Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'societat'

Tag Archives: societat

Anar a la mar.

La nit del 23 al 24 de juny, la màgica Nit de sant Joan que obria la porta de l’estiu, començava tradicionalment a la ciutat la temporada dels banys .Això era abans dels anys cinquanta del segle XX, quan el món rural, reglat per normes que es remuntaven a la prehistòria, dominava la societat. Quan l’home vivia encara en contacte íntim amb la Natura, en depenia directament, i la respectava. I els banys de mar, sempre comptats i senars, eren ordenats pel metge. Però la majoria de la nostra gent obrera o llauradora ni s’acostava a la platja. Si de cas hi anaven un dia en tot l’estiu. El dia d’anar a la mar. Tot un esdeveniment. I les platges, la marina que deien, eren encara un lloc natural, intacte.

                 Ara, si bé tot l’any és temporada, és a primers de juny que comença la invasió massiva del litoral. Sembla que molta gent té pressa per fer-se morena abans que el veí. Encara que l’aigua estiga massa freda o el temps no acompanye. Aquests últims caps de setmana a la platja de la Malva-rosa, que és la que tinc més a la vora, semblava petita. Una gentada, una multitud bigarrada i cridanera, omplia l’ample areny  de gom a gom. Massa gent i massa calor al matí per a fer el passeig habitual fins el port i tornar. Millor esperar el vespre, quan l’hora violeta.

                  O caldria dir l’hora violada?  Perquè l’espectacle de la platja, sense oblidar porcades com l’hotel de “Les Arenes” i altres fems, després de l’ocupació dominical dels banyistes és desolador. En primer lloc, les ones segueixen llançant tota mena de brutícia, des de troncs a fruita podria passant per compreses, etc. sobre l’arena. I  els usuaris han deixat seu al darrere una estesa de pots, plàstics, paquets de tabac, puntes de cigarret, etc, que fa por. Les paperes són plenes a vessar, però n’hi ha poques i a més els gossos n’escampen els continguts. Un fàstic diari amb bandera blava! Per això la brutícia de la Nit de sant Joan em sembla la més natural i justificada de l’any.

                                         Toni Mestre. diumenge 27.06.04

                                                      

Vicis d´origen.

Fa un grapat d´anys que ens diuen que vivim en democràcia. I formalment és així. Tenim una constitució, uns parlaments, unes institucions que reponen a criteris que universalment són considerats democràtics. I tanmateix hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar d´acord amb allò que ens diu que la democràcia, a més de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l´electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques i el sistema de partits, comporta el reconeixement d´una sèrie de llibertats civils, com les de reunió, premsa, religió, expressió, etc. No cal ser cap linx per a veure que ací el sistema no respon al cent per cent a l´anterior definició.

Els demòcrates que visquérem la fi de la dictadura i el principi del règim actual tenim claríssim com vàrem ser víctimes d´una estafa monumental, d´un truc fraudulent amb el qual tots els franquistes/feixistes que havien escanyat morament i física aquest país i l´estat duran dècades esdevingueren de colp “demócratas de toda la vida” quan en realitat seguien sent els mateixos totalitars de sempre, afectes als principis de sempre i fidels als mètodes delictius de sempre. Al País Valencià, amb la canallesca “batalla de València” que s´inventaren i pagaran per tal de barrar el pas a l´esquerra i al nacionalisme no espanyol, tinguérem una dreta que és un dels exemples més bords d´aquesta conducta clarament bruta i antidemocràtica. Diputats i senadors manipularen l´opinió, agrediren representants populars, empararen atemptats, etc. amb la més gran impunitat. Molts d´ells, ja morts, tenen dedicats carrers a les nostres ciutats. Tot un estímul per a les noves generacions feixistes que continuen atemptant sempre que volen contra seus de partits polítics, llibreries, centres culturals, etc. Que, fidels als orígens, es permeten encara el luxe de rebentar actes legals tot passant-se la democràcia i les llibertats que comporta pel folre dels d´allons.

Toni Mestre. diumenge 21.05.06

Ara fa un any.

Va ser ara fa un any, a primers de juny de 2005, que s’em van presentar els primers símptomes de la malaltia que arrossegue des de llavors. El ventre va començar a acumular líquid que un colp analitzat va denotar clarament un component maligne. Em van fer tota mena de proves que descartaren afeccions a òrgans vitals. Tot venia d’una inflamació del sac peritoneal. Segons alguns metges amics era una malaltia greu, com totes les cancerígenes, però no mortal de necessitat. Tothom em recomanava ànim i confiança. Ara els tractaments estan molt avançats, deien. A primers d’octubre vaig començar les sessions de quimioteràpia, unes cinc hores de goter cada tres setmanes.En principi semblava que tot anava bé, però a partir de la sisena sessió el tractament es demostrà inútil i a partir de la vuitena calgué canviar-lo. I en aixó estic. Sembla que la nova químio va millor, però en total he perdut quinze quilos i em trobe en un estat general que podem definir de precari.

                                 Cal dir que en un any el meu horitzó vital s’ha reduit considerablement. Moltíssimes coses que em semblaven de gran importància l’han perduda i la salut, o les seues deficiències, ha vingut a ocupar tot el meu interés. No cal dir que l’estiu passat no vaig fer vacances i ha hagut de renunciar a molts actes i convocatòries que els anys anteriors havia atés sense problemes com la presentació de premis, etc. També vaig deixar d’anar regularment al cinema i al teatre i només esporàdicament he assistit a la presentació d’algun llibre o a alguna exposició. Faig molta vida de casa i, això sí, he guanyat molt de temps per a la lectura i la música gravada. Afortunadament els amics no m’han oblidat i em visiten amb regularitat. Ara m’acaben de comunicar que un grapat de col.lectius del nostre país m’han atorgat el Premi “Ovidi Montllor” al suport a la música en valencià que s’atorgarà el proper dia catorze a El Micalet. Gràcies, companys. Espere poder anar a recollir-lo!

                                                                     Toni Mestre. diumenge 04/06/06

                                                                     

Bocins de memòria.

Dos llibres de recent aparició, “Quan anàvem a l’estraperlo” de Víctor Labrado i “La xufa” de Cristòfol Martí, ens regalen als valencians, sempre tan desmemoriats i desinformats, dos saborosos bocins de memòria col.lectiva. Memòria, a banda de la facultat de retenir i recordar imatges i idees adquirides és també l’escrit en què són exposats certs fets, destinat a recordar-los. És el cas dels llibres d’autors valencians que ens ocupen.

                   El primer, editat per Angle Editorial, de Manresa, és una nova incursió de l’autor de Sueca en la reconstrucció d’un temps entre la novel.la i la crònica. Després dels èxits de “La mestra” , editat per 3i4, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera, ara ens trasllada als anys que van entre els últims de la guerra i els primers cinquantes: els anys de l’estraperlo. Temps de repressió, misèria, por, fam…  L’autor reconstrueix, a partir de testimonis directes, el món de l’estraperlista de bicicleta. Un raig de llum sobre uns anys terribles; un emocionat homenatge a una generació que anava amunt i avall baratant oli, arròs i blat, i sempre fugint de la terrible guàrdia civil, “a defendre’s la vida”. I un monument a l’dioma oral. Imprescindible

                   Cristòfol Martí, d’Alboraia, ens ofereix, editat per Denes de Paiporta, col.lecció Bàsica, tot un tresor d’informació sobre la xufa i els gelats tradicionals valencians. Una aportació alboraienca, viva i viscuda, a un món del qual sabem ben poc més enllà del tòpic. Des de l’origen del tubercle, passant pels treballs i les eines del seu conreu, assistim a l’aparició i expansió de l’orxata de xufa i els altres gelats tradicionals valencians. Coneixem les orxateries d’abans i d’ara. Els comerciants. El problema de la xufa africana. I finalment, capítol importantíssim, ens informem de primera mà de la greu degradació actual de l’Horta. De lectura amena i fàcil, i il.lustrat amb fotografies antigues, és com l’anterior un llibre també imprescindible.

                                          Toni Mestre. diumenge 06.06.04

                                          

                                    

Respectes i Ofenses.

A tothom ens agrada que ens respecten. Que se’ns considere bé. Que se’ns valore. I que es valoren els nostres valors. El contrari ens ofén. Però molts pocs de nosaltres estem disposats a respectar i no ofendre els valors d’altri. Només perquè no són els nostres i de vegades ni s’assemblem. Però ací caldria deixar ben clara una cosa: no tots els valors són iguals ni per tant igualment respectables. Hi ha gent, o col.lectius, que valoren, és a dir estimen o preuen, idees o persones clarament menyspreables. Per exemple l’aplicació de la pena de mort, l’odi racial o la figura d’Hitler pels neonazis. Normalment aquesta gent defensa la imposició fanàtica dels seus “valors”. Al món occidental emparats per les llibertats democràtiques. Als països on dominen amb la repressió criminal de l’oposició.

       Ara tenim en dansa un nou episodi d’intolerància fanàtica a càrrec de polítics musulmans que instrumentalitzen les seues masses ignorants contra la publicació, fa cinc mesos!, d’unes caricatures sobre Mahoma, visca l’humor!, a un diari danés. Hem vist de bell nou carrers plens de desgraciats que, com en la trista batalla de València, fan el joc a polítics desvergonyits en nom d’uns “valors” discutibles, sinó absolutament rebutjables, la defensa dels quals distrau molts ciutadans dels autèntics problemes, de les ofenses reals, que pateixen cada dia per culpa de les seues classes dominants: manca de drets bàsics, de llibertat de premsa, de separació de religió i Estat o que la dona puga decidir amb qui es vol casar. La pitjor caricatura de Mahoma és fer atemptats terroristes en nom seu, matar i autoimmolar-se amb la coartada d’una mala lectura del seu llibre o atacar els llocs de culte d’altres religions. O ja hem oblidat la destrucció pels talibans, el març 2001 i a canonades!, dels budes gegants excavats en la roca del penyasegat de la vall de Bâmiyân, a l’Afganistan atroç d’aleshores?

                                                      Toni Mestre. Diumenge 12,02.06

Desinhibits i Acomplexats.

El món està habitat principalment per dues classes de persones: les que no troben aturador ni veuen impediment per a res i aquelles altres víctimes d’impulsos inconscients que frenen o cohibeixen constantment el seu comportament. Són els desinhibits i els acomplexats. Hi ha, a més, una minoria “rebel”, que rep colps d’uns i d’altres, que no estudiarem avui.

               Els primers tenen molt clar què volen i res no els entrebanca a l’hora de lluitar per aconseguir-ho. Tenen, evidentment, una moral més ampla que la mar i més laxa que el gas. Sempre juguen brut. Són torts i desvergonyits. I dominants. Menten sempre i quan anomenen la pàtria, la constitució, la propietat, la llei, la democràcia, l’ordre, la religió… al darrere de tan nobles paraules s’amaga només l’interés. Així, les coses són blanques o negres segons els convé. No s’enganyen mai ni es penedeixen de res. I en política, els seus seguidors, com més injustament actuen, més els voten. Els altres, pobrets, són tot el contrari. Saben també què volen, però tenen “principis”, que intenten respectar, i, víctimes d’una moral estreta, quan menten o erren el penediment se’ls menja pels garrons. Volen jugar net i es creuen que els altres van d’honrats. Dominats, n’accepten les regles de joc i sempre porten les de perdre. Les seues grans paraules “llibertat, igualdat i fraternitat”, un colp passades per l’adreçador enemic, pràcticament no volen dir res. Els seus votants, com era d’esperar, es desencisen fàcilment.

               Aquests dos grans col.lectius de persones, que es reparteixen desigualment el món, tenen al seu servei mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, que en reflecteixen el tarannà corresponent. Només cal que us acosteu a un quiosc a mirar premsa o que engegueu una emissora de ràdio o de televisió. De seguida sabreu si pertany  als desinhibits o als acomplexats. Ja m’enteneu, si jugueu en camp contrari o a casa.

                                                             Toni Mestre. Diumenge 29.02.04

El dia de la ciutat.

Cada any, quan arriba el 22 de gener, em faig la mateixa pregunta: perquè aquesta data festiva passa sense pena ni glòria, buida de significat i si més no avorrida, per las habitants de la ciutat de València? És un dia que només és festiu a la capital, de creus cap a dins que deien abans, però el cap i casal del País Valencià, des que tinc memòria, ha estat incapaç de transformar-lo en una data important per als seus habitants, en una ocasió de trobar-se, de confraternitzar, de conéixer-se millor. Una festa oberta i imaginativa i sobretot participativa. La ciutat s’ha fet molt gran. Una amiga que és professora a un barri de París em contava ja fa anys que molts dels seus alumnes no havien vist, i alguns ni coneixien de nom!, la torre Eiffel. Doncs una cosa semblant comença a passar ja ací. Molts valèncians de València no conéixen els principals monuments de la ciutat. N’hi ha que no han entrat mai al teatre Principal, que no han pujat al Miquelet, que no coneixen la Generalitat per dins o ignoren l’existència de l’IVAM o del Museu de Belles Arts. Són només uns exemples que pose per tal mostrar les greus mancances que patim. Tanta botifarra amb això de “la comunidad” i resulta que ni ens tractem amb els veïns del carrer, encara menys amb els del barri i gens amb els de l’altre cantó de l’urbs. No ens coneixem. Només tenim en comú quatre tòpics arnats.

  I un dia com avui, que enguany cau diumenge, però la majoria no, seria l’ideal per a esmenar aquesta política, perquè és una política, i borda, d’afavorir la incomunicació ciutadana. Dividits som més manipulables, més fàcils d’enganyar, més explotables. La classe dominant, la que ens domina per exemple des de l’ajuntament, ho té molt clar. Caldria que fóra el veïnat pla, la societat civil, les associacions culturals, esportives, festeres o de veïns, les que posaren a treballar la imaginació i cada any el 22 de gener fóra el Dia de la Ciutat. O siga, dels ciutadans.

El futur.

L’altre dia m’entrevistaren per una emissora de ràdio de l’Horta Sud. Dos estudiants de periodisme, malgrat la seua joventut, sabien qui era jo i què havia significat el programa “De dalt a baix” en la recuperació de la llengua i la consciència nacional de molts valencians. Hi vaig acudir  amb una certa il.lusió, però només començar els vaig dir que no m’interessava parlar del passat, sinó del futur. Es van desconcertar una mica.

    “El futur? Quin futur tenim els valencians?”, em digué un d’ells. “El que nosaltres vulguen tenir”, vaig contestar. “El poble valencià degut a les circumstàncies polítiques que ha viscut és un poble encara adolescent i té tot el futur per davant. Com vosaltres”, els vaig dir, “que, per edat, viviu encara sota la tutela dels pares, una situació que no és normal ni  sa que dure sempre. Creixereu, us  emancipareu i governareu les vostres vides. L’encertareu o us equivocareu. I en sereu responsables. Igual, doncs, passarà amb el poble valencià. Caldrà que cresca, que s’emancipe, que es responsabilitze del seu futur. Sense que això vulga dir, en principi, trencar les relacions amb “els parents”. Però si aquests es posen bords se’ls envia a pastar fang i en pau”.

       Em miraven astorats. “Però al País Valencià sempre guanyen les eleccions el PSOE o el PP…” van argüir. “Ep!”, vaig fer, “Si estem parlant del futur del poble valencià no hi veig que ni el PSOE ni el PP tinguen  cap paper. Aqueixos partits són els pares dels quals caldrà emancipar-se. Sota la seua fèrula no serem mai un poble adult.  Ara, si volem, com fa una part de la joventut, autodestruir-nos, si no eixim, per exemple, de la droga del sucursalisme, per por a  ser independents, la responsabilitat serà només nostra. Qui té por de fer-se un futur propi li’l fabriquen els altres”. No sé què en degueren pensar. I vosaltres?.

Toni Mestre. 02.02.2003

De torres i escuts.

L’any 2003 ha estat, per als valencians de la ciutat i el país, un altre com tants altres. Seguim votant com votem i així ens va la fira. L’economia en mans de forasters, la política en mans sucursalistes, la llengua en mans de castellanitzats, el territori en mans d’especuladors, el patrimoni en mans de lladres, la història en mans de tergiversadors i la cultura assetjada quan no violada impunement. Només ens salven de la ignomínia total les Universitats, alguns col.lectius polítics o cívics minoritaris i una munió d’herois anònims que es neguen  a deixar-se escorxar… pel món “oficial”.

 Dos exemples d’actuacions “oficials”a València. El primer va de torres. Durant el 2003 hem perdut  el remat de la torre de santa Caterina, el gràcil barret de teules blaves del cupulí  que la corona. L’exemple més bell de torres barroques valencianes ha quedat mutilat i ningú no ha dit ni xufa. Una lamentable acció que caldrà esmenar algun dia. Pel contrari el 2003 hem recuperat la torre de Correus, de 1923, desmuntada follament el 1965.  És una esvelta torre metàl.lica, exemple de l’arquitectura del ferro a la ciutat, que centra la composició de l’edifici, massa horitzontal, i li confereix una altura de 50 metres. Un element característic de la  plaça ha estat recuperat, i amb ell el diàleg que mantenia amb la torre municipal.

  I ara parlem d’escuts. Al mateix edifici de Correus, al centre de la façana, hi ha l’escut de la monarquia d’Alfons XIII, de mala memòria. Tan mala que durant la II República es van picar les tres flors de lis borbòniques que n’ocupaven el centre. Ara amb la restauració total de l’edifici, algú, poc respectuós amb la història i llepaculs de la monarquia, les hi ha reintegrades. Dic açò perquè, en nom de la Història, els militars conserven sobre l’antic frontó de Capitania l’escut  del feixisme franquista, gallina inclosa. Veieu la jugada?.

Toni Mestre. 11.01.04

Circumstàncies extraliteràries.

El primer llibre de narrativa que vaig llegir en català, l’any 1963, va ser “La pesta” d’Albert Camus traduïda per Joan Fuster i editada per l’Editorial Vergara. El vaig comprar a “Can Boïls”, la primera llibreria nacionalment normal de  València, situada a la plaça “del Picadero”, ara dels Pinazo. Em va costar de llegir perquè els meus coneixements de la llengua escrita eren llavors superficials i el meu vocabulari culte bastant precari. Les visites al diccionari es repetien tres i quatre vegades per pàgina. Em va entusiasmar la novel.la, la traducció… i els pròleg i l’epíleg de Fuster, a qui coneixeria el 1964.

                         El pròleg és una brillant introducció a l’autor,  Premi Nobel de Literatura el 1957, i a l’obra. Però allò que em va impressionar va ser l’epíleg, on Fuster justifica la seua traducció tot al.legant la seua “procedència valenciana”. I confia “que ningú no li’n farà retret” perque “si l’anomenada “llengua literària” no és “una terra de TOTS”, on TOTS ens podem trobar, de què ens serviria?” Respecte de la pol.lèmica entre puristes i permisius , ell, “home tímid, cautelós o simplement escèptic per naturalesa”, es decanta per una solució mitjana, lluny de “l’encarcarament purista ultrancer” i de “qualsevol risc d’anarquia”. I entre l’arcaisme i el barbarisme recomana “l’enginy de l’escriptor”.

                          Aquella versió de “La pesta” l’ha reeditat ara Edicions 62, trenta-vuit anys després. La solució del problema Fuster l’ajornava “almenys provisionalment”, degut a les “circumstànies extraliteràries” que travessàvem: la dictadura castellana de Franco semblava eterna. Un quart de segle després de mort el dictador aquelles “circumstàncies” ha variat, però seguim sense resoldre de debò el problema. Barcelona va per un cantó i València per altre. Allà per ignorància, ací per ignomínia. Ambdues culpables. Per a quan  l’arribada a quella terra de TOTS, que propugnava l’escriptor de Sueca? Per al segle XXII?

Toni Mestre. 10.01.01

%d bloggers like this: