Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'poble valencia'

Tag Archives: poble valencia

Un concert a “La Fenice”

16 de març de 1995. De manera miraculosa hem aconseguit dues entrades. El concert comença a les vuit del vespre. Ha plogut fa poc i Venècia llueix com un peix acabat de traure de l´aigua. Des de l´Hotel Belsito, situat ben a la vora, per carreronets deliciosos, travessant pontets i canals solitaris, ens acostem al teatre per la porta de darrere. La “porta d´aqua”, antigament la més important posat que per ella accedia l´aristocràcia, que arribava en góndola des dels seus palaus.

Ara es la porta de càrrega i descarrega de l´escenari. Passem per davant de l´hotel “La Fenice”. amb el patiet d´entrada vestit de verd, i eixim a la plaça del teatre. La façana neo-classica, amb bustos i al.legories, domina la serenitat del “campiello”, que com tots els de la ciutat presideix l´antic brocal d´un pou antic. Els llums estan encesos i s´observa una activitat desusada. Hi ha un vell café a la dreta que vessa de gent i soroll. Però nosaltres frisem per entrar i veure tranquil.lament l´interior del teatre.

La Fenice- Venecia

Només passar el control, a la nostra esquena, sentim una veu que diu amb un punt de sornegueria: “Bona nit!”. Ens girem i ens trobem amb Mara Calabuig, periodista i amiga de València. La saludem sorpresos, Va amb la seua filla i la pintora Antònia Mir. Totes tres porten abrics llargs de colors suaus. Passegem els vestibuls, l´única part del teatre que s´ha salvat dels incendis. Una taula entre dues altes columnes de marbre rosa amb unes dones, membres de la societat que organitza el concert, on venen el programa i material sobre “La Fenice”. És allà on el servei de premsa ens ha deixat un gran sobre amb llibres, diapositives i un vídeo editat amb motiu del bicentenari, celebrat el 1992, Tot magnífic, com l´interior de la sala que contemplen per primera vegada des d´una llotja del primer pis, el bigarrament de l´interior, vist així de sobte, talla l´alé. Em ve al cap el començament de “Senso”, de Visconti, amb Alida Valli ocupant, amb altra gent, una llotja, potser la mateixa qu exafem ara, mentre la platea bull d´uniformes austríacs i als pisos alts esclata una manifestació nacionalista.

La sala actual no és l´óriginal de 1792. Aquella, i la que la va succeïr es cremaren. No és veritat qu eel nom de “La Fenice” vinga de l´au mitològica que renaixia de les cendres. El nom li ve de la societat de musicòlegs que en propicià la construcció quan la Republica vivia els seus últims dies d´estat independent. L´aspecte actual de la sala és si fa no fa el mateix de mitjans del segle XIX, quan l´estil del Segon Imperi francés s´extenia per tota Europa. Si ho mirem bé es troba a un pas del “Pompier”. temperat, això sí, pel bon gust i la gràcia locals. Crida l´atenció el seu tamany. Ni gran ni petita. A escala humana, com tantes coses a Venècia. I suau. Ens trobem al si d´un instrument extraordinari, capaç d´emetre les notes més pures.

Baixem a la platea on tenim les nostres localitat. Els llums estan tots encesos i el teatre lluu embolcallat en una suau combinació de colors on han estat combinades amb saviesa només tres gammes: el verd, el rosa i l´or. El resultat és fantàstic. Un teló de vellut verd fosc amb floretes daurades i una franja brodada en or i rosa oculta el teló de boca pintat. Actua el Quartet Glazunov. Quatre joves russes, de solta cabellera, rossa o d´aquell color roig dit venecià, vestides de negre, interpreten obres de Glinka, Glazunov i Shostakovitx.

La música d´aquest últim, en la penombra d´una sala plena d´un públic atent, amb una elegància que ve de generacions, em porta lluny. No sé on- A poc a poc oblide que, damunt d´aquell escenari, va viure i morir per primera vegada Violeta “la traviatta”; que mentre hi dirigia una simfonia seua Richard Wagner es va sentir tan malament que va morir després a un palau del Canal Grande; que en la llotja central del primer pis, plena d´espills i cornucòpies daurades, van seure, entre altres personatges històrics, els últims forasters senyors de Venècia, Francesc Josep d´Austria i la neuròtica Elisabet de Baviera. Tot s´esvaeix. “La Fenice” es un vaixell que ningú mena, un nou “Bucentaure” ducal que navega perdut per mars antics d´oblit i de noira cap a un destí que desconeix. Per moments em sembla sentir un clapteig d´ones que colpeja insistent, entenrc, els flancs del teatre.

Toni Mestre (Fragment del llibre inèdit “Silencis i penombres”)

%d bloggers like this: