La recuperació de la indumentària tradicional valenciana, la manera de vestir-se dels nostres avant-passats dels segles XVIII i XIX a la moda valenciana, ha estat des del moment de la seua fundació una de les tasques principals del grup Alimara de València. Així, al llarg de quasi vint anys ha demostrat en exposicions, publicacions, conferències i sobre tot en la pràctica, damunt dels escenaris, en totes les seues actuacions i espectacles.
Perquè és clar i evident que hi ha hagut, i encara avui s’observa en la indumentària actual, tan despersonalitzada diuen, una manera valenciana d’anar a la moda que ens individualitza entre la resta dels pobles del nostre voltant. Això, naturalment, era molt més evident en els segles anteriors al nostre, aquells als quals acudeix la nostra gent quan vol vestir-se a l’antiga. Però la desinformació, la manca d’estudis rigorosos i la manipulació que el nostre poble ha patit, i encara pateix, en molts aspectes de la seua cultura han fet necessari l’esforç d’Alimara, i d’altres col·lectius interessats seriosament pel tema, per tal de desterrar l’uniformisme o la barreja anacrònica que tan contraris són a l’esperit del poble abans i ara. Sense oblidar que la climatologia, l’estatus socio-econòmic i la facilitat de les comunicacions tenen també un paper destacadíssim en la nostra riquíssima diversitat indumentària.
La posició perifèrica del País Valencià durant els segles XVIII i XIX fa que la nostra indumentària, anar a la moda valenciana, siga només un reflex d’allò que es deia als centres europeus del poder, París i Londres especialment, a través de la cort de Madrid, que influïa directament en el món aristocràtic valencià. Els canvis de monarca solien portar canvis generals de moda que també i especialment s’hi manifestaven en la manera de vestir i de pentinar-se. Aquests canvis, seguits immediatament per les joves generacions cortesanes, arribaven també a les capes mitjanes de la població, que, naturalment, els adaptava a les seues necessitats i possibilitats. Les capes més humils de la població prou feien amb poder-se cobrir de parracs quan arribava l’hivern. Moda i marginació són conceptes que mai no han anat junts. Tot un altre és el cas d’una peça utilitària com són els saragüells, i algun altre detall indumentari, com els mocadors, que venen de més arrere històricament parlant.
Però tot en la vida és un continu va-i-ve. I a mitjan segle XVIII les doctrines de Rousseau, tot allò del bon salvatge i el retorn a la natura, fan que la reialesa i la noblesa es giren cap al poble i juguen a pastors i moliners tal com va imposar la reina Maria Antonieta de França poc abans de perdre el cap sota la guillotina. Al regne de les Espanyes aquesta extravagància de disfressar-se a la manera popular, agullonada per la tempesta revolucionaria, dóna lloc al majismo que té com a representant més popular la duquessa Cayetana de Alba, la de Goya, ja sabeu. Aquesta moda tingué també la seua influència en la societat valenciana.
Passada la tempesta napoleònica, el romanticisme, germà bessó del nacionalisme, tal com s’ha entès des d’aleshores, amb la seua recerca d’allò més pintoresc i característic de cada país, agullona la peculiaritat indumentària i fa del segle XIX una època especialment rica en modes i maneres populars. Això i la proximitat històrica han fet que cada vegada que la gent s’ha volgut habilitar a la moda valenciana, s’ha vestit amb les robes més antigues que ha trobat a les caixes dels seus avantpassats sense mirar, parle dels primers anys del nostre segle, si la meitat del vestit era de l’avia i la resta de la besàvia, o si el gipó era d’un segle i les faldetes d’un altre.
La forta implantació d’algunes festes populars, no molt antigues, en els últims anys i l’obligatorietat que s’ha imposat d’anar vestit a una moda valenciana, a homes i dones des de certs ridículs reglaments, culpables no sols de l’uniformisme anti-històric que patim, sinó de, cosa molt més greu, de la provincialització dels uniformes, fa cada vegada més urgent la difusió de la veritat històrica en allò que toca a la moda valenciana, a vestir-se a l’antiga com cal. Això és el que pretén, una volta més, i amb aquesta mostra indumentària, el grup Alimara de València que dirigeix Salvador Mercado.
Toni Mestre (27.06.1992)