Pàgina d'inici » 2016
Yearly Archives: 2016
Invisibles.
Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.
He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.
A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.
Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!
Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.
El Camp.
El camp, nom que rebia fins fa poc la Natura, cada dia està més lluny. La societat valenciana cada dia és més urbanícola i fins i tot els habitants de poblets ben allunyats de les capitals ignoren coses que per als seus avis eren fonamentals. Ara ho confonen tot. Els arbres i les herbes són això, arbres i herbes, quan fins fa quatre dies, o quatre dècades, tothom distingia un llorer d’una olivera o el cascall del ravanell. Potser perquè aleshores hi havia, per exemple en el món de la medicina, una gran precarietat i calia conéixer bé l’ús terapèutic dels vegetals que ens envoltaven. O, degut a la manca d’aliments, el seu interés gastronòmic.
Hem oblidat el camp, sí, però en conservem la nostàlgia. Els qui per edat l’hem vist encara pletòric de gent i de saviesa, perquè forma part de la nostra vida i de la nostra cultura. Els més joves, perquè la mateixa societat que ha allunyat la Natura, quan no l’ha destruïda completament, ha comercialitzat la seua manca i ha inventat urbanitzacions, parcs naturals i altres galandaines que no són sinó la catifa davall de la qual s’amaga la merda. Però el que en les generacions de més de cinquanta anys és la necessitat de recuperar un membre amputat, en la gent més jove no és sinó una moda. Arriben al camp i, com que no l’entenen, s’avorreixen. La Natura no els diu res i necessiten animar-la, per exemple, amb música atabaladora o rallis destructius mentre generen tones de deixalles.
Aquests dies de vacances ciutats i pobles tornen a buidar-se. La gent busca, pels motius abans esmentats, el camp, la Natura. I no els troba. Si de cas els venen, a preu d’or, les horroroses aglomeracions de Benidorm, Cullera o Peníscola. Només uns pocs savis trobaran, i respectaran, aquells indrets intactes on floreixen l’espí, el romer i les argelagues. On brolla alguna font incontaminada. On només se sent el cant amorós dels ocells i la remor del vent primaveral entre les branques. Ah, el vell camp!
Toni Mestre
( Diumenge 22.04.01)
Campanar.
El llibre que teniu a les mans és un llibre de memòries. Arreplega els records propis i heretats d’un valencià fill de l’antic poble de Campanar, a la comarca de l’Horta, ara ja víctima d’una política urbanística brutal que l’ha transformat en un barri més, despersonalitzat i amorf, de la ciutat de València. Citat ja en el “Llibredel Repartiment” del segle XIII, Campanar, el 1242 era senyoria de Gaspar Despallar- gues, passà després a la corona i va formar part sempre del terme de València tot i que des de 1836 fins al 1897 va ser municipi independent. Com en el cas de Russafa, per eixemple, la seua absorció per la capital va suposar l’inici de la seua desapari-ció com a nucli urbà i de l’anorreament de la seua societat diferenciada.
Francesc Torres, ha estat testimoni directe de les últimes etapes d’aquest procés que amb tota justícia podem qualificar d’atropellament. La ciutat de València, les seues classes dominants, sempre temorenques davant d’una Horta hostil que explotaven, ha allargat els seus tentacles d’avarícia i fredor cap a Campanar moguda per dos motors bords i impresentables: fer diners fàcils amb l’edificació dels antics camps ara convertits en solars i esborrar un fragment més de la memòria històrica col.lectiva dels valencians.
Perquè Campanar, quan jo vinc a viure al barri de Quart de Fora l’any 1952, era encara un nucli armònic i ben diferenciat plantat enmig dels camps i voltat de molins i alqueries a l’altra banda del riu. Un poble viu i sencer que celebrava les seues festes tradicionals a les que acudíem en massa, a mi em portava la meua àvia Helena, els veïns del barri i els habitants d’altres nuclis hortolans com Marxalenes i Tendetes o urbans com el carrer de Morvedre. Recorde sobretot les del Crist del Pouet, que cauen en estiu. Aquella gatzara general, la concorreguda processó pel mig dels camps, entre alqueries i barraques on s’encenien bengales al pas de la imatge, la música, l’olor de la pólvora, la cera i les herbes oloroses, aquell món sensual i sentimental que identificava clarament les festes valencianes.
Però després de la riuada de 1957, i sobretot després de l’apertura del pont dit d’Ademús i de l’urbanització de la marge esquerra del Túria, amb la construcció de l’Estació d’Autobusos i altres edificis d’habitatges o de serveis com l’hospital “La Fe”, Campanar, abans tan pròxim, visible des de les velles baranes del riu, desaparegué de l’horitzó urbà. I l’oblidàrem. I passaren anys que no m’hi vaig acostar. Fins que un dia entrà per la porta de la llibreria “Ausiàs March”, que jo regentava amb Frederic Martí al número 11 del carrer de l’ambaixador Vich, Francesc Torres. Un jovenet adolescent que m’havia conegut a través del programa radiofònic “De dalt a baix” on maldàvem per reviscolar d’adormida consciència nacional dels valencians a través de donar a conéixer la història, el costumari, la cultura i les reivindicacions, dins del que era possible durant els últims anys del franquisme i primers de la Transició, del nostre poble.
Ens férem amics. Em parlà del seu poble, els campaners sempre en diuen “el poble”, li vaig passar els meus records infantils que he comentat i un dia em va convidar a visitar-lo. Encara s’hi respirava aquell ambient rural que recordava de vint anys abans. Encara tots els seus habitants, si més no els que em va presentar, parlaven un valencià ric i sucós i pels carrers del poble antic es respirava l’aire de l’antiga societat llauradora característic de molts nuclis o poblacions de la comarca de l’Horta. Francesc, que és un gran aficionat a la fotografia, m’en va mostrar algunes d’indrets o edificis ja desapareguts o en greu perill de caure víctimes de la “modernització”. I un altre dia hi vaig acudir amb la meua càmara de fotos per tal d’arreplegar instants d’aquell indret i aquella societat rural que, com a tot arreu, estava entrant en un accelerat procés de substitució. Algunes de les fotografies que trobareu més avant són fruit d’aquell impuls de conservar sobre el paper alguns grapats de memòria. Jo aleshores escrivia al “Diario de Valencia” que dirigia JJ. Pérez Benlloc i hi vàrem publicar algun article sobre Campanar. Gràcies a el nostre esforç es va salvar de l’enderroc, si més no exterior, l’alqueria de Santamaria.
Però la sort de Campanar estava traçada i ben traçada. L’orgia constructora l’assetjava per totes bandes, especialment pel Llevant, on la construcció del anomenat “Nuevo Centro”, tan fàcil que hauria estat batejar-lo com “Nou Centre”, però ja sabem com és la botigueria valenciana, i els dos edificis del Corte Inglés va promoure la urbanització de mig terme. Una altra filera d’edificis pantalla aillà pel sud el nucli antic del vell riu Túria. Després dues noves rondes de trànsit ràpid l’encerclaren, i el separaren, per ponent i pel nord de les partides del Pouet i de Dalt. El setge s’havia tancat i el llaç estava ja a punt per escanyar el poble lentament però de manera irremeiable. De fet el procés no va ser gens lent. En pocs anys s’ha accelerat a cavall de l’especulació més brutal i a hores d’ara només podrem recòrrer els carrers i les partides rurals del Campanar de fa un quart de segle a través d’aquests pàgines i les fotografies que les il.lustren.
Unes pàgines que no són nostàlgia, sinó memòria. Memòria lúcida i apassionada. I una denúncia. L’autor ha arreplegat els seus records personals i familiars de tres generacions. Des de la que naix en el segle XIX i es desenrotlla durant el primer terç del XX, que correspondria als seus avis; la segueix la que creix amb la guerra i la postguerra, que serien els seus pares; fins a la d’ell, nascuda cap als anys cinquanta i testimoni impotent de la destrucció del poble i la seua conversió en un barri vulgar i despersonalitzat de la capital. De fet estem davant d’una història desolada però que no mou al pessimisme sinó a la revolta. Perquè el mal, enorme, ja està fet. Però a través del llibre queda ben palés que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera menys agressiva, més respectuosa. Però això, aquest tractament suau i mesurat de l’urbanització de la zona, només es podia fer des de l’amor. L’amor a la història, la societat i la cultura generada per la gent de l’Horta al llarg dels segles. I això, amor pel seu entorn més immediat, pel que li ha donat fama i vida, la ciutat de València no l’ha sentit mai. Quan diu que l’homenatja, cas de les festes falleres, de fet l’escarneix. Aneu a Múrcia i veureu l’exemple d’una ciutat enamorada i orgullosa de la seua Huerta. Aneu i en veureu la diferència.
Aquest desamor secular per un lloc habitat per gent rebel, perquè era explotada, bàrbara, perquè conservava la llengua del país que la capital havia abandonat, bruta, perque vivia en contacte amb la natura, ha anat accentuant-se cada dia que passa fins a esdevenir un odi patològic. L’odi que sentiria el porc si veiés la seua cara reflectida a l’espill. Un odi, un autoodi, que porta al trencament, a l’esmicolament del cristall i no a una operació d’estètica. Hem malmés, destruït i bastardejat els barris populars de la ciutat; destruïm ara l’Horta i els seus habitants i així ningú, mai, ens retraurà l’abandonament de l’idioma, la dimissió nacional, el sucursalisme polític castellà. En una paraula: la traïció al país. A la pàtria!
Tot això i més llegireu i veureu en les pàgines que segueixen. L’amic Francesc Torres se sent hereu d’un patrimoni material i espiritual que no vol que el vent s’emporte irremeiablement. Perquè hi ha les cases, els carres, les partides, amb els seus molins i alqueries, les séquies, el vells treballs del camp… però hi ha també les persones, els drames, les comèdies i els sainets de cada dia. La vida dels llauradors ens és contada fil per randa, però també coneixem les festes i hàbits dels campaners en general, la vida comercial i social, els personatges singulars, els indrets màgics, com el cinema del barri digne d’una pel.lícula de Fellini. Tota la vida íntima, familiar i col.lectiva d’una comunitat concreta ens és contada per l’autor en profunditat. I amb sentiment. Però l’amor que sent pels seus personatges, gent real, molts desapareguts i altres encara vius, no el cega. D’ací el gran interés antropològic del llibre “Campanar: una memòria”. Les coses foren com foren, la gent és com és.
Estic content d’haver engrescat l’autor a escriure aquest llibre. Francesc Torres, com en el cas de Frederic Martí amb “El carrer de Rubiols”, em contava històries, recordava personatges, evocava indrets durant les nostres passejades per Campanar. La meua insistència era sempre la mateixa: “Escriu això! Cal que tot aquest tresor es conserve. I només tu pots fer-ho! Fes-ho!”. Afortunadament m’ha fet cas. Ho ha escrit i ho ha fet molt bé. Com cal. Posant-hi el cor i el fetge. I molt de dolor, ho sé. Per això el llibre està ple de saba, d’aquells sucs (saliva, suor, llàgrimes i semen) que son el solatge de la memòria humana crua, viva i bategant. De la vida.
Ens trobem, doncs, davant d’un llibre viu. I per tant útil per a tots els que confiem en el futur del nostre poble. Per a les velles generacions que recordaran i per a les noves que descobriran enlluernades com érem , com som encara i com i perquè hi ha forces poderoses que no volem que ho seguim sent. Un llibre que, tot i tractar d’un petit poble del País Valencià, de la comarca de L’Horta, és un clar referent del que està passant actualment de dalt a baix de la nostra geografia. Un tòc d’avís per tots aquells que es creuen els enganyosos cants de sirenes que ens diuen que la destrucció del nostre patrimoni lingüístic, cultural, nacional!, és cosa del progrés i que al remat tots n’eixirem beneficiats. Mentida! Tenim l’exemple sangonós de la destrucció de la Partida del Pouet, que hauria pogut ser un parc temàtic sobre l’Horta, a la mateixa vora de la ciutat de València, que ben portat hauria sigut una atracció turística de primer ordre internacional perquè hauria segut únic. S’ha preferit destruïr-ne la possibilitat per a edificar sobre els seus terrenys un barri com n’hi ha milers arreu. Paral.lelament es construïa a Benidorm una falsificació històrica de cartó anomenada pomposament “Terra Mítica” que al remat ha resultat un fracàs. I una estafa. Així va el nostre país. De fracàs en estafa. Tant de bo que llibres com el que ara i ací tinc el gust de prologar i recomanar ajuden a esmenar-ne el camí.
Toni Mestre. Primavera de 2005.
Un indret de la ciutat
El poema “Esbós d’una elegia” de Vicent Andrés estellés, sempre m’ha atret d’una manera especial. Un dia, en un recital amb la presència del poeta vaig gosar llegir-lo i Vicent, sempre amable, em va felicitar efusivament. És un poema cent per cent estellessià, bastant llarg, publicat l’any 1972 per l’editorial Moll de Mallorca dins del llibre “L’ofici de demà”. Un poema que conté molts elements autobiogràfics com la mort als vint-i-cinc anys del seu únic oncle Estellés, Josep Maria, tísic, pocs dies després del naixement del poeta: “Jo tena dos dies i em volies conéixer. / I em varen dur a tu, al llit on et mories”. Parla també de la mort violenta un any després de l’avi matern, Nadalet, mort d’un tret estúpid a la boca del seu forn, al carrer del Tramvia de Burjassot, un forn que encara la gent coneix com “el de la trabucada”. Va ser el 25 de juliol de 1925: “Jo aniria a arrastrons. / Tota la casa plena de llàgrimes i crits. / Ningú em faria cas. Tots ploràven, cridaven”. Ara, avui, en fa 78 anys… d’allò.
L’Estellés, ho ha escrit moltíssimes vegades, venia d’una llarga família de forners. En el poema que ens ocupa diu dirigint-se a l’oncle moribund: “Potser tu recordaves aquell forn del carrer / de Borrull, o aquell forn del carrer de Lepanto. / O bé aquell del Trinquet de Cavallers. No ho sé”. Un dia, eixint de la seu de Ràdio Cadena Valenciana, on havia vingut a presentar algun llibre, mentre l’acompanyava pel carrer del Miracle, en arribar a la cantonada de Trinquet de Cavallers Vicent em va assenyalar el forn que havia estat del seu avi. Aleshores ja estava tancat, però se’n mantenia l’estructura. Ara ja no queda res.
Si recorde aquests coses, aquests fets, és perque aquell indret ciutadà ha saltat a l’actualitat informativa aquests dies a causa de la restauració del palau del cantó d’enfront del vell forn desaparegut par a seu de la societat “Lo Rat Penat”. A la cantonada, sobre el mur del palau, els oients de “De dalt a baix” col.locàrem, allà pels anys vuitanta, una placa de ceràmica amb el nom del carrer en correcte valencià. On només posava “Calle del Milagro” nosaltres, pagades de la nostra butxaca, encarregàrem al ceramista Figàs de Castelló un parell de plaques on posava “Carrer del Miracle” i les col.locàrem, el regidor Vicent Garcés ens va enviar una brigada de l’ajuntament, a cada cap del carrer. Ara, amb motiu de la rehabilitació, he vist que la placa ha desaparegut. És, va ser, un regal del programa “De dalt a baix” a la ciutat de València. Un regal que, tot cal dir-ho, ens va costar nou mil pessetes de l’època. M’agradaria que tornara al seu lloc. I que al cantó d’enfront els actuals propietaris col.locaren, en una altra placa, els versos de l’Estellés. Un fragment d’aquell “Esbós d’una elegia” que he comentat més amunt.
Toni Mestre. 25 de juliol de 2003
València rima amb potència
Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ha omplit els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d’aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l’hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l’Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. AFeble, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d’escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.
Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?
Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’ofereir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.
La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.
I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallda, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.
Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!
Toni Mestre Març2001.
Anècdotes.
El dia 1 d’octubre de 1999 el “Bloc Jaume I” de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, va tenir l’amabilitat de concedir-me el guardó “Tio Canya”. Al document acreditatiu podem llegir: “per la defensa de la nostra llengua”. En el sopar dels premis era present, entre altres molts alcudians, Josep-Lluís Bausset qui, durant la sobretaula, em va amollar: “Tu i jo quant de temps ens coneixem? Com a mínim quaranta anys!” Així, de sobte, el periode, quatre dècades, em va espantar. “No!”, vaig protestar, “ No exageres, no en fa tants!”. Però l’amic Bausset demostrava tenir molta més memòria que no jo. No em feia quaranta, però en feia trenta-nou! L’octubre de 1960 encetava jo els meus estudis a la Universitat de València i poc temps després algú em va dur a la tertúlia de Joan Fuster, qui acudia a València setmanalment des de Sueca, de la qual formava part Josep-Lluís Bausset. Jo, naturalment, hi anava d’oient, com altres dos o tres jovenets que hi concorrien. Arribàvem, preníem cadira i escoltàvem. Els grans parlaven amb la cautela que és de suposar, sovint de coses i afers que ens eren desconeguts, però de tant en tant es dirigien a nosaltres i ens contaven algun cas o succeït que, pensaven, ens podia interessar.
Recordaré ara un parell d’anècdotes que va contar l’amic Bausset amb la gràcia i sornegueria que el caracteritzen. Tracten de l’Església i l’Exèrcit, les dues institucions que, amb l’Escola obligatòria castellana,més mal han fet a la conciència nacional dels valencians. La primera tenia per protagonista una senyora valenciana, rica i terratinent, habitant d’un poble agrícola del País Valencià. No en recorde ara el nom, però seria en algun dels què Bausset ha exercit el seu magisteri. Potser vivia a Carcaixent, Alzira o Carlet. És le cas que aquesta dona, beata fins l’exageració, tenia una fadrina a la qual en privat tractava miserablement. Era la serventa ja entrada en anys, quasi del temps de la senyora, però la mestressa l’explotava sense pietat i la maltractava sovint de paraula i de fet. La fadrina estava desesperada. El capellà del poble, a qui anava a contar sovint les seues penes, només li recomanava paciència i ajornava la solució dels seus problemes a l’altra vida. Allà, li repetia, la Marededéu l’esperaria amb els braços oberts i la recompensaria pels seus anys d’esclavitud.
Però com més anava la cosa més augmentaven les sevícies, els rigors i els maltractaments de la patrona. I la pobra doneta no tingué un altra ocurrència, sabent com era de beata i de rosegaaltars la seua mestressa, que disfressar-se de marededéu, presentar-se així vestida davant de l’ama i en nom del cel demanar-li que deixara de turmentar tan cruelment la seua fadrina. Pensat i fet. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un cèrcol de filferrao una corona i, amb una espelma a la mà, es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i, quan la senyora es va despertar espantada, li va amollar estrafent la veu “Senyoreta, sóc la Marededéu…” No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure damunt tota punyades i puntellons. A colps la va fer eixir de la cambra, la perseguí per l’entrada i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt les esquenes el catret d’anar a missa que hi desava cada dia quan tornava de l’església. L’enrenou va ser majúscul. S’avalotà tot el carrer. Hi acudiren els veïns. I mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la. “Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià!”. I subratllava Bausset: “Mireu bé el cas. No li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició ni que se li haguera dirigit tot dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat, i havia destapat l’engany, és que “la marededéu” parlara en valencià!”
L’altra anècdota té per protagonista el cap de la Guardia Civil de l’Alcúdia i cal remuntar-nos als anys negres del franquisme. Aquell sinistre personatge, que com tants altres de l’època abusava del poder tant com volia, que fins i tot torturava quan calia impunement, era un castellà militant que feia de la seua llengua un instrument més de domini. Menyspreava i odiava el català i més d’un alcudià havia rebut un parell de galtades per haver gosat, encara que fóra incapaç d’expressar-se en castellà, dirigirse a ell o contestar-li en valencià. Josep-Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia, Física i Química, era catedràtic d’Institut i una persona respectable i repectada a tot arreu. Com és natural en tot bon valencià utilitzava sense cap empatx i amb tothom que trobava la seua llengua natural. Un dia aquell fantotxe amb tricorni, i amb pistola!, va tenir la barra d’arrear-li: “Oiga, don José Luís, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla esa lengua de patanes?” Bausset va parar l’atzagaiada miserable del castellà i amb gran elegància va retrucar: “Señor cabo, ¿usted de que pueblo es?”. Aquell li va dir el nom d’un poblet perdut d’Andalusia. “¿Y se puede saber en que lengua hablan los patanes de su pueblo?, va rematar sorneguerament el nostre amic.
Moltes coses vàrem aprendre els joves de llavors de la generació de Josep Lluís Bausset. He nomenat Joan Fuster, però no vull ni puc oblidar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Lluís Guarner, Miquel Peris, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera i Francesc Ferrer Pastor. I tants altres mestres i amics que salvaren els mots i ens retornaren, als joves d’aleshores, el nom de cada cosa, com va escriure l’Espriu i ha cantat Raimon. Només Josep-Lluís Bausset roman viu de tota aquella generació admirable de valencians. En la seua persona vull ara i ací fer palés el meu agraïment a tots ells per tantes i tantes coses que ens han permés l’accés a la condició d’homes i dones nacionalment complets, que tenen clara la trajectòria que ens portarà al ple domini de la terra. Ells són els autèntics “tio Canya”. Nosaltres, els seus fills, només podem, i volem, seguir el seu camí de dignitat nacional i de fidelitat sempre al servei d’aquest poble. Gràcies, mestres. Gràcies Josep-Lluís Bausset per quaranta anys, ara sí!, de mestratge i amistat.
Toni Mestre.València, abril de 2001.
Desagraïts.
Com és la vida! Com és la gent! Com són els turistes! Et desvius per ells, et desvirtues per ells, et mates, de fet et suicides, per ells…. i ara resulta que no venen o venen en un la quantitat menor de la que esperàvem! Quina gentola! Tant com hem fet, i desfet, per ells! Perquè ningú no ens pot negar que els valencians, del Sénia al Segura, hem fet, i sobre tot desfet i destrossat, tot el que hem pogut per tal d’acollir-los, afalagar-los, entretenir-los, divertir-los, alimentar-los i hostatjar-los. Mireu si no tinc raó.
El País Valencià, al qui hem canviat fins i tot el nom per tal de no ofendre, especialment els turistes de ponent, era una terra quasibé verge, agrícola majoritàriament tot i que amb alguns centres industralitzats, on vivia un poble viu i treballador que havia perdut la seua llibertat l’any 1707. El clau d’aquesta lamentable pèrdua havia estat reblat el 1814 i el 1939. Però tot i això la nostra gent, que en moltes comarques s’havia vist obligada a emigrar, tenia fama de rica, alegre i feliç (us sonarà allò del “Levante feliz”). Parlàvem una llengua bella i antiga, culta en altres temps, que no s’ensenyava a l’escola, cosa que ens mantenia en l’analfabetisme, però amb un dolent castellà en teníem prou per a “ofrendar” sense parar a aquells que, com diria Jaume Roig, ens escortxen i ens garrotxen des d’antic.
I vingué el turisme. La salvació del país, pensà molta gent. Aquella gent portava divises. Diners! I tothom, qui més qui menys, s’hi abocà al negoci de l’oci. I tiràrem pel vell camí de sempre: el d”ofrendar”. Ens posàrem al tall i els ho sacrificàrem tot. Però tot, tot. Sense excepció. La poca llengua que ens quedava, perquè ens entengueren millor; el nom del país, perquè no es confongueren i cregueren que açò era més que una regió; les velles festes populars, ara d’interés internacional; el territori, de primer les platges i després les serres, fins no deixar-ne ni un pam verge… I naturalment la política. Per tal de destrossar, destruïr, malmenar, malvendre i malbaratar tot el patrimoni valencià en l’altar del turisme ens calien uns polítics preferiblement forasters o sucursalistes, deshonestos, corruptes, podrits, bords, capaços de vendre a son pare i sa mare. I els trobàrem. Als ajuntaments, diputacions, a la Generalitat i a Madrid triàrem el bo i millor del mercat.
I en tan bones mans ens posàrem que arribàrem a ser un país inexistent, però mític. Destrossat, però satisfet. Alienat, però feliç. Amb el sentiment autonòmic sota mínims, però cada any venien més i més milions de turistes i els eurons ens plovien per tot arreu. I de sobte enguany, i sembla que d’ara en avant, els turistes ni han vingut ni vindran com venien i l’ocupació ha baixat. Tants desficacis i rebaixaments, tantes renúncies, tanta ignomínia nacional… i ara no venen. Desagraïts!
Toni Mestre. Agost de 2002 “Qui espines embra, descalç no vaja”
Cançons de “La Cançó”
Estimat públic: estem a punt de prendre part en un espectacle que podem comparar amb un ramell. Perquè es tracta d’un espectacle nou fet amb branques i flors d’un arbre antic que, tot i ser natural del país, necessita d’atencions constants per tal que done fruits cada any: l’arbre de la Cançó. Tots els pobles del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que en tenen de la vida. És a dir: de l’amor, el dol, de la festa, de la política… I el nostre poble, la nació dels valencians, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i cantarem. Naturalment al ritme que ens ha marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els veïns de ponent.
Els últims tres segles havíem anant perdent veu i entonació. La castellanització de les classes dominants havia deixat la Cançó en mans només del poble que l’ha conservada intacta justament fins ls segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d’aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Uns ràdio, unes emissores, monolíticament en castellà que propicia i accelera entre nosaltres la substitució idiomàtica i l’abandonament general i progressiu d’una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la “Nova Cançó” que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d’aquella inèrcia negativa i l’encetament de nous camins d’expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d’afirmació nacional que l’acompanyaren, la Cançó conquistà públics, envaí mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les llibertats.
I com va passar en temps més antics, la Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de les primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s’afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall, un ramell, de cançons reivindicatives, festives, d’amor, de lluita… que formen part ja de la història i la represa nacional del nostre poble. I una selecció d’aquest tresor cultural, en part conservat en discos i en part inèdit, és que pretén d’oferir aquest espectacle en el què predrem part d’ací a uns moments. A través d’una trentena llarga de cançons assistirem a quaranta anys d’història de la “Cançó” al País Valencià. Des dels origens fins l’actualitat recorrerem un territori plural i entranyable on uns recordaran amb nostàlgia i altres decobriran amb sorpresa cançons magnífiques que, malgrat els anys passats, segueixen essent actuals per la bellesa de la seua música i l’oportunitat de la seua lletra. No són totes les cançons de la “Cançó”. No podria ser. Però totes són cançons significatives d’aquest moviment, encara viu i fecund, que al capdavall és i serà la nostra veu. Per molts anys!
Toni Mestre. Març de 2002
Cagarrutes Polítiques
L’ofici de polític, que no el de les putes com és costum de dir, és el més vell de món. I, en general, molt menys decent i honorable. Sempre hem sabut que mentien a doll, Lerma mirant al sostre i Zaplana directament als ulls, però últimament, gràcies a micròfons traïdorencs, hem conegut l’expressió més sincera de l’opinió que els mereix el seu ofici i el respecte que tenen pels seus representats. Tret d’excepcions molt comptades són un col.lectiu d’allò més desacreditat que, ves a saber perquè, cada quatre anys segueix demanant, i obtenint!, la confiança dels badocs dels electors. És, per entendre’ns, tan gros com si la violada votara el violador, l’estafat els estafadors o els jueus i negres els racistes. La veritat és que la gent vota amb qualsevol òrgan del cos excepte el cervell. Uns fan servir el fetge, d’altres els collons o els ovaris, aquells els peus, els de més enllà el cul, etc…
Això passa a tot arreu, no hi penseu, però el cas valencià, el nostre, és especialment sangonós. Seguim sent un país, un poble, sense política pròpia. Seguim amarrats al ramal del sucursalisme castellà. Dispositem la nostra confiança, majoritàriament, en els nostres millors, i històrics, enemics… I així ens va la fira! No pintem fava en el conjunt de l’Estat i des de Madrid ens porten com cagalló per séquia (o “como puta por rastrojo” que diuen en la seua llengua de secà). I tothom, o gairebé tothom, tan content. Algú ha dit, i escrit, que el País Valencià és tan potent econòmicament, i en altres aspectes, que no necessita ni president ni institucions pròpies. Que tot rutla per si mateix. No n’estic d’acord. Si som potents, i ho som gràcies al nostre esforç secular, encara ho seríem més si ens decidírem a tenir una política nacional, al servei dels interessos generals valencians, no dels de la classe dominant local, la que es conforma amb les engrunes mentre ens lleva de la boca el pa sencer.
Així, de pas, ens estalviaríem papers tan tristos, per ridículs, com els que “nuestras dignísimas autoridades” ens fan fer seguit seguit. Com ara en la magna presentació del “Diplomatari Borja”i el gran homenatge al Pare Batllori de fa uns dies a Barcelona. Com diu Pere Gimferrer en l’últim número d”El Temps” comentant la jugada “la coent absència de la Generalitat Valenciana, a més de ser blasmable, és el típic error que no té solució, sobretot perquè, en canvi, el Govern central li ha de lliurar, aquest any, ( a Batllori) el Premi de les Lletres Espanyoles, cosa que encara posarà més en evidència l’actitud de l’executiu valencià, incongruent amb la del Ministeri de Cultura de Madrid”. Sempre tan devots i cegament fidels a “la voz de su amo” que no arriben ni al paper de gos. Es queden només en cagarruta.
- Toni Mestre. Juny 2000
Toni Mestre 