consentits pels quals ho vàrem donar tot, els fem nosa. Si més no al País Valencià. El nostre testimoni els molesta. La nostra edat els sembla indecent. Que fan que no es moren?, pensen. Quan diuen modernitat de fet estan dient que com més brut i més productiu siga el negoci, millor. Quina colla tan infausta hem criat!

Toni Mestre.

Admiracions i idolatries.

La suspensió del concert que havien de fer dels Rolling Stones a Benidorm m’ha fet reflexionar sobret tots aquests fenòmens mediàtics o socials que atrauen milers de seguidors d’arreu del món, els concenetren en un recinte tancat on actors i espectadors celebren cerimonials col.lectius d’allò més curiosos. Cerimonial és, segons el diccionari Fabra, “el conjunt de formalitats o cerimònies que s’han d’observar en la celebració  d’una solemnitat determinada”. I no em negareu que en aquest tipus de concerts s’observa escrupulosament un cerimonial ben estricte.

                              Comença per la campanya mediàtica que publicita i anuncia l’esdeveniment. Segueix amb els pormenors de la instal.lació i l’escenari. No podrem oblidar que la nostra ciutat, o la que siga, és la més propera a nosaltres on actuaran els ídols. El preu de les entrades, elevadíssim i que ens premetrà comptar-nos entre els elegits, n’és un al.licient més, ens recorden. L’existència de la revenda, clara i manifestament il.legal, és cantada com una prova d’èxit. Cròniques i reportatges ens contaran després que l’acte va ser un èxit espaterrant per tal de calmar la probable decepció dels qui hi anaren i estimular l’enveja dels que no hi van ser. Cal preparar la pròxima ensarronada. Això sí, els privilegiats espectadors contaran i no acabaran sobre com s’ho passaren de bé i mai no reconeixeran que es van avorrir com a mones perquè no hi veien o sentien bé, perquè anaven col.locats i es passaren la nit vomitant o perquè simplement allò que s’esdevenia sobre l’escenari no els interessava gens. Perquè la majoria es va passar dues o tres hores botant i suant com bojos.

                            I ací caldria analitzar perquè va la gent a aquests concerts.  Si preguntes et diran que van perque admiren els cantants. I és veritat, els admiren, però és una admiració malaltissa. Admiren no la seua obra, sinó el seu éxit. I aquesta admiració perversa els porta a imitar-los en tot: pentinats, indumentària, conducta… I així desconecten de la seua realitat, que consideren un fracàs. Sovint és així, però per aquest camí tampoc no aniran enlloc. Admiren la vida dels seus ídols per damunt de les seues obres. I tenen raó, perquè les cançons que fan solen ser vulgars, tòpiquesi falses mentre les vides que porten aparentment són felices i brillants. Però només en aparença. L’enlluernament de l’èxit i la fama dels seus ídols, la cara pública dels que diuen admirar, sovint n’oculta una altre de ben trista i amarga. No tot són diners, cotxes, sexe i mansions. També hi ha soledat, misèria afectiva, drogues  i finals dramàtics. Però, com l’admiració sol anar sempre acompanyada del’enveja, quan l’ídol cau l’idòlatra gaudeix encara més que quan l’adorava. Quin món!

                                                              Toni Mestre. 2003.

<span>%d</span> bloggers like this: