Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'periodisme'

Tag Archives: periodisme

Decàleg Periodístic Valencià.

  1.  Estimaràs el teu país sobre tots els altres, però seràs solidari.
  2.  No prendràs mai e nom del teu país i del teu poble en va.
  3.  Santificaràs la teua llengua (però no en seràs beat!).
  4.  Honoraràs els pares i les mares de la patria.
  5.  No mataràs el futur del teu poble maleducant els teus fills, lectors o oients.
  6.  No fotràs ningú de mala manera.
  7.  No viuràs deshonestament de presupost.
  8.  No mentiràs ni calumniaràs encara que t´ho mane el teu cap o poder.
  9.  No perseguiràs pel camí que siga càrrecs i privilegis.
  10.  No envejaràs el talent dels altres, te n´alegraràs.

Aquests deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs i serviràs el teu país sobre totes les coses i els altres com si foren el teu. Perquè al capdavall només hi ha un país: el mon i una raça: l´home, però moltes i diverses llengües i cultures que formen la diadema radiant que corona la humanitat.

Toni Mestre.  Febrer 2001.

l´Institut

 

La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.

                                La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen,  reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.

                                                                           Toni Mestre

                                                                            (Publicat diumenge 22.05.05)

“EL CABISCOL”, VERSADOR DE CAMPANAR

            Diuen alguns autors que el cant d’estil va néixer a l’Horta de València. Hi ha qui concreta més i diu que va ser a Campanar, un dels quartells en què la divideix, amb Russafa, Patraix i Benimaclet, Ascensio Duarte en el seu plànol l’any 1595. Campanar  era el que més concentració de molins fariners i alqueries tenia. El cant d’estil és, era, la manera que tenien els llauradors d’expressar els seus sentiments. Una estampa urbana, i falsa,  ens els presenta sempre de festa a la porta de l’alqueria o de la barraca, bevent , ballant i cantant. La realitat, com la dels esclaus negres americans, era ben diferent.

            El cant d’estil naixia espontani de la gola d’una gent que igual que domesticava la terra treballava la veu per fer-ne intrument armoniós amb què expressar el seu món interior. Si el cantador/a era important el versador no ho era menys. Per causes socioculturals, la majoria de lletres gravades dels  versadors antics no són genuines: es dediquen a glosar els tòpics burgesos valencians: la bellesa de la llauradora i la blanca barraca enmig d’una horta ideal que la ciutat contemplava de lluny. Aquell  espai sociocultural sostenible ha desaparegut ja sota l’especulació més salvatge.  Però aleshores encara habitat per un col.lectiu social homogeni.

            Un personatge singular d’aquell món va ser Francesc López Cones, conegut com “El Cabiscol”. Nascut a Campanar l’any 1883 era cadirer d’ocupació. Va ser gran versador i  va formar part dels  millors grups de cantadors de l’època, com ara Evaristo, Maravelles, El Carabina, el Xiquet de Pedralba, Conxa Tamarit i el ceguet de Marjalenes.  “El Cabiscol” tocava el guitarró i fou també cantador, però la mort el va sorprendre jove, el 1928, i no arribà a temps de deixar-nos cap gravació. Diuen que el que li mancava de veu ho suplia amb la saviesa dels seus versos, cosa per la qual era molt sol.licitat fins i tot a la mateixa ciutat, on sovint aquells grups eren cridats pels senyorets de la  burgesia  pet tal d’animar festes i cerimònies.

            Si alguna cosa  sorprén del Cabiscol, els quaderns manuscrits del qual he pogut consultar, ha estat la seua vessant més  sincera i desimbolta.  Aquells versos irreverents i càustics que dedicava a personatges coneguts del poble. Molts  romanen inèdits, alguns van encara de boca en boca en tertúlies de bar. Home  pla, segur del seu talent, es recorda que un dia, a la barberia de Carrasca, algú el va desafiar a fer una cobleta a cadascu dels presents. Acceptà la juguesca i la va guanyar. Li’n va fer una fins al gos. L’any 1921 el torero valencià Manolo Granero vingué a Campanar. Bevent a una taverna algú li va comentar al mestre que allí a prop vivia un cantador . El  “Cabiscol” entusiasmà el mestre dedicant versos a les bones vesprades de bous que havia oferit. El torero li va donar  cinc duros de l’època.

            El Cabiscol, va ser un home del poble, sorneguer i vitalista, que, quan s’expressava amb llibertat, retratava  la vida quotidiana de la seua classe social en els seus versos i cançons. Heus ací una mostra del seu enginy, tan de l’Horta, tan pròxim al primitiu esperit de les Falles.

Una nit plujosa i fosca,                            Esvarares i caigueres

anant a casa Barcelles, (1)                        i et vaig vore la milotxa,

entropessí en un cudol,                             animal pelut i negre

i em vaig fer la fava estelles.                    amb una cresta ben roja.

  1. “Ca Barcelles” era una taverna. Francesc Torres. Campanar 2002

BLASCO IBÁÑEZ TRAÏT

vicente                                                                                                         PENSAT I FET 2004

    Fins ara, i malgrat els criteris que dominen la producció cinematogràfica i televisiva, l’obra del valencià Vicente  Blasco Ibáñezs mai no havia estat víctima d’una traïció tan alevosa com que que s’ha comés recentment amb “Arroz y tartana”. La tergiversació ha estat total. Des de la desaparició de personatges cabdals al canvi del final que desvirtua la intenció de la novel.la tot passant per l’eliminació curosa de tot el component de crítica social, de classe, ben evident en l’escriptura de Blasco. Hi havia hagut adaptacions més o menys pintoresques d’obres de l’escriptor valencià, com aquella que col.locava l’acció de “Entre naranjos”, rebatejada “El torrente” a la República de Xile, però fins ara això sempre s’havia fet lluny de les nostres fronteres i la cosa havia anat a mans d’estrangers. Ara la cosa ha estat pitjor que mai, perquè la traïció l’ha perpetrat un valencià,  José Antonio Escrivà i amb diners públics. “Arroz y tartana” és una de les novel.les més importants del nostre escriptor. En ella Blasco Ibáñez repassa de dalt a baix la botigueria de València, la classe dominant aleshores, la dècada de1890, a la ciutat. De fet en fa una vivisecció d’allò més crua, l’obre en canal i la deixa ben al descobert: amb tots els seus vicis i tares, la seua hipocresia, el seu tarannà profundament inmoral, la seua coentor, el seu  manifest antivalencianisme, el seu sucursalisme nacional i la seua condició social paràsita. La peripècia familiar i ciutadana que conta el llibre es desenrotlla seguint l’any festiu valencià del moment: Nadal, Carnestoltes, les Falles, Setmana Santa, els Miracles de sant Vicent, la Fira de Juliol… De traïcions n’hi observem moltes, per exemple la convesió del dinar de Nadal en sopar, on tothom va naturalment de gala, de nit, però és en la festa de les Falles on la traïció televisiva d’Escrivà és més sangonosa D’ella m’ocuparé ara i ací.

                   El director de la sèrie, llagoter amb la dreta valenciana actualment en el poder i el “lobby” faller, fa de Doña Manuela i les seues filles unes “falleres” lliurades en cos i ànima a la festa, que es visten, fins i tot!, de “llauradores”, quan la dona no començaria a vestir-se a l’antiga, dins de la festa, fins la dècada dels trenta del segle XX. A més  a més van mal vestides, van disfressades “d’indumentarista”, element pseudofolclòric aparegut a les acaballes del segle passat que ha desvirtuat totalment el vestit popular de l’Horta. Tot això contrasta amb el que retrata Blasco que descriu com en aquells anys la burgesia botiguera ciutadana menyspreava les Falles: “Las niñas de Doña Manuela despreciaban la fiesta que se preparava. Era una cursileria, como organizada por la gente ordinaria de la plazuela, buena únicamente para divertir a los de escaleras abajo”. Tanmateix  quan veuen el monument ja plantat enmig de la plaça i l’ambient festiu que l’envolta consideren que: “No estaba mal aquello, para ser obra de gente tan ordinaria como el cafetinero i sus cofrades”. I fins i tot organitzen un ball la vesprada-nit de la crema, però als salons de la casa, ni pensament de baixar al carrer, a barrejar-se amb “la chusma”.

                  El moment suprem de la nit és l’hora de la crema, amb la plaça de gom a gom, quan la gent reclama música i la banda ataca “La Marsellesa”, l’himne republicà per excel.lència: “¡Sí, La Marsellesa… y el gobierno en la hoguera!” escriu Blasco fent-se ressò del sentiment general de la gentada. Comença a cremar el cadafal i, diu Blasco, “la música seguia rugiendo la Marsellesa, y en la multitud, alguno de los ardorosos, trastornado por la ilusión y por el himno, creyendo que la cosa ya estaba, gritaba a todo pulmón: “¡Viva la República!”, lo que azoraba a los pobres municipales y les hacía mirar en derredor, buscando un hueco en el gentio por donde escapar”. Naturalment tota aquesta escena, plena de vida i de veritat, és omitida completament pel traïdor Escrivà en honor al PP regnant i al seu monarquisme de conveniència.

               Però hi ha un altre moment de la festa que Blasco retrata amb particulars sarcasme, crueldat i realisme: la ocurrència i el finançament de la falla. La idea inicial naix, olorant el negoci de begudes, xocolatades i bunyols, “del dueño del cafetín establecido frenta a la casa de doña Manuela, un sujeto panzudo y flemático que gozaba en el barrio de fama de chistoso”, el qual,  “asocióse a dos zapateros y un carpintero, que, por tratarse de san José, se creía con derecho propio, y todos juntos formaron algo que bien podía llamarse Comité de Vecinos, teniendo por principal objeto dar sablazos en todo en barrio para el arreglo de la falla. Como doña Manuela era la vecina más encopetada y su casa la mejor de la plazuela, los pedigüeños pusiéronse bajo su protección, y elogiaron rastreramente su riqueza, la belleza de las niñas y hasta la suya propia: todo para sacarle cinco duros”. Res de tot açò, l’interés comercial particular i la mesquinesa fallera, tan incorrectament polítics des del punt de vista de la dreta actual, apareix en la trista versió que l’Escrivà ha perpetrat en contra d’una de les obres mestres de Blasco Ibáñez.

                Davant la tergiversació de què parlem,  que desfigura totalment la novel.la, si voleu tenir una visió justa i descarnada d’aquella València de finals del XIX, acosteu-vos al llibre i en les seues pàgines la trobareu. Per cert, hi ha algunes obres de Blaso Ibáñez  traduïdes al valencià, com és el cas de “Flor de maig” o “La barraca”, que, és la meua opinió, guanyen moltíssim en la llengua en què foren pensades i que parlaven la majoria dels seus personatges. Però no en conec cap d”Arroz y tartana”. Per a quan una versió valenciana d’aquesta novel.la bàsica per a conéixer de primera mà una etapa fonamental de la societat de la capital del País Valencià, del nostre passat col.lectiu recent, on assistim  al naixement de molts dels vicis, dèries, prejudicis i tics que neguitegen els valencians actuals?

                                                                Toni Mestre. Falles de 2004.

El Camp.

 

            El camp, nom que rebia fins fa poc la Natura, cada dia està més lluny. La societat valenciana cada dia és més urbanícola i fins i tot els habitants de poblets ben allunyats de les capitals ignoren coses que per als seus avis eren fonamentals. Ara ho confonen tot. Els arbres i les herbes són això, arbres i herbes, quan fins fa quatre dies, o quatre dècades, tothom distingia un llorer d’una olivera o el cascall del ravanell. Potser perquè aleshores hi havia, per exemple en el món de la medicina, una gran precarietat i calia conéixer bé l’ús terapèutic dels vegetals que ens envoltaven. O, degut a la manca d’aliments, el seu interés gastronòmic.

                Hem oblidat el camp, sí, però en conservem la nostàlgia. Els qui per edat l’hem vist encara pletòric de gent i de saviesa, perquè forma part de la nostra vida i de la nostra cultura. Els més joves, perquè la mateixa societat que ha allunyat  la Natura, quan no l’ha destruïda completament, ha comercialitzat la seua manca i ha inventat urbanitzacions, parcs naturals i altres galandaines que no són sinó la catifa davall de la qual s’amaga la merda. Però el que en les generacions de més de cinquanta anys és la necessitat de recuperar un membre amputat, en la gent més jove no és sinó una moda. Arriben al camp i, com que no l’entenen, s’avorreixen. La Natura no els diu res i necessiten animar-la, per exemple, amb música atabaladora o rallis destructius mentre generen tones de deixalles.

               Aquests dies de vacances ciutats i pobles tornen a buidar-se. La gent busca, pels motius abans esmentats, el camp, la Natura. I no els troba. Si de cas els venen, a preu d’or, les horroroses aglomeracions de Benidorm, Cullera o Peníscola. Només uns pocs savis trobaran, i respectaran, aquells indrets intactes on floreixen l’espí, el romer i les argelagues. On brolla alguna font incontaminada. On només se sent el cant  amorós dels ocells i la remor del vent primaveral entre les branques. Ah, el vell camp!

                                                                         Toni Mestre

                                                                 ( Diumenge 22.04.01)

EL FRANQUISME DE CADA DIA

Jo vaig nàixer el 22 de setembre de 1942. Fa cinquanta anys. Pura i negra post-guerra, com veieu. Vaig passar fam i privacions, m’han contat. El meu pare havia fet la guerra, tota, en el cos de transports. Algunes voltes contava anècdotes, evocava llocs, recordava companys. Era un home sense ideologia. Durant la guerra va conèixer la que és ma mare, filla d’un ugetista ferroviari de La Marina. El meu avi, que ha mort fa dos anys quasi centenari, era un home bo. Un socialista dels que ja no en queden. En acabar la guerra ningú li va dir res. Tothom el respectava. Però a casa s’hi respirava l’aire dels vençuts. Jo vivia tot el curs a València, mentre les vacances de Pasqua i les d’estiu les passàvem a Altea, en casa dels avis materns. A aquesta circumstància dec jo la llengua i la consciència de viure una situació injusta: el franquisme.

A València anava al col·legi dels jesuïtes on, a banda de turmentar-nos amb el sisè manament, del setè no ens parlaven mai, l’única informació política que ens donaven era la tristament famosa “Formación del espíritu nacional”. Tots els alumnes odiaven aquesta assignatura i els merda seca de bigotet que ens la donaven. Un estiu ens dugueren a un campament, allà per Iàtova, i els falangistes que el portaven ens obligaren a vestir la camisa blava i a fer de comparses en tot allò de pujar i baixar banderes, homenatges “a los caidos” i tota la bajocada de “Por el Imperio hacia Dios”. El jesuïta de torn resava les oracions pertinents i beneïa aquell desficaci. Així perdérem molts la fe, gràcies a Deu. Allí vaig entendre perquè el meu avi Joaquim, després del “parte”, apagava la ràdio abans dels himnes i dels crits d’exaltació franquista i el sentia sovint mormolar: “Marranos!”

Ja d’adolescent vaig ser conscient de la misèria en què vivia tantíssima gent, de l’opulència en que vivien els privilegiats “del règim”, de la injustícia que regnava per tot arreu, de la hipocresia total d’una Església vergonyosament col·laboracionista. I vaig veure molt clarament, gràcies al “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster, que em va regalar un jesuïta català nacionalista el mateix any 1962, l’opressió nacional del meu poble. Vaig entendre que era un privilegiat, que, tot i ser de classe obrera, havia estudiat amb una beca, i no podia mantenir-me al marge de la situació, que calia triar l’oposició a la Dictadura. A Franco. I vaig conèixer la por, la clandestinitat, les recomanacions de la família (“Tu no t’hi fiques”), la incomprensió dels amics, la soledat, la impotència, la ràbia… i la solidaritat!

Més avant, durant els primers setanta, vaig patir directament els atacs dels franquistes, del feixisme. Tres vegades atemptaren contra la llibreria “Ausiàs March” que des de 1966 havíem fundat Frederic Martí i jo al carrer de l’Ambaixador Vich, nº 11 de València. Dues vegades ens la cremaren del tot. Els qui ho feren, com els qui, segons recorda Joan Fuster en el llibre “Converses inacabades” li posaren les bombes a casa, encara deuen estar rient-se de nosaltres. Un altre dia, un miserable que treballava a Ràdio Nacional, un fill de sa mare “ex cautivo” ex-el que siga, em posà una pistola al coll i insultà greument el meu país i el meu poble. Els governadors civils, tots incivils per suposat, feien i desfeien al seu antull. El franquisme es moria amb el dictador, però moria matant, com havia nascut. Hi havia, això sí, l’esperança, la confiança de que allò no podia durar després de Franco, que moltes coses canviarien.

Ara, disset anys desprès de la mort del dictador, veig el franquisme pujar de bell nou per les parets de les nostres cases. Veig les il·lusions trencades, malmeses, prostituïdes. Veig una democràcia que ha heretat molts vicis de la dictadura. Veig injustícies, privilegis, fidelitats “increbrantables”, demagògia, espanyolisme a dojo, castellanització creixent… Tots els trets del franquisme, fins i tot les fitxes i les llistes negres, tornen a entreveures sota el maquillatge ja vell dels anys de la transició. I no oblidem el franquisme sociocultural, aquell que viu encara al cap de moltes generacions de valencians, on va ser introduït violentament durant anys i anys de pluja àcida feixista en escoles, seminaris i casernes, als jutjats i estadis de futbol, als mercats i als cinemes. Fins i tot el senyor que ocupa el molt honorable setial del president de la Generalitat Valenciana s’assembla cada dia més a un súper governador  franquista.

Cal avivar la memòria, educar els fills sense oblidar el passat si no volem que qualsevol dia ens el trobem, de matinada, al replà de l’escala. Cal recordar el malson del franquisme cada dia, a cada moment. No és pas un fantasma. És més aviat un perill que espera amagat el moment de saltar-nos al coll. Un perill que només la pràctica honrada de la democràcia farà impossible. Però per desgracia, disset anys després de la mort del dictador, els “demòcrates” que ens governen, i els que ens volen governar, no estan per la feina. A ells, i als franquistes vergonyants de totes les ideologies, cal plantar-los cara amb la conducta democràtica de cada dia i, com diu la propaganda del llibre de Manuel Vàzquez Montalban, recordant-los que “els seus enemics no els perdónen”

                                                                                 Toni Mestre. Nov. 1992

%d bloggers like this: