Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'TONIMESTRE'

Tag Archives: TONIMESTRE

Riscs i Perills.

   L´estiu, amb els desficis i els trasllats imposats per la calor i les vacances, augmenta les situacions de risc. Aquests dies les festes majors de moltes poblacions, els parcs temàtics, anar de boda o els viatges llargs o curts per carretera, són perills de primera magnitud que assumim De la manera més inconscient. Però n´hi ha qui no en té prou amb tot això i en quan arriben aquests mesos no sap què inventar-se per tal de posar-se en els trenca-colls més variats i innecessaris. Els uns pugen bojament muntanyes impossibles, aquells baixen rius salvatges, els de més enllà es tiren amb paracaigudes o des de ponts i finalment, entre altres milers d´exemples possibles, trobem els imbècils que fan la mà a cavall d´un ultralleuger i a més ens posen en perill a nosaltres volant sobre els nostres caps.

   Sembla que la humanitat, en general, estima el risc. Hi ha qui diu que sense risc no hi hauria hagut progrés. Que les provatures, sovint perilloses, han fet avançar la civilització. Però el que veiem ara mateix no té res a veure amb els experiments de laboratori ni amb les proves científiques. Vivim, i sovint morim, una “cultura de l`oci”, segons diu qui en trau benefici. Caldria dir millor una “incultura”? Se´ns ven “l´aventura” com se´ns venen, per exemple, el tabac i l´alcohol. Ens avisen que és perillosa, mortal sovint, però al mateix temps, ens suggereixen a través de la dolça publicitat, és tan meravellosa! I piquem, vaja si piquem!

   Hi ha tanmateix casos originals. Un amic, em conta, busca el risc al supermercat. Compra productes amb data de caducitat immediata i els consumeix a l´endemà mateix del dia límit. De moment va sobrevivint. Però potser un dia caurà i se l´emportaran riu avall unes caguetes murcianes. Risc o perill, com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, és la “possibilitat pròxima que s´esdevinga un mal” i no oblidem, com ens recorda el nostre refranyer, que: “Qui es posa en perill, perilla”.

Toni Mestre

Una nit al Cinema.

   L´altra nit a una sala multicinemes de prop de casa. Passen “8 mujeres”. M´agrada el cinema francés i la pel.lícula, amb vuit grans actrius de tres generacions, totes estrelles de la pantalla, promet. La història, una comèdia policiaca, és l´excusa, perquè les protagonistes brillen amb intensitat i oferesquen un espectacle ple de talent, gràcia, enginy i “savoir fer”.

   Tot gira al voltant d´un home assassinat a la casa aillada on viuen. Una d´elles, doncs, n´és l´assassina. Comença el joc entre sogra, muller, filla (2), germana, cunyada, fadrina i cuinera. El mort és l´eix d´una roda on estan representades tota mena de relacions home-dona. I també dona-dona! És un plaer veure Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Hupert o Fanny Ardant, i les altres quatre, acusant-se, descobrint misèries alienes, mostrant-ne de pròpies, fent-se reprotxes, acarnissant-se, estimant-se… i cantant! Davall de l´aire de comèdia hi ha la denúncia cínica d´una societat hipòcrita.

   Poc públic, cosa que permet copsar-ne les  reaccions. Tot va bé fins que la cuinera confessa que és lesbiana. Però és negra i grossa i la cosa no passa a majors. El clima pujà quan la cunyada li diu a la muller que sap que té un amant. “Creus que he assassinat el meu marit per això”, diu la Deneuve. “No!”, fa l=Ardant, “Si totes les dones que tenen un amant mataren el seu marit, no n´hi haurien. Ni d´amants! Perquè són els mateixos”. Silenci sepulcral. Els matrimonis que m´envolten deixen fins i tot de rossegar crispetes. La tensió toca sostre quan les dues passen de la brega física a l´abraç eròtic en una escena lèsbica impagable. Mostres sonores de rebuig entre el públic masculí que, hipòcrita, no tolera que una dona s´ho monte sexualment sense el seu concurs. Acaba la projecció. Cares de circumstàncies. No saben què dir-se. Jo m´ho he passat doblement bé: pel que he vist a la pantalla i fora. Quin gran espectacle això del cinema!

                                   Toni Mestre 12/01/2003.

VIDES ALIENADES

   El món existeix, és, perquè nosaltrem som, existim. Perquè vivim. Un dia arribem i comencem a aprendre, que això és viure. Un altre, quan perdem el sentit, els cinc sentits, i la memòria, la capacitat de recordar, morim. I entre un extrem i l´altre, entre el principi i la fi, transcorre un període, més o menys llarg, però sempre ple, curull de sensacions, durant el qual ens adaptem i evolucionem, ens fem persones, segons les condicions, les circumstàncies, l´ocupació, el caràcter, la societat, etc. Al llarg de la vida passem i ens passen una gran quantitats de fets i peripècies, tant positius com negatius, que ens fan únics, irrepetibles. Tothom és el protagonista principal de la seua vida.

   Protagonista, quina paraula tan interessant! I tan terrible. Això d´assumir el paper principal de qualsevol cosa fa respecte. Un respecte que, com veiem sovint, en molta gent es transforma en pànic. Tant, que la majoria de les persones renuncien a protagonitzar fins i tot la seua vida! I s´estimen més fer qualsevol paperet secundari, si és mut encara millor, per tal de no haver d´assumir el risc de pensar, de triar, de decidir, d´equivocar-se… El risc de viure! I posen el seu destí, la seua vida, en mans del primer que passa. Molls i folls, actuen d´acord amb interessos que els són aliens. I així els va la fira. La vida.

   Els condicionaments externs, sobretot de caràcter sociopolític, són determinants en aquesta renúncia. L´alienació és més evident, més sagnant, en els col.lectius més febles de la societat: les classes populars i la joventut. Gent jove, pa blanet, diu la dita. I el proletariat actual, orfe de guia, què és sinó una classe social mantinguda criminalment en estat adolescent? Sotmesos sempre a brutals pressions publicitàries, polítiques i religioses, ara que venen festes de desfici i consum, els veurem, un any més, manipulats, explotats i burlats. Alienats. I tots tan contents!

Toni Mestre 08/12/2002

  Un fragment de la Valldigna a Bétera.

  descarga  L’altres dia, reordenant papers, em vaig trobar un sobre amb uns retalls de diari de l’any 1975. Grocs de temps, els quatre retalls fan referència al Monestir de Santa Maria de Valldigna, ara de bell nou d’actualitat per la notícia de pròxim retorn del claustre de l’abat des de Torrelodones al seu lloc original. Són retalls del diari “Las Provincias”, aleshores el més obert de València (el “Levante” de llavors era encara l’òrgan oficial del franquisme). El primer retall, datat dimecres 19 de febrer, és un article en valencià de Joan M. Monjo titolat “Viatjant per la Valldigna: Simat” on, entre altres coses, escriu: “El més destacable d’aquesta població és el Reial Monestir de Valldigna… i en voler visitar-lo ens digueren que és propietat particular i difícil vore’l per dins. Ens quedàrem amb les ganes…”. Jo, en companyia de Frederic Martí, l’havia visitat uns anys abans, un 22 de gener de finals dels seixantes, dia festiu a la ciutat de València, però no a la resta del País Valencià. Era la meua segona visita, la primera la vaig fer, igual que al castell de Marinyén, de la mà de l’historiador simater Joan Brines, aleshores company meu de facultat, i la magnitud de tan magnífiques i venerables ruïnes m’havia impressionat. Aquell dia feiner de gener les portes del convent, encara les originals de fusta, eren obertes de bat a bat. Ens hi endinsàrem sense problemes i a l’arribar al lloc de l’antic claustre ens trobàrem amb un grup d’obrers que, amb l’ajut d’una pala mecànica, carregaven els enderrocs de la paret de ponent del refectori que el propietari acabava de dinamitar bàrbarament. Amb el permís d’aquell home vaig fer unes fotografies del recinte que han esdevingut històriques.

    Perquè quan vàrem tornar a València, i amb el testimoni d’aquelles fotografies, Frederic Martí va anar a parlar amb l’aleshores delegat d’Informació i Turisme, Adrián Sancho Borja, amb qui tenia una certa relació, per denunciar els fets que havíem contemplat. Jo vaig escriure una carta al diari i es va muntar un aldarull d’una certa magnitud (fins el governador civil  Rueda Sánchez-Malo i l’Acadèmia de Belles Arts hi intervingueren i visitaren el convent) però només s’aconseguí que el propietari tancara les portes, de fet en cremà les antigues i les substituí per les actuals de ferro, i seguira impunement la seua tasca destructora. Així, d’amagat, va arribar a plantar pereres al claustre gran. En això estàvem quan aparegué l’article de Joan M. Monjo. Em vaig posar a la màquina i vaig escriure una nova carta al director de “Las Provincias” que es va publicar dissabte dia 22 de febrer de 1975 signada per “Un valencià”. És el segon retall, on després de fer d’història dels moments de glòria i d’esplendor, de contar la decadència post-desamortització i la destrucció del convent pels seus posteriors propietaris, entre altres coses vaig escriure: “Sembla que el món camina cap al progrés i la cultura, però no és així… Pel que sembla no hi ha mitjans legals per a evitar que un senyor destrosse un monument emparat en el dret de propietat …” I acabava dient: “Autoritats té València i a elles vull acudir: és urgent i necessari crear una Associació d’Amics de Valldigna. Un organisme viu i eficaç que treballe sense pressa però sense pausa pel renaixement d’aquest monument on la Història i l’Art s’agermanen per a oferir als valencians d’avui una lliçó del passat”. El dia 27 d’aquell més dues noves “cartas al director” es feien ressò de la meua. Són el tercer retall. Una la signava “Un simatero” que em feia costat i es demanava: “¿Qué vamos a hacer los valencianos por el Monasterio de Simat de Valldigna? Solo nosotros tenemos la respuesta”. L’altra la signava José Melo Galera,  president del Centre Excursionista de Tavernes de Valldigna, en nom del qual oferia els seus locals a l’Associació d’Amics de la Valldigna que jo demanava, que finalment es fa fundar i que tan fecunda va ser anys després. El quart retall és una nota del diari,de dijous 15 de maig de 1975, amb els següents titulars: ”La destrucción del monasterio de Valldigna va a ser denunciada ante el Ministerio de Educación. Piedras, escudos y piezas del edificio estan en colecciones particulares e incluso se han usado en obras diversas”. Fins ací, un fragment del passat.

    L’actualitat del Monestir de Valldigna és, a hores d’ara, tota una altra. Comprat per la Generalitat socialista, des de fa uns anys s’ha emprés un procés de restauració general que comporta també la recuperació d’elements dispersos. El claustre de l’abat, a Torrelodones, i la font del claustre general, actualment als Jardins del Real de València, en són els exemples més paradigmàtics. Però hi ha un altre element valldignenc que també caldrà recuperar i retornar al seu lloc. Es troba  a Bétera, a la “Masia del Carmen”, un edifici construit per Manual Gonzàlez Martí, el fundadador del Museu de Ceràmica, durant el primer terç del segle XX amb trossos i mossos de cases pairals i convents valencians. La part principal de l’arc d’entrada a la capella de la “Masia del Carmen” és la part superior de l’arc de la capelleta de la sala capitular de la Valldigna. Sense dubte. Caldrà fer-ne una constatació  “in situ”, però les fotografies ho diuen ben clarament. La reducció dels sis florons medievals als quatre de la reconstrucció moderna es deguda a la menor amplària de l’espai on l’arc va ser remuntat, com bé s’endevina en la irregularitat del resultat. A questa “Masia del Carmen”, malmesa durant la guerra civil, Gonzàlez Martí la va vendre a l’acabament del conflicte a la família Barona, que la va “reconstruir, conservar i ampliar. A ells els la compra el seu actual propietari D. Fernando Àlvarez-Osorio y Sebastián, empresari valencià redident a Madrid, i president de la nostra Casa Regional durant trenta anys ininterropudament” segons llegim al llibre “Alquerias, Masías y Heredades Valencianas” de Francisco Pérez de los Cobos Gironés, on es publica la fotografia de l’arc conopial de la Valldigna fent, retallat, de porta de la capella de la masia. Ara que està a punt de procedir-se a la reconstrucció de la volta de la Sala Capitular seria el moment de negociar amb els actuals propietaris de la “Masia del Carmen”, i amb l’ajuntament de Bétera que la va declarar “de protecció integral”, el retorn al seu lloc originari d’aquest arc del segle quinze, d’aquest fragment expoliat de la Valldigna. Com en el cas del claustre de l’Abat que ara retorna de Torrelodones, l’arc de la sala capitular només té sentit al lloc per al qual va ser pensat i després bastit: el Monestir de Santa Maria.

 

Toni Mestre. Octubre de 2003.

 

Ucronia.

   L’any 1974 vaig viatjar per primera vegada als Països Lliures de la Mediterrània. Sembla mentida però malgrat la relativa proximitat entre el meu país, que ocupa la vessant atlàtica de la península Ibèrica, i aquest estat federal, que n’ocupa la mediterrània, mai no havia tingut oportunitat de visitar-lo. La presència d’España entre nosaltres en dificultava el contacte i la història del meu país, feta sempre contra l’imperialisme de Castella, ha abocat  tradicionalment els meus connacionals, a l’hora de viatjar, cap a Anglaterra i Holanda i des d’allà a la resta d’Europa, sempre pel camí de la mar. El viatge va ser difícil i complicat perque el meu país acabava d’eixir d’una llarga dictadura, amb la “Revolució dels clavells” que diuen, i a Espanya encara seguia viu un altre dictador, de nom Franco, que d’amic havia esdevingut enemic i recelava de tot el que venia de la nostra banda. A més el concepte centralista propi d’España feia que per anar de la meua ciutat, Lisboa, a la  capital del País Valencià, un dels PPLL de la Mediterrània, calia pujar fins a Madrid en compte d’anar pel camí recte i natural.

   Vaig fer nit a Requena, l’última població important d’Espanya abans de la frontera valenciana. Una ciutat antiga, amb monuments interessants però abandonats, que conservava encara el seu caràcter fronterer de sempre, d’avançada castellana cap a l’enemic català tradicional. Quan a l’hotel  “El Cid” s’assabentaren del meu desig de passar la frontera a l’endemà feren tot el possible per a dissuadir-me’n. Que si els habitants de l’altre costat eren bruts i lladres, que no tenien ni moral ni vergonya, que les carreteres eren dolentes… fins i tot el duaner castellà m’assegurà que hi havia còlera!

   L’endemà vaig descobrir una realitat totalment diferent del que m’anunciaven. El país era ric, net i endreçat, els seus habitants industriosos i treballadors i de caràcter franc i alegre. Les carreteres no estaven tan malament, millor que les espanyoles, i de còlera ni rastre! Vaig fruir molt d’aquell viatge, que he repetit sovint des de llavors. Hi he fet amics i per ells he sabut que després de la independència de 1713, quan el Tractat d’Utrech reconegué la voluntat dels valencians de ser lliures, demostrada als camps d’Almansa l’any 1707, els PPLL de la Mediterrània, que inclouen els regnes de l’Antiga Corona d’Aragó, amb el Rosselló, Sardenya i Sicília, són un estat amb quatre llengues oficials: el català, l’aragonés, el sicilià i el sard. Monarquia amb una branca Habsburg, fins a 1848, i república democràtica i federal des d’aleshores, van ser membres fundacionals del Mercat Comú en 1957 i un dels set pilars fonamentals de l’actual Unió Europea. El nivell de vida és alt i el seu prestigi internacional més que notable.

 UCRONIA: utopia aplicada a la història: la història refeta lògicament tal com hauria pogut ser.

                                                     Toni Mestre. Octubre de 2003.

 

Esterilitat.

    Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.

    M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per  a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.

    Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!

Toni Mestre

2003

 

Cristiano

Fa pocs dies uns valencians, tots els valencians, hem tornat a escoltar, en boca d’una mengana o fulana castellana o castellanitzada, tant s’hi val, allò tan ranci i tan antidemocràtic d”hábleme en cristiano”. I en van… Però ni ells s’esmenen ni nosaltres escarmentem. No s’esmenen perquè la Llei, amb majúscula, des de la Constitucióen avall, l’han feta i la interpreten sempre ells. I no escarmentem perquè, molls i folls encara, seguim votant majoritàriament opcions polítiques que al capdavall són també d’ells. I així ens va la fira.

Però ara i ací volia recrearme no en el delictiu fet de l’Alcúdia sinó en això de “cristiano”. Què estan dient els castellans o castellanitzats quan diuen “hábleme en cristiano”? Estan dient-nos, clar i ras, que són racistes. Perquè aqueixa expressió la utilitzaven contra els seus moros i jueus, races inferiors, estrangeres, mentre ells, “castellanos viejos o cristianos”, eren els superiors, els “nacionales”. I la llengua n’era la bandera. Racisme doncs amb tota la càrrega d’odi, menyspreu i hostilitat que això comporta. I quan ja no els van quedar jueus i moros que cremar o expulsar la van emprendre amb els habitants de les altres nacions de la península que van ocupar a força de baionetes, entre d’altres la nostra. “¡Habla en cristiano! no ho dirà mai un català, un basc o un gallec. Només ho dirà un castellà o un castellanitzat. I no ho dirà mai a Euskadi, ho diu ací a la “región levantina”.

Perquè? Per allò de molls i folls. I també perquè, només ací, l’Església Catòlica, i totes les esglésies cristianes darrere del seu pèsim exemple, quasi trenta-vuit anys després del Concili Vaticà II que autoritzà les llengües vernacles utilitza de manera escandalosa només el castellà per ordre dels últims quatre arquebisbes “okupes” que hem patit. Que ho facen un dia l’any, com el 9 d’octubre, no vol dir res. Al País Valencià “cristiano” és només “el español”. O no?

Toni Mestre.

“EL CABISCOL”, VERSADOR DE CAMPANAR

            Diuen alguns autors que el cant d’estil va néixer a l’Horta de València. Hi ha qui concreta més i diu que va ser a Campanar, un dels quartells en què la divideix, amb Russafa, Patraix i Benimaclet, Ascensio Duarte en el seu plànol l’any 1595. Campanar  era el que més concentració de molins fariners i alqueries tenia. El cant d’estil és, era, la manera que tenien els llauradors d’expressar els seus sentiments. Una estampa urbana, i falsa,  ens els presenta sempre de festa a la porta de l’alqueria o de la barraca, bevent , ballant i cantant. La realitat, com la dels esclaus negres americans, era ben diferent.

            El cant d’estil naixia espontani de la gola d’una gent que igual que domesticava la terra treballava la veu per fer-ne intrument armoniós amb què expressar el seu món interior. Si el cantador/a era important el versador no ho era menys. Per causes socioculturals, la majoria de lletres gravades dels  versadors antics no són genuines: es dediquen a glosar els tòpics burgesos valencians: la bellesa de la llauradora i la blanca barraca enmig d’una horta ideal que la ciutat contemplava de lluny. Aquell  espai sociocultural sostenible ha desaparegut ja sota l’especulació més salvatge.  Però aleshores encara habitat per un col.lectiu social homogeni.

            Un personatge singular d’aquell món va ser Francesc López Cones, conegut com “El Cabiscol”. Nascut a Campanar l’any 1883 era cadirer d’ocupació. Va ser gran versador i  va formar part dels  millors grups de cantadors de l’època, com ara Evaristo, Maravelles, El Carabina, el Xiquet de Pedralba, Conxa Tamarit i el ceguet de Marjalenes.  “El Cabiscol” tocava el guitarró i fou també cantador, però la mort el va sorprendre jove, el 1928, i no arribà a temps de deixar-nos cap gravació. Diuen que el que li mancava de veu ho suplia amb la saviesa dels seus versos, cosa per la qual era molt sol.licitat fins i tot a la mateixa ciutat, on sovint aquells grups eren cridats pels senyorets de la  burgesia  pet tal d’animar festes i cerimònies.

            Si alguna cosa  sorprén del Cabiscol, els quaderns manuscrits del qual he pogut consultar, ha estat la seua vessant més  sincera i desimbolta.  Aquells versos irreverents i càustics que dedicava a personatges coneguts del poble. Molts  romanen inèdits, alguns van encara de boca en boca en tertúlies de bar. Home  pla, segur del seu talent, es recorda que un dia, a la barberia de Carrasca, algú el va desafiar a fer una cobleta a cadascu dels presents. Acceptà la juguesca i la va guanyar. Li’n va fer una fins al gos. L’any 1921 el torero valencià Manolo Granero vingué a Campanar. Bevent a una taverna algú li va comentar al mestre que allí a prop vivia un cantador . El  “Cabiscol” entusiasmà el mestre dedicant versos a les bones vesprades de bous que havia oferit. El torero li va donar  cinc duros de l’època.

            El Cabiscol, va ser un home del poble, sorneguer i vitalista, que, quan s’expressava amb llibertat, retratava  la vida quotidiana de la seua classe social en els seus versos i cançons. Heus ací una mostra del seu enginy, tan de l’Horta, tan pròxim al primitiu esperit de les Falles.

Una nit plujosa i fosca,                            Esvarares i caigueres

anant a casa Barcelles, (1)                        i et vaig vore la milotxa,

entropessí en un cudol,                             animal pelut i negre

i em vaig fer la fava estelles.                    amb una cresta ben roja.

  1. “Ca Barcelles” era una taverna. Francesc Torres. Campanar 2002
%d bloggers like this: