PENSAT I FET 2004

    Fins ara, i malgrat els criteris que dominen la producció cinematogràfica i televisiva, l’obra del valencià Vicente  Blasco Ibáñezs mai no havia estat víctima d’una traïció tan alevosa com que que s’ha comés recentment amb “Arroz y tartana”. La tergiversació ha estat total. Des de la desaparició de personatges cabdals al canvi del final que desvirtua la intenció de la novel.la tot passant per l’eliminació curosa de tot el component de crítica social, de classe, ben evident en l’escriptura de Blasco. Hi havia hagut adaptacions més o menys pintoresques d’obres de l’escriptor valencià, com aquella que col.locava l’acció de “Entre naranjos”, rebatejada “El torrente” a la República de Xile, però fins ara això sempre s’havia fet lluny de les nostres fronteres i la cosa havia anat a mans d’estrangers. Ara la cosa ha estat pitjor que mai, perquè la traïció l’ha perpetrat un valencià,  José Antonio Escrivà i amb diners públics. “Arroz y tartana” és una de les novel.les més importants del nostre escriptor. En ella Blasco Ibáñez repassa de dalt a baix la botigueria de València, la classe dominant aleshores, la dècada de1890, a la ciutat. De fet en fa una vivisecció d’allò més crua, l’obre en canal i la deixa ben al descobert: amb tots els seus vicis i tares, la seua hipocresia, el seu tarannà profundament inmoral, la seua coentor, el seu  manifest antivalencianisme, el seu sucursalisme nacional i la seua condició social paràsita. La peripècia familiar i ciutadana que conta el llibre es desenrotlla seguint l’any festiu valencià del moment: Nadal, Carnestoltes, les Falles, Setmana Santa, els Miracles de sant Vicent, la Fira de Juliol… De traïcions n’hi observem moltes, per exemple la convesió del dinar de Nadal en sopar, on tothom va naturalment de gala, de nit, però és en la festa de les Falles on la traïció televisiva d’Escrivà és més sangonosa D’ella m’ocuparé ara i ací.

                   El director de la sèrie, llagoter amb la dreta valenciana actualment en el poder i el “lobby” faller, fa de Doña Manuela i les seues filles unes “falleres” lliurades en cos i ànima a la festa, que es visten, fins i tot!, de “llauradores”, quan la dona no començaria a vestir-se a l’antiga, dins de la festa, fins la dècada dels trenta del segle XX. A més  a més van mal vestides, van disfressades “d’indumentarista”, element pseudofolclòric aparegut a les acaballes del segle passat que ha desvirtuat totalment el vestit popular de l’Horta. Tot això contrasta amb el que retrata Blasco que descriu com en aquells anys la burgesia botiguera ciutadana menyspreava les Falles: “Las niñas de Doña Manuela despreciaban la fiesta que se preparava. Era una cursileria, como organizada por la gente ordinaria de la plazuela, buena únicamente para divertir a los de escaleras abajo”. Tanmateix  quan veuen el monument ja plantat enmig de la plaça i l’ambient festiu que l’envolta consideren que: “No estaba mal aquello, para ser obra de gente tan ordinaria como el cafetinero i sus cofrades”. I fins i tot organitzen un ball la vesprada-nit de la crema, però als salons de la casa, ni pensament de baixar al carrer, a barrejar-se amb “la chusma”.

                  El moment suprem de la nit és l’hora de la crema, amb la plaça de gom a gom, quan la gent reclama música i la banda ataca “La Marsellesa”, l’himne republicà per excel.lència: “¡Sí, La Marsellesa… y el gobierno en la hoguera!” escriu Blasco fent-se ressò del sentiment general de la gentada. Comença a cremar el cadafal i, diu Blasco, “la música seguia rugiendo la Marsellesa, y en la multitud, alguno de los ardorosos, trastornado por la ilusión y por el himno, creyendo que la cosa ya estaba, gritaba a todo pulmón: “¡Viva la República!”, lo que azoraba a los pobres municipales y les hacía mirar en derredor, buscando un hueco en el gentio por donde escapar”. Naturalment tota aquesta escena, plena de vida i de veritat, és omitida completament pel traïdor Escrivà en honor al PP regnant i al seu monarquisme de conveniència.

               Però hi ha un altre moment de la festa que Blasco retrata amb particulars sarcasme, crueldat i realisme: la ocurrència i el finançament de la falla. La idea inicial naix, olorant el negoci de begudes, xocolatades i bunyols, “del dueño del cafetín establecido frenta a la casa de doña Manuela, un sujeto panzudo y flemático que gozaba en el barrio de fama de chistoso”, el qual,  “asocióse a dos zapateros y un carpintero, que, por tratarse de san José, se creía con derecho propio, y todos juntos formaron algo que bien podía llamarse Comité de Vecinos, teniendo por principal objeto dar sablazos en todo en barrio para el arreglo de la falla. Como doña Manuela era la vecina más encopetada y su casa la mejor de la plazuela, los pedigüeños pusiéronse bajo su protección, y elogiaron rastreramente su riqueza, la belleza de las niñas y hasta la suya propia: todo para sacarle cinco duros”. Res de tot açò, l’interés comercial particular i la mesquinesa fallera, tan incorrectament polítics des del punt de vista de la dreta actual, apareix en la trista versió que l’Escrivà ha perpetrat en contra d’una de les obres mestres de Blasco Ibáñez.

                Davant la tergiversació de què parlem,  que desfigura totalment la novel.la, si voleu tenir una visió justa i descarnada d’aquella València de finals del XIX, acosteu-vos al llibre i en les seues pàgines la trobareu. Per cert, hi ha algunes obres de Blaso Ibáñez  traduïdes al valencià, com és el cas de “Flor de maig” o “La barraca”, que, és la meua opinió, guanyen moltíssim en la llengua en què foren pensades i que parlaven la majoria dels seus personatges. Però no en conec cap d”Arroz y tartana”. Per a quan una versió valenciana d’aquesta novel.la bàsica per a conéixer de primera mà una etapa fonamental de la societat de la capital del País Valencià, del nostre passat col.lectiu recent, on assistim  al naixement de molts dels vicis, dèries, prejudicis i tics que neguitegen els valencians actuals?

                                                                Toni Mestre. Falles de 2004.