Pàgina d'inici » Posts tagged 'valencià'
Tag Archives: valencià
D´acer, de carn, de fust,
Joan Barrantes és de la Safor, com Ausiàs March. Cinc segles separen, o uneixen, les seues obres. Amdós formen part d’aquell corrent rigorós del caràcter valencià que el tòpic amaga, sovint, malèvolament. Interessa presentar-nos, a qui?, com un poble obert, fester i alegre… vol dir superficial, frívol i buit. El valencià és un poble mediterrani i té característiques epidèrmiques i profundes. Les primeres, més vistoses, amaguen que una minoria selecta conrea les segones. Aquest és el cas de Joan Barrantes, l’escultor.
Davant de qualsevol de les seues obres sentim aquella emoció que ens assalta des dels versos de March. Amb pedra i ferro, elements durs en principi, l’escultor ens envia uns missatges que arriben a la nostra sensibilitat adolorida amb la dolçor d’un bàlsem. Els dos elements s’abraonen amb tanta veritat, que esdevenen fèrtils. I el dur es fa tan pur que ens emociona.
Barrantes és un gran escultor que en pocs anys ha arribat al ple domini de l’ofici. Sap què vol dir i ho diu amb despullada intensitat. “Traure el que hi ha dins”, “Por”, “Manipulació” o “Espai interior”… ens fan sentir l’opressió de la malla, de la reixa, o volar amb les seues pedres-núvol… Com podríem ser sords als seus crits que ens recorden que som humans, que la vida ens perd, que només l’amor ens justifica? Com el gran Ausiàs està dient-nos: “A temps he cor d’acer, de carn e fust”. I això mereix, si més no, la nostra atenció… i el nostre agraïment.
Toni Mestre. gener 2003.
Esplendor en la merda.
Hi ha qui és nacionalment tan petit, políticament tan miserable i empresarialment tan cagarruta que de la ignomínia més completa, de la màfia més barroera i de la merda més pudenta en diu “esplendor”. I no penseu que coses així succeeixen a una de les pobres repúbliques bananeres on van a cagar i a pixar, és un dir, els rics dels USA. No cal anar tan lluny. Aquestes persones circulen. pels nostres carrers i són premiades amb medalles i guardons ací mateix: al increïble País Valencià.
Esplendor! “Feia segles”, ha dit el personatget, “que no es vivia un esplendor com l’actual”. Ací, a la “Comunidad”! Hi ha per rebentar de riure. Passen, senyores i senyors, passen i vegen un valencià, o el que siga, llepant , diria l’Espriu, “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Jo, que no sóc tan correcte com el poeta, diria simplement, el cul emmerdat d’un dels protagonistes més tristos i vergonyosos de la història valenciana. I no content amb això de l’esplendor, el fulano ha reblat el clau de la llagoteria parlant d’un “nou renaixement” (“valensiano por supuesto”) que li devem al “tio” que ens ha governat entre 1995 i 2002 i que, segons ell, ha posat les bases per tal que “la Comunidad Valenciana sea líder en la Europa de las regiones”.Musica! Tots a una veu: “Nuestra región…. supo votaaaar!
I encara diuen que el diari és car! Notícies com aquesta valen un potosí i te les donen per un euró. Exemples tan llastimosos de “lacayismo” com aquest no abunden, ni en periode electoral. Però vivim al País Valencià, la mítica terra de Xauxa on polítics forasters espavilats, trilers i tafurs de barraca de fira fan tot l’any el seu agost amb l’aplaudiment llepaire i l’afalac caní d’indígenes indignes que es vesteixen de llautó sucursalista i de lluentons vicaris i parlen d’esplendor. No penseu que, davant d’un espectacle tan esplendorós, “Esplendor en la merda”, n’hi ha per a llogar cadires?
Toni Mestre. diumenge. 11.05.2003.
Sorolls, bruticia i criminalitat.
L’estiu de les terres baixes valencianes, on es troba la nostra capital i altres ciutats importants del país, és espantós. Espantós, a més d’allò que causa espant, és “allò exagerat, excesiu fins a produir desgrat o molèstia”. En aquest segon sentit el nostre clima estiuenc ho és, sense paliatius. Ho ha estat sempre a causa de la forta insolació que tenim i de l’alta humitat de l’aire que patim. Calor i humitat, ja se sap, provoquen una cosa tan espantosa que en la nostra llengua té un grapat de sinònims: xafogor, calda, cremor, ardor, bavor, estuba, calentor, sufocació, botorn, calitja, calina, canícula, etc… L’antònim, pel contrari, és només un: frescor.
Amb la xafogor d’aquests dies es fa difícil no sols treballar, si no tens aire condicionat, sinó també desplaçar-se. A més, amb les aglomeracions urbanes actuals, siguen ciutats de treball o de vacances, cada vegada més paregudes, la majoria dels valencians vivim, nàufrags involuntaris, al que els especialistes anomemen “illes de calor”, autèntiques bombolles hivernacle que estan uns quants graus per damunt de les terres encara lliures dels voltants. L’asfalt omnipresent, l’urbanització depredadaora que ignora l’efecte benèfic corrector de grans zones verdes, el trànsit dement, les aglomeracions, etc. fan del nostres paisatges estiuencs, de treball o d’esplai tant li fa, un autèntic infern. I els desgraciats condemnats a viure-hi criden o fan soroll embogits, embruten, de fet s’embruteixen, i acaben sovint matant-se bàrbarament. I el cas no és extraordinari. Qualsevol animal irracional sotmés a les condicions de vida que ens hem imposat acabaria igualment histèric, agressiu, foll.
El tòpic diu que les ciutats en agost són una delícia. Fals, com tots els tòpics. La capital valenciana en agost és, com he dit, espantosa. No es pot fer ni allò tan plàcid i gratificant com passejar, ni de nit!, sense que la xafogor et tape tots els porus i et transforme en una asfixia ambulant amarada de suor. Tampoc les terrasses, sobre l’asfalt calent, són cap solució. Ni els pocs cinemes d’estiu. De fet no hi ha cap altre remei que el refugi dels oasis d’aire condicionat privats o públics que només són una solució provisional d’un problema vell de dècades, fill de l’avarícia d’uns ajuntaments i de la ruquera d’una societat que els tolera i els vota. Ells són els culpables de les ciutats que patim. I que patirem. Mireu sinó l’alta barrera d’edificis que s’està construint entre el port i el centre de València. Si afegim que el riu vell, antic corredor del vent, ha estat taponat per una jardineria inadeqüada, el camí del Llevant que refrescava la ciutat, ha estat eliminat definitivament. I de l’horta, tradicional pulmó verd i termoregulador, què en podríem dir a hores d’ara?
Vivim una societat malalta que, abocada aun consum frenètic, quan arriba l’estiu mostra clarament els síntomes del seu mal: crida i fa soroll, oblida les normes és elementals de convivència, embruta terra, mar i aire, es torna agressiva i si arriba el moment mata. I “ells”, els responsables, tan pagats i satisfets! Frescor, quan vindràs?
Toni Mestre. Agost 2004.
Un public assassinat.
Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va naixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren.I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.
Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.
Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc. I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.
Toni Mestre. Gener de 2005
El creador dels Pergamins fallers,
Jenaro Beltrán Mortes, pintor, dibuixant i cartellista, segons llegim en el “Diccionario de Artistas Valencianos del Siglo XX” de F. Agramunt editat per Albatros de València, va nàixer a Sueca l’any 1893. Fill de forners, als disset anys es va traslladar a la ciutat de València on va fer d’aprenent amb diversos pintors de ventalls fins que va obrir taller propi amb Juan Carlos Gil. D’aleshores data la seua dedicació a la publicitat amb la creació de gran quantitat de cartells de propaganda, etiquetes, almanacs, fullets i portades de llibres amb imatges costumistes de gran dolçor i placidesa.
Arran del seu casament va obrir taller en solitari al carrer d’Hernan Cortés, on va viure la major part de la seua vida. La nova activitat artística, sense abandonar les anteriors, es va centrar en la col.laboració periòdica amb Gráficas Valencia i Gráficas Vicente Martínez i en la còpia de grans obres en tamanys sempre al gust del comprador.
Durant la II República va militar en Izquierda Republicana i va mantenir una estreta col.laboració amb els artistes renovadors del moment, com Josep Renau, Artur Ballester, Luís Dubón, Vicent Ballester i Peris Aragó. A partir de juliol de 1936, fidel a la causa republicana, va treballar com dibuixant i cartellista per als sindicats UGT i CNT. L’any 1939 va ser tancat a la Presó Model de València, on va freqüentar el Taller d’Arts Gràfiques.
Quan va ser alliberat, l’any 1942 , va retornar al seu taller on es dedicà de bell nou a la pintura de ventalls per a la indústria de Joaquín Albiñana i a la il.lustració de catàlegs de mobles per a l’empresa Martínez Medina. Però sobre tot s’abocà, amb gran èxit, a la decoració de pergamins, treball culminant de la suea carrera i que, paradòxalment, li suposà una gran fortuna. Aquest pergamins, que signava “J.Beltran” tinguren gran acceptació en el món de les falles, però també dins les empreses i institucions oficials a l’hora d’homenatjar algun treballador o personalitat. En un pirmer moment, en ells hom troba alguns elements avantguardistes de l’estètica dels trentes, però a poc a poc van imposant-se d’altres més tradicionals, i tradicionalistes, propis de l’estètica retrògrada dels vencedors. Siga com siga aquest artista valencià té un lloc d’honor dins del món de les falles on els seus pergamins formen ja part de la història de la festa. Els seus fills Jenaro (1925) i Rafael (1943) Beltrán Tormo han seguit la dedicació i l’estil artístic del seu pare, mort a València el 18 de setembre de 1974.
Toni Mestre.
Esperpent 2002.
Valle-Inclán, un perifèric, amb els seus “esperpentos” va fer el millor retrat de la societat “castellano-española” durant la dictadura de Primo de Rivera. El poder ferotxe de sempre, l’”españolismo” castellanista i centralista, vestit d’imperilisme tronat, sintetitzat en polítics grotescos, militars borratxos i bisbes llepaculs, que ja havia blasmat en “El ruedo ibérico”, retrat implacable de la cort d’Isabell II, tornava a ser objecte de les burles i del subratllat implacable de l’escriptor gallec. En el fons dues seqüències més d’una vella la pel.lícula, la mare de totes les “españolades” mai imaginades, que ja comença amb Velázquez, recordem els seus retrats del comte-duc d’Olivares, i va seguir amb Goya i la impagable “Familia de Carlos IV” entre altres. Alguns pensaven que amb els carrinclons personatges del franquisme, tan ben copsats en molts quadres de l’Equip Crònica i alguna història de Garcia Berlanga, s’havia posat el punt i final a tan ridícula, i a l’ensems terrible, història.
Doncs, no! Encara dura la vida dura, que diria l’Ovidi. Encara segueix viu l’esperpent del poder “español” de sempre, encarnat ara i ací en la cúpula, seguidors i amics d’un partit al si del qual viuen els fantotxes de Velázquez, els ninots de Goya, els fantasmes podrits de Valle-Inclan, les caricatures de Berlanga i els espantalls de l’Equip Crònica. Fa uns dies els hem pogut veure, “todos juntos en unión”, vestits i mudats en una cerimònia desmesurada i coenta celebrada en un àmbit que, en tots els sentits, els venia gran. Quina desfilada de carnestoltes! Quanta trista màscara i quanta carasseta! Quina manera de no saber estar, especialment els protagonistes! Entre els convidats a la fira vaig poder veure el Vargas Llosa. Si no ha perdut encara la capacitat demostrada en tants dels seus llibres no dubte que aprofitarà l’ocassió i prompte tindrem a les llibreries, amb permís de Cervantes, “Las bodas de la Infanta Micomicona y el señor de Treparás”. Vinga, Mario, que amb aquest material tan sucós, superaràs, de segur, l’èxit de “La fiesta del chivo”. A banda de la jactància dels protagonistes directes, que ja donen per a un “culebron-botellón”, comptes amb el “super-trilero” italià (Josep Vicent Marqués dixit); Mr. Smile, l’anglés que és casat amb una del Popus; el canari destructor d’Altea; el rossinyol que ara juga al Doctor Jekyll i Mr. Hyde, aquell que abans del 75 declarava en una entrevista “adoro con pasión al generalísimo Franco”, etc, etc… I els reis al fons fent de don Tancredo! No ens defraudes, Mario!
Toni Mestre. Setembre de 2002
Jocs Florals.
Els Jocs Florals foren una festa instituida per rei Joan I, el penúltim del Casal de Barcelona, l’any 1393. Desaparegueren amb la castellanització dels reis i de la nostra classe dominant. L’any 1859, en plena Renaixença, van ser restaurats i dotats per l’ajuntament de Barcelona amb la intenció de moure la joventut al conreu de la litertura i llengua catalanes. Vint anys més tard, el 1879, varen ser adoptats per Lo Rat Penat de València. Tot i que ja eren una institució anacrónica se celebraren fins 1936. A partir de 1940 els de Barcelona, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, se celebraren a l’exili i no foren restaurats fins el 1971. Els de Lo Rat Penat, simptomàticament, es reprengueren el mateix 1939.
L’any 2003, data del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig comboiar una publicació, editada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia, on trenta tres veus poètiques i set artistes valencians homenatjàvem el gran poeta de Folgueroles.
Per a posar-la una mica a to amb l’esperit de l’època la titulàrem “Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer”. Li vaig regalar un exemplar a l’amic Martí Domínguez Romero qui, en aquells moments, preparava el bicentenari de la mort del botànic valencià Cavanilles. Li agradà la idea de combinar poetes i artistes i fa poques setmanes s’ha inaugurat als locals del jardí una estupenda exposició i s’ha editat, per la Universitat, la CAM i altres institucions, un magnífic catàleg que han titulat “Jocs Florals a Cavanilles”. Conté quaranta-vuit poemes i unes altres tantes pintures, fotografies i i escultures del bo i millor dels poetes i artistes valencians actuals. El tema obligat era cantar o mirar amb ulls d’ara els paisatges de Cavanilles. El petit i acerat assaig introductori de Martí Domínguez és un toc d’atenció als nostres creadors que, afortunadament, ha tocat el voraviu d’algú i potser a partir d’ara molts mirarem amb ulls nous la nostra geografia. Enhorabona!
Toni Mestre. diumenge 5.06.05.
El paisatge lingüístic.
Últimament es parla molt de la destrucció, a causa d’una construcció desordenada i avariciosa, del paisatge físic del País Valencià. Una agressió indubtable on estem perdent una part molt important de la memòria històrica del nostre poble. Moltes parts del país són ja irreconeixibles. Ja no ens diuen res. Amb els paisatges hem perdut referències físiques, culturals, socials i històriques. Passa com amb les tradicions, on hem malmés la majoria de les reals i autèntiques i les hem substituïdes per de noves i absurdes amb la major incúria. Però paral.lelament a aquestes destruccions tan nocives i sovint irreparables per al nostre futur nacional n’hi ha una altra de molt més perillosa que ens aboca a la desaparició com a valencians: la destrucció del paisatge lingüístic.
La veritat és que des de 1707 la qualitat d’aquest paisatge començà a deteriorar-se amb rapidesa, però va ser a partir de l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació massius en castellà que el procés s’accelerà letalment. La generació dels trenta, i les succesives, han patit l’atac brutal del cinema sonor, on totes les relacions eren sempre en castellà. Les de qualsevol mena, però sobretot les eròtiques i sentimentals. Això va fer que molts valencians trobaren en la llengua del cinema un paisatge lingüístic que després traslladaven a les seues relacions íntimes. Una dona, o un home, que parlava en castellà s’assemblava més a les estrelles que admiraven i els feien fantasiejar. Després les televisions, especialment Canal 9, han vingut a reblar el clau. Històries negres, roses o de qualsevol color, servides sempre en castellà, no fan sinó devastar fins anul·lar-lo el nostre paisatge lingüístic nacional.
Toni Mestre. 16.10.05.
Notes disperses.
ENS VOLEN, PERÒ NO ENS ESTIMEN.
Ells són els “españoles”, nosaltres som els valencians. Utilitze ”españoles” tal com ells ho utilitzen: com sinònim de castellans. No invente res. Només cal sentir-los parlar quan diuen “nuestra nación”, “nuestra cultura”o “nuestra lengua”, etc. En cap moment estan parlant de la nació, la cultura o la llengua dels valencians. “T’adones, amics”, cantà Raimon, “que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells”. Un quart de segle després les coses van com van: no n’hi havia prou, amb el robatori del passat, cal robar-nos també el futur. I ens el roben “a poc a poc, dia a dia, nit a nit”. Ni la democràcia, ni les autonomies, ni la Unió Europea els ha fet variar un milímetre els seus plantejaments nacionalistes. “Grande y libre” no sé, però “una”, més que mai. Ni Arc Mediterrani, ni Corona d’Aragó, ni hòsties. Som de la mateixa “nación” que Astúries o Huelva, però amb Perpinyà o Sicília no tenim res a veure. Res! Nomes ens volen per a pagar i explotar-nos, però estimar-nos ens estimen com el gat a les tomaques. “España-Castilla” és, encara, el nostre vell enemic medieval. De sempre.
L’AMIC PASQUALET.
L’altre dia se’ns va morir Pasqual Soro Ripoll. Per als amics, Pasqualet . El ballador del carrer de sant Josep de Xàtiva. Una figura entranyable per a tots els qui ens preocupem per la nostra cultura popular, per la nostra història i pel nostre passat . Que sí que en tenim! Un home honest i treballador, amant del seu poble, hereu d’una escola de ball que li venia del Garrut i Tereseta la Cadirera. Mestre al seu torn de joves generacions socarrades i no de balladors i balladores. Posseïdor d’un gust natural, d’una elegància inimitable i d’una gràcia antiga, sempre el recordarem, vestit de danseta, fent “la cua” de la dansada del carrer de sant Josep amb Carme Bru. Va passar el seu estil al seu fill Rafael, a Empar Reig, a Sebastià Garrido i a l”Escola de Danses de Xàtiva”. No sé si l’ajuntament de Xàtiva li va atorgar en vida alguna distinció per tal d’agraïr-li el seu mestratge. Si no ha estat així ara seria el moment de fer-ho en un festival-homenatge en el que participaren tots els grups que han heretat part del seu patrimoni cultural.
EINSTEIN.- Algú, per correu electrònic, em fa arribar de tant en tant reculls de pensaments i opinions de personalitats passades i presets. A l’ultima tramesa n’he trobat un del científic Albert Einstein que fa: “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden entendre quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seua intel.ligència”. Enteneu ara perquè Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés no tenen encara una avinguda, un carrer, una plaça o un parc a València? El que déiem adés: enemics… i mediocres!
Toni Mestre. Setembre de 2003
l´Espill de la cara.
Diuen que la cara és l’espill de l’ànima, però jo, que sóc epicureista i pense que cos i ànima són una mateixa, i única, cosa, no ho veig així. La cara, si més no per a mi, és només, i sempre!, l’espill del cul. Entenguem “cul” com el món amagat, ocult, interior, d’una persona. O de la institució o religió que representa. Potser caldrà explicar sucintament, ara i ací, qui va ser i què va dir Epicur, filòsof grec nascut a Samos, que ensenyà a Mitilene, Làmpsac i Atenes, on obrí, l’any 306 aC, una escola en un jardí, i on va morir el 271. De la seua obra només s’han conservat unes quantes cartes i unes desenes d’aforismes, descoberts el 1822 en un manuscrit del Vaticà. També hi ha en curs l’estudi d’uns papirs fragmentats trobats a Herculà. La seua doctrina, l’epicureisme, diu que l’home savi ha de conrear tot allò que contribueix a augmentar la felicitat i suprimir tot el que s’hi oposa: en essència, la por als déus i a la mort.
Aquesta gosadia li va crear molts enemics ja dins el món pagà i gràcies als seus detractors romans coneguem alguns dels continguts essencials de la filosofia epicúria, cosa que ens diu que la seua influència en el món antic degué ser molt gran. De fet si va desfermar una oposició tan gran és perquè Epicur havia fet front a un dels eixos sobre el que tantes vegades gira la ideologia del poder, i que deixa al descobert aqueix dualisme que permet practicar el contrari d’allò que, en teoria, defensa. L’epicureisme, que ataca també la línia de flotació del cristianisme, es mantingué fins al segle IV, ressorgí el segle XVII amb Gassendi i, posteriorment, i a través d’aquest, amb el materalime modern.
Per als epicureistes el centre “real” de l’existència humana és la “corporeitat”, la primacia dels sentits, on rau el primer i essencial nivell de tot saber. Estem submergits en la natura, som natura, i tot raonament depèn d’una sensació prèvia. Les velles divisions entre el materialisme i l’espiritualisme no tenen la més mínima consistència en els fets de la natura. Tot és cos i “els que qualifiquen l’ànima d’incorpòria parlen per parlar, perquè si fóra així no podria obrar ni patir”, diu Epicur en la seua “Epístola a Heròdot”. I sobre la mort escriu a Meneceu: “Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres. Perquè tot bé i tot mal resideixen en la sensació i la mort és privació de sentir…. mentre nosaltres som, la mort no és present, i quan la mort es presenta, nosaltres no existim… el savi no es veu aclaparat pel viure, ni considera que no viure siga cap mal”.
I atenció a aquesta sobre els deus: “No és impiu qui suprimeix els déus de la majoria, sinó qui atribueix als déus les opinions d’aqueixa majoria”. Uns déus, digué, que, “fets a imatge de l’home i carregats de les tensions que articulen la xarxa social, serveixen, efectivament, només per atemorir i sotmetre”. El temor dels déus, de qualsevol déu, que regira i mortifica la consciència, és una de les grans opressions creades per la classe dominant político-religiosa. Per tant la divinitat protectora, paternal, misericordiosa, que vetla per nosaltres, etc… és una enorme mentida. I ho demostra: “Un ésser suprem, feliç i indestructible, només s’ocupa de preservar la seua pròpia felicitat i immortalitat, absolutament despreocupat dels afers humans”. I remata: “Només el coneixement ens farà, no sols lliures, sinó, feliços”. Perquè segons els epicureistes ser feliços és l’única justificació de la nostra vida, la present i única.
“L’epicureisme és”, com escriu Emilio Lledó en el llibre “El epicureismo” publicat per Taurus d’on he tret moltes d’aquestes idees, “sobretot, una teoria de la saviesa que ens ensenya a entendre el goig i el plaer com simples marques del nostre benestar que impliquen, al mateix temps, un benésser. I aquest benésser és un element d’equilibri i llibertat davant d’un mateix”. Però alerta, perquè la societat de consum actual, d’arrel judeocristiana, ha creat el gaudi buit d’allò que no és natural ni necessari, ha imposat la ideologia del tenir sobre la del ser, cosa que “acaba provocant l’atròfia de la sensibilitat i un progressiu esgotament del cos i de la intel.ligència. I això porta a una atròfia creixent dels ideals d’una democràcia autèntica, i a un amenaçador empobriment de la capacitat de reflexionar, d’entendre, d’idear”, escriu Lledó. Per això la filosofia epicúria va ser, i és, revolucionària, perquè Epicur combat els relats “teològics” on apareix la visió d’uns déus que castiguen o premien, que angoixen i acorralen l’home sotmés, a més, a privacions i violències reals, perquè només són producte de les lluites al voltant del poder, la riquesa i la jerarquització social. Heus ací l’espill on es reflexa la cara anti-vida, l’autèntic “cul”, de la majoria de les religions. Especialment de les del Llibre.
Toni Mestre. Agost de 2004
Toni Mestre 