Pàgina d'inici » Posts tagged 'tradició'
Tag Archives: tradició
Tomatina i Erotisme.
La tomata o tomaca, com altres verdures i fruites del nostre camp feraç i ubèrrim, en la imaginació popular valenciana, és eròtica. Concretament representa la vulva. Tenia jo sis o set anys i vivia encara al barri de la Creu Coberta, a la vora de l’horta, quan un bon dia vaig sentir un arrier, d’aquells que paraven a l”Hostal de los Tres Caballos” que obria la seua porta al Camí Reial de Madrid, cantant una lírica cançoneta de la qual només recorde el principi. Feia així: “Ella m’obrí la tomata i jo li fiquí el pimentó…” Haig de dir que, malgrat la meua curta edat, vaig entendre i capir perfectament allò que l’homenet volia expressar amb la seua metafòrica tonada mentre li passava el raspall al seu rossí. Les criatures de fa cinquanta anys d’aquell barri teníem l’educació sexual a la porta o al camp de blat del costat de casa. Una de les facècies més normals aleshores era espantar les xiquetes amb una fava, fava de favar, que féiem eixir entre els botons de la bragueta.
Poc podíem imaginar aleshores que, amb el pas dels anys, aquelles expressions innocents, perquè eren naturals, creixerien i esdevindrien allò que l’antropòleg Antoni Arinyo ha denominat “ludomàquies promíscues”. O siga, celebracions orgiàstiques en què centenars, milers de persones, generalment joves d’amdós sexes, s’ajunten en cerimònies enjogassades en les quals el cos, amb la col.laboració d’algun altre element qualsevol (potser una cordada, una mascletada, el FIM de Benicàssim, etc…) entra en contacte promiscu amb altres cossos i s’hi estableix el natural i lògic intercanvi d’energies. I entre totes les ludomàquies, o bregues-joc sortmeses a regles, que es fan i desfan arreu del País Valencià potser és la “Tomatina” de Bunyol la més total i completa. No és extrany, doncs, que els japonesos, que també tenen en la seua tradició aquesta mena de cerimònies lúdico-promíscues, n’estiguen tan interessats.
Haig de confessar que mai no he viscut en directe la “Tomatina” bunyolera i només n’he fruït en fotografies o per televisió. Sé que és com un sandvitx format per la banyada, la tomatada i la dutxa final. Però no sé quines sensacions es tenen en cada moment del cerimonial, especialmente a peu de carrer, en plena batalla, amb aquella olor forta, el suc de tomaca fins al genoll i escolant-se roba endins per tots els plecs del cos… Uf! Des de casa té el seu morbo. Sí. Ja ho crec que en té! La meua amiga la periodista Pura Gómez, que hi va tots els anys, em diu que és un dels espectacles eròtics més intensos que ha vist mai I, gran viatgera, n’ha vist molts arreu del món. Dona, dic jo, una cosa on entra tanta tomata, o tomaca, i tant de pimentó… I tanta festa i tant de fregament amunt i avall…que vols que et diga! Erotisme? I tant!
Toni Mestre.Agost 2002
FESTES D´ESTIU
El temps d’estiu és temps de festes arreu del País Valencià. Els valencians, que tenim justa fama de festers, en celebrem tot l’any, però és ara, en el temps de les collites tradicionals ben arreplegades, que la festa sembla que envaeix tots el racons del nostre país i de les nostres vides. Festa, com cantà Ausiàs March, va unida a alegria, a goig de viure, a joiosa celebració col.lectiva. Les nostres festes populars estan dedicades a sants o misteris de la religió cristiana, però la majoria d’aquestes celebracions són molt anteriors al cristianisme. Aquesta religió semita vinguda dels deserts de Llevant no va fer sinó adaptar-se a un calendari festiu més antic, el de la vella religió greco-romana, el paganisme, que havia nascut seguint el pas de l’any i de les estacions, dels treballs agrícoles típics de la gran regió mediterrània. Un cicle festiu que responia a les necessitats d’una societat agrícola nascuda al llarg del Neolític i desapareguda durant la segona meitat del segle XX.
Així, la majoria de les nostres festes, han quedat reduïdes a una closca buida de sucs i de sentit. Conservem el continent, però hem perdut el contingut. Ja no ens venen de la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt. Oblidem el fonament i ens perdem en adorns totalment innecessaris. Pensem, folls, que amb més diners i més ajuda oficial seran millors. I ens equivoquem completament. Festa popular, entre altres coses, vol dir imaginació, espontaneitat, llibertat. I això difícilment ho trobarem al redòs del poder. El poder només promociona allò que li convé. Allò que no li agrada o ho prohibeix o ho tergiversa i manipula.
Per això massa festes han aconseguit, com ha escrit Joan Corbella, “que molts no ens hi sentim còmodes i que ens n’alluyem; no per un suposat eleitisme, tan sols per la incapacitat de compartir actes amb els quals resulta impossible sentir-se mínimament identificat”. No caldrà donar exemples ara i ací, però a les grans capitals tenim proves evidents de l’horror que pot arribar a ser una festa popular en mans de juntes o col.lectius antipopulars. També tenim exemples positius de festes tradicionals ben portades. Fetes i viscudes pel poble amb la mínima intervenció institucional. Celebracions que han aconseguit salvar el temps i la història que s’ofereixen avui amb la mateixa virginitat de fa segles. La Nit de Sant Joan a València, el Misteri d’Elx, les Danses de Guadassuar, les de Bocairent, les festes d’Algemesí... Busqueu i en trobareu. Encara hi ha suc i memòria en moltes manifestacions festives del nostre poble. Encara hi ha valencians que celebrem “amb alegria festes”.
Toni Mestre. 2003