Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2015

Yearly Archives: 2015

La mà i el carabassí.

“No trauen la mà del carabassí”. La frase la va dir ma mare l’altre dia quan, viatjant per les cadenes de televisió, vàrem trobar-nos, cosa més que fàcil, amb un d’aquells programes que es diuen “del cor”,  que altres anomenen “de l’entrecuix” i que en realitat són “del cul” donada la quantitat monstruosa de porqueria que generen, mostren i remenen. La frase de ma mare,  corrent a la Marina Baixa on va nàixer, fa referència a aquelles carabasses, dites carabassins, de forma de pera i d’un tamany amanós, que una vegada seques i buides servien per a traure aigua, contenir vi o qualsevol líquid.  Tenien un cos ample i una boca més estreta que es tancava amb un tap de suro. Degut a la seua forma era corrent que una criatura hi ficara la mà amb facilitat i després se les veiés de tots els colors per tal de traure-la. D’aquest fet en naix la frase. “No traure la mà del carabassí” s’aplica a aquelles persones que no saben, o no volen, eixir de coses o situacions en les que s’han clavat imprudentment o de manera voluntària.

A aquesta última classe pertanyen els (ir)responsables de la majoria de les televisions públiques i privades que patim i que, voluntàriament i per diners, es neguen a traure la mà del carabassí i ens desgraden i infecten dia rere dia amb aquesta mena de programes abjectes, inútils i nocius. No s’hi val defensar-se amb l’argument que tenen molta audiència. Si una cosa com els forns crematoris d’Hitler o les tortures policials de qualsevol dictadura es passaren en directe també en tindrien. La curiositat malsana de l’home és immensa. I ben estimulada pot arribar a extrems aberrants. Com està arribant. Perquè, que les aventures eròtiques d’alguns personatges, o personatgets, ocupen la major part del temps de la programació televisiva, amb l’excepció notable de TV3 i Canal 33, és, si més no, aberrant. No pel que mostren, que no és sinó misèria i companyia, sinó per com ho mostren. A mi els protagonistes de les històries em fan més llàstima que fàstic, que també, però els presentadors, conductors o periodistes (?) que se n’aprofiten, que viuen de munyir aquell budell cular, em resulten senzillament repugnants.

No em val tampoc l’argument de que són un professionals que es deuen a l’empresa i que fan el que se’ls mana. Això és mentida. Tan mentida com allò de “l’obediència deguda” dels militats colpistes argentins i xilenys que ara els jutges han decidit que no era sinó delinqüència i com a tal la jutjaran. Qui participa en aquests programes antisocials, perniciosos i alienadors és, diguem-ho clar, un delinqüent i algun dia haurà d’assumir la seua responsabilitat. A ningú l’obliguen a ficat la mà dins del carabassí, però si l’hem ficada i no la podem traure la solució de sempre ha estat  senzillament trencar-lo. Entesos?

Toni Mestre. Agost de 2003.

Carles Barranco

 

Despús-ahir al vespre, des d’aquest mateix diari, un redactor em va fer sabedor de la desgràcia i em demanà una primera declaració. Durant uns segons vaig restar mut. Carles Barranco havia mort i les paraules no m’eixien. Només una profunda pena barrejada de perplexitat i d’incredulitat. No podia ser. La gent de 47 anys no es mor. Ha estat un accident?, preguntí. No. Estava malalt. Un càncer de pulmó se l’ha endut. I jo no en sabia res.

L’última vegada que el vaig veura fou fa un any, a la SGAE, on Bustamente presentava un disc. Xarràrem amicalment. El vaig veure prim, com sempre, però amb el somriure i la bonhomia habituals. Sabia que era feliç, que tenia dos fillets,  que les coses li anaven bé professionalment. Les coses de publicitat en què treballava ja quan el vaig conéixer. Quan amb una guitarra, com tants altres, arribà a  “De dalt a baix” i gravà unes quantes cançons. Era un jove de cabellera ondulada i bigotet i trets fins, tal com apareix en la contraportada del seu primer i únic LP, “Miralls”, aparegut el 1978, amb disseny d’Artur Heras. Un grapat de cançons joves, rebels i sinceres, “jocs hàbilment matitsats de lirisme i d’ironia”, com escriu Joan Fuster en la presentació, que el feren molt popular en aquells dies de recitals improvisats i i glops de democràcia. “I direm qui som, i qui no som, direm on som i on no volem ésser…” feia la tornada d’una. Una altra, “La historieta” té una lletra meua i forma part de l’espectacle “Cançons de la Cançó” que ara corre per ahí. Quan la cantava als barris populars o als pobles aquella classe obrera que sorgia del fosc s’engrescava força.

Carles Barranco hauria pogut fer carrera si aquella Transició no haguera estat també “traïció”al País Valencià. Prompte es va veure que no hi havia espai per a cantants com ell, Josep Ll. Valldecabres, Remigi Palmero, Pep Laguarda… S’imposava la gresca o el castellà. I al remat s’imposà el silenci. Carles seguí en el seu ofici de publicitari. Va dibuixar un cartell per al grup de danses “Alimara” que finalment no s’edità. En guarde l’original. Va fer algunes portades de discs (“Nadal valencià”, “Contes valencians per a xiquets”… I un altre dia em va dissenyar un “ex-libris”. Aquest encuny, que pose en tots els meus llibres i papers, me l’ha fet pròxim durant els últims anys, quan ja no ens véiem tant sovint. Però per a molta gent Carles Barranco serà sempre el cantant de cara fina i de sensibilitat extrema que apareix en la portada i les cançons del seu disc “Miralls”. Una bona manera de recordar-lo i d’homenatjar-lo seria editar aquelles cançons en CD. No us sembla?

Toni Mestre. 2.07.02

Deixe açí un video amb una de les seues cancóns.

EL VIATGE DE THOMAS WOOD AL MEDITERRANI HISPÀNIC L’HIVERN DE 1936

Fa poc més d’un any va arribar a les meues mans una col.lecció de fotografies de gran qualitat fetes per l’anglés Thomas Wood (1892-1950), compositor,  professor de la Universitat d’Oxford, durant un viatge per algunes poblacions del Mediterrani hispànic a bord del vaixellde càrrega “M.V. Ponzano” l’any 1936. Wood havia nascut cec d’un ull i amb greus lessions a l’altre. Aquesta minusvalia, de fet ho veia tot borrós, va fer d’ell un fotògraf “amateur”, perquè només sobre el paper, i amb l’ajuda d’una lupa, era capaç de veure bé els llocs i personatges que retratava. Tenia una càmera “Leica” i sabem que ell mateix revelava els seus negatius. En aquest viatge l’acompanyà la seua muller Osyth, una dona alta i prima, amb una retirada a l’actriu Geraldine Paige.

Thomas Wood va escriure obres musicals de cert renom a l’època com “Chanticlear”,  sobre un text de Chaucer, i “Rainbow”, per a veus masculines i orquestra. La seua cançó “Walzing Mathilda” el va fer molt popular. És autor d’alguns llibres, com “Cobbers”, on descriu el viatge des d’Essex a Austràlia, Tasmània i algunes illes de la Mar del Corall entre 1930 i 1932. També va escriure una autobiografia titulada “True Thomas”. Fill del capità d’un vaixell que feia la ruta de la mar del Nord, entre Escandinàvia i Anglaterra, estimava la mar i el món mariner, cosa ben evident en moltes fotografies d’aquest recull.

Al dors de la primera fotografia, presa la port de Londres, tenim la data de començament del seu viatge: el 12 de febrer de 1936. Wood tenia quaranta-dos anys i seria poc més o menys com el veiem en la fotografia que publiquem. Febrer de1936 era un un temps carregat de presagis arreu del món. La Segona República Espanyola vivia moments de gran tensió. Les eleccions general del dia 16 d’aquell mes van donar el triomf al Front Popular i la reacció conspiraba en l’ombra. Wood arribà després dels comicis i d’aquell clima polític només retrata, de lluny, un “míting comunista”, segons escriu al dors de la fotografia, a la Rambla de Barcelona. Pel que veiem en la resta del reportatge la vida de carrer transcorria aparentment plàcida a tot arreu (de fet les Falles d’aquell anys se celebraren com sempre). Home metòdic, Wood anota al dors de cada fotografia una breu explicació a llapis  (localitat, subjecte, objectiu fotogràfic, condicions lumíniques, etc…)

L’última fotografia porta el número 281, però només en tenim 246. De la nº 1 a la 39 corresponen al port de Londres i a Gibraltar; fins la 66 són de Barcelona, amb les de Montserrat i  Sant Feliu de Guíxols; les 23 següents corresponen a Tarragona; les 22 que segueixen a València; Castelló de la Plana i Gandia n’ocupen 45 més; després en venen 22 que arrepleguen vistes de la mar, el vaixell i la tripulació o de la costa llunyana; i les 29 últimes són ja de Màlaga. Ens en manquen d’ací i d’allà, segons la numeració de la sèrie, 35.

Thomas Wood no és un professional, però és un fotògraf preocupat per l’enfocament i la llum. Té un gran interés pels paisatges mediterranis d’horta i secà, tan diferents dels del seu país. Li criden l’atenció els ambients i els oficis populars. I els ramats de cabres. Retrata, en general, els carrers estrets de les parts antigues de les poblacions (en una ocasió, a València, en qualifica un de “carreró dels assassins”); els mercats a l’aire lliure i l’animada vida del carrer de les nostres ciutats; els edificis antics; i menys els centres moderns. Als ports on atracaven retrata, dels del moll o des de la nau, els treballs de càrrega  de taronges, a Castelló i Gandia, o de vi, a Tarragona. I, naturalment, deixa testimoni del seu viatge per mar: el vaixell, d’altres amb els què es creuen, la tripulació, la costa, les ones, els núvols, les gavines…

Aquesta interessant col.lecció de fotografies me la van regalar el dia 5 de desembre de l’any 2000 l’escultor Joxé Alberdi i la seua muller Cynthia durant una visita a la seua casa-taller, a la Marina Alta. Alberdi és l’autor del monument dedicat al rei Jaume I que hi ha a Dénia, capital de la comarca. Quan l’escultor va exposar a la Galeria Alba Cabrera de València la tardor de l’any 1999 li vaig comprar un versió petita en bronze del monument al rei fundador del Regne de València. Vaig contactar amb ell i em vaig trobar amb un home obert i franc que em va convidar a visitar el seu estudi, situat enmig d’un bosc, a Jesús Pobre, on tothom el coneix com l’escultor “basc-anglés”.

Perquè Joxe Alberdi, nascut l’any 1922 a Aizcoitia, Guipúscoa, és un xiquet basc d’aquells  milers que el govern democràtic d’Euskadi va embarcar cap a Londres l’any 1937 per tal de protegir-los dels bombardeigs feixistes. Dotat d’un gran talent artístic, allà va fer carrera, esdevingué escultor d’èxit i es casà amb una anglesa, Cynthia, de la qual té tres fills. La delicada salut de la seua muller, necessitada d’un clima sec, va aconsellar la instal.lació a la Marina Alta, allà pels anys seixanta. Es van vendre les cases d’Anglaterra i Euskadi i se’n feren una, amb un gran estudi-taller, als peus del Montgó. La seua obra, sovint de caracter monumental, es troba repartida per mig món, especialment a diverses ciutats de la Gran Bretanya i del País Basc.

Mentre ens ensenyava la casa el feix de fotografies es trobava a la vista, damunt d’una taula. Em va cridar l’atenció veure  la façana de l’antiga parròquia de sant Andreu de València, presa des del desaparegut carrer on Frederic Martí, que m’acompanyava en la visita, havia nascut i viscut els seus primers anys, tal com conta en el seu llibre “El carrer de Rubiols” publicat per 3i4 de València. A la vista del meu entusiasme Joxe i Cynthia me les van regalar encantats tot dient-me que, sabent com sabien la importància documental de la sèrie, fins aquell moment no havien trobat ningú que se n’haguera interessant. A Joxe, que no va arribar a coneixer Thomas, li les havia donat, ja viuda, la senyora Othys Wood, amb qui sí va tenir una gran amistat (n’era una fan i va arribar a reunir una col.lecció de 27 obres d’Alberdi), després d’arrancar-les de l’àlbum on havien estat apegades.  La numeració final i alguns comentaris escrits als dors són d’aquesta dona i pense que copien els que el marit havia escrit a l’àlbum. Les 35 que en manquen potser eren més personals i van ser conservades per Mrs. Wood.

Les fotografies mostren un país molt pobre, sovint miserable, amb grans diferències socials i una fesomia encara marcadament menestral i rural. Uns trets que es mantingueren intactes fins la dècada dels seixantes quan, amb l’entrada del turisme, començaren les transformacions que han canviat de dalt a baix el nostre paisatge natural, social i cultural. Molta vida de carrer, carros i cavalleries per tot arreu, ramats de cabres, vies sense asfaltar o empedrades amb grans llambordes, mercats populars, instal.lacions portuàries sovint rudimentàries… A Barcelona, Tarragona, València, Castelló de la Plana i Gandia arreplega alguns indrets i monuments actualment desapareguts. A la capital catalana visitaren un cabaret, el “Kursaal”, i en retratà l’espectacle, que avui diríem d’”erotisme fi”.

A Mr. Wood, en general, li interessen poc els centres urbans moderns, només fa una fotografia de la plaça d’Emilio Castelar de València i una altra de la Plaça de Catalunya, però el captiven els carrers dels barris vells. A Barcelona s’enamora del barri gòtic i de la dreta de la Rambla, però ignora el modernisme, mentre a Tarragona,ciutat que presenta un aspecte descurat i abandonat, s’interessa, a més dels treballs portuaris, pel barri de la Seu i les muralles. A la capital valenciana capta el llit sec del Túria, amb un campament de gitanos sota del pont dels Serrans; dos interiors de la Llotja amb la gent mercadejant; les parades de ferralla de sant Joan del Mercat; els carrer de Nàquera i dels Serrans, amb una vista de la desapareguda parròquia de sant Bertomeu i les cases de la placeta adjacent, on ara s’alça la torre nova de la Generalitat; la plaça Redona, tan animada sempre; la veïna de Lope de Vega; i alguns mercats a l’aire lliure. En general veiem un centre antic pletòric de vida social i comercial. Una vida que li van arrabassar definitivament la riuada de 1957 i  l’abandonament posterior.

A Castelló de la Plana fotografia sobretot el Grau, amb interessants escenes de l’embarcament de taronja, i menys la ciutat, d’on tenim el parc, una porta gòtica de la desapareguda Santa Maria i el mercat. A Gandia, amb carrers sense asfaltar i on va coincidir amb els dies de Carnestoltes, retrata sobretot la vida quotidiana del Grau; la muntanyeta del castell de Bairén des de la marjal, avui ocupada per un polígon; diverses vistes des del riu Serpis; i algunes de la Seu i les desaparegudes porxades gòtiques de la “Plaça de la República” on s’alçava el Mercat.

El conjunt de fotografies del viatge de Thomas Wood al nostre país, del què enguany fa 66 anys, té un evident interés artístic, social i paisatgístic. I caldia editar-lo per tal de posar a l’abast dels historiadors, urbanistes, sociòlegs i arxivers, així com del públic en general, una documentació de gran qualitat i  raresa i que ens ajudarà a conéixer millor la nostra gent i el nostre país en una data com va ser l’hivern de l’any 1936 quan encara no se sabia que aquell mateix estiu la guerra s’emportaria sense remei, i per a sempre, tantes i tantes coses.

Toni Mestre. Gener de 2002.

La Bèrnia.

La Bèrnia, la majestuosa serra  que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqüa i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la Font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem. I dels seus boscos baixava, en carros carregats a caramull, la llenya  per a les cuines, forns i llars de la zona. Les nit clares d’estiu, des de casa, s’endevinava, més negra que el cel, l’alta silueta de la serra  animada per alguns punts de llum. Són els focs dels pastors, ens deien els majors.

L’estiu que vaig fer quinze anys, el meu pare va proposar-nos, al meu germà  i a mi, de pujar al  Forat de Bèrnia, un túnel natural que en travessa la cresta. Ens acompanyà Pepet Rostoll, un veinet de dotze anys que ja hi havia pujat a fer llenya per al forn de la teuleria de son pare. A sol ixent passàrem per Altea la Vella i enfilàrem els primers tossals de la falda. La senda, pedregosa però ben conservada, devia de ser antiquíssima. A mitjan matí ens aturàrem a fer un mos. Seguírem amunt i a poc trobàrem una família que habitava durant el bon temps una de les poques casetes disperses que hi havia. Beguérem un got d’aigua fresca, ens indicaren el camí i seguírem penyes amunt.

El paisatge es feia més feréstec, el camí més empinat. Suàvem. De sobte ens va acollir el vell Pinar de Calces que, des de casa, era com una taca allargada sobre el gris de la serra. El travessàrem envoltats pel cant forestal dels pins Ja érem prop del cim. Una fonteta, amb un abeurador per als ramats, ens forní d’aigua. Un últim esforç i al davant nostre vàrem veure la boca triangular d’una cova. Era l’entrada del Forat, un estret passadís de roca viva que en alguns trams no tenía més de mig metre d’ample. Per això se’l coneix també com “el comptador de cabres”. La panoràmica sobre la comarca era sublim. A l’esquerra la mar, la bella badia d’Altea, i a la dreta el circ de les serres de l’Aixortà, el Ponoch, el Puig Campana, l’Aitana i la Serra Gelada. Travessàrem el túnel, amb un fort vent que ens eixia a l’encontre, i a l’altre costat albiràrem l’ombria de la serra, Benissa i gran part de la Marina Alta.

Hora de dinar. Retornàrem a la fonteta de l’abeurador i de sobre sentírem uns forts lladrucs i el dring de moltes esquelletes. A poc se’ns presentaren tres gossarros salvatges i al seu darrere un ramat de cabres blanques i de grans banyes, les mateixes dels quadres que representen l’expulsió dels moriscos el 1609. El xiulit del pastor, un xicot jovenàs que aparegué de seguida, va calmar l’exitació dels gossos i ens va retornar la calma. Era callosí i només baixava al poble cada quinze dies. Pasturava un ramat de cent animals que de nit tancava a alguna paridera a la porta de la qual encenia una foguera..

Es va acomiadar, el silenci tornà a ensenyorir-se dels cims i nosaltres, després d’un breu descans, començàrem la devallada. Si pujar ens havia costat vora quatre hores no convenia retardar el descens. La part més abrupta del camí calia fer-la amb bona llum. De fet a posta de sol ja érem a casa, cansats i satisfets. L’excursió ens havia posat en contacte amb un món gairebé natural i intacte. Ben diferent del d’ara, més de quaranta cinc anys després, quan els cotxes poden arribar ben amunt i la Bèrnia és víctima de parcelacions i urbanitzacions que estan posant en greu perill  el seu ecosistema. La seua bellesa. La seua existència!

Toni Mestre. Febrer de 2004

“L’E-TAPA NEGRA” DE L’AMIC “HARCA”

Senyores i senyors, amigues i amics: ens hem reunit aquest nit oratjosa per tal de presentar “La e-tapa negra”, un llibre antològic d’acudits dibuixats per Juli Sanchis Aguado, valencià de Picassent, que signa els seus magnífics treballs, premiats arreu del món, amb el nom d’”Harca”. Si en primer lloc cal felicitar l’autor per l’altíssima qualitat de l’antologia, en segon lloc cal que ens felicitem per la sort de tindre’l com a conciutadà i amic i ja a títol personal em felicite perquè m’haja donat la possibilitat de presentar aquest llibre, que promou l’Associació “Cristòfor Aguado”, ací, al seu poble.

Semblarà una paradoxa però potser a Picassent molta gent el coneix com l’home, el veí, amb qui us creueu cada dia al carrer, a qui haveu conegut des de sempre. Però potser molts picassentins, molts valencians, no saben que dibuixa acudits, que els publica ací i allà, que en rep premis internacionals. La pèssima condició dels nostres mitjans de comunicació de masses, especialment dels públics,  fa possible que molts talents valencians siguen ignorats pel poble al qual serveixen i pertanyen. Potser n’hi ha d’altres, n’estic segur, que l’han seguit i admirat des de sempre. Ara bé, en les pàgines d’aquest llibre magnífic que presentem, podran els uns i els altres descobrir qui és de veritat Harca en tota la seua dimensió humana i artística. I podran valorar com cal el seu gran talent, la seua dedicació, el seu quefer quotidià d’observador, de cronista de la realitat pròxima i llunyana a través d’uns dibuixos i uns textos, d’uns acudits, que són tot un testimoni agredolç a través dels quals retrata, com en un espill a penes deformant, la doble condició de l’home: l’animal capaç de les majors generositats i de les baixeses més abjectes.

I ho fa des de l’únic punt de vista possible per al nostre poble: des d’una perspectiva valenciana. Sembla absurd, però no és fàcil ser valencià, tenir una perspectiva, una visió nacional, pròpia del món. La nostra condició de poble subaltern, secularment vençut o venut, al capdavall privat d’autèntic autogovern, mancat d’una escola a la què li puguem dir nostra, sense mitjans de comunicació no sucursalistes que formen, que orienten i guien el nostre poble, amb la llengua perseguida o marginada… la nostra condició, dic,  de país sense política pròpia, ho fa molt difícil, sovint quasi impossible. Només ens ha quedat sovint l’arma de l’humor per tal de canviar les coses. No tenint la força, la força sempre és bruta, hem hagut d’utilitzar una arma molt més subtil: la ironia, més negra o més lluminosa, però quant més fina més destructora.

Una ironia que en primer lloc cal utilitzar contra el tòpic. Perquè allò que tradicionalment s’ens ven, o imposa, com a “caràcter o personalitat valenciana” no és sinó una caricatura creada pels qui ens dominen i ens volen sempre subjectes i submissos als seus interessos, sempre  aliens als del país. L’autèntica “personalitat valenciana” s‘ens amaga sistemàticament i cal que cadascú la busque amb tenacitat més enllà del tòpic, de la falsificació. Com la mona de la faula els valencians que volem ser-ho amb tots els ets i els uts, cal que mosseguem i llancem lluny la corfa amarga, coenta, de la nou verda que ens ofereixen des de certes instàncies sotmeses a interessos forasters per tal d’arribar, amb esforç i treball, sovint amb grans dificultats, a l’interior del fruit, on ens espera el premi dolç de l’autenticitat nacional: una veritat que ens permet saber qui som, d’on venim i  poder decidir lluirement cap a on volem anar.

Els valencians tenim arreu del món, si més no allà on ens coneixen, fama d’alegres, de festers, d’amables i vividors. D’humoristes. I en certa mesura és una fama justa que compartim amb altres territoris de la nostra nació. Des dels temps dels classics fins ara, al costat d’altres, hi ha un fort corrent satíric, constant en la nostra literatura, que proclama el nostre vitalisme d’arrel catalana i mediterrània, ben allunyat del “sentimiento tràgico de la vida” dels castellans, per exemple. Menjar, beure, donar gust als sentits i no creure són lels quatre petges de la nostra filosofia vital. I burlar-nos del cel i de l’infern, inclosos  nosaltres mateixos i de les nostres humanes febleses sense acritud, amb condescendència, però amb mordacitat.

Les nostres festes actuals més populars són les Falles.  Unes festes de carrer  muntades al voltant del monument que els dona nom. La falla creix  en un món analfabet i ésdevé ràpidament un codi on un sector del poble urbà, la menestralia, posa en evidència la seua visió del món a través de la crítica mordaç dels vicis de la societat al sí de la qual naix. No cal dir que els criticats, les classes dominants i la seua moral hipòcrita, reaccionen amb virulènia i durant algun temps les falles són perseguides i fins i tot prohibides. Quan vàren veure que no podien amb elles les atacaren des de dins. Així “premis” i “categoria artística” van ser els cavalls de Troia que la classe dominant va introduir en les Falles i que, sembrant una competivitat errada i una coentor general, quasi han matat aquesta manifestació festiva tan valenciana, tan nostra i tan sana, fins transformar alguns fallers en autèntics inquisidors.

La Inquisició va ser un instrument d’opressió que va intentar matar la dissidència, la llibertat de consciència i d’expressió així com la llibertat sexual. En la seua segona etapa, quan va estar governada pels castellans, va ser a més a més una arma per tal de matar l’esperit del nostre poble. Els valencians, malgrat tot, malgrat els turments i les fogueres en la plaça pública, vàrem saber resistir i així com salvàrem la llengua de la feroç persecusió a què va estar sotmesa, vàrem poder conservar el nostre esperit, la nostra manera pròpia de viure i veure la vida. El nostre sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, donades les circumstàncies històriques per les què hem passat, s’ha fet una mica més negre, més sarcàstic, més carregat d’ironia i de mordacitat, com el l’amic “Harca”, qui ha triat un pseudònim d’allò més bel.ligerant.

L’humor, segons el diccionari Fabra és “la facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes”. No cal dir que només en temps de llibertats, més o menys vigilades, vàrem poder fer manifestació pública d’aquest tarannà franc i obert les manifestacions escrites del qual poden ser revisades i consultades a les  hemeroteques i biblioteques de tot arreu. Els col.loquis populars de l’últim terç del segle XVIII i pimeries dell XIX, les col.leccions de revistes com les que va animar Josep Bernat i Baldoví mitjançat el segle XIX,  les publicacions de Blai Bellver a Xàtiva, setmanaris més recents com “La Traca” o “La Xala” entre altres durant la primera part del segle XX i la gran plèiade d’humoristes valencians que es donà a conéixer a partir de la fi del franquisme en són una bona mostra.

I és entre aquesta última generació on destaca el nostre amic Juli Sanchis Aguado “Harca”. Com el de tants i tants humoristes gràfics, el seu treball de cada dia té, com sol passar en moltes manifestacions humorístiques, un caràcter efímer. Va unit a la curta vida del diari o revista on es publica l’acudit i a l’actualitat que retrata. Allò que ens ha colpit per la seua agudesa, punteria o enfocament desapareix amb el suport que l’aguanta. Després s’oblida. Per això és tan important l’edició de llibres com el que avui presentem. Perquè ens retorna del fons del poal del fem un autèntic tresor de gràcia, observació i reflexió que haviem llançat imprudentment.

La gràcia és un do que no tothom té. És privilegi d’uns pocs, un talent. En un humorista és allò que ens plau i ens atrau per l’originalitat, pel caràcter amb què mira i plasma allò que ens envolta. Això  ens porta a parlar de l’observació, un altre do de l’humorista que el col.loca en un punt de mira personal, diferent del de la resta de la societat, que fa que el seu retrat traspasse les aparences i d’endinse en les essències. I així, del seu treball, fill directe de la gràcia i de l’observació es deriva sempre, indefectiblement, una reflexió intel.ligent, que serà més dolça o més amarga, però que per això, perquè és intel.ligent,  sempre ens serà agradable per enriquidora i ens farà venir un somriure, una rialleta per la barra catxa o una riallada franca i oberta. De la mà de l’humorista  entrem a formar part d’un joc. No oblidem que homorístic és sinònim de jocós.

I això és el que ens proposa l’amic “Harca”com a humorista: que juguem, que ens divertim. Però alerta! Es tracta d’un joc de risc en el què podem eixir ferits o escaldats. Tothom riu amb la gepa d’altri, però molts pocs son capaços d’admetre bromes amb la pròpia. Molts no admetem ni que en tenen. D’ací el caràcter higiènic del’humor. I de l’humor de Juli Sanchis Aguado especialment. En les pàgines del llibre que avui presentem “La e-tapa negra”, un títol de doble sentit que ens anuncia què ens hi espera, trobarem un ventall complet del seu talent prodigiós. I una mostra antològica de la seua bonhomia. Perquè Juli és un home bo. Un ciutadà que coneix els seus defectes i els retrata, que mira el seu poble, el seu país, el món… i no li agraden. Que vol millorar i millorar-nos. Vol que siguem més justos, més lliures, més honestos, més tolerants . I no té més armes que les del seus dibuixos, els seus acudits, el seu humorisme. Un humorisme d’arrel valenciana que, com és autèntic, com no és coent, té un valor universal i arreu del món ha estat reconegut i premiat.

Els sis apartats en què es divideix l’obra (la família, el sexe dels àngels, l’eròtica del poder, som europeus, ser o no ser i colonitzadors) fan un repàs bastant complet de l’home i de les seues glòries, misèries i contradiccions. Hi trobarem doncs innocència i filldeputisme; dominats i dominants; pobres i rics ; famolencs i farts;  dones i homes; pares i fills; colonitzats i colonitzadors; víctimes i botxins… En poques paraules: ens trobarem. I una vegada trobats, retrobats, acceptem la visió, la lliçò de l’autor. Acceptem-nos. I riguem. Ens trobarem millor. Serem més feliços. Tal com digué Joan Fuster parlant de l’obra de Cesc, un altre gran humorista nostre, tant com “fer-nos riure”, els dibuixos en qüestió, els d’Harca,per exemple, solen “fer-nos veure”. Gràcies a ells podem veure més i més clar. Enhorabona doncs a l’autor, als editors, l’Associació Cristòfor Aguado, pel llibre que tenim a les mans. I a tots vostés gràcies per la seua amable assistència.

Toni Mestre

15 de novembre de 2001.

El premi de Silla.

L’any 1980 se celebrà la I Edició del Concurs Literari “Ciutat de Silla” i em vaig presentar al premi de poesia “Artur Simó”. Jo escrivia versos des de l’adolescència. De primer en castellà., l’única llengua que m’havien ensenyat a escriure al col.legi. Però molt prompte, cap a 1962-63, em vaig llançar a escriure en valencià, en el nostre català vull dir, que vaig aprendre amb la gramàtica de Carles Salvador, la que es donava als cursos de “Lo Rat Penat” d’aleshores. Em trobava ja a la Universitat, a la Facultat de Flosofia i Lletres, on la nostra llengua començava la lenta però inexorable remuntada que la trauria de la via de l’extinció i la portaria a la de la recuperació esperançada. Aquells poemes, pures temptatives, romanen inèdits.

 

Alguns anys després, durant la segona meitat dels setantes, vaig reprendre el conreu de la poesia. De primer vàren ser lletres de cançons, com “Què vos passa, valencians?” o “La torxa”. Amb més lectures i més maduresa vaig anar confegint versos i més versos. Els vaig ensenyar a alguns amics poetes i tots em vàren animar a seguir escrivint-ne i a presentar-me a algun concurs. S’acabava de convocar el de Silla i vaig decidir de presentar-me. Entre el material que tenia vaig fer una tria i vaig confegir un recull que vaig titular “Pleniluni d’estiu”. Està format per dues parts: la que dona nom al recull i una altra, “Tots vosaltres i jo”. Trenta-un poemes que, d’alguna manera arrepleguen alguns aspectes de la meua vida amorosa d’aleshores. Tenia trenta.vuit anys i vivia el meu “pleniluni” estival, vital. El jurat, format per Fina Cardona, Jaume Pérez Montaner i el gran Vicent Andrés Estellés tingué l’amabilitat de premiar-me per unanimitat.

 

Era el dia 9 d’agost de 1980, una data que no oblidaré mai. Jo era un home molt conegut pel meu treball radiofònic al front del programa “De dalt a baix”, però era un deconegut en literatura. El premi “Artur Simó” de Silla em va esperonar a seguir escrivint. L’any següent vaig guanyar el premi de poesia de Catarroja amb el llibre “Retaule” i el “Jordi de Sant Jordi”de l’ajuntament de València amb “Fletxes de vent. Amb les armes del sonet” que va publicar l’Editorial Prometeo. Des d’aleshores no he deixat de fer versos i els vaig publicant ací i allà. Gràcies a Silla. I gràcies a Vicent Martínez, el ciutadà sillà que va dotar amb quinze mil pessetes, una quantitat aleshores respectable, aquella primera edició d’un premi posat davall del nom d’Artur Simó, un altre sillà il.lustre. Els llaços d’amistat i d’afecte entre Silla, els sillans i jo no han fet sinó fer-se més i més forts des d’aleshores. Ara s’amplien a la gent que fa i crema cada 19 de març la Falla del Port. Per molts anys, amics!

 

Toni Mestre.

Constructors del País Valencià.

Ja haureu endevinat que aquestes ratlles no van dels contructors aquells de “golf y adosados”, entre altres raons perquè aquests depredadors de paisatges i societats no es podrien mai de la vida assimilar al terme “País Valencià”. Aquests, com ja sabeu, són acèrrims de la collonada de “la Comunidad” i punt. A tot estirar es es deixaran dir “constructores comunitarios”, perquè això de valencians, més enllà de les fronteres de la província central, els fa urticària. Aquestes ratlles van, doncs, sobre els que “han fet un país”, no dels que estan desfent-lo.

Tracte del llibret, perquè només té 63 pàgines, “Testimonis que han fet un país” que Antoni Gómez ha editat en la col.lecció Literatura de la UNED Alzira-València. Un llibret, dic, de modesta apariència però d’un interés d’allò més viu que arreplega vint-i-dos semblances biogràfiques sucintes, però intenses, que l’autor ha publicat a la revista “Saó” durant els anys 2002 1 2003 sobre vint lletraferits i dos artistes plàstics d’aquells que han deixat petja en la història recent del nostre país.

Molts han mort ja, d’altres segueixen vius i actius. Però, com diu al pròleg Emili Marín, “Antoni Gómez ha confegit una mena de planisferi en què llueixen, malgrat la distància i el temps, alguns dels estels més lluminosos del nostre firmament cultural i literari”. Patriòtic, afegiria jo. Perquè en aquest país al que sistemàticament se li neguen el nom i les senyes d’identiat històriques, només aquestes llums ens han ajudat a trobar en la nit el camí correcte perquè sabien, i saben, que “allò que val és la consciència / de no ser res si no s´és poble”, com digué l’Estellés qui, per cert, no es troba entre aquests testimonis. Potser en un pròxim lluirament, perquè la nòmina no s’ha acabat.

Ací trobarem dones, com Beatriu Civera, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutilles, Maria Ibars i Maria Beneyto. Homes, com Joan Valls, Alfred Giner Sorolla, Martí Domínguez, Bru i Vidal, Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu, Joan Senent Anaya, Aguilera Cerni, F. de Paula Burguera, Miquel Peris, Soler i Godes, Germà Colom i Xavier Casp; i els pintors Artur Heras i Michavila. Des de la lieratura feminista al compromís humanista passant per la singularitat poètica, la discreta elegància, la saviesa, l’honestedat, el sentit de l’humor, la generositat intel.lectual, el somni il.lustrat, la tenacitat del mecenes, la fidelitat valencianista, la inquietud cultural, la passió per la llengua i un llarg etcètera de qualitats que han adornat, i adornen, sovint en ramell aquests personalitats. Aquests pares i mares de la pàtria al quals devem, si més no des del punt de vista nacional, la vida. La venturosa possibilitat der ser i seguir sent valencians.

 

Un llibre, doncs, per a qualsevol lector despert i obert que vulga saber d’on ve i com ha arribat ací. Els qui coneguérem alguns dels seus protagonistes morts els retrobem vius de bell nou. Amics amables i generosos com fóren sempre. Però les generacions més joves es trobaran de sobte, i en poques pàgines, amb els seus nobles avantpassats directes que potser desconeixien o només coneixen de nom. Ara en sabram com i quan es posaren els fonaments de l’edifici que, més o menys precari, ens aixopluga i ens permet acarar el futur amb certa confiança. Busqueu el llibre perque no sols no us defraudarà sinó que us enfortirà nacionalment.

 

Toni Mestre.

29.06.05.

Vicent

 

A Isabel

 

 

 

VICENT

 

 

Vicent Andrés Estellés que corries

terres i gents d’arreu amb ulls oberts

sempre captant, retratant geografies

i humanitats en els teus versos certs.

 

Sovint a peu, o a cavall de tramvies,

de trens obscurs amb destins sempre incerts,

vares cantar les penes i alegries

del món en rams de poemes experts.

 

Vares patir els esculls de la ruta

i el got del dol begueres fins al fons,

fins a saber “que la vida és molt puta”.

 

Però també tingures els collons

de fer-li front i ningú ja et disputa

qui en vas fruir a doll i a borbollons.

 

Mestre i amic!, maldestre, a rebolcons,

enyore avui la teua bonhomia

i aquest sonet té el deix de l’elegia.

 

 

 

Toni Mestre. 5 de febrer de 2002.

 

 

 

 

 

El Parotet.

Estic content. Estic content perquè un amic de molts anys, Miquel Navarro, valencià de Mislata, ha aconseguit veure instal.lada a la ciutat de València, a la nostra capital, una altra de les seues estupendes escultures. La primera va ser la font de la plaça de Manuel Sanchis Guarner que la gent coneix com “la Pantera Rosa”. La segona, acabada d’instalar a la Plaça d’Europa, font a la Ciutat de les Arts i les Ciències d’un altre gran valencià de poble, de Benimàmet, Santiago Calatrava, és la que ja d’entrada es coneix amb el nom d”El parotet”.

És una escultura monumental, pensada i concebuda per a l’espai que ocupa, que dialoga de tu a tu amb la bona arquitectura que l’envolta pel sud i denuncia la vulgaritat de la lletja que asfixia l’aire de l’altre costat. Que recupera la vellíssima i fecunda relació entre l’arquitectura i l’escultura. És l’obra, doncs, d’un artista madur, que ha arribat al cim dels seus plantejaments jovenívols. Que sap què vol i com aconseguir-ho. Una obra que conjuga el més antic (la màscara africana) amb el més nou (la màquina, el robot). I vertical. Erecta. Un tòtem valencià que Miquel Navarro ha volgut pintat de blavet, el vell i humil color que, a més d’ajudar a blanquejar la roba obrera, alegrava les parets de les nostres cases llauradores i proletàries.

L’autor, home fidel al seu poble i per això universal, observador i caçador d’insectes, ha volgut que es diguera “El parotet”. Els castellans ho han traduït per “libélula”. Crec que no és totalment encertat. Perquè “parot”, nom d’insectes diversos i origen de les denominacions  “parot de bassa” i “parotet” (“Parotet parotet, que t’agarre del culet. Maroteta, maroteta, que t’agarre de l’aleta” cantàvem d’infants), és també “cresoler”, aquella andròmina que els fusters urbans de la ciutat València construïen amb fustes soltes i llistons per tal de penjar-hi els cresols que els il.luminaven durant els mesos foscos de l’hivern. Parot o cresoler que, en arribar la Primavera, cremaven davant dels tallers menestrals presisament la nit de sant Josep, patró del gremi, donant així origen a la festa de les Falles. Per tant “El Parotet” de Miquel Navarro és també, mireu-lo bé, un evident homenatge al “Parot” primigeni dels orígens de la festa. Esperant que ens il.lumine i guie fins que arribe la llum de la Primavera definitiva al nostre país, ja m’enteneu, tots tenim motius per a estar-ne contents. Jo, com he dit al principi, ho estic. I molt. Enhorabona, doncs, a l’autor, a Bancaixa, a la ciutat de València i a tots els valencians.

Toni Mestre. 22 d’octubre de 2003.

Camins.

Totes les vides són camins. Tots els camins són la vida. Camins , vida, on, com diu la dita popular: “anem anant, un darrere i altres davant”. Camins, llocs per anar i venir, per a trobar i descobrir i estimar el món, els altres; per a, si tenim sort, trobar-nos i descobrir-nos i perdonar-nos íntimament. Camins ignots, quanta aventura!, al nostre davant. Camins que hem calcigat lliures de càrrega o carregats. Camins que tenen tantes revoltes com dies l’any. Camins que ens oculten malvestats o joies. Camins fàcils que avancen amples sobre la plana o que s’endinsen serpentejant entre les serres. Camins arbrats o desolats. Camins on queda, quan els passem, el nostre pas fet ja passat. Camins, vides, que caminem sempre amb aquell vertigen fet a l’ensems d’impuls i por, d’inconsciència i velocitat.

I aquesta caminada no podem fer-la sols. Éssers socials,  busquem sempre companyia. És a dir, compartir, participar, contrastar, dialogar, intercanviar: complementar-nos. Al capdavall busquem qualsevol cosa que ens faça més suportable la idea, la consciència, de saber que el camí, un dia o altre, s’acabarà. I nosaltres amb ell! I és a partir d’ací, i per això, que l’home crea les arts. Primitivament una invenció, escut o defensa, que l’alleugeria de la gran por de veure’s feble, limitat. De saber-se mortal. Primerament va ser la pintura. I després les altres arts. L’última la literatura. I amb aquest pa i aquest vi la humanitat ha fet, fa i farà el vell camí que li marca la Natura. Amb les arts, tan belles sempre, per amigues i companyes el viatge se li ha fet més suportable. Tant, que de vegades fins i tot esdevé amable.

Rosa Torres, pintora, i Marc Granell, poeta, han reflexionat sobre el tema i han arribat a la conclusió que teniu entre les mans. O a les conclusions, perquè en són sis i sis. Acarades, enfrontades, es complementen, dialoguen, raonen, intercanvien  experiències i ens les ofereixen cordialment, talment un ramell perfumat de vida fet amb les flors que han anat collint cadascú d’ells a la vora dels seus respectius camins. Tot un regal al que només podem correspondre amb la vella, i ací ben lleial i sincera, fòrmula de sempre…  Moltes gràcies, amics!

Toni Mestre. Nadal 2002

%d bloggers like this: