Pàgina d'inici » Posts tagged 'TEATRE'
Tag Archives: TEATRE
Al teatre.
El fenòmen cultural que generen autors, actors i públic durant una representació teatral és únic. I quan les coses van bé, extraordinari. Precisament aquests últims dies hem tingut a València tres espectacles excepcionals, vivificadors, que no m’he perdut. Els tres han atret un públic nombrós que omplí de gom a gom l’Espai Moma, el Teatre Principal i la Sala Rialto. Afortunadament, perque, al contrari del cinema, l’espectacle dramàtic sense gent resulta incomplet.
A l’Espai Moma, gràcies Carles Alfaro per tant d’amor al país i al teatre, el “Don Giovanni” de Mozart. Un muntatge digníssim, on més enllà del drama barroc del burlador es resalta amb ironia la rebel.lió del llibertí divuitesc, molt ben resolt escènicament i cantat i interpretat deliciosament. Públic entés, edat jove-mitjana, bravos finals. Al Principal un muntatge digne de la sala: “La brisa de la vida” de l’anglés David Hare, de qui fa poc veiérem al Rialto, i en català, “Celobert”, amb uns extraordinaris Josep Mª Pou i Roser Camí. Aquesta és un obra per a dues grans actrius. I Lluís Pasqual, el director, les ha trobades: Núria Espert i Amparo Rivelles. Magnífiques les dues. Però jo em decante pel gran treball de l’Espert. Genial. Quina lectura del personatge, quins gestos, quins silencis, quina progressió dramàtica… Vaig tenir la sensació d’assistir a un acte de creació artística sublim. Públic de mitjana edat que omplia en teatre fins a les banderetes i va aplaudir tèbiament. Crec que l’obra els venia gran. O s’esperaven una altra cosa.
I finalment, al Rialto, “El rey se muere”, de l’immens Ionesco, muntat pel Teatro de la Abadia de Madrid. Un text radiant i colpidor sobre la mort, bona proposta escènica, secundaris regulars i un protagonista d’enorme talla dramàtica: Francesc Orella (bravo!) a qui ja havíem aplaudit en “La caiguda” que ens va oferir Moma Teatre. Públic lliurat. Ah, teatre, quina bella paraula màgica!
Toni Mestre. 02.05.04
Matar el llop.
El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.
Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.
I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.
Toni Mestre.
Toni Mestre 