L’ofici de polític, que no el de les putes com és costum de dir, és el més vell de món. I, en general, molt menys decent i honorable. Sempre hem sabut que mentien a doll, Lerma mirant al sostre i Zaplana directament als ulls, però últimament, gràcies a micròfons traïdorencs, hem conegut l’expressió més sincera de l’opinió que els mereix el seu ofici i el respecte que tenen pels seus representats. Tret d’excepcions molt comptades són un col.lectiu d’allò més desacreditat que, ves a saber perquè, cada quatre anys segueix demanant, i obtenint!, la confiança dels badocs dels electors. És, per entendre’ns, tan gros com si la violada votara el violador, l’estafat els estafadors o els jueus i negres els racistes. La veritat és que la gent vota amb qualsevol òrgan del cos excepte el cervell. Uns fan servir el fetge, d’altres els collons o els ovaris, aquells els peus, els de més enllà el cul, etc…

 Això passa a tot arreu, no hi penseu, però el cas valencià, el nostre, és especialment sangonós. Seguim sent un país, un poble, sense política pròpia. Seguim amarrats al ramal del sucursalisme castellà. Dispositem la nostra confiança, majoritàriament, en els nostres millors, i històrics, enemics… I així ens va la fira! No pintem fava en el conjunt de l’Estat i des de Madrid ens porten com cagalló per séquia (o “como puta por rastrojo” que diuen en la seua llengua de secà). I tothom, o gairebé tothom, tan content. Algú ha dit, i escrit,  que el País Valencià és tan potent econòmicament, i en altres aspectes, que no necessita ni president ni institucions pròpies. Que tot rutla per si mateix. No n’estic d’acord. Si som potents, i ho som gràcies al nostre esforç secular, encara ho seríem més si ens decidírem a tenir una política nacional, al servei dels interessos generals valencians, no dels de la classe dominant local, la que es conforma amb les engrunes mentre ens lleva de la boca el pa sencer.

 Així, de pas, ens estalviaríem papers tan tristos, per ridículs, com els que “nuestras dignísimas autoridades” ens fan fer seguit seguit. Com ara en la magna presentació del “Diplomatari Borja”i el gran homenatge al Pare Batllori de fa uns dies a Barcelona. Com diu Pere  Gimferrer en l’últim número d”El Temps” comentant la jugada “la coent absència de la Generalitat Valenciana, a més de ser blasmable, és el típic error que no té solució, sobretot perquè, en canvi, el Govern central li ha de lliurar, aquest any, ( a Batllori) el Premi de les Lletres Espanyoles, cosa que encara posarà més en evidència l’actitud de l’executiu valencià, incongruent amb la del Ministeri de Cultura de Madrid”. Sempre tan devots i cegament fidels a “la voz de su amo” que no arriben ni al paper de gos. Es queden només en cagarruta.

• Toni Mestre. Juny 2000