Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'programesderàdio'

Tag Archives: programesderàdio

Toni Mestre. Origens.

Nota: El 22 de Setembre haguera fet anys. M´ha semblat curiós aquest text donat que, li descriu, era la seua parella Frederic Miquel Martí Guillamón.

“Que com era Toni Mestre? Toni era un optimista total perquè el ser-ho estava dins de la seua persona d´una manera natural. Creia en tot, en tot el que significava cultura i progrés per al país. Qualsevol projecte qu eli presenten, li pareixia possible i important i tot allò que era més necessari en aquell moment.

La seua carrera professional comença d´una manera casual. Allà estàvem ell i jo, treballant a la llibreria Ausiàs March quan, un matí, només obrir la btiga es presentà un amic i client que després seria molt conegut, Amadeu Fabregat, amb la pretensió d´emportar-se´l a Ràdio Nacional on Rosa Balaguer i Joan Monleón feien un programa en Valencià escrit per Amadeu i que es deia “De dalt a baix”.

Monleón estava malalt i algú havia de llegir junt a Rosa. Toni dubtava. Amadeu insistia: “_Només serà un moment hui, demà tornarà Monleón”. Un “moment” i el deixaren a soles. Jo em vaig quedar molt nerviós tot esperant el moment de l´emissió que era a les dotze. Vaig engegar el transistor i el programa va començar.

La veu de Toni semblava al principi vacil.lant, però no per això li mancava autoritat i la qualitat era magnífica. Comencí a tranquilitzar-me mentre pensava “per un dia”. Tanmateix, després d´allò mai més tornà Monleón: no va fer falta. Trucs com els d´aquella pel.licula magnífica que molts recordaràn “Eva al desnudo”; el programa ja era de Toni. L´augment d´audiència i popularitat fou ràpida i fulgurant al temps que el programa començà a fer-se més llarg cada vegada.

Els consells que li donaven alguns companys qu el´estimarien sempre eren els mateixos: hores i hores de micro, i quan més millor. Va a profitar el temps i es convertí en un comunicador excepcional.

Pensant ara en aquell temps, on adquirí nom, prestigi i la seua profesionalitat defifinita, sent importantíssima, crec que la tasca que va desenvolupar després aprofitant el seu nom i carisma és alguna cosa tan increïble que mai el seu poble i el seu país li pagaran encara que li dedicaren una avinguda amb una estàtua. Clar que a això ja estem acostumats. El mateix tractament han rebut altres figures insignes mortes o vives en l´actualitat.

Als primers anys de ràdio, en l´època més molesta, va començar a fer gravacions pràcticament casolanes de la “nova cançó” valenciana: Al Tall, Lluís Miquel, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Carles Barranco, Els Pavesos, Raimon … i els passava al costat de LLach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Marina Rosell…

Feia lletres i arreplegava cançons als pobles de l´interior, sobretot a la Marina. La majoria de les vegades des de la boca i la veu dels seus habitants. Connectava amb la gent popular amb gran facilitat, oblidant-se per complet del seu bagatge cultural i intel.lectual. Això jo no ho vaig poder fer mai. Sempre li acompanyava i quan ens trobàvem davant d´un llaurador que venia del camp, tot suat, no sabíem com entrar-li. SEmpre teníem la por que pensaren que ens burlàvem d´ell.

Recorde que cer director franquista de Ràdio Nacional, davant d´una cançó arreplegada en un poble de muntanya titulada “Redéu picaina, redéu picaina quin aigua cau”. Per demostrar la seua inocència s´enfrontà a Toni i li va dir: –Sent Toni, eixa cancó de “Picanya, redéu Picanya” no vull que la tornes a posar, queda quelcom confusa en la seua intencionalitat i això no es cap censura. Estàvem en plena transició i hi havia una gran confusió, ningú sabia el que anava a passar. La cançó l´havia gravat Lluís el Sifoner. Toni es va quedar molt tranquil i li digué:-“T´advertisc que la cançó ma la va cantar el cap local del Mobvimiento del Pueblo”… Era l´alcalde, efectivament, qui li la va cantar- “¡No me digas!” contestà descontent el director de torn.

Toni i el seu programa varen anar a més. Treballava al sotan de la llibreria quan podia i el deixaven donat que les visites eren continuades i jo em quedava dalt fotent colps.

En alguna ocasió va patir atracaments. Qualsevol moniato es presentava allà pretenent que Toni anara a un local de la perifèria on hi havien d´entregar-li un pergamí, mentre ell martiritzava al poble amb les seues cançons. Va aprendre a dir que no.

No totes les visites eren negatives. La llibreria era un focus d ´atención on s´anava aplegant gent molt important començant per la clientela.

Un dia es presentaren dues persones que marcaren a Toni per a tota la seua vida: Salvador Mercado i Fermi Pardo. Apelgava el folklore, i del bo. Venien fadrines de la Secció Femenina, on havíen hagut de recórrer i estaven formant un grup anomenat “Alimara“. Teníen una gran afició i entusiasme, el qual transmeteren a Toni. Sense massa esforç, Toni ja tenia una nova tasca per a lluitar. Supose que el buscaren per tindtre un nom en l´únic programa que es feia en valencià. El que no sospitava jo era de la integració que hi hauria a través del temps d´aquell binomi Alimara-Toni Mestre.

La vida de Toni i la meua es feia cada vegada més difícil. No teníem temps per a res. A les huit de la nit, a la llibreria semblàvem una tómbola. -A qui li toca? Tots venien a dir-nos – així no podíem continuar, han de deixar-nos tranquils. Però els qui ho deien consideraven que els llandosos no eren ells, eren els altres.

Toni, apart de tot, a casa escrivia molta poesia guanyant alguns premis literaris.

Salvador Mercado li proposà ballar i ell, molt disciplinat, va buscar temps que no teníem i va anar als assatjos. Va eixir a l´escenari en espectacles molt importants, combinats amb la seua carrera com a presentador, cosa que va acomplir de manera esplendorosa.

Al mateix temps, el temps passava i Toni, després dels titubejos de Ràdio Nacional, s´havia convertit en un locutor excepcional, amb una força increïble. A banda de dominar altres llengües, a Barcelona o Madrid hauria estat una gran estrella mediàtica, tot i que ell no hauria abandonat mai el seu país.

Encara recorde amb molta nostàlgia la nit que ballà la “dansa” a la plaça de la Mare de Deu rescatada per Salvador Mercado. Toni ballà i en aquell moment plovia. Els carrers i els mobles no estaven per a bromes. Toni Mestre, com no! va caure i un altre ballador també. Al públic hi hagué gent que va dir -“Mira, mira, Toni Mestre ballant ha caigut. -Calla dona, com va ser Toni Mestre? Toni Mestre no haguera caigut!…

La col.laboració amb Alimara continuà tota la seua vida i mai es va trencar. Va assolir noms prestigiosos per a fer cartells, ajudà en la promoció de llibres de folklore donat el seu extraodinàri poder de convocatòria.

La seua carrera radiofònica s´estabilitzà a partir de l´arribada del PSOE al poder. Hi entrà a Ràdio Cadena València, on, mitjançant unes oposicions es va convertir en funcionari. El principi d´aquesta nova etapa va ser molt important. Feia un programa diari a nivell de País, amb intervencions d´Alacant i Castelló. A poc a poc, sorgiren moltes variacions i al final, la ràdio es va convertir en una professió que li asegurava la vida.

Però clar, ell no parava: llibres articles, visites a escoles, conferències, presentacions de publicacions…Va dirigir el primer “Pensat i Fet” després de la seua recuperació per part d´Eliseu Climent que va eixir de manera esplèndida ple de noms prestigiosos. Es va convertir en un bon professional de la comunicació.

Així va continuar fins el final de la seua vida i amb una potència que em paregué miraculosa. No sé com aguantava.

Frederic Miquel Martí Guillamón.

Carta d´un amic d´Alacant

He rebut una nova carta del meu amic Vicent. M´escriu des de Barcelona, on estudia Belles Arts, però es alacantí. De la ciutat d´Alacant, vull dir. El vaig conéixer a través del programa “De dalt a baix“, allò que ferem des de diverses emissores i que s´emportà el vent quant tothom pensava el contrari. Ell ens escoltava des d´Alacant, on estudiava, adolescent encara, i a través de la radio rebia l´oxígen nacional que a la seua ciutat li negaven. Un día ens vàrem conéixer. Des del seu Alacant ple d´antivalencianisme vingué a la nostra València, curulla d´anticatalanisme. Ens férem amics. Bons amics. Des d´aleshores, ja fa un grapat d´anys, sempre que passa per ací em fa una visita. Jo li he ensenyat València. L´he ensenyat a estimar.la. Tant, que ja li dol i li fa tant de goig com a mi. I de tant en tant m´escriu, com ara. Perdoneu-me la confiança, però nopuc estar-me de transcriure la seua última carta. Trobe que us interessarà.

“L´Hospitalet de LLobregat. 12 d´Octubre de 1994. Hola Toni! Em vaig alegrar molt de sentir-te per la ràdio dijous passat. Feia més de tres anys que no sentia la teua peculiarísisima veu per aquest mitjà d´(in)comunicació. Era de vesprada i anava per l´autopista A-7 en el cotxe de mon pare. Ell, que com a capità duia el timó de l´embarcació, tenia sintonitzat Radio-5. Todo notícias, però l´ona, que arribava al ràdio-casete del cotxe era la del repetidor de Múrcia. Així doncs, la desconexió que sentíem era la de la Región de Murcia. Però, passat Benissa, la freqüència començà a perdre´s i mon pare sintonitzà de nou Radio-5. Ara el senyal venia d´un altre repetidor. En lloc de sentir notícies com “El PSOE de Múrcia norte quiere segregarse del resto del PSOE murciano” i “Cartagena quiere la independencia”; sentíem notícies com: “La concejala de cultura del Ayuntamiento de València no renuncia a pertenecer a Unión Valenciana” en la veu d´una senyora que deuria de ser germana de la locutora murciana perquè utilitzava la mateixa llengua i tenia el mateix to de veu. Sentit aquests locutors et venen al cap els anys d´or de l´ens RTVE, quan al final de l´emissió emetien un programa que s´anomenava Testimonio i censuraven sempre que podien (més aviat sempre que volien) el programa de música de Carlos Tena. Sembla qu eres no ha canviat en aquest ens públic, ja que censuren-anul.len programes com “El peor programa de la semana” o àdhuc arriben a censurar.anul.lar canals d´emissió sencers, com és el cas de Ràdio-4″.

“Abans de continuar escrivint, declare el més profund respecte cap a la teua companya de treball, ja que ella no té la culpa de res i és una excel.lent professional. Bé, anant concretant, el fet és que era la primera volta que et sentia per la ràdio des de feia tres anys i mig i la primera volta que et sentia en castellà. Tot això imposa una necessaria reflexió. Si la corporació de RTVE és una empresa pública finançada amb diners que ixen de les nostres butxaques, jo entenc que lleven Radio-4 adduïnt el pretext que moltes ràdios regionals són impossibles de sostenir amb diners públics. Però també són impossibles de sostenir amb diners públics els sous milionaris que reben certs presentadors de televisió, pel fet de presentar un programa que a lo millor dura un més i escaig. L´argument es fa més incomprensible encara quan veus que a Catalunya no han llevat Radio-4. Què passa aquí? Que els diners que paguen els catalans són millors que els que paguem els valencians?”

“Cada volta entenc menys aquesta societat. Visc en un barri on el 95% de la població son andalusos o extremenys (l´altre 5% que parlen la llengua del país són de Castelló). Ningú no protesta perque els rètols de les botigues estiguenen català. Els xiquets tenen l´accent andalús tan marcat o més que els seus pares, Quan venen camions de Sabadell, Badalona, Sant Feliu…la gent que els descarrega parla el mateix andalús ininteligible amb els venedors de les botigues. Tots els botiguers, no cal dir.ho, són andalusos o extremenys, i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en català, tenen enganxats adhesius que mostren amb orgull el seu lloc de procedència i naixement. A l´Hospitalet, el català és una ¨llengua mil.lenaria””

“Quan torne al meu barri d´Alacant, al Pla, al meu carrer i venen els camions de Monòver, Crevillent, Santa Pola… la gent que els descarrega parla en valencià del seu poble amb els venedors de les botigues que també el parlen, l´alacantí que diuen. Tots els botiguers, no cal dir-ho, són valencians i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en castellà, tenen apegats adhesius de l´Asociación de Comerciantes Pla-Carolinas. A Alacant el valencià és un “dialecto el pueblo””.

El meu amic Vicent, el d´Alacant, és jove, esportista, adora la bicicleta, lector empedreït, dibuixa i dissenya amb l´ordinador, té idees, compara, observa el seu país, la seua gent, i es fa preguntes. Qui pregunta, ja respon, Vicent. Gràcies per la teua carta que m´he permés de fer pública sense el teu permís. Però és que pense que els teus comentaris hauran estat ben interessants per a més d´un valencià. No trobeu?

Toni Mestre (Dissabte 26 Novembre 1994)

%d bloggers like this: