Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'valencià'

Tag Archives: valencià

Desficaci fester.

Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.

Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…

Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.

Toni Mestre (12.03.06)

Quina merda!.

Cada setmana vaig una vegada al cinema. L’altra nit, era dijous, vaig anar a veure “La quadrilla” de Ken Loach. Aquest director britànic és un dels millors cronistes socials dels últims vint-i-cinc anys. Gràcies a ell sabem, i sabran en el futur, la decadència de la classe obrera occidental. Com en uns pocs anys s’han perdut i ensorrat tots els drets i avenços dels dos darrers segles, aconseguits sempre amb sang, dolor i llàgrimes, amb el sacrifici de milers de vides, amb la dedicació constant dels millors cervells del pensament universal.

                                      A la sala érem només vuit persones. La majoria del públic que omplia els vestíbuls, es tractava d’uns multicines, feia una fila de classe mitjana, gent amb estudis, ben vestida i tal. Però quasi tothom es va entaforar en altres sales on s’oferien pel.lícules, productes americans, de consum. La projecció transcorria normalment. Només una parella menjava crispetes. La pel.lícula és dura. Duríssima. Toca el tema del nou capitalisme, més salvatge que mai, això té de nou, que ens domina i del desempar de la classe treballadora actual, òrfena de tot, com una barqueta de rems enmig d’una tempestat oceànica. Empreses públiques que es privatitzen. Nous amos que només busquen el benefici màxim amb la mínima despesa. Treballadors a l’atur o a mans d’empreses de treball temporal. Llistes negres amb els noms d’aquells que protesten exigint drets i condicions dignes. Mínims. Accidents laborals que són un crim. Un futur brut i negre on no es veu cap llum ni cap esperança.

                                    Faltaven deu minuts per a acabar. Faltava el subratllat final. El colofó de la terrorífica denúncia del director. Un parell de joves, de vint-i-pocs anys s’alçà de les butaques i abandonaren la sala. Un d’ells amb veu despectiva digué: “¡Vaya mierda!”. De seguida vaig entendre que la “mierda” no era l’horror de la història. La “mierda” era la pel.lícula. El tema, pel que es veia, no els havia interessat gens. Una ”mierda”. Potser eren fills d’un “papà” que tenia obrers en règim esclavista i els seus problemes els agafaven molt  lluny. No ho sé, però en vaig sentir fàstic.

                                     Vaig tornar a casa en taxi. El taxista, també jove, només pujar em diu amb veu preocupada: “Que terrible lo del València, no?”. Em pilla en “fora de joc”. Tenia sintonitzada l’emisora d’aquell terrorista radiofònic que ja sabeu. El tal es vantava d’haver “destapat l’escàndol” del club. Milers de milions pel mig. Al capdavall res de nou: qualsevol sap que el futbol és un gran negoci i com tots els grans negocis és brut i ben brut. El xicot m’explicà el cas. Semblava realment angoixat. Quan acaba li dic: “Mire, ahí me les peguen totes! En el València CF! Però al remat aqueixos milions eixiran de les nostres butxaques”. Calent, li soltí una filípica sobre l’estafa i la manipulació de l’esport (“Amunt València” i tot això) que durà fins la porta de casa. Callava. No sé si estava d’acord amb mi. Potser ni entenia el valencià. Quina merda!

                                                                        Toni Mestre. Gener 2002.

Cançons de la “Cançó”.

Estimat públic: estem a punt de prendre part en un espectacle que podem comparar amb un ramell. Perquè es tracta d’un espectacle nou fet amb branques i flors d’un arbre antic que, tot i ser natural del país, necessita d’atencions constants per tal que done fruits cada any: l’arbre de la Cançó. Tots els pobles del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que en tenen de la vida. És a dir: de l’amor, el dol, de la festa, de la política… I el nostre poble, la nació dels valencians, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i cantarem. Naturalment al ritme que ens ha marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els veïns de ponent.

                                     Els últims tres segles havíem anant perdent veu i entonació. La castellanització de les classes dominants havia deixat la Cançó en mans només del poble que l’ha conservada intacta justament fins ls segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d’aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Uns ràdio, unes emissores, monolíticament en castellà que propicia i accelera entre nosaltres la substitució idiomàtica i l’abandonament general i progressiu d’una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la “Nova Cançó” que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d’aquella inèrcia negativa i l’encetament de nous camins d’expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d’afirmació nacional que l’acompanyaren, la Cançó conquistà públics, envaí mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les llibertats.

                                     I com va passar en temps més antics, la Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de les primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s’afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall, un ramell, de cançons reivindicatives, festives, d’amor, de lluita… que formen part ja de la història i la represa nacional del nostre poble. I una selecció d’aquest tresor cultural, en part conservat en discos i en part inèdit, és que pretén d’oferir aquest espectacle en el què predrem part d’ací a uns moments. A través d’una trentena llarga de cançons assistirem a quaranta anys d’història de la “Cançó” al País Valencià. Des dels origens fins l’actualitat recorrerem un territori plural i entranyable on uns recordaran amb nostàlgia i altres decobriran amb sorpresa cançons magnífiques que, malgrat els anys passats, segueixen essent actuals per la bellesa de la seua música i l’oportunitat de la seua lletra. No són totes les cançons de la “Cançó”. No podria ser. Però totes són cançons significatives d’aquest moviment, encara viu i fecund, que al capdavall és i serà la nostra veu. Per molts anys!

Toni Mestre. Març 2002.

Perquè darrere de tot idioma s´amaga una mentalitat.

“Ells diuen “perro viejo” i “mosquita muerta” allà on nosaltres diem “gat vell” i “gata maula”. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui “Virgen” i nosaltres que sigui “Mare (de Déu)”. Ells paguen “impuestos”, que ve d'”imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”. Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, com per exemple Zaplana, mentre que els corresponents catalans són, només, uns “poca-vergonyes”. Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen “madera” quan nosaltres toquem “ferro”. Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples i bufanúvols “buenos días” i “buenas noches” diaris. A Espanya es veu que ho donen tot “dar besos, abrazos, pena, paseos…” mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets “fer besades, abraçades, pena, un tomb…”. Allà diuen “¡oiga!” quan aquí filem mes prim amb un “escolte!” Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen “morenos” i nosaltres “rossos”, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones. Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Mentre ells “hablan” aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, de moment. Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran” i ací “ensinistrem”. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre  la“sinistra” (esquerra)… Tota una concepció del món, doncs, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una  psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. Distinta. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball- no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista, de visió del món i de la vida.”

Toni Mestre.

Tomatina i Erotisme.

                       La tomata o tomaca, com altres verdures i fruites del nostre camp feraç i ubèrrim, en la imaginació popular valenciana, és eròtica. Concretament representa la vulva. Tenia jo sis o set anys i vivia encara al barri de la Creu Coberta, a la vora de l’horta, quan un bon dia vaig sentir un arrier, d’aquells que paraven a l”Hostal de los Tres Caballos” que obria la seua porta al Camí Reial de Madrid, cantant una lírica cançoneta de la qual només recorde el principi. Feia així: “Ella m’obrí la tomata i jo li fiquí el pimentó…” Haig de dir que, malgrat la meua curta edat, vaig entendre i capir perfectament allò que l’homenet volia expressar amb la seua metafòrica tonada mentre li passava el raspall al seu rossí. Les criatures de fa cinquanta anys d’aquell barri teníem l’educació sexual a la porta o al camp de blat del costat de casa. Una de les facècies més normals aleshores era espantar les xiquetes amb una fava, fava de favar, que féiem eixir entre els botons de la bragueta.

                         Poc podíem imaginar aleshores que, amb el pas dels anys, aquelles expressions innocents, perquè eren naturals, creixerien i esdevindrien allò que l’antropòleg  Antoni Arinyo ha denominat “ludomàquies promíscues”.  O siga, celebracions orgiàstiques en què centenars, milers de persones, generalment joves d’amdós sexes, s’ajunten en cerimònies enjogassades en les quals el cos, amb la col.laboració d’algun altre element qualsevol (potser una cordada, una mascletada, el FIM de Benicàssim, etc…) entra en contacte promiscu  amb altres cossos i s’hi estableix el natural i lògic intercanvi d’energies.  I entre totes les ludomàquies, o bregues-joc sortmeses a regles, que es fan i desfan arreu del País Valencià potser és la “Tomatina” de Bunyol la més total i completa. No és extrany, doncs, que els japonesos, que també tenen en la seua tradició aquesta mena de cerimònies lúdico-promíscues, n’estiguen tan interessats.

                         Haig de confessar que mai no he viscut en directe la “Tomatina” bunyolera i només n’he fruït en fotografies o per televisió. Sé que és com un sandvitx format per la banyada, la tomatada i la dutxa final. Però no sé quines sensacions es tenen en cada moment del cerimonial, especialmente a peu de carrer, en plena batalla, amb aquella olor forta, el suc de tomaca fins al genoll i escolant-se roba endins per tots els plecs del cos… Uf! Des de casa té el seu morbo. Sí. Ja ho crec que en té! La meua amiga la periodista Pura Gómez, que hi va tots els anys, em diu que és un dels espectacles eròtics més intensos que ha vist mai I, gran viatgera, n’ha vist molts arreu del món. Dona, dic jo, una cosa on entra tanta tomata, o tomaca, i tant de pimentó… I tanta festa i tant de fregament amunt i avall…que vols que et diga! Erotisme? I tant!

                                                  Toni Mestre.Agost 2002

Regaleu llibres.

Vosaltres, amables lectors/ores, estimeu els llibres. Estimeu la cultura escrita, ara i ací humilment representada per aquesta columna setmanal. Ho sé perquè molts m’ho dieu  o m’ho féu arribar a través del correu electrònic. Sou, som, una minoria potent que s’apassiona amb una bona novel.la, s’emociona amb un bell poemari o s’engresca amb un acurat assaig. Però no els índexs de lectura del País Valencià són, encara, lamentables. En la nostra llengua i en castellà, no hi penseu. Però allò que ens preocupa i angoixa és l’analfabetisme militant de tants valencians que ni saben ni volen saber res de la seua llengua. I viuen i moren  tan feliços, infeliços!

                                      A la ciutat de València, front cultural i polític on ens juguem el futur del país, tenim un any més la Fira del Llibre.  Aquestes ratlles no són per animar-vos  a visitar-la. No cal. Sé que ho féu i que compreu llibres.i no només un colp l’any. El que vull és que regaleu llibres als vostres amics i parents. Als vostres veïns si cal! Pot semblar estrany dit així de sobte, però un llibre en la nostra llengua dins d’una llar castellanitzada o analfabeta pot ser el principi d’una revolució cultural, i nacional, d’abast insospitat. I en tenim una bella oferta!

                                      Entre les novetats d’autors d’ací hi ha assaigs tan notables com “A l’inici del segle. Un dietari de reflexions”  mirada sobre l’actualitat valenciana lliure, variada, intel.ligent i enriquidora de Gustau Muñoz i “Joan Fuster: converses filosòfiques” de Júlia Blasco”, d’un racionalisme desinfectant, d’edicions 3i4. Novel.les com “La guerra de quatre” de Víctor G. Labrado i “L’avió del migdia” de Francesc Bayarri, de Bromera; o “El camp dels vençuts” de Toni Cucarella que ha tret Columna. Tres exercicis ben reexits per a salvar la memòria que ens han, o ens hem, negat.  I tota la poesia! Aneu a la fira. Trieu, remeneu i regaleu llibres. Com m’ha escrit el Cucarella en la seua dedicatòria: Salut, República i Literatura!

                                                                              Toni Mestre 05.05.2002

Regals.

Regal és, segons el diccionari “gust donat als sentits” o “present que és fa a algú”. Així el regal perfecte és aquell que ajunta en un aquest dos sentits del mot: fer, o que et facen, un present que done plaer. A tu i a qui el rep. Cal llevar-li al regal el seu valor purament econòmic, últimament en alça, i retornar-li el sentit original i més valuós: el plasent. No hi ha millor regal que un somriure o una carícia en el moment oportú, per exemple. Al capdavall el plaer no és sinó una emoció.

                                       Durant les passades festes, un any més, el comerç, el gran sobretot, ha imposat l’obligació de regalar a tort i a dret. Tothom s’hi veu obligat o es veu menystingut si no li regalen res o allò que vol. I sovint volem només allò que la publicitat ens obliga a voler. Encara que només siga per a ensenyar-ho infantilment a la veïna i oblidar-ho tot seguit A casa no regalem a data fixa, sinó quan ens plau, però per festes sembla que tot t’hi obliga una mica.

                                       Enguany m’han fet regals i me n’he fet també. Perquè l’autoregal és importantíssim. Qui millor que tu sap què et dona gust als sentits? Així, m’han/m’he regalat “El Jardí Botànic de la Universitat de València”, un llibre-joia sobre una de les joies de la cultura valenciana; “The color of Spain”, de Jordi i Arnau Carulla, repertori de cartells turístics i festius des de 1890 a 1940; els CDs “Pau Casals. J.S.Bach-Suites para cello” ( l’any passat ha estat l’Any Casals); l’oratori “Les estacions” de Haydn; els “Cants d’Abelone” i “Raixa” de Mª del Mar Bonet; i “Els temps encara estan canviant” recull de cançons del Grup de Folk on hi ha títols tan emblemàtics com “No serem moguts”, “Bella ciao”, “La vall del riu vermell” o “Els temps estan canviant” de Dylan cantada per Oriol Tramvia; i dues serigrafies: una de R. Fuentes i una altra, de 1977, de Faus, el del “fachismo”. Estic, doncs, contentíssim.  El 2001, pel que sembla, he estat bon minyó.  Ja veurem enguany.

Toni Mestre 13.01.2002

Rius i boscos.

Quan llegireu aquesta columna estaré passant uns dies al “plat pays”, que era el seu, com cantà Jacques Brel. Bé, no exactament a Bèlgica, però ben a la vora. Seré prop de Valenciennes, població francesa fronterera amb la Valònia francòfona. Hi vaig cada dos anys a passar les vacances amb amics d’allà. Ara que tot és la Unió Europea i que ja no hi ha fronteres interestatals, tan sovint artificials, veus clarament que geogràficament la zona és tot el mateix “plat pays”. Allò era una regió tradicionalment de mines de carbó i d’acereries que des de fa trenta anys ha canviat de cara. El que era negre és verd i les escombreries i les mines són boscos i llacs. Dominen els arbres, antics i recents, i els rius tornen a ser nets.

I quins rius! A cent metres de casa discorre vell i plàcid l’Escalda, en neerlandés  “Schelde”, “l’Escaut” de la cançó de Brel, per on baixaven els miners italians amb el carbó. Riu de plana, amb nombrosos meandres, segueix sent sent una via comercial de primer ordre. A les seues ribes cresqueren Gant i Anvers. Una mica més a l’est hi trobem el Mosa, en neerlandés “Maas”, en francés “la Meuse”, que travessa les Ardenes entre profunds congostos i muntanyoles boscoses fins que s’endinsa a la plana holandesa i finalment es fon entre els braços del Ri

                                         Per a un meridional mediterrani veure tant de riu, tant de canal, tant de camí d’aigua dolça corrent entre arbres i prats d’una verdor total, és un espectacle que no cansa mai. Com no et canses de passejar pels boscos de la regió.  Bruay sur Escaut, el poblet on visc, es troba entre l’amable “foret de Mormal” i la immensa “foret de Raismes-St.Amand-Wallers”, que és un parc natural regional. Són boscos humits sobretot de faigs, on abunden els bedolls, les falgueres, la molsa… el paradís! En tinc una visió d’estiu, clar. Els meus amics n’estan més que farts i les seus vacances d’agost són de sol i platja, a la vora del nostre Mediterrani.

                                                 Toni Mestre Diumenge 20.07.03

Cartes a la llengua II

  Estimada Llengua: com han passat els dies! Però ací estic de bell nou. No m´oblide de tu ni de la promesa que t´he fet d´escriure´t cada setmana. Com podría oblidar-te o oblidar-me d´escriure´t si açò és un dels més grans plaers que conec! Doble plaer: comunicar-me amb tu i comunicar-me a través teu. Molts pocs amants arriben a tal cim. Els mots embrollen al cervell, passen pel cor i a dues mans els faig vessant sobre el paper en que t´escrit . T´escric!. A cada colp de tecla vas sorgint, vas prenent cos, creixes,            t´escampes com un alè tendral que ompli el despatx, el corredor, al casa tota. Ja veus com sóc de boig, quant que t´estime!

 Com va ser de bonic i dolç i adelerat el nostre primer temps d´enamorats! Jo jovencell i tu verge de nou que te m´obries. quina ventura anar pujant encés els teus tossals de goig i coneixença! En acabar el col.legi i entrar a la Universitat vingueres amb mi, no et vaig abandonar, ben al contrari. L´any anterior, en fer els disset anys, havia decidit parlar-te a casa, amb la família, amb el meu germà menut. Va ser divertit. Els pares i els avis, com tota la resta de la família paterna i materna, parlaven valencià. Venien de Bocairent ,        d´Alcoi, de Petrer i de Mutxamel. La família del pare se´n vingueren a València a principis del segle. Per això no tinc parents a Bocairent o Alcoi. Mon pare, alcoià de naixement , es va criar des dels tres anys a Russafa i parla un apitxat monumental. la familia de ma mare, filla de ferroviari nascuda a Benidorm, estava instala.lada a l´Alfàs del Pi, i després a Altea, des d´els anys vint. Els meus pares es van conéixer durant la Guerra d´Espanya, quan mon pare feia de soldat i s´hostatjava a “Maricel” la casa            d´estiu, requisada, de Carmelina Sànchez-Cutillas. el meu món infantil és el mateix de “Matèria de Bretanya”, però vint anys després. I des d´una altra perspectiva social, naturalment.

 La llengua de ma mare és fresca i plena, popular i sàvia, riquíssima de músiques, accents i expressions. Ets tu en boca del poble valencià, aleshores intacte, de la Marina. Sentir parlar a ma mare és encara un plaer que m´enamora. M´enamora de tu, no sigues gelosa. Però viviem a València, ací vaig nàixer jo, al carrer de Joan de salaia, al barri de la Creu Coberta, en l´última casa del carrer, veïna de l´horta. I ens parlaren en castellà. ami i al meu germà Manel que vingué tres anys després. No sé de qui va ser la idea d´educar-nos en castellà. Jo sospite que i es va plantejar. Tots els cosins de mon pare en parlàven, ja. La Ciutat imposava la llengua. S´havia perdut la guerra. Al carrer els xiquets parlàrem ja castellà. Però al poble no era igual. I les vacances eren tan llargues! No tenia sentit seguir la farsa. Passada la primera sorpresa, les primeres reaccions nervioses dissimulades de rialletes, els majors acceptaren que els joves parlàrem també la llengua que parlàven. La reconversió va ser ràpida perquè era natural. Als quatre mesos, i fins ara, hauriem estat incapaços de comunicar-nos en castellà. Només l´avia alcoiana, que era analfabeta, que encara no poia pronunciar la jota castellana i                  s´emocionava amb els soldats i les marxes militars, e sva morir amb la pena de veure que els seus esforços per castellanitzar-nos havien estat inútils. Tu i jo estimada meua, haviem guanyat.

Acabe, però no et deixe. amb mi vas sempre, ja ho saps. Com saps i sé que sense tu jo no seria jo. T´adora i ho publica.

Toni Mestre 1988.

 

Assaigs Joan Fuster. Fragments

“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”

   “El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.

LAVANGUARDIA_G_3598679-k8tC--656x470@LaVanguardia-Web

Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)

   I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.

   És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.

   Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.

   I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)

   Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)

   En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.

   El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)

NOTES:

1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.

2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.

3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.

4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.

Toni Mestre.

Foto de La Vanguardia.

%d bloggers like this: