Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.

                       He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.

                A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.

                    Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se  a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I  alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!

                                                        Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.