Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2015 » Novembre

Monthly Archives: Novembre 2015

La mà i el carabassí.

“No trauen la mà del carabassí”. La frase la va dir ma mare l’altre dia quan, viatjant per les cadenes de televisió, vàrem trobar-nos, cosa més que fàcil, amb un d’aquells programes que es diuen “del cor”,  que altres anomenen “de l’entrecuix” i que en realitat són “del cul” donada la quantitat monstruosa de porqueria que generen, mostren i remenen. La frase de ma mare,  corrent a la Marina Baixa on va nàixer, fa referència a aquelles carabasses, dites carabassins, de forma de pera i d’un tamany amanós, que una vegada seques i buides servien per a traure aigua, contenir vi o qualsevol líquid.  Tenien un cos ample i una boca més estreta que es tancava amb un tap de suro. Degut a la seua forma era corrent que una criatura hi ficara la mà amb facilitat i després se les veiés de tots els colors per tal de traure-la. D’aquest fet en naix la frase. “No traure la mà del carabassí” s’aplica a aquelles persones que no saben, o no volen, eixir de coses o situacions en les que s’han clavat imprudentment o de manera voluntària.

A aquesta última classe pertanyen els (ir)responsables de la majoria de les televisions públiques i privades que patim i que, voluntàriament i per diners, es neguen a traure la mà del carabassí i ens desgraden i infecten dia rere dia amb aquesta mena de programes abjectes, inútils i nocius. No s’hi val defensar-se amb l’argument que tenen molta audiència. Si una cosa com els forns crematoris d’Hitler o les tortures policials de qualsevol dictadura es passaren en directe també en tindrien. La curiositat malsana de l’home és immensa. I ben estimulada pot arribar a extrems aberrants. Com està arribant. Perquè, que les aventures eròtiques d’alguns personatges, o personatgets, ocupen la major part del temps de la programació televisiva, amb l’excepció notable de TV3 i Canal 33, és, si més no, aberrant. No pel que mostren, que no és sinó misèria i companyia, sinó per com ho mostren. A mi els protagonistes de les històries em fan més llàstima que fàstic, que també, però els presentadors, conductors o periodistes (?) que se n’aprofiten, que viuen de munyir aquell budell cular, em resulten senzillament repugnants.

No em val tampoc l’argument de que són un professionals que es deuen a l’empresa i que fan el que se’ls mana. Això és mentida. Tan mentida com allò de “l’obediència deguda” dels militats colpistes argentins i xilenys que ara els jutges han decidit que no era sinó delinqüència i com a tal la jutjaran. Qui participa en aquests programes antisocials, perniciosos i alienadors és, diguem-ho clar, un delinqüent i algun dia haurà d’assumir la seua responsabilitat. A ningú l’obliguen a ficat la mà dins del carabassí, però si l’hem ficada i no la podem traure la solució de sempre ha estat  senzillament trencar-lo. Entesos?

Toni Mestre. Agost de 2003.

Carles Barranco

 

Despús-ahir al vespre, des d’aquest mateix diari, un redactor em va fer sabedor de la desgràcia i em demanà una primera declaració. Durant uns segons vaig restar mut. Carles Barranco havia mort i les paraules no m’eixien. Només una profunda pena barrejada de perplexitat i d’incredulitat. No podia ser. La gent de 47 anys no es mor. Ha estat un accident?, preguntí. No. Estava malalt. Un càncer de pulmó se l’ha endut. I jo no en sabia res.

L’última vegada que el vaig veura fou fa un any, a la SGAE, on Bustamente presentava un disc. Xarràrem amicalment. El vaig veure prim, com sempre, però amb el somriure i la bonhomia habituals. Sabia que era feliç, que tenia dos fillets,  que les coses li anaven bé professionalment. Les coses de publicitat en què treballava ja quan el vaig conéixer. Quan amb una guitarra, com tants altres, arribà a  “De dalt a baix” i gravà unes quantes cançons. Era un jove de cabellera ondulada i bigotet i trets fins, tal com apareix en la contraportada del seu primer i únic LP, “Miralls”, aparegut el 1978, amb disseny d’Artur Heras. Un grapat de cançons joves, rebels i sinceres, “jocs hàbilment matitsats de lirisme i d’ironia”, com escriu Joan Fuster en la presentació, que el feren molt popular en aquells dies de recitals improvisats i i glops de democràcia. “I direm qui som, i qui no som, direm on som i on no volem ésser…” feia la tornada d’una. Una altra, “La historieta” té una lletra meua i forma part de l’espectacle “Cançons de la Cançó” que ara corre per ahí. Quan la cantava als barris populars o als pobles aquella classe obrera que sorgia del fosc s’engrescava força.

Carles Barranco hauria pogut fer carrera si aquella Transició no haguera estat també “traïció”al País Valencià. Prompte es va veure que no hi havia espai per a cantants com ell, Josep Ll. Valldecabres, Remigi Palmero, Pep Laguarda… S’imposava la gresca o el castellà. I al remat s’imposà el silenci. Carles seguí en el seu ofici de publicitari. Va dibuixar un cartell per al grup de danses “Alimara” que finalment no s’edità. En guarde l’original. Va fer algunes portades de discs (“Nadal valencià”, “Contes valencians per a xiquets”… I un altre dia em va dissenyar un “ex-libris”. Aquest encuny, que pose en tots els meus llibres i papers, me l’ha fet pròxim durant els últims anys, quan ja no ens véiem tant sovint. Però per a molta gent Carles Barranco serà sempre el cantant de cara fina i de sensibilitat extrema que apareix en la portada i les cançons del seu disc “Miralls”. Una bona manera de recordar-lo i d’homenatjar-lo seria editar aquelles cançons en CD. No us sembla?

Toni Mestre. 2.07.02

Deixe açí un video amb una de les seues cancóns.

%d bloggers like this: