Pàgina d'inici » Posts tagged 'societat'
Tag Archives: societat
Algues i terrasses.
De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets modernistes entre els que destacava el de Blasco Ibáñez, aleshores ja en estat de degradació. Uns amics de casa ens convidaven cada estiu a una cloxinada al seu barraconet. Era un dia que als xiquets, una bona colla, se’ns feia llarguíssim. Hi passàvem tota la jornada entrant i eixint de l’aigua, acaçant-nos entre les dunes, jugant a tots els jocs divertits imaginables… A l’hora de dinar grans calderes de clòtxines eren devorades enmig de la gatzara general. A poqueta nit tornàvem a casa, en aquells tramvies amb jardineres, cansats, però esperant ja la cita de l’any vinent.
D’aquell món no en resten ni les engrunes. Les casetes, aquell estiueig, aquell veinat, són ja memòria. Els xalets modernistes o han caigut o, la majoria, estant sent substituides per adosats que ocupen els vells jardins. I les dunes, amb la seua vegetació natural, foren arrassades quen es van construir els passeigs marítims: el de València amb els restaurants tapant la mar i el d’Alboraia, barat i lleig, ja totalment degradat. L’aigua segueix encara pendent de la depuradora que la faça utilitzable sense perill.
La gent, això sí, continua acudint a passejar o a banyar-se a la que hauria de ser, per proximitat i amplària, la millor platja de València. I els empresaris dels bars i restaurants del passeig eixamplen cada any més les seues boques per tal de no perdre ni un euró. Enguany les terrases d’estiu estan sent transformades en definitives amb nova i greu pèrduda d’espai i de paisatge. D’aire. Però, com els últims temporals han portat gran quantitat d’alga, tenen la barra de protestar per l’estat de la platja que així, diuen, “no beneficia l’afluència de turistes”. Són depredadors inconscients (?) que ignoren que les algues són naturals. I ells, i les seues abusives terrasses, no.
Toni Mestre. 12/05/2002.
Al Teatre Principal.
M’estime molt el Tetre Principal. M’hi trobe com a casa. L’altre dia hi vaig tornar. Des de xiquet que hi sóc assidu. També en moltes ocasions he actuat al seu escenari, on he presentat espectacles, homenatges i fins i tot he ballat, sí!, amb el Grup “Alimara”.
Des de tots els seus pisos he fruit amb el treball de gent de l’espectacle que ha eixamplat la meua cultura. He vist , durant la transició, créixer i marcir-se l’esperança d’un teatre valencià propi, en la llengua del país. La dreta no n’estava interessada, clar, però l’esquerra, i un sector del nacionalisme, tampoc no varen donar la talla. “La dama del mar”, p.e., que dirigí Juli Leal amb Vicente Parra va fracassar per les insídies d’un trist personatge que aleshores dominava la nit valenciana. Es va frustar, en definitiva, la normalització de la llengua del país a la ciutat en un terreny tan important com el teatre. No es va voler crear un públic normal, que acceptara espectacles en les dues llengües oficials.
L’altra nit, després d’una llarga absència perquè el que fan no m’interessa, hi vaig tornar. “Panorama des de el puente” és una gran tragèdia d’Arthur Miller i la companyia de Miguel Narros ho féu bé. Un bon espectacle. Poc de públic. Pells i roba finíssima. Al meu costat una xiqueta d’uns divuit anys, preciosa, tota de “boutique” cara. Des de la megafonia anunciaren que faltaven cinc minuts per a la representació. De primer, com sempre, en valencià. Quan ho repetiren en castellà va dir amb la major naturalitat: “!Menos mal que lo han traducido!”. En el mateix to de veu vaig dir: “Em cague en tots els castellans i castellanitzats intolerants!”. Em va mirar irada. Jo estava astorat, perquè seia al costat d’un cotxe-bomba. Aquella criatura delicada no és que no entenia la llengua: és que no la tolerava. No ens tolerava. No sé què entendria del missatge de Miller, però al final va aplaudir entusiasmada. Allò va aumentar encara més el meu astorament.
Aigua Bruta.
L’aigua és vida, diuen. Al País Valencià, terreny en general semiàrid, l’aigua, la seua cultura, ha estat sempre font de vida. Els valencians som com som perquè hem sabut, amb tenacitat secular, bastir-nos una economia agrària fent un verger on només hi hauria un erm. Un dur esforç de transformacions que començà fa segles i s’allarga fins ara.
Van ser els romans qui, en sanejar i poblar les planes litorals del nostre país, posaren les bases de l’agricultura de l’aigua. Els musulmans seguiren el procés. Però van ser els catalans portats per Jaume I i els seus descendents valencians els autèntics dissenyadors de la nostra agricultura moderna de regadiu. L’antropòleg Joan F. Mira, que en sap moltíssim del tema, va escriure fa molts anys que l’Horta de València i la de Múrcia no tenen res a veure. Que mentre aquella té arrels mores, la nostra, la valenciana, és exactament igual a la del Llobregat. I té raó. Però la dreta local, castellanista, ens falsifica els origens sistemàticament..
Actualment aquell món cultural creat secularment al voltant de l’aigua ha entrat en un procés de canvis accelerats. Mentre es destrueix l’horta antiga, l’augment de la població i de les seues necessitats, algunes supérflues, han disparat bojament el consum d’aigua. El turisme expansiu, concentrat sovint a comarques deficitàries, ha esdevingut una immensa esponja. Per això, a més de les plantes desaladores, hi ha en projecte un PHN que vol derivar aigua de l’Ebre cap al País Valencià i altres zones. Ecologistes i riberencs s’hi oposen amb raons ben fonamentades que avui exposen a València. La dreta local, sempre guerracivilista, ha desfermat un campanya mediàtica en contra “en favor dels interessos valencians”. No siguen hipòcrites, senyors! Vostés tenen interessos, ben cert, però que siguen de debò “valencians”, això ja és voler rentar-nos la cara amb aigua bruta.
Toni Mestre. 24/11/2002.
Simple valencianisme.
Fa uns dies s’ha fet pública la donació al poble valencià de la magna col.lecció pictòrica de Pere Maria Orts i Bosch. Els que el coneixien, els seus amics, o l’estimaven, els seus lectors, ja sabíem del seu patriotisme, de la seua dedicació a la història i cultura del País Valencià i del seu antic afany col.leccionista. Gran part del fruit d’aquesta dèria de pròcer passa ara en herència generosa als qui com ell portem el noble gentilici de valencians. Gràcies pel que em toca, Pere Maria. Gràcies per tota la seua vida, senyor Orts i Bosch. No esperàvem menys de tu, de vosté.
Perquè Pere Maria Orts, seguint l’exemple d’altres valencians “valencianistes”, sovint insultats i agredits precisament per això, per valencianistes, per defensors de la veritat històrica, de la netedat dels orígens, de la dignitat nacional del nostre poble, al servei del qual han viscut i treballat, ara ens deixa hereus dels seus bens artístics a tots, amics i enemics, inclosos aquells que l’han volgut escarnir i l’han motejat d’enemic públic dient-li “catalanista”. Tornar bé per mal és virtut de persones, rara avis entre nosaltres!, cíviques, sàvies i tolerants. Com ho és ell.
Tinc amb Pere Maria Orts alguna afinitat a banda de l’amor pel nostre país i pel nostre poble: uns orígens comarcals comuns. Tant ell com jo tenim les arrels a la Marina Baixa. Ma mare també va nàixer a Benidorm, i encara que va viure la joventut a Altea, on jo em vaig immergir en l’idioma, em va passar el mateix ric valencià comarcal de Pere Maria, amb aquell accent tan musical, aquell vocabulari tan genuí, aquelles expressions tan sucoses. El dia de l’acceptació oficial de la deixa el president de la Generalitat va qualificar l’acte de “valencianía extrema”. No va usar la llengua de la Marina, sinó el castellà. És clar que, el pobre, ignorant de tantíssimes coses, no sap que el gest patriòtic de Pere Maria Orts i Bosch ha estat només de “simple valencianisme”.
Toni Mestre. Diumenge 14.11.04
Anar a la mar.
La nit del 23 al 24 de juny, la màgica Nit de sant Joan que obria la porta de l’estiu, començava tradicionalment a la ciutat la temporada dels banys .Això era abans dels anys cinquanta del segle XX, quan el món rural, reglat per normes que es remuntaven a la prehistòria, dominava la societat. Quan l’home vivia encara en contacte íntim amb la Natura, en depenia directament, i la respectava. I els banys de mar, sempre comptats i senars, eren ordenats pel metge. Però la majoria de la nostra gent obrera o llauradora ni s’acostava a la platja. Si de cas hi anaven un dia en tot l’estiu. El dia d’anar a la mar. Tot un esdeveniment. I les platges, la marina que deien, eren encara un lloc natural, intacte.
Ara, si bé tot l’any és temporada, és a primers de juny que comença la invasió massiva del litoral. Sembla que molta gent té pressa per fer-se morena abans que el veí. Encara que l’aigua estiga massa freda o el temps no acompanye. Aquests últims caps de setmana a la platja de la Malva-rosa, que és la que tinc més a la vora, semblava petita. Una gentada, una multitud bigarrada i cridanera, omplia l’ample areny de gom a gom. Massa gent i massa calor al matí per a fer el passeig habitual fins el port i tornar. Millor esperar el vespre, quan l’hora violeta.
O caldria dir l’hora violada? Perquè l’espectacle de la platja, sense oblidar porcades com l’hotel de “Les Arenes” i altres fems, després de l’ocupació dominical dels banyistes és desolador. En primer lloc, les ones segueixen llançant tota mena de brutícia, des de troncs a fruita podria passant per compreses, etc. sobre l’arena. I els usuaris han deixat seu al darrere una estesa de pots, plàstics, paquets de tabac, puntes de cigarret, etc, que fa por. Les paperes són plenes a vessar, però n’hi ha poques i a més els gossos n’escampen els continguts. Un fàstic diari amb bandera blava! Per això la brutícia de la Nit de sant Joan em sembla la més natural i justificada de l’any.
Toni Mestre. diumenge 27.06.04
Vicis d´origen.
Fa un grapat d´anys que ens diuen que vivim en democràcia. I formalment és així. Tenim una constitució, uns parlaments, unes institucions que reponen a criteris que universalment són considerats democràtics. I tanmateix hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar d´acord amb allò que ens diu que la democràcia, a més de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l´electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques i el sistema de partits, comporta el reconeixement d´una sèrie de llibertats civils, com les de reunió, premsa, religió, expressió, etc. No cal ser cap linx per a veure que ací el sistema no respon al cent per cent a l´anterior definició.
Els demòcrates que visquérem la fi de la dictadura i el principi del règim actual tenim claríssim com vàrem ser víctimes d´una estafa monumental, d´un truc fraudulent amb el qual tots els franquistes/feixistes que havien escanyat morament i física aquest país i l´estat duran dècades esdevingueren de colp “demócratas de toda la vida” quan en realitat seguien sent els mateixos totalitars de sempre, afectes als principis de sempre i fidels als mètodes delictius de sempre. Al País Valencià, amb la canallesca “batalla de València” que s´inventaren i pagaran per tal de barrar el pas a l´esquerra i al nacionalisme no espanyol, tinguérem una dreta que és un dels exemples més bords d´aquesta conducta clarament bruta i antidemocràtica. Diputats i senadors manipularen l´opinió, agrediren representants populars, empararen atemptats, etc. amb la més gran impunitat. Molts d´ells, ja morts, tenen dedicats carrers a les nostres ciutats. Tot un estímul per a les noves generacions feixistes que continuen atemptant sempre que volen contra seus de partits polítics, llibreries, centres culturals, etc. Que, fidels als orígens, es permeten encara el luxe de rebentar actes legals tot passant-se la democràcia i les llibertats que comporta pel folre dels d´allons.
Toni Mestre. diumenge 21.05.06
Ara fa un any.
Va ser ara fa un any, a primers de juny de 2005, que s’em van presentar els primers símptomes de la malaltia que arrossegue des de llavors. El ventre va començar a acumular líquid que un colp analitzat va denotar clarament un component maligne. Em van fer tota mena de proves que descartaren afeccions a òrgans vitals. Tot venia d’una inflamació del sac peritoneal. Segons alguns metges amics era una malaltia greu, com totes les cancerígenes, però no mortal de necessitat. Tothom em recomanava ànim i confiança. Ara els tractaments estan molt avançats, deien. A primers d’octubre vaig començar les sessions de quimioteràpia, unes cinc hores de goter cada tres setmanes.En principi semblava que tot anava bé, però a partir de la sisena sessió el tractament es demostrà inútil i a partir de la vuitena calgué canviar-lo. I en aixó estic. Sembla que la nova químio va millor, però en total he perdut quinze quilos i em trobe en un estat general que podem definir de precari.
Cal dir que en un any el meu horitzó vital s’ha reduit considerablement. Moltíssimes coses que em semblaven de gran importància l’han perduda i la salut, o les seues deficiències, ha vingut a ocupar tot el meu interés. No cal dir que l’estiu passat no vaig fer vacances i ha hagut de renunciar a molts actes i convocatòries que els anys anteriors havia atés sense problemes com la presentació de premis, etc. També vaig deixar d’anar regularment al cinema i al teatre i només esporàdicament he assistit a la presentació d’algun llibre o a alguna exposició. Faig molta vida de casa i, això sí, he guanyat molt de temps per a la lectura i la música gravada. Afortunadament els amics no m’han oblidat i em visiten amb regularitat. Ara m’acaben de comunicar que un grapat de col.lectius del nostre país m’han atorgat el Premi “Ovidi Montllor” al suport a la música en valencià que s’atorgarà el proper dia catorze a El Micalet. Gràcies, companys. Espere poder anar a recollir-lo!
Toni Mestre. diumenge 04/06/06
Bocins de memòria.
Dos llibres de recent aparició, “Quan anàvem a l’estraperlo” de Víctor Labrado i “La xufa” de Cristòfol Martí, ens regalen als valencians, sempre tan desmemoriats i desinformats, dos saborosos bocins de memòria col.lectiva. Memòria, a banda de la facultat de retenir i recordar imatges i idees adquirides és també l’escrit en què són exposats certs fets, destinat a recordar-los. És el cas dels llibres d’autors valencians que ens ocupen.
El primer, editat per Angle Editorial, de Manresa, és una nova incursió de l’autor de Sueca en la reconstrucció d’un temps entre la novel.la i la crònica. Després dels èxits de “La mestra” , editat per 3i4, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera, ara ens trasllada als anys que van entre els últims de la guerra i els primers cinquantes: els anys de l’estraperlo. Temps de repressió, misèria, por, fam… L’autor reconstrueix, a partir de testimonis directes, el món de l’estraperlista de bicicleta. Un raig de llum sobre uns anys terribles; un emocionat homenatge a una generació que anava amunt i avall baratant oli, arròs i blat, i sempre fugint de la terrible guàrdia civil, “a defendre’s la vida”. I un monument a l’dioma oral. Imprescindible
Cristòfol Martí, d’Alboraia, ens ofereix, editat per Denes de Paiporta, col.lecció Bàsica, tot un tresor d’informació sobre la xufa i els gelats tradicionals valencians. Una aportació alboraienca, viva i viscuda, a un món del qual sabem ben poc més enllà del tòpic. Des de l’origen del tubercle, passant pels treballs i les eines del seu conreu, assistim a l’aparició i expansió de l’orxata de xufa i els altres gelats tradicionals valencians. Coneixem les orxateries d’abans i d’ara. Els comerciants. El problema de la xufa africana. I finalment, capítol importantíssim, ens informem de primera mà de la greu degradació actual de l’Horta. De lectura amena i fàcil, i il.lustrat amb fotografies antigues, és com l’anterior un llibre també imprescindible.
Toni Mestre. diumenge 06.06.04
Respectes i Ofenses.
A tothom ens agrada que ens respecten. Que se’ns considere bé. Que se’ns valore. I que es valoren els nostres valors. El contrari ens ofén. Però molts pocs de nosaltres estem disposats a respectar i no ofendre els valors d’altri. Només perquè no són els nostres i de vegades ni s’assemblem. Però ací caldria deixar ben clara una cosa: no tots els valors són iguals ni per tant igualment respectables. Hi ha gent, o col.lectius, que valoren, és a dir estimen o preuen, idees o persones clarament menyspreables. Per exemple l’aplicació de la pena de mort, l’odi racial o la figura d’Hitler pels neonazis. Normalment aquesta gent defensa la imposició fanàtica dels seus “valors”. Al món occidental emparats per les llibertats democràtiques. Als països on dominen amb la repressió criminal de l’oposició.
Ara tenim en dansa un nou episodi d’intolerància fanàtica a càrrec de polítics musulmans que instrumentalitzen les seues masses ignorants contra la publicació, fa cinc mesos!, d’unes caricatures sobre Mahoma, visca l’humor!, a un diari danés. Hem vist de bell nou carrers plens de desgraciats que, com en la trista batalla de València, fan el joc a polítics desvergonyits en nom d’uns “valors” discutibles, sinó absolutament rebutjables, la defensa dels quals distrau molts ciutadans dels autèntics problemes, de les ofenses reals, que pateixen cada dia per culpa de les seues classes dominants: manca de drets bàsics, de llibertat de premsa, de separació de religió i Estat o que la dona puga decidir amb qui es vol casar. La pitjor caricatura de Mahoma és fer atemptats terroristes en nom seu, matar i autoimmolar-se amb la coartada d’una mala lectura del seu llibre o atacar els llocs de culte d’altres religions. O ja hem oblidat la destrucció pels talibans, el març 2001 i a canonades!, dels budes gegants excavats en la roca del penyasegat de la vall de Bâmiyân, a l’Afganistan atroç d’aleshores?
Toni Mestre. Diumenge 12,02.06
Desinhibits i Acomplexats.
El món està habitat principalment per dues classes de persones: les que no troben aturador ni veuen impediment per a res i aquelles altres víctimes d’impulsos inconscients que frenen o cohibeixen constantment el seu comportament. Són els desinhibits i els acomplexats. Hi ha, a més, una minoria “rebel”, que rep colps d’uns i d’altres, que no estudiarem avui.
Els primers tenen molt clar què volen i res no els entrebanca a l’hora de lluitar per aconseguir-ho. Tenen, evidentment, una moral més ampla que la mar i més laxa que el gas. Sempre juguen brut. Són torts i desvergonyits. I dominants. Menten sempre i quan anomenen la pàtria, la constitució, la propietat, la llei, la democràcia, l’ordre, la religió… al darrere de tan nobles paraules s’amaga només l’interés. Així, les coses són blanques o negres segons els convé. No s’enganyen mai ni es penedeixen de res. I en política, els seus seguidors, com més injustament actuen, més els voten. Els altres, pobrets, són tot el contrari. Saben també què volen, però tenen “principis”, que intenten respectar, i, víctimes d’una moral estreta, quan menten o erren el penediment se’ls menja pels garrons. Volen jugar net i es creuen que els altres van d’honrats. Dominats, n’accepten les regles de joc i sempre porten les de perdre. Les seues grans paraules “llibertat, igualdat i fraternitat”, un colp passades per l’adreçador enemic, pràcticament no volen dir res. Els seus votants, com era d’esperar, es desencisen fàcilment.
Aquests dos grans col.lectius de persones, que es reparteixen desigualment el món, tenen al seu servei mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, que en reflecteixen el tarannà corresponent. Només cal que us acosteu a un quiosc a mirar premsa o que engegueu una emissora de ràdio o de televisió. De seguida sabreu si pertany als desinhibits o als acomplexats. Ja m’enteneu, si jugueu en camp contrari o a casa.
Toni Mestre. Diumenge 29.02.04
Toni Mestre 