“No trauen la mà del carabassí”. La frase la va dir ma mare l’altre dia quan, viatjant per les cadenes de televisió, vàrem trobar-nos, cosa més que fàcil, amb un d’aquells programes que es diuen “del cor”,  que altres anomenen “de l’entrecuix” i que en realitat són “del cul” donada la quantitat monstruosa de porqueria que generen, mostren i remenen. La frase de ma mare,  corrent a la Marina Baixa on va nàixer, fa referència a aquelles carabasses, dites carabassins, de forma de pera i d’un tamany amanós, que una vegada seques i buides servien per a traure aigua, contenir vi o qualsevol líquid.  Tenien un cos ample i una boca més estreta que es tancava amb un tap de suro. Degut a la seua forma era corrent que una criatura hi ficara la mà amb facilitat i després se les veiés de tots els colors per tal de traure-la. D’aquest fet en naix la frase. “No traure la mà del carabassí” s’aplica a aquelles persones que no saben, o no volen, eixir de coses o situacions en les que s’han clavat imprudentment o de manera voluntària.

A aquesta última classe pertanyen els (ir)responsables de la majoria de les televisions públiques i privades que patim i que, voluntàriament i per diners, es neguen a traure la mà del carabassí i ens desgraden i infecten dia rere dia amb aquesta mena de programes abjectes, inútils i nocius. No s’hi val defensar-se amb l’argument que tenen molta audiència. Si una cosa com els forns crematoris d’Hitler o les tortures policials de qualsevol dictadura es passaren en directe també en tindrien. La curiositat malsana de l’home és immensa. I ben estimulada pot arribar a extrems aberrants. Com està arribant. Perquè, que les aventures eròtiques d’alguns personatges, o personatgets, ocupen la major part del temps de la programació televisiva, amb l’excepció notable de TV3 i Canal 33, és, si més no, aberrant. No pel que mostren, que no és sinó misèria i companyia, sinó per com ho mostren. A mi els protagonistes de les històries em fan més llàstima que fàstic, que també, però els presentadors, conductors o periodistes (?) que se n’aprofiten, que viuen de munyir aquell budell cular, em resulten senzillament repugnants.

No em val tampoc l’argument de que són un professionals que es deuen a l’empresa i que fan el que se’ls mana. Això és mentida. Tan mentida com allò de “l’obediència deguda” dels militats colpistes argentins i xilenys que ara els jutges han decidit que no era sinó delinqüència i com a tal la jutjaran. Qui participa en aquests programes antisocials, perniciosos i alienadors és, diguem-ho clar, un delinqüent i algun dia haurà d’assumir la seua responsabilitat. A ningú l’obliguen a ficat la mà dins del carabassí, però si l’hem ficada i no la podem traure la solució de sempre ha estat  senzillament trencar-lo. Entesos?

Toni Mestre. Agost de 2003.