Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'societat'

Tag Archives: societat

Quan anàvem a l´estraperlo.

ESTRAPERLO és un mot que apareix en la nostra llengua en la dècada dels trenta arran de l’Escàndol de l’Estraperlo, un afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista, de dretes, durant la Segona República española. Pel maig de 1934, els jueus Daniel Straus i Perl provaren d’obtenir de les autoritats republicanes la legalització d’una ruleta trucada que havien inventa (anomenada “estraperlo”, per la combinació dels cognoms dels inventors). Pel setembre d’aquell any Strauss aconseguí d’introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després al de l’Horel Formentor de Mallorca, bé que immediatament va ser prohibida per la policia.

     Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l’afer a Alcalà Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap del govern, perquè molts partidaris seus eren implicats en l’escàndol. Entre altre el valencià Sigfrid Blasco-Ibáñez, fill de l’escriptor.

    L’afer es va fer públic i les corts, després d’investigar els fets declararen culpables molts membres del partit radical que quedà totalment desprestigiat. L’escàndol de l’ ”estraperlo”, juntament amb altres afers, precipità la fi del Bienni Negre el 13 de desembre de 1935 i provocà la convocatòria d’leccions que el febrer de 1936 guanyaria el Front Popular.

     Per extensió des de llavors es denominà estraperlo tota operació fraudulenta o de contraban. I després de la guerra, i fins 1955, el mot fou aplicat al comerç extralegal – o d’adulteració- d’aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la  postguerra. Al nostre país va ser especialment important el tràfic de farina, sucre i el d’oli d’oliva. L’excessiva duració del sistema de racionament (1939-1952) afavorí el desenvolupament de l’estraperlo en totes les capes socials i l’acumulació de grans fortunes, reunides en pocs anys. Són els anomenats “nous rics” o estraperlistes del franquisme que formaren un grup social de característiques molt definides que esdevindria un dels pilars del règim dictatorial. Hi trobaríem militars, polítics, empresaris, botiguers, etc… La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparéixer gradualment aquest fenòmen econòmic i social.

    EL LLIBRE que avui presentem és de l’autor de “La mestra”, editat per 3 i4 de València, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera d’Alzira, dos llibres que tenen molt de reportatge, de visió de conjunt i en profunditat de dos fets importants en la història valenciana recent.

    El primer parla del “cas de Barx”, poblet de la Safor on, l’any 1981 es van concretar i destapar de manera diàfana les cincumstàncies i interessos d’allò que hem vingut a conéixer com “la batalla de València”, la maniobra de la dreta de tota la vida i de tota la història per tal de passar el pont perillós que suposava la fi del franquisme i la possibilitat de veure’s obligats a responsabilitzar-se de quaranta anys de dictadura, o siga d’injustícia. Aquell libre, editat en 1995 i que ja porta algunes edicions, el que vol dir que continua vigent, és de lectura obligatòria si volem conéixer què va passar  entre 1974 i 1981, durant aquella Transició que molts ja motegen clarament de “Traïció”.

   “La guerra de quatre”, editada el gener de 2002, és una altra novel.la-crònica que ens porta, a partir de l’assassinat de l’alcalde de Llaurí l’any 1946 i de la investigació que es mou per tal d’aclarir els fets, a veure i viure com treballava la “justícia” franquista. Com el comandant-jutge Broco ordena detenir un grup de sospitosos que tenen poc a veure amb un cas que, atribuït oficialment a una conspiració comunista, va portar a la tortura i a la presó unes persones innocents. Innocent del crim de Llaurí, però membres d’un grup urbà de resistència armada que actuava al voltants de València fent atracaments per tal de finançar les cativitats d’una resistència clandestina que la victòria aliada a Europa havia reanimat tant com havia irritat i radicalitzat els aparells de repressió franquista.

   Si en el primer llibre, “La mestra”, Victor G. Labrado és cronista i protagonista, perquè era mestre de l’escola pública de Barx juntament amb Marifé  Arroyo i Josep Piera, els altres protagonistes del llibre, en el segon, “La guerra de quatre”, l’autor, nascut a Sueca en 1956, s’acosta als fets per tal de reconstruir-los amb mirada periodística a partir de la documentació conservada i disponible i del testimoni d’alguns supervivents, no tots, que havien perdut la por a parlar… quasi mig segle després del crim.

   Aquest camí d’investigació, l’entrevista directa, més o menys sincera amb testimonis del que conta en el llibre, és el mètode que ha utilitzat en la redacció de “Quan anàvem a l’estraperlo” que li ha publicat Angle Editorial de Manresa i que avui presentem.

   Cal dir que, com els altres, és un llibre testimoni, un document que il.lumina un periode de la història del nostre poble poc estudiat i per això mal conegut. Si més no des de la perspectiva que ho fa l’autor: la de l’estraperlista de bicicleta, com veieu en una fotografia d’època a la mateixa portada.

És un fragment de la memòria dels vençuts, dels afamegats, dels perseguits, dels muts, dels oblidats.

Víctor Labrado ha treballat, doncs, sobre un material valuós, però en brut, que ell ha sabut polir sense que en la tria i la manipulació haja perdut ni la brillantor i ni l’emoció de la veritat. A través de les 183 pàgines de “Quan anàvem a l’estraperlo” seguim un xiquet de set o vuit anys, l’edat laboral d’aleshores, fins que es fa adult pels camins torts i estrets de la fam i de la supervivència. És un xiquet valencià, de poble, d’un poble de la Safor, La Font d’En Carròs. És un xiquet, doncs, sense infància, “jo, el més fadrí” de cinc i que com els de la seua classe social  des del principi ha d’ajudar a casa com un homenet. Sense educació: “Jo he anat molt poquet a escola”.  El pare tota la setmana al camp, treballant de sol a sol; els diumenges, a la taverna. La mare, carregada de fills,  sempre curta de diners, malhumorada. La casa desmantellada, sense portes, màrfegues a terra per a dormir… i un corral-hortet al fons. Animals de tota mena. Una figuera i una tauleta d’encisams. Fred, foscor, inconfortabilitat.

    I de sobte la guerra. Les matances de capellans. La por de les dretes. La cabra. Les febres malteses de la germaneta. Sense medicaments. Lluny del front, sí, però prop de la necessitat, de la fam. El camió dels oncles era el millor de l’Horta de Gandia. Requises de vehicles. Viatges al Madrid assetjat. Anar a segar a Sueca era una solució: “Vam anar a llogar-nos a la plaça del mercat”, una colla formada per pares i fills. Segavem per aquells als quals la revolució els havia donat vint fanecades: “Xe, mira, un jornaler que ara és amo ell!”. I la mare, que començà a fer eixides per necessitat amb una veïna. A baratar sardines per farina i oli. De Gandia a Alcoi.  I a la Ribera a per arròs. Amb els xiquets, ajuda i companyia.  A peu, en carro, en camions… a la cubana. Sempre amb la por: “perquè l’Estat havia intervingut les collites i els llauradors, la part que podien amagar, la venien per baix mà”.  Així va començar aquella generació a anar pel món… “a defendre’s la vida”, com diu el protagonista. El llibre arreplega un testimoni  vivíssim, impressionant, d’aquella terrible lluita per la vida que té parts de comèdia i parts de tragèdia. El sexe. La desfeta republicana…

  I s’acabà la guerra i començà  qualsevol cosa excepte la pau. Setze o dèsset anys. La nóvia de tretze o catorze anys. El festejar d’amagat. La fam extrema: “Els comunistes encara tenien tolerància amb els pobrets que anaven a defendre’s de la fam, la maldat ha vingut amb els de Franco”, diu la mare en un moment donat.

  “Mon pare, anant a jornal, si se n’anava a cavar, guanyava dèsset o divuit pessetes i un quilo de pa en valia vint-i-cinc. Com havies d’anar a jornal?”. Eixida: anar a l’estraperlo.  La bicicleta era imprescindible. Carregava molt més que un home, fins a vuitanta o més quilos, i et permetia anar més lluny i més ràpid. Son els anys de “Lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica.   Quina gran pel.lícula s’haguera pugut fer amb les aventures del protagonista d’aquest llibre!  Neorealisme pur.Afanys, esperances, il.lusions, desenganys, caigudes, traïcions, enveges, rancúnies familiars…

  I la Guàrdia Civil. L’enemic de l’estraperlista. La tèrbola policia rural. Si et pillava es quedava amb el que portaves, que ben sovint revenien els caps de les casernes, i la bicicleta. I et denunciaven. Unes denúncies enormes: mil pessetes, més de cinquanta jornals d’aleshores. “Com havies de pagar les multes?: vivíem al dia”. “T’acovardien”. Galtades i palisses. Mentre el gran estraperlista gaudia de total impunitat: Un dia pugen a la Manxa a per blat. El venedor  era un home que “se’l veia al servici d’un ric… Això es feia sovint: un poble posava la cara i si l’autoritat descobria el negoci, el propietari no devia res!” L’estraperlista visitava sovint la presó, amb el que això comportava aquells anys. Hòsties i més hòsties. La policia secreta, dita també la brigadilla: els de pistola i gavardina eren encara pitjors. Una nova denuncia: trau cara pel seu oncle, fitxat per republicà. Multa que tampoc no paga: ja en duia dos més a l’esquena. El servei militar. Batalló de castic. Mai no li ho va agraïr. Ni el dia que es va casar i el va fer padrí: els purets.

  A la tornada del servei militar de bell nou la seguida: l’estraperlo. Menú del dia: LECTURA. Casos divertits, angoixants i lamentables: “Si deu hores va estar detingut, deu hores va estar la guàrdia civil a vergades volent-le fer declarar que havia fet ell la mort”.  Els maquis. Una realitat que també protagonitza algunes pàgines del llibre. Com la dels vençuts: el cas de la figuera de la tia Dolors. I els treballadors del tren de Gandia a Alcoi, “que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes”.  Ho preníem a joc, però venia que el joc també s’acabava en plors”. El cas del “miracle” del capità de  la guàrdia civil de Gandia: digne de la millor pel.lícula d’aventures. Perquè si bé els guàrdies no tenien una idea bona “hi havia una solidaritat de tot el poble que passava fam”.

  L’autor ha conservat intacta l’oralitat del relat, estem escoltant, més que llegint, una veu valenciana antiga, sencera, popular en el sentit antic de la paraula. La manera de dir, d’enllaçar, de ralacionar d’aquella generació analfabeta en qualsevol llengua que en tenia prou amb parlar la pròpia i ho feia amb una saviesa i una majestat que enlluernava. Els que tenim de cinquanta anys en amunt, i som anteriors a la televisió, encara hem tingut la sort de viure en aquell univers lingüístic valencià que ara Victor Labrado recupera per a les noves generacions.

   El llibre és la crònica personal, vista des d’uns ulls concrets, dels anys de l’estraperlo a les comarques centrals del País Valencià, però és extrapolable a la resta del territori. “Pocs diners, molta fam” en foren el motor d’aquella aventura en la qual els protagonistes, homes i dones, poden fer seues les paraules de Vicent, el de la Font: “En totes les persecucions que jo ha viscut, sempre m’hi he vist davant, jo fugint i algú darrere de mí acaçant-me”. I arriba que tot té fi. A començaments dels cinquanta l’estraperlo va començar a decaure. La farina, i després l’oli i l’arròs van esdevenir un mercat lliure. I el llibre fineix dient: “A última hora es va acabar. I ja vam tindre la vida d’una altra manera”.

                                                Toni Mestre. 2 de juny de 2004.

Quina merda!.

Cada setmana vaig una vegada al cinema. L’altra nit, era dijous, vaig anar a veure “La quadrilla” de Ken Loach. Aquest director britànic és un dels millors cronistes socials dels últims vint-i-cinc anys. Gràcies a ell sabem, i sabran en el futur, la decadència de la classe obrera occidental. Com en uns pocs anys s’han perdut i ensorrat tots els drets i avenços dels dos darrers segles, aconseguits sempre amb sang, dolor i llàgrimes, amb el sacrifici de milers de vides, amb la dedicació constant dels millors cervells del pensament universal.

                                      A la sala érem només vuit persones. La majoria del públic que omplia els vestíbuls, es tractava d’uns multicines, feia una fila de classe mitjana, gent amb estudis, ben vestida i tal. Però quasi tothom es va entaforar en altres sales on s’oferien pel.lícules, productes americans, de consum. La projecció transcorria normalment. Només una parella menjava crispetes. La pel.lícula és dura. Duríssima. Toca el tema del nou capitalisme, més salvatge que mai, això té de nou, que ens domina i del desempar de la classe treballadora actual, òrfena de tot, com una barqueta de rems enmig d’una tempestat oceànica. Empreses públiques que es privatitzen. Nous amos que només busquen el benefici màxim amb la mínima despesa. Treballadors a l’atur o a mans d’empreses de treball temporal. Llistes negres amb els noms d’aquells que protesten exigint drets i condicions dignes. Mínims. Accidents laborals que són un crim. Un futur brut i negre on no es veu cap llum ni cap esperança.

                                    Faltaven deu minuts per a acabar. Faltava el subratllat final. El colofó de la terrorífica denúncia del director. Un parell de joves, de vint-i-pocs anys s’alçà de les butaques i abandonaren la sala. Un d’ells amb veu despectiva digué: “¡Vaya mierda!”. De seguida vaig entendre que la “mierda” no era l’horror de la història. La “mierda” era la pel.lícula. El tema, pel que es veia, no els havia interessat gens. Una ”mierda”. Potser eren fills d’un “papà” que tenia obrers en règim esclavista i els seus problemes els agafaven molt  lluny. No ho sé, però en vaig sentir fàstic.

                                     Vaig tornar a casa en taxi. El taxista, també jove, només pujar em diu amb veu preocupada: “Que terrible lo del València, no?”. Em pilla en “fora de joc”. Tenia sintonitzada l’emisora d’aquell terrorista radiofònic que ja sabeu. El tal es vantava d’haver “destapat l’escàndol” del club. Milers de milions pel mig. Al capdavall res de nou: qualsevol sap que el futbol és un gran negoci i com tots els grans negocis és brut i ben brut. El xicot m’explicà el cas. Semblava realment angoixat. Quan acaba li dic: “Mire, ahí me les peguen totes! En el València CF! Però al remat aqueixos milions eixiran de les nostres butxaques”. Calent, li soltí una filípica sobre l’estafa i la manipulació de l’esport (“Amunt València” i tot això) que durà fins la porta de casa. Callava. No sé si estava d’acord amb mi. Potser ni entenia el valencià. Quina merda!

                                                                        Toni Mestre. Gener 2002.

Una democracia amb aluminosi.

Açò trontolla! Açò no s´aguanta! Açò cau! De fet “açò” mai no ha estat un edifici sòlid. Es va bastir en quatre dies, amb materials de segona mà i de dubtosa consistencia. Això sí, la inauguració va ser magnífica. Magestàtica, Banderetes de les de sempre, discursos aparentment Nous que amagaven el vell, cares antigues i algunes inèdites, però amb els mateixos collars de tota la vida…i un públic, el poble en dèiem, entusiasmat i ingenu, que no feia ni quatre dies rebia amb les mateixes demostracions delirants les visites del dictador que el va envilir durant quaranta anys. Era la tan alabada “transición española”. Alabada sobre tot pels qui n´han viscut a cos de rei els ultims anys o per personatges tan tristos i tan sinistres com el “nostre” don Emilio.

“Aquellos polvos, trajeron estos lodos”, diuen els castellans. Els valencians diem: “Ahir rialles, avui ploralles”. Ve a ser el mateix. Les dues parèmies ens venen com anell al dit per tal d´analitzar la situació política actual. Els “polvos” o les rialles de la concorxa entre franquistes vergonyats i demòcrates vergonyosos, es concretaren en la impresentable Constitució que patim, hereva de la divisa imperial “Una, grande y libre” del nacionalisme espanyol, i han esdevingut “lodos” i ploralles molt més prompte del que els interessats s´hi pensaven. L´escàndol original que molts hem estat denunciant des de els primers moments, i que ens ha costat ser perseguits, calumniats, vetats i marginats, ha esclatat finalment aquests dies. Els ha esclatat als nassos als que es diuen, una manera de mentir com un altra, socialistes. Als qui governen l´Estat Central i als qui pul.lulen pel País Valencia, com es diu popularment, fent la mà.

El soterrament de la “ruptura” amb la dictadura i l´alegre substitució per la “transició”, la rima és un subratllat sarcàstic, va empudegar des de l´origen el naixement de la Democracia. Després de tants anys d´horror i mala vida sota el pont del franquisme, es va bastir un edifici, llampant i ple de coloraines modernes, que tenia els fonaments i l´estructura afectats d´aluminosi. Algú, alguns, ens havien fet trampa. Ara s´ha vist: ens han fet marro. Clar i ras: ens han estafat. D´una barraca infecta hem passat al pis amb goteres, clivells i esquerdes que amenaça amb matar-nos qualsevol nit, si no ix el sol.

I sembla que la predicció del temps assenyala oratge per a molts dies. Anys. “Han fet malbé les ànimes”, com escrigué el princep di Lampedusa en les pàgines d´”El Guepard”, on descarnà fins a l´os les sevícies i les corruptel.les d´un altra transició itificada, la de la reunificació d´Itàlia. Si aquella farsa portà la Màfia, Mussolini i l´actual desgavell que capitaneja Berlusconi, no sé que ens durà a la pell de toro l´estafa de la nostra transició i la falsa Democracia que, els autoanomenats socialistes sobre tot, ens obliguen a consumir. Encara que els seus fonaments trontollen, la cas estiga plena de merda-merda i el seu nivell haja arribat a l´altura del ventilador.

Toni Mestre. Maig 1994.

Cartes a la llengua II

  Estimada Llengua: com han passat els dies! Però ací estic de bell nou. No m´oblide de tu ni de la promesa que t´he fet d´escriure´t cada setmana. Com podría oblidar-te o oblidar-me d´escriure´t si açò és un dels més grans plaers que conec! Doble plaer: comunicar-me amb tu i comunicar-me a través teu. Molts pocs amants arriben a tal cim. Els mots embrollen al cervell, passen pel cor i a dues mans els faig vessant sobre el paper en que t´escrit . T´escric!. A cada colp de tecla vas sorgint, vas prenent cos, creixes,            t´escampes com un alè tendral que ompli el despatx, el corredor, al casa tota. Ja veus com sóc de boig, quant que t´estime!

 Com va ser de bonic i dolç i adelerat el nostre primer temps d´enamorats! Jo jovencell i tu verge de nou que te m´obries. quina ventura anar pujant encés els teus tossals de goig i coneixença! En acabar el col.legi i entrar a la Universitat vingueres amb mi, no et vaig abandonar, ben al contrari. L´any anterior, en fer els disset anys, havia decidit parlar-te a casa, amb la família, amb el meu germà menut. Va ser divertit. Els pares i els avis, com tota la resta de la família paterna i materna, parlaven valencià. Venien de Bocairent ,        d´Alcoi, de Petrer i de Mutxamel. La família del pare se´n vingueren a València a principis del segle. Per això no tinc parents a Bocairent o Alcoi. Mon pare, alcoià de naixement , es va criar des dels tres anys a Russafa i parla un apitxat monumental. la familia de ma mare, filla de ferroviari nascuda a Benidorm, estava instala.lada a l´Alfàs del Pi, i després a Altea, des d´els anys vint. Els meus pares es van conéixer durant la Guerra d´Espanya, quan mon pare feia de soldat i s´hostatjava a “Maricel” la casa            d´estiu, requisada, de Carmelina Sànchez-Cutillas. el meu món infantil és el mateix de “Matèria de Bretanya”, però vint anys després. I des d´una altra perspectiva social, naturalment.

 La llengua de ma mare és fresca i plena, popular i sàvia, riquíssima de músiques, accents i expressions. Ets tu en boca del poble valencià, aleshores intacte, de la Marina. Sentir parlar a ma mare és encara un plaer que m´enamora. M´enamora de tu, no sigues gelosa. Però viviem a València, ací vaig nàixer jo, al carrer de Joan de salaia, al barri de la Creu Coberta, en l´última casa del carrer, veïna de l´horta. I ens parlaren en castellà. ami i al meu germà Manel que vingué tres anys després. No sé de qui va ser la idea d´educar-nos en castellà. Jo sospite que i es va plantejar. Tots els cosins de mon pare en parlàven, ja. La Ciutat imposava la llengua. S´havia perdut la guerra. Al carrer els xiquets parlàrem ja castellà. Però al poble no era igual. I les vacances eren tan llargues! No tenia sentit seguir la farsa. Passada la primera sorpresa, les primeres reaccions nervioses dissimulades de rialletes, els majors acceptaren que els joves parlàrem també la llengua que parlàven. La reconversió va ser ràpida perquè era natural. Als quatre mesos, i fins ara, hauriem estat incapaços de comunicar-nos en castellà. Només l´avia alcoiana, que era analfabeta, que encara no poia pronunciar la jota castellana i                  s´emocionava amb els soldats i les marxes militars, e sva morir amb la pena de veure que els seus esforços per castellanitzar-nos havien estat inútils. Tu i jo estimada meua, haviem guanyat.

Acabe, però no et deixe. amb mi vas sempre, ja ho saps. Com saps i sé que sense tu jo no seria jo. T´adora i ho publica.

Toni Mestre 1988.

 

Carta “Llibertat violada a Quart de Poblet” 1977

Tal vegada ens pesem que aquesta denuncia per part d´un oient feta a l´any 1.977 no té res a vore amb nosaltres, malauradament ens equivoquem, continuament veiem atacs a la nostra llibertat d´expressió, rebent amenaces de tot tipus per gosar de dir el que hom pensa de forma pacífica. Vos deixe ací la carta i penseu si veritablement estem a l´any 1.977 o al 2.018. Esgarrifa i molt la situació viscuda.

Carta1

carta 2

Riscs i Perills.

   L´estiu, amb els desficis i els trasllats imposats per la calor i les vacances, augmenta les situacions de risc. Aquests dies les festes majors de moltes poblacions, els parcs temàtics, anar de boda o els viatges llargs o curts per carretera, són perills de primera magnitud que assumim De la manera més inconscient. Però n´hi ha qui no en té prou amb tot això i en quan arriben aquests mesos no sap què inventar-se per tal de posar-se en els trenca-colls més variats i innecessaris. Els uns pugen bojament muntanyes impossibles, aquells baixen rius salvatges, els de més enllà es tiren amb paracaigudes o des de ponts i finalment, entre altres milers d´exemples possibles, trobem els imbècils que fan la mà a cavall d´un ultralleuger i a més ens posen en perill a nosaltres volant sobre els nostres caps.

   Sembla que la humanitat, en general, estima el risc. Hi ha qui diu que sense risc no hi hauria hagut progrés. Que les provatures, sovint perilloses, han fet avançar la civilització. Però el que veiem ara mateix no té res a veure amb els experiments de laboratori ni amb les proves científiques. Vivim, i sovint morim, una “cultura de l`oci”, segons diu qui en trau benefici. Caldria dir millor una “incultura”? Se´ns ven “l´aventura” com se´ns venen, per exemple, el tabac i l´alcohol. Ens avisen que és perillosa, mortal sovint, però al mateix temps, ens suggereixen a través de la dolça publicitat, és tan meravellosa! I piquem, vaja si piquem!

   Hi ha tanmateix casos originals. Un amic, em conta, busca el risc al supermercat. Compra productes amb data de caducitat immediata i els consumeix a l´endemà mateix del dia límit. De moment va sobrevivint. Però potser un dia caurà i se l´emportaran riu avall unes caguetes murcianes. Risc o perill, com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, és la “possibilitat pròxima que s´esdevinga un mal” i no oblidem, com ens recorda el nostre refranyer, que: “Qui es posa en perill, perilla”.

Toni Mestre

Premis “Ovidi Montllor 2006”

                    Bona nit, senyores i senyors. Bona nit, amigues i amics. Perquè aquesta és una nit d’amistat. Una nit en que un col.lectiu d’associacions i persones preocupades perquè el nostre poble no perda la seua veu s’ajunten per celebrar plegats la festa de la música i la cançó valencianes. I ho fan honorant els que ens han precedit i ja no són entre nosaltres perque de ben parits és ser ben agraïts. També per agraïr l’esforç i la dedicació d’algunes persones, com ara jo, que durant anys, i des dels seus llocs de responsabilitat, i en moments sovint difícils, donaren suport i difusió a músics i cantants com els que hem recordat i d’altres que afortunadament segueixen vius i fèrtils animant el nostre panorama cultural amb les seues creacions en companyia de veus més joves.

              No cal dir com em sap de greu que el meu estat de salut m’impedesca estar entre vosaltres. Em representen Maria Josep Poquet, que us llig aquestes ratlles i em va acompanyar durant molts anys en les tasques radiofòniques, i el meu company Frederic Martí que arreplegarà en nom meu el premi. Però malgrat tot estic content. Pel premi i perquè veig que el col.lectiu de músics i cantants valencians és viu i es mou. No es resigna a la marginació criminal a que el sotmeteren uns en el passat i d’altres en l’actualitat. A l’allunyament del públic a través de vedar la seua presència en els mitjans de comunicació públics malgrat l’aparició constant de discos i l’aparició de noves promocions de músics i cantants valencians. Un públic que ja teníem i que ens van arravatar miserablement i que cal reconquistar al preu que siga. La creació d’aquestS premis, al costat d’altres iniciatives recents, ens diuen que estem en el bon camí.

              Gràcies per haver-vos enrecordat de mi. Gràcies en nom de tots els que des de la ràdio, i des de 1973, fórem conscients de la importància que la música i la cançó tenen en la vida d’un poble i ens abocàrem a la tasca de donar-li el suport i la difusió que es mereixien. Gràcies a tots els que ara mateix seguiu l’estela dels que obriren camí i penseu en el futur com un territori d’esperança. Gràcies per ser la nostra veu. Gràcies per creure en el País Valencià

                                                Toni Mestre. 14 de juny de 2006.

 

 

Una nit al Cinema.

   L´altra nit a una sala multicinemes de prop de casa. Passen “8 mujeres”. M´agrada el cinema francés i la pel.lícula, amb vuit grans actrius de tres generacions, totes estrelles de la pantalla, promet. La història, una comèdia policiaca, és l´excusa, perquè les protagonistes brillen amb intensitat i oferesquen un espectacle ple de talent, gràcia, enginy i “savoir fer”.

   Tot gira al voltant d´un home assassinat a la casa aillada on viuen. Una d´elles, doncs, n´és l´assassina. Comença el joc entre sogra, muller, filla (2), germana, cunyada, fadrina i cuinera. El mort és l´eix d´una roda on estan representades tota mena de relacions home-dona. I també dona-dona! És un plaer veure Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Hupert o Fanny Ardant, i les altres quatre, acusant-se, descobrint misèries alienes, mostrant-ne de pròpies, fent-se reprotxes, acarnissant-se, estimant-se… i cantant! Davall de l´aire de comèdia hi ha la denúncia cínica d´una societat hipòcrita.

   Poc públic, cosa que permet copsar-ne les  reaccions. Tot va bé fins que la cuinera confessa que és lesbiana. Però és negra i grossa i la cosa no passa a majors. El clima pujà quan la cunyada li diu a la muller que sap que té un amant. “Creus que he assassinat el meu marit per això”, diu la Deneuve. “No!”, fa l=Ardant, “Si totes les dones que tenen un amant mataren el seu marit, no n´hi haurien. Ni d´amants! Perquè són els mateixos”. Silenci sepulcral. Els matrimonis que m´envolten deixen fins i tot de rossegar crispetes. La tensió toca sostre quan les dues passen de la brega física a l´abraç eròtic en una escena lèsbica impagable. Mostres sonores de rebuig entre el públic masculí que, hipòcrita, no tolera que una dona s´ho monte sexualment sense el seu concurs. Acaba la projecció. Cares de circumstàncies. No saben què dir-se. Jo m´ho he passat doblement bé: pel que he vist a la pantalla i fora. Quin gran espectacle això del cinema!

                                   Toni Mestre 12/01/2003.

VIDES ALIENADES

   El món existeix, és, perquè nosaltrem som, existim. Perquè vivim. Un dia arribem i comencem a aprendre, que això és viure. Un altre, quan perdem el sentit, els cinc sentits, i la memòria, la capacitat de recordar, morim. I entre un extrem i l´altre, entre el principi i la fi, transcorre un període, més o menys llarg, però sempre ple, curull de sensacions, durant el qual ens adaptem i evolucionem, ens fem persones, segons les condicions, les circumstàncies, l´ocupació, el caràcter, la societat, etc. Al llarg de la vida passem i ens passen una gran quantitats de fets i peripècies, tant positius com negatius, que ens fan únics, irrepetibles. Tothom és el protagonista principal de la seua vida.

   Protagonista, quina paraula tan interessant! I tan terrible. Això d´assumir el paper principal de qualsevol cosa fa respecte. Un respecte que, com veiem sovint, en molta gent es transforma en pànic. Tant, que la majoria de les persones renuncien a protagonitzar fins i tot la seua vida! I s´estimen més fer qualsevol paperet secundari, si és mut encara millor, per tal de no haver d´assumir el risc de pensar, de triar, de decidir, d´equivocar-se… El risc de viure! I posen el seu destí, la seua vida, en mans del primer que passa. Molls i folls, actuen d´acord amb interessos que els són aliens. I així els va la fira. La vida.

   Els condicionaments externs, sobretot de caràcter sociopolític, són determinants en aquesta renúncia. L´alienació és més evident, més sagnant, en els col.lectius més febles de la societat: les classes populars i la joventut. Gent jove, pa blanet, diu la dita. I el proletariat actual, orfe de guia, què és sinó una classe social mantinguda criminalment en estat adolescent? Sotmesos sempre a brutals pressions publicitàries, polítiques i religioses, ara que venen festes de desfici i consum, els veurem, un any més, manipulats, explotats i burlats. Alienats. I tots tan contents!

Toni Mestre 08/12/2002

Presentació de “LA LLUNA ESCAMPA ELS MORTS” d’’Esperança Camps

1.- Fa un any ens reuníem ací mateix per a presentar la primera obra de ficció d’Esperança Camps, un nom pràcticament desconegut en el panorama de la cultura catalana de llavors. Llicenciada en Ciències de la informació, havia treballat al “Diari de Menorca”, a Ràdio Popular de Menorca i publicat un llibre sobre el grup menorquí de cançó “Ja t’ho diré”. Ara treballa, potser seria millor  dir “voldria treballar”, a Canal 9, on és redactora d’informatius.

2.- Esperança Camps és menorquina, nascuda a Ciutadella l’any 1964, però un bon dia el treball la portà a València, ací es casà i té una família, i ací s’ha arrelat sense que això li haja fet oblidar orígens i fonaments. De fet la seua primera novel.la “Enllà de la mar” amb la que guanyà el premi Joanot Martorell de Gandia  l’any 2003, que va ser la seua revelació, la revelació d’una veu literària de gran força i alenada, té per protagonista una dona menorquina que recala a València. Cal dir que el personatge no és en absolut autobiogràfic, vull dir directament autobiogràfic, però els paisatges, les vivències, els colors de l’illa que ha deixat i de la ciutat que acull  Na clara Lalbrés, la seua protagonista, és evident que els veiem a través dels ulls de l’autora.

3.- Perquè estem davant d’una autora, d’una creadora, d’una escriptora que en dues novel.les ha demostrat raça i domini, capacitat i estil. I no ho dic jo, ho diuen els jurats dels dos premis que ha obtingut fins ara. Perquè el llibre que presentem avui, “Quan la lluna escampa els morts”, ha guanyat l’últim premi de novel.la “Ciutat d’Alzira”.  Dos llibres, dos premis. Bon començament d’una carrera que esperem siga llarga i fecunda. La lectura, encara en mecanoscrit, de les primeres pàgines d”Enllà de la mar” ja em va fer veure de seguida que aquell paper s’elevava molt per damunt de la majoria de les obres editades o no que arriben a les meues mans. Jo ja coneixia Esperança, però ignorava la seua vocació literària. El que no ignorava és la seua condició de dona forta, intel.ligent i fonda vull dir, perquè aquestes  condicions es posaren de manifest a la primera conversa que tinguérem. D’aquestes qualitats en va plena la seua literatura. I l’atorgament a “Enllà de la mar” del premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any 2004 n’és un bon exemple. Perquè els elogis més difícils, i més preats també, són els dels col.legues, ja sabeu, en un gremi tan procliu a les capelletes, els odis o si més no les manies.

4.- Bé, tenim, doncs, una nova autora que irromp en el panorama de la literatura catalana al País Valencià amb una obra d’exit, èxit de crítica i de públic. Una obra sorprenentment madura, molt ben escrita. Escrita amb ple domini dels recursos narratius. Amb un personatge, el de la protagonista, Na Clara Llabrés, molt ben dibuixat per dins i per fora, ple i dret enmig d’una la narració, la de la seua peripècia vital, que seguim, des dels paisatges que l’han envoltada en el passat i l’envolten en el present, fins als racons més amagats del seu interior a través d’una prosa elegant, en el sentit d’ajustada, precisa i sense dubtes de cap classe. Ací mateix, el dia de la presentació d’aquell llibre, que presentaren maníficament dues periodistes valencianes, Maria-Josep Poquet i Empar Marco, vaig apostar per l’autora i vaig saludar la seua aparició en el panorama narratiu valencià com un esdeveniment.

5.- Ara, avui, amb la segona novel.la d’Esperança Camps a les mans aquell brot veiem que va esdevenint arbre. “Quan la lluna escampa els morts” ha confirmat a bastament les espectatives que el seu primer llibre va despertar en molts de nosaltres. Perquè ens trobem en presència d’una obra completament diferent de l’anterior en tema, tractament i paisatge social. Però en les  seus pàgines alena la mateixa veu narrativa decidida i poderosa que animava el llibre anterior i és distintiva d’un escriptor de raça. D’uns ambients burgesos i universitaris, d’una família mitjana alta menorquina i de l’Eixample de València, l’autora ens trasllada a un barri marginal, “invisible i invivible” en diu, de l’àrea metropolitana: la Coma de Paterna.

6.- Canvi d’escenari, canvi de colors. El ventall de blaus, de tons pastel, que l’autora utilitza en la seua primera novel.la ha estat substituït per una paleta de grisos. Perquè no ha escrit una novel.la negra com algú pot pensar. “Quan la lluna escampa els morts” és una novel.la grisa, amb aquells matisos del gris que el fan sinónim de plomós, brut, usat, ronyós, sòrdid, llardós i obscur. Tal com són les vides i el paisatge de tots els seus protagonistes.  Tots gent marcada per la lluna, emblema de la mort, i òrfena de sol, símbol de la vida. Personatges inventats, sí, però inventats en el sentit etimològit de la paraula. Inventar vol dir trobar. Son gent, doncs, trobada. Gent que podem trobar cada dia no a l’autobús o al bar o al carrer. Normalment ni usem el mateixos transports, ni freqüentem els mateixos locals, ni vivim als mateixos barris. Els podem trobar, cada dia, a les pàgines o espais de succesos de qualsevol mitjà de comunicació.

7.- Va ser allà, al teletip que donava notícia d’un terrible accident, on Esperança Camps se’ls va trobar. I els va seguir. I a través de les seues morts va entrar en les seues vides. I ens les 185 planes del llibre ens comunica les seus no-vides. És a dir, la seua molta desesperança i les seues poques, i frustrades, il.lusions. La novel.la té un protagonista indiscutible: el barri. I dos protagonistes principals, una perella d’adolescents, catorze anys ella, la Vanessa, setze ell, el Carlos, que han nascut i viuen a La Coma, és a dir “al mig del no-res”. I aquest “no-res”, que els persegueix des d’abans de náixer, els aconseguirà en un temps incrïblement curt. Pertanyen a una generació criada entre la falsa eufòria, el somriure imbècil del col.locat, i el gest esquerp i agressiu “quan el seu cervell deixa de rebre l’estímul de la cola o de la trementina”. Agressius contra tot, especialment contra ells mateixos. Com diu l’autora són joves que “masteguen les paraules abans d’escupir-seles els uns als altres”.

8.- Els protagonistes principals són fills de famílies desestructurades, ell té el pare a la presó, que odien el lloc on viuen però no veuen la manera d’eixir del fons del pou que és el barri. La mare de Carlos, “ una vella de quaranta i pocs anys” que té una història sentimental horripilant, però que de tan repetida hem arribat a considerar normal, que consideren normal fins i tot les seues protagonistes.. Recorde una entrevista radiofònica on una dona contestà la preguna: “Su marido le pega?”, amb un “no” que va matitzar seguidament amb un: “Bueno, me pega lo normal”.

9.- Al voltant d’aquesta parella, la Vanessa i el Carlos, discorre la novel.la. I al seu voltant, mentre creixen, mentre animen una història d’amor-horror, de domini del mascle i revolta callada però dedicida de la xicota, no per corrent menys impactant, es mou una gal.leria de “persones de plastil.lina” que els trens de rodalis vomiten a cada moment, “que van o tornen a casa cansats, amb els ulls rogencs per l’efecte de les llums de neó del taller, amb els pulmons embossats de fumar dos paquets de tabac durant una jornada de treball llarga i opriment, sempre amb l’espasa de Damocles d’un acomiadament per poc rendiment”.

10.- L’autora ens presenta aquest món, aquest submón del suburbi, sobretot a través de les dones. Dones madures, maltractades per tothom, marits i fills, que sembles velles, i joves desesperançades que a vint anys  saben ja que no eixiran mai d’aquell ambient si no tiren per la tremenda via d’enmig. I algunes ho intenten, això de tirar pel camí del mig. Però l’eixida és difícil. O impossible. Perquè tot ajuda a quedar-te, a enfonsar-te. Els pares, els germans, el company, les amigues, el barri, “tres blocs cap ací, dues tristeses cap allà”, son al capdavall un pes massa feixuc. És com una solidaritat negativa que et fa impossible superar les fronteres, i les limitacions, del barri. La frustrada i frustrant aventura de l’ajudant de lampista Antonio Sánchez, que trau una discreta grossa dels cegos i vol muntar un bar rock-and-rol a la Coma, un local net, modern i elegant, és ben representativa d’aquesta inexorable impossiblitat. Qui és al fons d’un pou, i s’hi ha acostumat a viure-hi, ni vol eixir ni deixa que altres isquen. Aquelles mirades escrutadores, la respiració al bescoll dels membres de la família…

11.- La galeria de retrats, homes i dones, que trobem a la novel.la és riquíssima. Hi ha els indígenes i els visitants. Entre els primers, entre l’extensa galeria de dones, hi destaca Loli, l’ama de la perruqueria del centre de Paterna on treballa la Vanessa. Entre els segons els guàrdies civils que s’ocupen  de l’accident, els agents Ramírez i Làzaro, i la seua circumstància professional i personal, que seguim dins i fora de la caserna, tan ben dibuixats, o tan cruament desdibuixats. El periodista de televisió que s’acosta al barri, moment en que l’autora aprofita per a ajustar comptes amb un mitjà que tan bé coneix. I els qui ni s’hi acosten i veiem en negatiu: els qui viuen a les veïnes, veïnes?  urbanitzacions de luxe protegits per gossos policia i guàrdies de seguretat.

12.- El llibre està molt ben estructurat, una estructura circular en la que el final enllaça amb el començament, que avança amb retorns al passat que ens ajuden a conéixer l’evolució cap al present dels personatges. Uns personatges que, malgrat tot no podem deixar de compadir perquè la seua existència, feta de colps baixos i programes de ràdio indecents, està marcada, en tots els casos, per la suor freda de la por. No sé si aquest llibre es llegirà al barri de La Coma o a tants altres barris marginals, suburbials, valencians que fins ara no han pogut dir la seua, que no tenen veu perquè, com al coronel colombià aquell, ningú no els ha escrit fins ara. Fins ara. Tot un experiment, això de veure com reaccionaran els lectors, els alumnes dels instituts d’aquests barris, davant el llibre d’Esperança Camps. I els que pertanyen a d’altres ambients, perquè estem en presència d’un llibre que obre un nou món dins la literatura en llengua catalana al País Valencià, on ens manquen encara molts llibres urbans, o suburbans, que s’enfronten amb la realitat d’una part la nostra societat actual que viu a anys lluny dels centres de les ciutats i del món rural que amera gran part de la nostra literatura moderna. Teníem, tenim, tantes carències que ens calien novel.les de tota mena. I de primer, per la procedència comarcal de la majoria dels nostres autors i autores, hen tingut novel.les històriques o històries ambientades en poblacions que, a tot estirar, voregen la gran capital i els seus barris d’immigrants i on els protagonistes pertanyen al lúmpen indígena.

13.- Una última mirada sobre el model lingüístic emprat per l’autora. La història passa a un barri valencià d’immigrants castellans no assimilats. Difícilment escoltarem la nostra llengua a aquesta mena de barris on els que hi viuen parlen un dialecte castellà peculiar nascut mig de la procedència regional d’on venen els seus pares, mig aprés del xeli madrileny a través de la televisió. L’escriptora salva l’obstacle utilitzant un estàndard sempre correcte però molt valencià en el vocabulari i les expressions que el fan totalment verossímil. Així parlarien els nostres immigrants si fórem un país normal. Aquest problema lingüístic potser la causa de les poques novel.les urbanes que tenim. Tots els llibres s’escriuen per a fer-se preguntes i per donar-ne respostes, aquest també, i especialment. La pregunta és qui hi ha darrere, què passa en aquells ambients que només coneixem per les seccions de succesos, d’alguns succesos, dels mitjans de comunicació? La resposta la teniu a les mans. Per això acabe amb una recomanació clara: Esperança Camps, en el llibre “Quan la lluna escampa els morts”, s’endinsa decididament, i valerosa, en uns ambients en els quals la vida és “com una locomotora sense frens que et passa per damunt, sense que li pugues oposar cap resitència, i no deixa de tu ni les engrunes”. Uns ambients que estan a poc quilòmetres o a anys llum de nosaltres. El mínim que poden fer, a més d’agraïr-li l’esforç i d’alabar-li el talent, és seguir-la. Moltes gràcies.

                                              Toni Mestre. 7 d’abril de 2005.

%d bloggers like this: