Senyores i senyors, amigues i amics: ha estat per a mi un plaer acceptar la invitació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, àmbit territorial del País Valencià, per tal de dir unes paraules en l’acte de lliurament dels Premis de la crítica dels escriptors valencians, enhorabona a tots els premiats d’enguany. Catorzena convocatòria d’una nit de premis en la qual s’homenatja també una personalitat de les nostres lletres, honor que han merescut entre d’altres Vicent Ventura, Enric Valor, Maria Beneyto, Raimon, Joan Climent, Bernat Capó i Alfred Giner Sorolla. Enguany l’homenatge, i l’escultura d’Empar Fossati, són per a l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez de qui us oferiré a continuació una aproximació personal.

Cal dir que Carmelina i jo, cas de ser ciutadans d’un país normal, per exemple, castellans o aragonesos, no ens hauríem conegut o relacionat mai. Per la diferència d’edat i, sobre tot, de classe social. Carmelina i jo ens coneixem perquè som valencians. I allò que ens uneix és d’una banda, la llengua, i d’altra, Altea. Perquè la llengua, vull dir la llengua literària, era, mijançats els seixantes, al País Valencià, un corralet. Un corralet els animalets del qual començaven a saltar la tanca, però un corralet. Dues o tres dotzenes de persones, molts més homes que dones, i para de comptar.

Però aquell era un moment incipient. Els supervivents d’abans de 1939 i els que havien nascut literàriament després de la guerra, cas de Carmelina, començaven a eixir de la catacumba a que els havia abocat la desfeta i enceteven el camí de la “normalitat” entrecometes. L’any 1962 va aparéixer Edicions 62 i el primer llibre de la seua col.lecció més popular, “Llibres a l’abast”, va ser precisament “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. Una data i un llibre que marquen un abans i un després en la història del nostre poble, tant, que donen pas i nom a una generació que crec que podem anomenar amb tota justícia la de “Nosaltres els valencians”, la primera que es plantejava el fet no només d’escriure, sinó de viure i créixer nacionalment, d’una altra manera.

Jo, que vaig fer vint anys el 1962, unes setmanes després del dia que va morir Marilyn, en forme part, d’aquella llavors nova generació. Erem joves, i ingenus, i apassionats, com cal que siga sempre la joventut. I a primeries de 1966, en companyia de Frederic Martí que hi posava l’experiència vàrem obrir la Llibreria “Ausiàs March” al nº 11 del carrer de l’ambaixador Vich de València. Una de les primeres llibreries nacionalistes de la ciutat i que molt prompte es va convertir en lloc d’encontre, tertúlia i debat on la nova generació universitària, encara funcionaven el vell Estudi General del carrer de la Nau les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres, es trobava amb les anteriors. Ens visitava cada setmana Fuster, quan acabava la seua tertúlia ciutadana, i hi passaven de tant en tant Sanchis Guarner, Josep Maria de Casacuberta, l’editor de Barcino, quan baixava a València, gent de la Cançó, membres de les joventut d’aquell “Lo Rat Penat” d’aleshores, molts estudiants i gent nacionalista i d’esquerres.

Frederic Martí era nebot de Beatriu Civera, casada amb un oncle seu, i va ser precisament aquesta escriptora, ja desapareguda, qui un dia ens va enviar, perquè n’era amiga, Carmelina Sánchez-Cutillas a la llibreria. Recorde una dona rossa, de mitjana edat, una mica distant, que parlava un valencià aprés més als llibres que al carrer o a casa. Una presentació doncs de circumstàncies, com tantes altres, que no hauria donat més de si si no hagués estat que, parlant parlant va eixir a la conversa la seua vinculació a Altea. Paraula màgica! La fredor es va esvaïr de sobte i va ser substituïda per la cordialitat i l’interés. Perquè malgrat que Carmelina va nàixer a Madrid i jo a la ciutat de València, Altea és, i serà sempre, el nostre poble. Diuen que tothom és d’on fa el batxillerat, és possible, però tant Carmelina com jo som del lloc on hem passat les vacances de la nostra infància: Altea. I concretament de la partida de Cap Negret.

Dels primers intercanvis de noms, llocs i records vaig passar a mostrar-li un llibre sobre Altea que veníem molt bé i que es deia “Folklore valencià. Coses de la meua terra”, edició de 1947. Un llibre que jo havia descobert a la Llibreria Maraguat, on n’hi havia encara una resta d’edició. Hi compràvem els exemplars de deu en deu i després els veníem, al preu de vint anys abans, als nostres clients que se’ls emportaven encantats. L’autor del llibre és . I la sorpresa va vindre quan Carmelina em va dir: “Era el meu avi”. A partir d’aquell moment frequentà habitualment “Ausiàs March” i ens vam fer amics. Amics de llibreria.

Perque Carmelina pertanyìa al món burgés valencià i vivia normalment en esferes diferents i distants de les que vivíem els universitaris i nacionalistes del cercle d’”Ausiàs March”.
De fet feia la impressió, quan venia, que venia d’amagat. Amb un toc quasi de clandestinitat. En teníem la sensació, Frederic i jo, que per a ella venir a la llibreria era com una baixada als inferns. O una pujada als cels, ves a saber. El seu món de relació habitual era castellanitzat, de dretes sinó franquista i elitista. Ben diferent del nostre catalanista, d’esquerres i popular, en el sentit genuí de la paraula, clar.
Era evident que en el seu món social s’ofegava, s’avorria, es marcia i que en el nostre s’informava, s’estimulava, revivia. A poc a poc va anar portant-nos els fills: El major vingué poc, però Carmelina, que havia estat regina dels Jocs Florals uns anys abans, es va fer també clienta; i després ho foren els més menuts Maria Luisa, coneguda locutora de TVE-Aitana, i Luís que anys a venir seria també escriptor.

Perquè Carmelina, al contrari de moltes dones de la seua classe social, llegia… i escrivia. Començà escrivint, en castellà, algun treball d’investigació històrica que “Lo Rat Penat” li va premiar el 1957. Però també escrivia poesia! I en català! Una poesia força interessant que, misèria del país, va haver de publicar-se ella mateixa. Dona, valenciana i rica eren unes cartes de presentació ben poc reconegudes llavors. Així, l’any 1964, va publicar, fixeu-vos bé en el títol, el poemari “Un món rebel”, finalista del Premi “València” que atorgava la Diputació. Ens en portà alguns exemplars que nosaltres veníem a la llibreria. És un llibre prologat per Almela i Vives i que ella va encapçalar amb una cita del trobador Ramon Vidal de Besalú que és tota una declaració de principis lingüístics i nacionals. El 1967 un altre llibre d’investigació d’arxiu: “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València”, publicat a Barcelona.

I en 1969 trau un segon llibre de poemes, encara més íntim, més agosarat, que titulà “Conjugació en primera persona”, prologat per Vicent Andrés Estellés, que dedicà “A mon avi, el d’Altea, tan llunyà en el temps… tan presenten la meua memòria”. Avi de qui poc després escriuria una excel.lent biografia: “Francisco Martínez i Martínez i Martínez: un humanista alteano”, publicada a Alacant. L’avi erudit i valencianista de qui durant anys va anar comprant, refent i reconstruint la biblioteca, magnífica biblioteca, dispersada per raons d’herència i de vegades malvenuda per hereus poc delicats.

Els poemes, tan íntims, tan intensos, tan profunds d’aquest llibre li costaren algun disgust familiar, per part de sa mare concretament, que, dona d’un món “de fingiments i teles” que diria l’Estellés, s’escandalitzà de veure com la seua filla escrivia, i publicava, coses com:

“Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix”.

I jo em pregunte ara: perquè aquests dos poemaris no s’han reeditat mai? Què esperen les editorials valencianes per a incorporar aquestes dues obres a les seues col.leccions de poesia? Més d’un, i més d’una, s’emportarien un gran i emocionant sorpresa. Repararíen una injustícia històrica. I oferirien un regal valuós a les noves generacions.

Però tot arriba, fins l’èxit, en aquest món si es persevera i Carmelina era una gran treballadora. L’any 1975 guanya el premi “Andròmina” de narrativa dels Octubre amb un dels llibres més intensos i més llegits de la literatura valenciana contemporània en català: “Matèria de Bretanya”, que porta des de llavors un grapat d’edicions, prova fefaent del seu interés i de la seua categoria, on arreplega els seus records d’infantesa, de les vacances d’estiu a Altea, a casa de l’avi, “Maricel” de nom, situada a la partida de Cap Negret i al mateix poble on la família tenia una altra casa al capdamunt de tot de la vila.

Jo, que sóc uns quinze anys més jove que l’autora, encara vaig coneíxer viu i intacte el món que ella retrata i ha salvat per a sempre de l’oblit, ja que no del pas dels anys i la desídia que està a punt d’acabar amb aquell “Maricel” de Cap Negret. Però del valor del llibre donen fe, com he dit, els milers de lectors de totes les condicions, edats i procedències que des de 1975 el tenen per una de les seues lectures de referència.

No puc allargar-me més, però no vull oblidar un altre llibre de prosa poètica, aquest sí ja editat per una editorial, 3 i 4 de València, dins de la seua col.lecció de poesia el 1976: “Els jeroglífics i la pedra de Rosetta”, obra madura, que com diu el pròleg és “producte depùrat i administrat de moltes lectures i de molts pensaments suggerits per elles”. I després d’aquest esclat d’èxits i de reconeixements, un silenci progressiu que es farà pràcticament definitiu després de 1980, any de l’aparició del poemari “Llibre d’amic i amada”. Potser les obligacions familiars la portaren a un actitud envers la literatura que no comprenem però respectem i l’apartaren de la creació. I ens privaren de noves “matèries de Bretanya” on, potser, ens hauria regalat el retrat del seu món burgés, tancat, controlat del qual ella eixia de vegades per la porta falsa per a baixar al món viu, obert i estimulant on hi havia llocs com aquella llibreria “Ausiàs March”.

I acabe ja, sí, de veritat. Però vull fer-ho llegint l’amable dedicatòria que l’escriptora valenciana avui homenatjada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià va escriure en el meu exemplar d”Els geroglífics”. Diu: “Al meu vell-jove, era 1976!, amic Toni, amb qui em dispute l’amor a Altea. Amb l’afecte de… Carmelina”. Amb el mateix afecte, Carmelina, i encara disputant-me amb tu l’amor a Altea, a la llengua i al País, he participat en aquest acte de merescut homenatge. Enhorabona, amiga meua, amiga nostra, i per molts anys!

Toni Mestre. 4 de juny de 2004.