La mort de don Enric Soler i Godes ens ha sobtat aquests dies amb l’any acabat de començar. Enguany hauria fet noranta anys, però la seua figura menuda i pulcra, la seua mirada entre seriosa i sorneguera darrere d’aquelles ulleres, la vivor del seu pensament i l’agudesa de la seua conversa ens havien arribar a fer creure que sempre el tindríem amb nosaltres. I no era així, evidentment. Els darrers freds se l’han emportat per a sempre. Divendres dia 8 el soterràrem. No va ser un enterrament multitudinari, però hi vam acudir un grapat de deixebles, de més de quatre generacions, i algunes autoritats de Castelló de la Plana i València. He dit deixebles i no amics perquè, quan hom mor a una edat tan avançada, d’amics ja no en queden i si en resta algun no sol estar per a anar de soterrar una freda diada d’hivern.

            Ara, allà es va congriar un grup nombrós de valencianistes que l’havien conegut en algun moment de la seua vida, que l’havien tingut com a mestre als cursets de llengua de Lo Rat Penat d’abans de la mixomatosi actual o que l’avien admirat pel tret més característic de la seua vida: la fidelitat al país, al seu poble i a la seua llengua. I gent de Benifaió, on tants anys havia fet el seu ofici, la seua vocació, de mestre d’escola. Perquè don Enric va ser, per damunt de tot mestre, el mestre enamorat del seu quefer, conscient de la seua responsabilitat en la formació de les noves generacions, malalt d’amor pel seu país el futur del qual només pot garantir una escola nacional i progressista. Ell ho va intentar durant el breu buf de llibertat dels anys trenta i ho va pagar ben car durant els quaranta amb l’exili, ben lluny del seu estimat País València, al qual va tornar en quan el deixaren per tal de reemprendre la tasca de sempre. Si no ja des de l’escola, al menys des d’aquella petita plataforma nacionalista que fou Lo Rat Penat democràtic dels anys de la Dictadura. Carles Salvador i Enric Valor van ser els altres membres d’aquella valencianíssima trinitat que va viure “per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa” que digué l’Espriu.

            Abans, l’any 1932, a Castelló de la Plana, on havia nascut l’any 1903, havia format part de la colla que redactà i signà les històriques “Normes” que feien entrar dins del món de la cultura europea la nostra varietat del català occidental, el valencià que diem. A aquelles “Normes” va romandre fidel tota la vida. En elles, amb les reformes naturals que vingueren després per tal d’acabar allò que havia començat el 1932, va escriure tota la seua obra. Una obra més interessant del que alguns poden pensar i que caldria reeditar ara per tal d’acostar-la i fer-la familiar als nous valencians. La seua poesia és si més no, deliciosa, entre l`ingenuisme i l’avantguarda, tal com correspon al mestre que sap que si vol arribar al poble ha de demostrar-li que la cultura, i el seu gaudi, no és sinó qualitat de vida i defensa front al poder reaccionari. I la seua prosa, els seus llibres d’investigació i divulgació sobre festes populars, sobre la història del periodisme valencià, les sucoses “Notes d’un cronista”, les biografies, els estudis i les col·laboracions en diaris i revistes d’ací i d’allà, sempre sobre temes valencians, ens són absolutament imprescindibles si volem saber tantes i tantes coses que altres mestres, els anti-mestres, ens ha amagat.

            Però jo volia parlar de la doble tristesa que patírem els qui anàrem a la parròquia de l’Àngel Custodi a donar el nostre últim adéu a les despulles de don Enric. Ja ens ho podíem haver imaginat, som uns ingenus: la missa que se li va dir al mestre i exemple de valencians, al qui ha estat símbol històric de la nostra cultura, a l’enamorat de la nostra llengua, va ser en castellà! Incomprensible? No tant. El rector castellanista d’aquella horrible església, franquisme “pompeyano-naranjero” regalimant per totes les parets, es va negar rotundament a que foren llegits en valencià, al menys, els textos litúrgics adreçats als fidels. Tot es va fer en les “Normas de Toledo”, mentre en la primera fila de bancs seien el president Lerma, el conseller de Cultura López i el director general de Política Lingüística Huguet. Una part dels assistents va abandonar el temple amb sentiments que anaven de la indignació a la vergonya. Don Enric Soler i Godes no es mereixia aquest últim afront.

             Sembla que, a la fi de l’acte religiós, l’etern lluitador nacionalista que és Enric Tàrrega li preguntà al tal rectoret, que per a major inri parla valencià, diuen, perquè no havia dit la missa en la llengua del difunt. La resposta no pot ser més arrogant i més anti-cristiana: “Por que no me da la gana”. Amb la seua bonhomia plena d’ironia Tàrrega li va dir que era un moniato i que aniria al infern. Però l’home de Déu ja havia girat cua i no l’escoltava. Massa que deu saber ell que l’infern està tot empedrat de capellans-moniatos-torrats valencians, llops més que no pastors del seu poble. Aquest mal sabor d’ànima només ens el van llevar dues coses aquell mateix dia: el dibuix homenatge d’Ortifus al “Levante”, on un sant Pere, en veure acostar-se a la porta del cel don Enric, es gira cap a dins i diu “Mestre, el mestre” (es veu que allà regeixen les “Normes de Castelló”), i la massiva presència de xiquets de les escoles valencianes omplint de flors els voltants del nínxol on reposa “el mestre”, don Enric. Descanse en pau i visca sempre en la memòria del bon poble valencià. Amen.

                                                                                                          Toni Mestre. 1993. Gener.

∞