Un any més és als quioscs la revista “Pensat i fet”, degana de la premsa fallera. Apareguda l’any 1912, va durar, amb el parèntesi de la guerra, i una prohibició franquista el 1946,  fins 1972. Va morir per esgotament generacional. La festa havia caigut de ple en el parany del poder i les joventuts valencianistes tenien al seu davant la lluita contra la Dictadura i no estaven per a perdre el temps amb falles. Una actitud política llavors comprensible que calia esmenar. I va ser Eliseu Climent qui, com quasi sempre, ho va veure primer.

  Recuperada la capçalera, l’editor va posar en marxa la segona època del “Pensat i fet” i em va cridar , el 1995, per dirigir-ne les primeres passes.Una tasca difícil. En general, la festa, en mans de la JCF, s’havia allunyat encara més dels seus origens i corria per viaranys on la coentor criptofeixista era moneda corrent. Els intel.lectuals i els artistes valencians en vivien al marge. Em vaig proposar que “Pensat i fet” fóra el pont que unira falles i cultura. Tenía l’exemple de la fidelitat al país, a la llengua i a la festa de la primera etapa de la revista.

  Calia enllaçar amb aquell esperit sense perdre de vista la situació que vivíem: una democràcia formal, que no ens havia retornat els drets nacionals, dominada  al País Valencià per partits sucursalistes. Si volíem ser honestos amb la festa no podíem fer cap concessió. I des de la portada fins l’última pàgina així va ser els dos primers números, dels quals sóc absolutament responsable. La vinculació al present, la festa és una tradició viva, es va aconseguir. Ho veureu a l’exposició de quasi cent anys de PiF que presenta el “Col.legi Rector Peset”. Des de 1997 fins avui les portades, el disseny general de “Pensat i fet”, on encara col.labore, ja no són cosa meua. Honradament crec que han perdut, en el terreny artístic i festiu, la contemporaneïtat. És una opinió discutible, però que comparteix molta gent.

 Toni Mestre. (Diumenge 18.03.01)