Pàgina d'inici » Posts tagged 'societat'
Tag Archives: societat
D´acer, de carn, de fust,
Joan Barrantes és de la Safor, com Ausiàs March. Cinc segles separen, o uneixen, les seues obres. Amdós formen part d’aquell corrent rigorós del caràcter valencià que el tòpic amaga, sovint, malèvolament. Interessa presentar-nos, a qui?, com un poble obert, fester i alegre… vol dir superficial, frívol i buit. El valencià és un poble mediterrani i té característiques epidèrmiques i profundes. Les primeres, més vistoses, amaguen que una minoria selecta conrea les segones. Aquest és el cas de Joan Barrantes, l’escultor.
Davant de qualsevol de les seues obres sentim aquella emoció que ens assalta des dels versos de March. Amb pedra i ferro, elements durs en principi, l’escultor ens envia uns missatges que arriben a la nostra sensibilitat adolorida amb la dolçor d’un bàlsem. Els dos elements s’abraonen amb tanta veritat, que esdevenen fèrtils. I el dur es fa tan pur que ens emociona.
Barrantes és un gran escultor que en pocs anys ha arribat al ple domini de l’ofici. Sap què vol dir i ho diu amb despullada intensitat. “Traure el que hi ha dins”, “Por”, “Manipulació” o “Espai interior”… ens fan sentir l’opressió de la malla, de la reixa, o volar amb les seues pedres-núvol… Com podríem ser sords als seus crits que ens recorden que som humans, que la vida ens perd, que només l’amor ens justifica? Com el gran Ausiàs està dient-nos: “A temps he cor d’acer, de carn e fust”. I això mereix, si més no, la nostra atenció… i el nostre agraïment.
Toni Mestre. gener 2003.
Esplendor en la merda.
Hi ha qui és nacionalment tan petit, políticament tan miserable i empresarialment tan cagarruta que de la ignomínia més completa, de la màfia més barroera i de la merda més pudenta en diu “esplendor”. I no penseu que coses així succeeixen a una de les pobres repúbliques bananeres on van a cagar i a pixar, és un dir, els rics dels USA. No cal anar tan lluny. Aquestes persones circulen. pels nostres carrers i són premiades amb medalles i guardons ací mateix: al increïble País Valencià.
Esplendor! “Feia segles”, ha dit el personatget, “que no es vivia un esplendor com l’actual”. Ací, a la “Comunidad”! Hi ha per rebentar de riure. Passen, senyores i senyors, passen i vegen un valencià, o el que siga, llepant , diria l’Espriu, “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Jo, que no sóc tan correcte com el poeta, diria simplement, el cul emmerdat d’un dels protagonistes més tristos i vergonyosos de la història valenciana. I no content amb això de l’esplendor, el fulano ha reblat el clau de la llagoteria parlant d’un “nou renaixement” (“valensiano por supuesto”) que li devem al “tio” que ens ha governat entre 1995 i 2002 i que, segons ell, ha posat les bases per tal que “la Comunidad Valenciana sea líder en la Europa de las regiones”.Musica! Tots a una veu: “Nuestra región…. supo votaaaar!
I encara diuen que el diari és car! Notícies com aquesta valen un potosí i te les donen per un euró. Exemples tan llastimosos de “lacayismo” com aquest no abunden, ni en periode electoral. Però vivim al País Valencià, la mítica terra de Xauxa on polítics forasters espavilats, trilers i tafurs de barraca de fira fan tot l’any el seu agost amb l’aplaudiment llepaire i l’afalac caní d’indígenes indignes que es vesteixen de llautó sucursalista i de lluentons vicaris i parlen d’esplendor. No penseu que, davant d’un espectacle tan esplendorós, “Esplendor en la merda”, n’hi ha per a llogar cadires?
Toni Mestre. diumenge. 11.05.2003.
Sorolls, bruticia i criminalitat.
L’estiu de les terres baixes valencianes, on es troba la nostra capital i altres ciutats importants del país, és espantós. Espantós, a més d’allò que causa espant, és “allò exagerat, excesiu fins a produir desgrat o molèstia”. En aquest segon sentit el nostre clima estiuenc ho és, sense paliatius. Ho ha estat sempre a causa de la forta insolació que tenim i de l’alta humitat de l’aire que patim. Calor i humitat, ja se sap, provoquen una cosa tan espantosa que en la nostra llengua té un grapat de sinònims: xafogor, calda, cremor, ardor, bavor, estuba, calentor, sufocació, botorn, calitja, calina, canícula, etc… L’antònim, pel contrari, és només un: frescor.
Amb la xafogor d’aquests dies es fa difícil no sols treballar, si no tens aire condicionat, sinó també desplaçar-se. A més, amb les aglomeracions urbanes actuals, siguen ciutats de treball o de vacances, cada vegada més paregudes, la majoria dels valencians vivim, nàufrags involuntaris, al que els especialistes anomemen “illes de calor”, autèntiques bombolles hivernacle que estan uns quants graus per damunt de les terres encara lliures dels voltants. L’asfalt omnipresent, l’urbanització depredadaora que ignora l’efecte benèfic corrector de grans zones verdes, el trànsit dement, les aglomeracions, etc. fan del nostres paisatges estiuencs, de treball o d’esplai tant li fa, un autèntic infern. I els desgraciats condemnats a viure-hi criden o fan soroll embogits, embruten, de fet s’embruteixen, i acaben sovint matant-se bàrbarament. I el cas no és extraordinari. Qualsevol animal irracional sotmés a les condicions de vida que ens hem imposat acabaria igualment histèric, agressiu, foll.
El tòpic diu que les ciutats en agost són una delícia. Fals, com tots els tòpics. La capital valenciana en agost és, com he dit, espantosa. No es pot fer ni allò tan plàcid i gratificant com passejar, ni de nit!, sense que la xafogor et tape tots els porus i et transforme en una asfixia ambulant amarada de suor. Tampoc les terrasses, sobre l’asfalt calent, són cap solució. Ni els pocs cinemes d’estiu. De fet no hi ha cap altre remei que el refugi dels oasis d’aire condicionat privats o públics que només són una solució provisional d’un problema vell de dècades, fill de l’avarícia d’uns ajuntaments i de la ruquera d’una societat que els tolera i els vota. Ells són els culpables de les ciutats que patim. I que patirem. Mireu sinó l’alta barrera d’edificis que s’està construint entre el port i el centre de València. Si afegim que el riu vell, antic corredor del vent, ha estat taponat per una jardineria inadeqüada, el camí del Llevant que refrescava la ciutat, ha estat eliminat definitivament. I de l’horta, tradicional pulmó verd i termoregulador, què en podríem dir a hores d’ara?
Vivim una societat malalta que, abocada aun consum frenètic, quan arriba l’estiu mostra clarament els síntomes del seu mal: crida i fa soroll, oblida les normes és elementals de convivència, embruta terra, mar i aire, es torna agressiva i si arriba el moment mata. I “ells”, els responsables, tan pagats i satisfets! Frescor, quan vindràs?
Toni Mestre. Agost 2004.
Un public assassinat.
Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va naixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren.I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.
Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.
Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc. I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.
Toni Mestre. Gener de 2005
Jocs Florals.
Els Jocs Florals foren una festa instituida per rei Joan I, el penúltim del Casal de Barcelona, l’any 1393. Desaparegueren amb la castellanització dels reis i de la nostra classe dominant. L’any 1859, en plena Renaixença, van ser restaurats i dotats per l’ajuntament de Barcelona amb la intenció de moure la joventut al conreu de la litertura i llengua catalanes. Vint anys més tard, el 1879, varen ser adoptats per Lo Rat Penat de València. Tot i que ja eren una institució anacrónica se celebraren fins 1936. A partir de 1940 els de Barcelona, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, se celebraren a l’exili i no foren restaurats fins el 1971. Els de Lo Rat Penat, simptomàticament, es reprengueren el mateix 1939.
L’any 2003, data del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig comboiar una publicació, editada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia, on trenta tres veus poètiques i set artistes valencians homenatjàvem el gran poeta de Folgueroles.
Per a posar-la una mica a to amb l’esperit de l’època la titulàrem “Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer”. Li vaig regalar un exemplar a l’amic Martí Domínguez Romero qui, en aquells moments, preparava el bicentenari de la mort del botànic valencià Cavanilles. Li agradà la idea de combinar poetes i artistes i fa poques setmanes s’ha inaugurat als locals del jardí una estupenda exposició i s’ha editat, per la Universitat, la CAM i altres institucions, un magnífic catàleg que han titulat “Jocs Florals a Cavanilles”. Conté quaranta-vuit poemes i unes altres tantes pintures, fotografies i i escultures del bo i millor dels poetes i artistes valencians actuals. El tema obligat era cantar o mirar amb ulls d’ara els paisatges de Cavanilles. El petit i acerat assaig introductori de Martí Domínguez és un toc d’atenció als nostres creadors que, afortunadament, ha tocat el voraviu d’algú i potser a partir d’ara molts mirarem amb ulls nous la nostra geografia. Enhorabona!
Toni Mestre. diumenge 5.06.05.
La moreta del gambuixet.
El “gambuix o cambuix” és una vella paraula valenciana que designava el cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per a subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret. Sembla que en temps dels meus avis encara es portava. Recorde una nadala tradicional que diu: “Al Jesús que està en la cova / tremolant i mig nuet / jo li porte camiseta / caroteta i gambuixet”. El gambuix és una peça que ha caigut en desús entre nosaltres, però que encara es manté viva, i d’ús obligatori, en altres cultures. Només cal mirar el cas de moltes dones musulmanes no només als seus països d’origen sinó entre nosaltres.
Fa un any anava per questions de treball tres dies cada setmana a Alboraia. Creuava el poble cap a les cinc de la vesprada, l’hora d’eixida dels col.legis, i em creuava sovint amb una adolescent, dotze o tretze anys, que tornava d’arreplegar els seus germanets de l’escola. Era boniqueta, de cara redona i ulls vius.
La resta del cos era un fardell de tela i el cap el portava cobert amb el gambuixet. Els germanets, masclets de set o vuit anys, la tractaven de qualsevol manera… Se li burlaven. De fet la menyspreaven. Era dona, inferior. Ella ho portava amb paciència. Jo m’indignava. Quin horror de civilització encarnaven? Per la meua edat vaig viure la vinguda dels castellans al País Valencià durant els anys seixanta. L’abús de poder dels germans sobre les germanes. L’honor familiar situat entre les seues cuixes. I ara, de sobte, els vells monstres pseudoreligiosos tornaven a passejar-se pels nostres carrers. De bell nou una cultura arcaica i injusta, que a més tenia la pretensió, la barra, de considerar-se l’elegida de Déu, ens envaia. Alerta! Perque un dia ens la imposaran a tots si els deixem agafar força i en tenen l’ oportunitat. Alerta! Perill!
Toni Mestre. Diumenge 15.01-06.
Notes disperses.
ENS VOLEN, PERÒ NO ENS ESTIMEN.
Ells són els “españoles”, nosaltres som els valencians. Utilitze ”españoles” tal com ells ho utilitzen: com sinònim de castellans. No invente res. Només cal sentir-los parlar quan diuen “nuestra nación”, “nuestra cultura”o “nuestra lengua”, etc. En cap moment estan parlant de la nació, la cultura o la llengua dels valencians. “T’adones, amics”, cantà Raimon, “que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells”. Un quart de segle després les coses van com van: no n’hi havia prou, amb el robatori del passat, cal robar-nos també el futur. I ens el roben “a poc a poc, dia a dia, nit a nit”. Ni la democràcia, ni les autonomies, ni la Unió Europea els ha fet variar un milímetre els seus plantejaments nacionalistes. “Grande y libre” no sé, però “una”, més que mai. Ni Arc Mediterrani, ni Corona d’Aragó, ni hòsties. Som de la mateixa “nación” que Astúries o Huelva, però amb Perpinyà o Sicília no tenim res a veure. Res! Nomes ens volen per a pagar i explotar-nos, però estimar-nos ens estimen com el gat a les tomaques. “España-Castilla” és, encara, el nostre vell enemic medieval. De sempre.
L’AMIC PASQUALET.
L’altre dia se’ns va morir Pasqual Soro Ripoll. Per als amics, Pasqualet . El ballador del carrer de sant Josep de Xàtiva. Una figura entranyable per a tots els qui ens preocupem per la nostra cultura popular, per la nostra història i pel nostre passat . Que sí que en tenim! Un home honest i treballador, amant del seu poble, hereu d’una escola de ball que li venia del Garrut i Tereseta la Cadirera. Mestre al seu torn de joves generacions socarrades i no de balladors i balladores. Posseïdor d’un gust natural, d’una elegància inimitable i d’una gràcia antiga, sempre el recordarem, vestit de danseta, fent “la cua” de la dansada del carrer de sant Josep amb Carme Bru. Va passar el seu estil al seu fill Rafael, a Empar Reig, a Sebastià Garrido i a l”Escola de Danses de Xàtiva”. No sé si l’ajuntament de Xàtiva li va atorgar en vida alguna distinció per tal d’agraïr-li el seu mestratge. Si no ha estat així ara seria el moment de fer-ho en un festival-homenatge en el que participaren tots els grups que han heretat part del seu patrimoni cultural.
EINSTEIN.- Algú, per correu electrònic, em fa arribar de tant en tant reculls de pensaments i opinions de personalitats passades i presets. A l’ultima tramesa n’he trobat un del científic Albert Einstein que fa: “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden entendre quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seua intel.ligència”. Enteneu ara perquè Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés no tenen encara una avinguda, un carrer, una plaça o un parc a València? El que déiem adés: enemics… i mediocres!
Toni Mestre. Setembre de 2003
Miguel Mihura.
Enguany fa cent anys del naixement de Miguel Mihura. Un home de teatre nascut a Madrid a començaments del segle XX que formà part de l’esclat de la gran generació de la II República, aquella que tantes esperances va despertar i que al remat va patir, a conseqüència de la Guerra Civil i el triomf del feixisme, el mal de l’exili: uns l’exterior, però d’altres, més nombrosos, l’interior, amb tot el que va suposar de sospita, estretor d’horitzonts, incomunicació amb el món, censura i autocensura. El cas de Miguel Mihura és d’allò més representatiu dels que, perquè eren de dretes, s’hi quedaren i pogueren seguir escrivint sota el franquisme. Però la seua obra, començada brillantment durant els trentes, s’hi va ressentir i mai no va ser, com la resta, el que en circumstàncies democràtiques normals, hauria estat.
Els anys cinquantes, els dels meus vint anys, un grup de joves fundàrem a la nostra ciutat el grup “Teatro Club” que, al petit local del Club Universitari del carrer de la Universitat, oferí a un públic minoritari local muntatges renovadors de clàssics i alguna mostra de teatre contemporani. La professionalització ens espentà a alguns, casos de Lola Cardona, Pedro del Rio i el meu, a emigrar cap a Madrid on teníem contactes amb gent del medi que havíem conegut a València o a diferents encontres de teatre universitari on participaven també actors i directors que ja eren professionals. L’any 1958, any de la meua arribada a Madrid, el teatre començava a experimentar una evolució, que no una transformació, perquè es tractava d’ajornar-lo, d’acostar-lo am les joves genaracions, sense allunyar de les taquilles un públic tradicional acostumat al repertori més inocu i tòpic d’abans de la guerra.
Miguel Mihura, que va ser director de “La Codorniz” entre 1941 i 1944, va estrenar la seua comèdia “Tres sombreros de copa”, escrita abans de la guerra, l’any 1952. Malgrat que es va representar només una sola nit a càrrec del TEU de Madrid, dirigida per Gustavo Pérez Puig i amb un joveníssim Juanjo Menéndez en el paper de Dionisio, l’obra va ser una canonada. Alguns l’han considerada després com un precedent del teatre de Ionesco. Aquesta estrena quasi d’amagatotis obeïa a dues causes: la censura, que prohibia també allò que no entenia, i la por a la reacció del públic convencional. Però en els ambients universitaris i professionals va ser, com he dit, una canonada que demostrava que més enllà d’un teatre estantís i vell hi havia vida, molta vida.
A partir d’aquell moment no hi hagué TEU o grup universitari que a col.legis majors o altres locals alternatius no intentara amb millor o pijor fortuna fer una lectura, no una representació, de l’obra per tal de donar-la a conéixer a gent jove o interessada pel que semblava nou i resulta que estava escrit feia quasibé vint anys. “Tres sombreros de copa”, doncs, va ser una fita en la carrera de Mihura que a partir d’aleshores començà una etapa d’estrenes comercials de gran éxit popular, però que, com va dir el malaguanyat Haro Tecglen, no feren oblidar el perfum de llibertat i novetat de la primera. El franquisme va matar, antre altres moltes coses i durant molts anys, la creativitat. Ni l’exitosa “Maribel i la extraña familia”, que va estar mesos i mesos al “Teatro Beatriz” de Madrid i després va recòrrer tots els teatres de l’estat, va fer oblidar la insuperable història de Paula i Dionisio, el odioso señor, don Sacramento, don Rosario i l’extraordinària galeria de personatges que els acompanyen. El perfum persisitia, però esvaït.
El mal caràcter de Miguel Mihura era molt conegut entre l’ambient teatral, en part perquè era autèntic i en part perquè el cultivava com una posa. Es contaven milers d’anècdotes. Una d’elles és que va fer examinar centenars d’actors per a buscar un personatge que figurava en el repartiment de “Maribel” com “la visita” només perquè l’autor no els trobava “cara de visita”. Finalment va fer el paper Erasmo Pascual, que tenia una escena antològica amb les tres putes amigues de la protagonista interpretades per Irene Gutierrez Caba, Laly Soldevila i María Luisa Ponte.
Durant l’època de “Teatro Club” vaig patir una gran frustació perquè també nosaltres vulguérem representar “Tres sombreros de copa” a València, al Club Universitari. Jo feia “el odioso señor”. Havíem assajat a bastament, però al remat el projecte no quallà. Com tampoc quallà el muntatge d’una altra obra de Mihura, “El caso del señor vestido de violeta”, no estrenada comercialment encara a València. En amdós casos les exigències econòmiques de Miguel Mihura impediren les representacions. Ara, durant l’etapa meua com a professional a Madrid vaig poder-me traure l’espina. Vaig representar, soltes, dues escenes de “Tres sombreros…” en companyia de l’actriu catalana recieda a València Angelina Gatell que després abandonà l’escena i es dedicà al doblatge. Vaig fer el Dionisio i ella Paula i les representàvem per col.legis majors i centres culturals presentats per Alfonso Sastre que disertava sobre Mihura i el seu teatre. No era una lectura, era una representació totalment memoritzada i amb moviments escènics. Recorde amb gran emoció les últimes paraules que ens déiem. “¿Te casas, Dionísio?”. “Sí, me caso”. “¿Te casas, Dionisio?. “Sí, pero poco”.
Uns anys després em trobava treballant a Barcelona i em vaig acostar a un altre teatre on la valenciana María Fernanda d’Ocon assajava una altra obra de Mihura. L’autor era al pati de butaques i fidel a la seua fama, si bé respactava María Fernanda, protestava de tot i per tot. La D’Ocon em va presentar com un company i jo, sense por, li vaig parlar de les representacions de les dues escenes de “Tres sombreros de copa” amb la Gatell. No recordava la meua cara. “¡Ah!, ¿va ser vosté?”, em va dir obviant, com feia sempre, el tuteig habitual del teatre, “No va estar malament”, afegí. El vaig mirar incrèdul. ””Però vosté ens va veure?” “Vaig veure un dels últims assajos darrere d’una cortina. M’hi va portar Alfonso. Tinga per cert que si no m’haguera agradat no l’hagueren fet”. Allò, de boca de Mihura em va semblar un gran elogi.
Frederic Martí. 2005
F. Manuel Llorens, el mestre de les llometes. Sollana.
Amics i amigues de Sollana: un dia, farà potser vint o vint-i-cinc anys, quan dirigia aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baiux”, el primer fet íntegrament en la nostra llengua des d’un mitjà de comunicació públic, parlat en un valencià fresc i acadèmic i pensat amb voluntat de futur, vaig entrevistar un home, F. Manuel Llorens, mestre i poeta de Sollana. No recorde ni l’entrevista ni la persona. Potser va ser per telèfon.
Però sí recorde que aquell programa, l’esperit de l’equip que l’impulsava, mirava el futur sense oblidar el passat. Veniem d’un silenci, sí, però aquell no era el silenci de la mort, sinó el de la por. I contra la por, els qui aleshores érem joves, vàrem lluitar i fer-nos forts amb l’exemple i l’experiència de les generacions que ens havien precedit. Eren temps terribles, on només els molt valents gosaven no només parlar sino també escriure en una llengua que la dictadura nacionalista castellana del genocida general Franco i els seus seguidors havien condemnat a l’extermini. I gràcies a aquells valents, homes i dones sovint anònims, que mantingueren encesa la flama durant la foscor i la passaren viva a les joves generacions, sovint amb greu risc, els valencians seguim en peu i lluitant pel nostre futur.
Aquell programa de ràdio ja històric, no podia, doncs, oblidar el mestre de Les Llometes. Per amics de F.Manuel Llorens, que escrivia poemes en valencià ja el 1942, l’any que jo vaig nàixer!, sabem que l’entrevista que li férem li va plaure i el va engrescar a seguir al servei del nostre poble. Ara que a Sollana se li fa un homenatge vull adherir-me’n de tot cor i recordar, en la seua persona, la de tants homes i tantes dones que, en temps difícils, conservaren i ens passaren la torxa encesa de la llengua i de la nació contribuïnt així a la seua salvació en el pensament i l’acció de les noves generacions. Les coses encara no estan clares, però hem avançat molt i hi ha molts motius per a l’esperança. Ara, però, en circumstàcies diferents de les que F. Manual Llorens va viure, la responsabilitat d’un futur valencià clar i lliure és de tots. El nostre poble cal que tinga clar qui és i vulga seguir sent-ho. Així, el millor homenatge que podem fer-li al mestre de Les Llometes és que seguim el seu bon exemple i ens mantinguem fidels a la seua memòria, sempre al servei del nostre poble amb decisió, constància … i paciència. Només així guanyarem, vol dir que accedirem, com cantà un altre poeta, Salvador Espriu, “al ple domini de la terra”. De la nostra terra que volem sempre lliure i en pau!
Toni Mestre. Maig de 2002.
l´Espill de la cara.
Diuen que la cara és l’espill de l’ànima, però jo, que sóc epicureista i pense que cos i ànima són una mateixa, i única, cosa, no ho veig així. La cara, si més no per a mi, és només, i sempre!, l’espill del cul. Entenguem “cul” com el món amagat, ocult, interior, d’una persona. O de la institució o religió que representa. Potser caldrà explicar sucintament, ara i ací, qui va ser i què va dir Epicur, filòsof grec nascut a Samos, que ensenyà a Mitilene, Làmpsac i Atenes, on obrí, l’any 306 aC, una escola en un jardí, i on va morir el 271. De la seua obra només s’han conservat unes quantes cartes i unes desenes d’aforismes, descoberts el 1822 en un manuscrit del Vaticà. També hi ha en curs l’estudi d’uns papirs fragmentats trobats a Herculà. La seua doctrina, l’epicureisme, diu que l’home savi ha de conrear tot allò que contribueix a augmentar la felicitat i suprimir tot el que s’hi oposa: en essència, la por als déus i a la mort.
Aquesta gosadia li va crear molts enemics ja dins el món pagà i gràcies als seus detractors romans coneguem alguns dels continguts essencials de la filosofia epicúria, cosa que ens diu que la seua influència en el món antic degué ser molt gran. De fet si va desfermar una oposició tan gran és perquè Epicur havia fet front a un dels eixos sobre el que tantes vegades gira la ideologia del poder, i que deixa al descobert aqueix dualisme que permet practicar el contrari d’allò que, en teoria, defensa. L’epicureisme, que ataca també la línia de flotació del cristianisme, es mantingué fins al segle IV, ressorgí el segle XVII amb Gassendi i, posteriorment, i a través d’aquest, amb el materalime modern.
Per als epicureistes el centre “real” de l’existència humana és la “corporeitat”, la primacia dels sentits, on rau el primer i essencial nivell de tot saber. Estem submergits en la natura, som natura, i tot raonament depèn d’una sensació prèvia. Les velles divisions entre el materialisme i l’espiritualisme no tenen la més mínima consistència en els fets de la natura. Tot és cos i “els que qualifiquen l’ànima d’incorpòria parlen per parlar, perquè si fóra així no podria obrar ni patir”, diu Epicur en la seua “Epístola a Heròdot”. I sobre la mort escriu a Meneceu: “Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres. Perquè tot bé i tot mal resideixen en la sensació i la mort és privació de sentir…. mentre nosaltres som, la mort no és present, i quan la mort es presenta, nosaltres no existim… el savi no es veu aclaparat pel viure, ni considera que no viure siga cap mal”.
I atenció a aquesta sobre els deus: “No és impiu qui suprimeix els déus de la majoria, sinó qui atribueix als déus les opinions d’aqueixa majoria”. Uns déus, digué, que, “fets a imatge de l’home i carregats de les tensions que articulen la xarxa social, serveixen, efectivament, només per atemorir i sotmetre”. El temor dels déus, de qualsevol déu, que regira i mortifica la consciència, és una de les grans opressions creades per la classe dominant político-religiosa. Per tant la divinitat protectora, paternal, misericordiosa, que vetla per nosaltres, etc… és una enorme mentida. I ho demostra: “Un ésser suprem, feliç i indestructible, només s’ocupa de preservar la seua pròpia felicitat i immortalitat, absolutament despreocupat dels afers humans”. I remata: “Només el coneixement ens farà, no sols lliures, sinó, feliços”. Perquè segons els epicureistes ser feliços és l’única justificació de la nostra vida, la present i única.
“L’epicureisme és”, com escriu Emilio Lledó en el llibre “El epicureismo” publicat per Taurus d’on he tret moltes d’aquestes idees, “sobretot, una teoria de la saviesa que ens ensenya a entendre el goig i el plaer com simples marques del nostre benestar que impliquen, al mateix temps, un benésser. I aquest benésser és un element d’equilibri i llibertat davant d’un mateix”. Però alerta, perquè la societat de consum actual, d’arrel judeocristiana, ha creat el gaudi buit d’allò que no és natural ni necessari, ha imposat la ideologia del tenir sobre la del ser, cosa que “acaba provocant l’atròfia de la sensibilitat i un progressiu esgotament del cos i de la intel.ligència. I això porta a una atròfia creixent dels ideals d’una democràcia autèntica, i a un amenaçador empobriment de la capacitat de reflexionar, d’entendre, d’idear”, escriu Lledó. Per això la filosofia epicúria va ser, i és, revolucionària, perquè Epicur combat els relats “teològics” on apareix la visió d’uns déus que castiguen o premien, que angoixen i acorralen l’home sotmés, a més, a privacions i violències reals, perquè només són producte de les lluites al voltant del poder, la riquesa i la jerarquització social. Heus ací l’espill on es reflexa la cara anti-vida, l’autèntic “cul”, de la majoria de les religions. Especialment de les del Llibre.
Toni Mestre. Agost de 2004
Toni Mestre 