Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'TONIMESTRE'

Tag Archives: TONIMESTRE

Programa “Singulars” Àpunt




Periodista i escriptor valencià. Va fer ràdio en valencià en els anys setanta quan Franco encara era viu i des de la ràdio pública. És un referent cívic de primer ordre, que va impulsar tot tipus d´esdeveniment relacionats amb la cultura valenciana. Poetes, músics, artistes plàstics…tots van passar pel seu programa. En “Singulars” d´Àpunt escoltem la veu d´Esperança Camps conduint un programa amb la participació de la periodista Maria Josep Poquet, que va fer ràdio amb ell; amb Frederic Martí, company de vida durant més de quaranta anys; i amb altres personatges que el van conèixer.

Matar el llop.

El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.

Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.

I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.

Toni Mestre.

La mosqueta.

Aquesta història l’heu viscuda més d’una vegada. Aneu a rentar-vos les mans i de l’aigüera del lavabo ix una mosqueta, petita, petitíssima, que revola amb inseguretat entre les parets blanques de la pica. Només veieu un punt negre que es desplaça. No en distingiu ni cap, ni ulls, ni ales, ni potes. Només sabeu que és un animaló insignificant. Inútil. Qua us fa nosa perquè trenca, amb la seua existència, la netedat d’un lloc que voleu higiènic. I d’una manotada el mateu. O l’estaborniu. El seu cos insignificant queda malmés sobre la lluenta superfície de la ceràmica. I per tal d’arrematar la faena obriu l’aixeta i l’aigua, que surt amb força, s’emporta  aquell ésser viu, o les seues minces despulles, forat avall. Cap al no res.

                      No sabem, no som especialistes, quina durada té la vida d’aquests insectes. De segur que és molt curta. I, comparada amb la nostra, mínima. Miserable. Des de la seua perpectiva la mitjana de la nostra existència els deu semblar l’eternitat. També per tamany devem semblar-los inabastables. I totpoderosos. Als seus ullets som, amb tota seguretat, allò que nosaltres els humans anomenem Déu.      

                      I de segur que, si pensaren, si reflexionaren, aquestes mosquetes que eliminem tant sovint es preguntarien qui són, d’on venen i què collons fan ací. Perquè naixen al forat negre d’una aigüera, fan una curta volada i moren d’un colp brutal que ni endevinen d’on ve. Potser a “l’amo” de la seua absurda existència li dirien “Ser suprem” o “Creador”. I li demanarien favors i li agrairien mercés. Li pregarien i li farien processons. En farien ídols i li edificarien llocs de culte. Potser creurien que han estat creats a la seua imatge. Potser tindrien una forta i dura casta sacerdotal que administraria aquella por, aquell misteri. Per què no? Si heu llegit fins ací es posible que un somriure de conmisseració us haja pujat als llavis. Esborreu-lo. Perquè no estic parlant de mosquetes, estic parlant…                                                                                 Toni Mestre.

                                                                          (diumenge 24.06.01)

Regaleu llibres.

Vosaltres, amables lectors/ores, estimeu els llibres. Estimeu la cultura escrita, ara i ací humilment representada per aquesta columna setmanal. Ho sé perquè molts m’ho dieu  o m’ho féu arribar a través del correu electrònic. Sou, som, una minoria potent que s’apassiona amb una bona novel.la, s’emociona amb un bell poemari o s’engresca amb un acurat assaig. Però no els índexs de lectura del País Valencià són, encara, lamentables. En la nostra llengua i en castellà, no hi penseu. Però allò que ens preocupa i angoixa és l’analfabetisme militant de tants valencians que ni saben ni volen saber res de la seua llengua. I viuen i moren  tan feliços, infeliços!

                                      A la ciutat de València, front cultural i polític on ens juguem el futur del país, tenim un any més la Fira del Llibre.  Aquestes ratlles no són per animar-vos  a visitar-la. No cal. Sé que ho féu i que compreu llibres.i no només un colp l’any. El que vull és que regaleu llibres als vostres amics i parents. Als vostres veïns si cal! Pot semblar estrany dit així de sobte, però un llibre en la nostra llengua dins d’una llar castellanitzada o analfabeta pot ser el principi d’una revolució cultural, i nacional, d’abast insospitat. I en tenim una bella oferta!

                                      Entre les novetats d’autors d’ací hi ha assaigs tan notables com “A l’inici del segle. Un dietari de reflexions”  mirada sobre l’actualitat valenciana lliure, variada, intel.ligent i enriquidora de Gustau Muñoz i “Joan Fuster: converses filosòfiques” de Júlia Blasco”, d’un racionalisme desinfectant, d’edicions 3i4. Novel.les com “La guerra de quatre” de Víctor G. Labrado i “L’avió del migdia” de Francesc Bayarri, de Bromera; o “El camp dels vençuts” de Toni Cucarella que ha tret Columna. Tres exercicis ben reexits per a salvar la memòria que ens han, o ens hem, negat.  I tota la poesia! Aneu a la fira. Trieu, remeneu i regaleu llibres. Com m’ha escrit el Cucarella en la seua dedicatòria: Salut, República i Literatura!

                                                                              Toni Mestre 05.05.2002

Regals.

Regal és, segons el diccionari “gust donat als sentits” o “present que és fa a algú”. Així el regal perfecte és aquell que ajunta en un aquest dos sentits del mot: fer, o que et facen, un present que done plaer. A tu i a qui el rep. Cal llevar-li al regal el seu valor purament econòmic, últimament en alça, i retornar-li el sentit original i més valuós: el plasent. No hi ha millor regal que un somriure o una carícia en el moment oportú, per exemple. Al capdavall el plaer no és sinó una emoció.

                                       Durant les passades festes, un any més, el comerç, el gran sobretot, ha imposat l’obligació de regalar a tort i a dret. Tothom s’hi veu obligat o es veu menystingut si no li regalen res o allò que vol. I sovint volem només allò que la publicitat ens obliga a voler. Encara que només siga per a ensenyar-ho infantilment a la veïna i oblidar-ho tot seguit A casa no regalem a data fixa, sinó quan ens plau, però per festes sembla que tot t’hi obliga una mica.

                                       Enguany m’han fet regals i me n’he fet també. Perquè l’autoregal és importantíssim. Qui millor que tu sap què et dona gust als sentits? Així, m’han/m’he regalat “El Jardí Botànic de la Universitat de València”, un llibre-joia sobre una de les joies de la cultura valenciana; “The color of Spain”, de Jordi i Arnau Carulla, repertori de cartells turístics i festius des de 1890 a 1940; els CDs “Pau Casals. J.S.Bach-Suites para cello” ( l’any passat ha estat l’Any Casals); l’oratori “Les estacions” de Haydn; els “Cants d’Abelone” i “Raixa” de Mª del Mar Bonet; i “Els temps encara estan canviant” recull de cançons del Grup de Folk on hi ha títols tan emblemàtics com “No serem moguts”, “Bella ciao”, “La vall del riu vermell” o “Els temps estan canviant” de Dylan cantada per Oriol Tramvia; i dues serigrafies: una de R. Fuentes i una altra, de 1977, de Faus, el del “fachismo”. Estic, doncs, contentíssim.  El 2001, pel que sembla, he estat bon minyó.  Ja veurem enguany.

Toni Mestre 13.01.2002

Riscs i Perills.

   L´estiu, amb els desficis i els trasllats imposats per la calor i les vacances, augmenta les situacions de risc. Aquests dies les festes majors de moltes poblacions, els parcs temàtics, anar de boda o els viatges llargs o curts per carretera, són perills de primera magnitud que assumim De la manera més inconscient. Però n´hi ha qui no en té prou amb tot això i en quan arriben aquests mesos no sap què inventar-se per tal de posar-se en els trenca-colls més variats i innecessaris. Els uns pugen bojament muntanyes impossibles, aquells baixen rius salvatges, els de més enllà es tiren amb paracaigudes o des de ponts i finalment, entre altres milers d´exemples possibles, trobem els imbècils que fan la mà a cavall d´un ultralleuger i a més ens posen en perill a nosaltres volant sobre els nostres caps.

   Sembla que la humanitat, en general, estima el risc. Hi ha qui diu que sense risc no hi hauria hagut progrés. Que les provatures, sovint perilloses, han fet avançar la civilització. Però el que veiem ara mateix no té res a veure amb els experiments de laboratori ni amb les proves científiques. Vivim, i sovint morim, una “cultura de l`oci”, segons diu qui en trau benefici. Caldria dir millor una “incultura”? Se´ns ven “l´aventura” com se´ns venen, per exemple, el tabac i l´alcohol. Ens avisen que és perillosa, mortal sovint, però al mateix temps, ens suggereixen a través de la dolça publicitat, és tan meravellosa! I piquem, vaja si piquem!

   Hi ha tanmateix casos originals. Un amic, em conta, busca el risc al supermercat. Compra productes amb data de caducitat immediata i els consumeix a l´endemà mateix del dia límit. De moment va sobrevivint. Però potser un dia caurà i se l´emportaran riu avall unes caguetes murcianes. Risc o perill, com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, és la “possibilitat pròxima que s´esdevinga un mal” i no oblidem, com ens recorda el nostre refranyer, que: “Qui es posa en perill, perilla”.

Toni Mestre

Una nit al Cinema.

   L´altra nit a una sala multicinemes de prop de casa. Passen “8 mujeres”. M´agrada el cinema francés i la pel.lícula, amb vuit grans actrius de tres generacions, totes estrelles de la pantalla, promet. La història, una comèdia policiaca, és l´excusa, perquè les protagonistes brillen amb intensitat i oferesquen un espectacle ple de talent, gràcia, enginy i “savoir fer”.

   Tot gira al voltant d´un home assassinat a la casa aillada on viuen. Una d´elles, doncs, n´és l´assassina. Comença el joc entre sogra, muller, filla (2), germana, cunyada, fadrina i cuinera. El mort és l´eix d´una roda on estan representades tota mena de relacions home-dona. I també dona-dona! És un plaer veure Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Hupert o Fanny Ardant, i les altres quatre, acusant-se, descobrint misèries alienes, mostrant-ne de pròpies, fent-se reprotxes, acarnissant-se, estimant-se… i cantant! Davall de l´aire de comèdia hi ha la denúncia cínica d´una societat hipòcrita.

   Poc públic, cosa que permet copsar-ne les  reaccions. Tot va bé fins que la cuinera confessa que és lesbiana. Però és negra i grossa i la cosa no passa a majors. El clima pujà quan la cunyada li diu a la muller que sap que té un amant. “Creus que he assassinat el meu marit per això”, diu la Deneuve. “No!”, fa l=Ardant, “Si totes les dones que tenen un amant mataren el seu marit, no n´hi haurien. Ni d´amants! Perquè són els mateixos”. Silenci sepulcral. Els matrimonis que m´envolten deixen fins i tot de rossegar crispetes. La tensió toca sostre quan les dues passen de la brega física a l´abraç eròtic en una escena lèsbica impagable. Mostres sonores de rebuig entre el públic masculí que, hipòcrita, no tolera que una dona s´ho monte sexualment sense el seu concurs. Acaba la projecció. Cares de circumstàncies. No saben què dir-se. Jo m´ho he passat doblement bé: pel que he vist a la pantalla i fora. Quin gran espectacle això del cinema!

                                   Toni Mestre 12/01/2003.

VIDES ALIENADES

   El món existeix, és, perquè nosaltrem som, existim. Perquè vivim. Un dia arribem i comencem a aprendre, que això és viure. Un altre, quan perdem el sentit, els cinc sentits, i la memòria, la capacitat de recordar, morim. I entre un extrem i l´altre, entre el principi i la fi, transcorre un període, més o menys llarg, però sempre ple, curull de sensacions, durant el qual ens adaptem i evolucionem, ens fem persones, segons les condicions, les circumstàncies, l´ocupació, el caràcter, la societat, etc. Al llarg de la vida passem i ens passen una gran quantitats de fets i peripècies, tant positius com negatius, que ens fan únics, irrepetibles. Tothom és el protagonista principal de la seua vida.

   Protagonista, quina paraula tan interessant! I tan terrible. Això d´assumir el paper principal de qualsevol cosa fa respecte. Un respecte que, com veiem sovint, en molta gent es transforma en pànic. Tant, que la majoria de les persones renuncien a protagonitzar fins i tot la seua vida! I s´estimen més fer qualsevol paperet secundari, si és mut encara millor, per tal de no haver d´assumir el risc de pensar, de triar, de decidir, d´equivocar-se… El risc de viure! I posen el seu destí, la seua vida, en mans del primer que passa. Molls i folls, actuen d´acord amb interessos que els són aliens. I així els va la fira. La vida.

   Els condicionaments externs, sobretot de caràcter sociopolític, són determinants en aquesta renúncia. L´alienació és més evident, més sagnant, en els col.lectius més febles de la societat: les classes populars i la joventut. Gent jove, pa blanet, diu la dita. I el proletariat actual, orfe de guia, què és sinó una classe social mantinguda criminalment en estat adolescent? Sotmesos sempre a brutals pressions publicitàries, polítiques i religioses, ara que venen festes de desfici i consum, els veurem, un any més, manipulats, explotats i burlats. Alienats. I tots tan contents!

Toni Mestre 08/12/2002

  Un fragment de la Valldigna a Bétera.

  descarga  L’altres dia, reordenant papers, em vaig trobar un sobre amb uns retalls de diari de l’any 1975. Grocs de temps, els quatre retalls fan referència al Monestir de Santa Maria de Valldigna, ara de bell nou d’actualitat per la notícia de pròxim retorn del claustre de l’abat des de Torrelodones al seu lloc original. Són retalls del diari “Las Provincias”, aleshores el més obert de València (el “Levante” de llavors era encara l’òrgan oficial del franquisme). El primer retall, datat dimecres 19 de febrer, és un article en valencià de Joan M. Monjo titolat “Viatjant per la Valldigna: Simat” on, entre altres coses, escriu: “El més destacable d’aquesta població és el Reial Monestir de Valldigna… i en voler visitar-lo ens digueren que és propietat particular i difícil vore’l per dins. Ens quedàrem amb les ganes…”. Jo, en companyia de Frederic Martí, l’havia visitat uns anys abans, un 22 de gener de finals dels seixantes, dia festiu a la ciutat de València, però no a la resta del País Valencià. Era la meua segona visita, la primera la vaig fer, igual que al castell de Marinyén, de la mà de l’historiador simater Joan Brines, aleshores company meu de facultat, i la magnitud de tan magnífiques i venerables ruïnes m’havia impressionat. Aquell dia feiner de gener les portes del convent, encara les originals de fusta, eren obertes de bat a bat. Ens hi endinsàrem sense problemes i a l’arribar al lloc de l’antic claustre ens trobàrem amb un grup d’obrers que, amb l’ajut d’una pala mecànica, carregaven els enderrocs de la paret de ponent del refectori que el propietari acabava de dinamitar bàrbarament. Amb el permís d’aquell home vaig fer unes fotografies del recinte que han esdevingut històriques.

    Perquè quan vàrem tornar a València, i amb el testimoni d’aquelles fotografies, Frederic Martí va anar a parlar amb l’aleshores delegat d’Informació i Turisme, Adrián Sancho Borja, amb qui tenia una certa relació, per denunciar els fets que havíem contemplat. Jo vaig escriure una carta al diari i es va muntar un aldarull d’una certa magnitud (fins el governador civil  Rueda Sánchez-Malo i l’Acadèmia de Belles Arts hi intervingueren i visitaren el convent) però només s’aconseguí que el propietari tancara les portes, de fet en cremà les antigues i les substituí per les actuals de ferro, i seguira impunement la seua tasca destructora. Així, d’amagat, va arribar a plantar pereres al claustre gran. En això estàvem quan aparegué l’article de Joan M. Monjo. Em vaig posar a la màquina i vaig escriure una nova carta al director de “Las Provincias” que es va publicar dissabte dia 22 de febrer de 1975 signada per “Un valencià”. És el segon retall, on després de fer d’història dels moments de glòria i d’esplendor, de contar la decadència post-desamortització i la destrucció del convent pels seus posteriors propietaris, entre altres coses vaig escriure: “Sembla que el món camina cap al progrés i la cultura, però no és així… Pel que sembla no hi ha mitjans legals per a evitar que un senyor destrosse un monument emparat en el dret de propietat …” I acabava dient: “Autoritats té València i a elles vull acudir: és urgent i necessari crear una Associació d’Amics de Valldigna. Un organisme viu i eficaç que treballe sense pressa però sense pausa pel renaixement d’aquest monument on la Història i l’Art s’agermanen per a oferir als valencians d’avui una lliçó del passat”. El dia 27 d’aquell més dues noves “cartas al director” es feien ressò de la meua. Són el tercer retall. Una la signava “Un simatero” que em feia costat i es demanava: “¿Qué vamos a hacer los valencianos por el Monasterio de Simat de Valldigna? Solo nosotros tenemos la respuesta”. L’altra la signava José Melo Galera,  president del Centre Excursionista de Tavernes de Valldigna, en nom del qual oferia els seus locals a l’Associació d’Amics de la Valldigna que jo demanava, que finalment es fa fundar i que tan fecunda va ser anys després. El quart retall és una nota del diari,de dijous 15 de maig de 1975, amb els següents titulars: ”La destrucción del monasterio de Valldigna va a ser denunciada ante el Ministerio de Educación. Piedras, escudos y piezas del edificio estan en colecciones particulares e incluso se han usado en obras diversas”. Fins ací, un fragment del passat.

    L’actualitat del Monestir de Valldigna és, a hores d’ara, tota una altra. Comprat per la Generalitat socialista, des de fa uns anys s’ha emprés un procés de restauració general que comporta també la recuperació d’elements dispersos. El claustre de l’abat, a Torrelodones, i la font del claustre general, actualment als Jardins del Real de València, en són els exemples més paradigmàtics. Però hi ha un altre element valldignenc que també caldrà recuperar i retornar al seu lloc. Es troba  a Bétera, a la “Masia del Carmen”, un edifici construit per Manual Gonzàlez Martí, el fundadador del Museu de Ceràmica, durant el primer terç del segle XX amb trossos i mossos de cases pairals i convents valencians. La part principal de l’arc d’entrada a la capella de la “Masia del Carmen” és la part superior de l’arc de la capelleta de la sala capitular de la Valldigna. Sense dubte. Caldrà fer-ne una constatació  “in situ”, però les fotografies ho diuen ben clarament. La reducció dels sis florons medievals als quatre de la reconstrucció moderna es deguda a la menor amplària de l’espai on l’arc va ser remuntat, com bé s’endevina en la irregularitat del resultat. A questa “Masia del Carmen”, malmesa durant la guerra civil, Gonzàlez Martí la va vendre a l’acabament del conflicte a la família Barona, que la va “reconstruir, conservar i ampliar. A ells els la compra el seu actual propietari D. Fernando Àlvarez-Osorio y Sebastián, empresari valencià redident a Madrid, i president de la nostra Casa Regional durant trenta anys ininterropudament” segons llegim al llibre “Alquerias, Masías y Heredades Valencianas” de Francisco Pérez de los Cobos Gironés, on es publica la fotografia de l’arc conopial de la Valldigna fent, retallat, de porta de la capella de la masia. Ara que està a punt de procedir-se a la reconstrucció de la volta de la Sala Capitular seria el moment de negociar amb els actuals propietaris de la “Masia del Carmen”, i amb l’ajuntament de Bétera que la va declarar “de protecció integral”, el retorn al seu lloc originari d’aquest arc del segle quinze, d’aquest fragment expoliat de la Valldigna. Com en el cas del claustre de l’Abat que ara retorna de Torrelodones, l’arc de la sala capitular només té sentit al lloc per al qual va ser pensat i després bastit: el Monestir de Santa Maria.

 

Toni Mestre. Octubre de 2003.

 

Ucronia.

   L’any 1974 vaig viatjar per primera vegada als Països Lliures de la Mediterrània. Sembla mentida però malgrat la relativa proximitat entre el meu país, que ocupa la vessant atlàtica de la península Ibèrica, i aquest estat federal, que n’ocupa la mediterrània, mai no havia tingut oportunitat de visitar-lo. La presència d’España entre nosaltres en dificultava el contacte i la història del meu país, feta sempre contra l’imperialisme de Castella, ha abocat  tradicionalment els meus connacionals, a l’hora de viatjar, cap a Anglaterra i Holanda i des d’allà a la resta d’Europa, sempre pel camí de la mar. El viatge va ser difícil i complicat perque el meu país acabava d’eixir d’una llarga dictadura, amb la “Revolució dels clavells” que diuen, i a Espanya encara seguia viu un altre dictador, de nom Franco, que d’amic havia esdevingut enemic i recelava de tot el que venia de la nostra banda. A més el concepte centralista propi d’España feia que per anar de la meua ciutat, Lisboa, a la  capital del País Valencià, un dels PPLL de la Mediterrània, calia pujar fins a Madrid en compte d’anar pel camí recte i natural.

   Vaig fer nit a Requena, l’última població important d’Espanya abans de la frontera valenciana. Una ciutat antiga, amb monuments interessants però abandonats, que conservava encara el seu caràcter fronterer de sempre, d’avançada castellana cap a l’enemic català tradicional. Quan a l’hotel  “El Cid” s’assabentaren del meu desig de passar la frontera a l’endemà feren tot el possible per a dissuadir-me’n. Que si els habitants de l’altre costat eren bruts i lladres, que no tenien ni moral ni vergonya, que les carreteres eren dolentes… fins i tot el duaner castellà m’assegurà que hi havia còlera!

   L’endemà vaig descobrir una realitat totalment diferent del que m’anunciaven. El país era ric, net i endreçat, els seus habitants industriosos i treballadors i de caràcter franc i alegre. Les carreteres no estaven tan malament, millor que les espanyoles, i de còlera ni rastre! Vaig fruir molt d’aquell viatge, que he repetit sovint des de llavors. Hi he fet amics i per ells he sabut que després de la independència de 1713, quan el Tractat d’Utrech reconegué la voluntat dels valencians de ser lliures, demostrada als camps d’Almansa l’any 1707, els PPLL de la Mediterrània, que inclouen els regnes de l’Antiga Corona d’Aragó, amb el Rosselló, Sardenya i Sicília, són un estat amb quatre llengues oficials: el català, l’aragonés, el sicilià i el sard. Monarquia amb una branca Habsburg, fins a 1848, i república democràtica i federal des d’aleshores, van ser membres fundacionals del Mercat Comú en 1957 i un dels set pilars fonamentals de l’actual Unió Europea. El nivell de vida és alt i el seu prestigi internacional més que notable.

 UCRONIA: utopia aplicada a la història: la història refeta lògicament tal com hauria pogut ser.

                                                     Toni Mestre. Octubre de 2003.

 

%d bloggers like this: