Pàgina d'inici » 2018 » gener
Monthly Archives: gener 2018
Esterilitat.
Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.
M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.
Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!
Toni Mestre
2003
ALIMARA TRAU LES NADALES AL CARRER
Quan jo era infant, fa més de cinquanta anys, pels carrers del meu barri de llavors, el de la Creu Coberta, molts xiquets i xiquetes eixien en grup aquests dies a cantar nadales. Armats de carrancs, panderos i simbombes omplien els carrers amb la seua gatzara. Amb les seues veus blanques, sovint desafinades, s’atracaven a tendes, comerços i plantes baixes per tal de demanar les estrenes a clients i veïns. El seu argument més poderós, a banda de l’esperit nadalenc que ja s’olorava, era la matraca que donaven. Tenien a mà tot un repertori de cançons, sempre en valencià, que venien de lluny o de sempre. Cançons senzilles que arribaven fàcilment al cor dels majors perquè els recordaven, entre altres sentiments, els anys de la seua infantesa, quan també havien recorregut el barri i arreplegat uns grapats de castanyes, nous, avellanes o figues seques: “Ací venim a cantar-li / a la senyora Maria / que mos done les estrenes / més que siga una sardina”.
De nadales, els valencians en tenim un fum i de tota mena. En tenim de clarament religioses, d’exaltació del misteri cristià de Nadal. De més festives, de convit a la festa que s’acostava, festa que era sobretot menjar en abundància. I d’altres clarament subversives o fins i tot irreverents. Tot sempre dins d’un ordre, naturalment. De les primers moltes tenen autors coneguts, són cultes, i i clarament propagandistes de la idea del naixement del fill de Déu. Totes les altres són, a més d’anònimes, de clar origen popular.
El professor Sanchis Guarner va publicar el 1973 un “Cançoneret valencià de Nadal”, dins dels Quaderns de la revista Gog, que és una joieta. Caldria reeditar-lo i difondre’l per les escoles. Hi trobarem exemples de nadales valencianes de tota època i condició. Heus ací el principi d’una nadala l’autor del qual va ser un clergue del segle XVIII: “En un estable /prop la muralla, /un recent Nat / viu en la palla; / cada ull tenia / com una estrel.la,/ i la boqueta / era una perla./ Jo pense dur-li / quatre cosetes,/ i tinc de fer-li / jocs i festetes”. De les populars n’hi ha que presenten la Sagrada Família com una família més: “En el portal de Betlem / no s’hi crien teranyines / perquè la Mare de Déu / les neteja tots els dies”. O d’altres que anuncien les alegries, sobretot gastronòmiques, de la festa: “Ara ve Nadal / menjarem torrons, / i amb una guitarra / cantarem cançons” o “Polles, pollastres, cabrits,/ coloms, capons i gallines,/ torrons panses i confits,/ pastissets i coques fines”. Clar que també n’hi ha de ben esmolades socialment: “Els ous a catorze / vespres de Nadal./ Ben poquetes coques / en farem enguany!” o “Estes festes de Nadal / les hem passades molt bé./ Per a acabar-nos de fotre / ens han pujat el lloguer./ Tot s’ho mengen els ricots / a la salut dels pobrets”. O, finalment, de desvergonyides: “En el portal de Betlem / hi ha un home sense camisa./ Per davant i per darrere / se li veu la llonganissa”.
Exemples com aquests que acabem de citar podreu escoltar-los aquest vespre a partir de les 19’30 al carrer de les Avellanes de la Ciutat de València, on el Grup de Danses Alimara de la Societat El Micalet farà una cantada de nadales tradicionals a la que convida tots els valencians. Amb rondalla d’instruments de corda i de percussió populars recorrerà el carrer des del cap de la Pujada del Palau fins al de la Mar. A més de poder escoltar en les veus de la gent d’Alimara una sel.lecció d’aquesta part tan important de la nostra cultura popular nadalenca hi haurà mistela, torró i pastissets per a tots els que hi vagen. No falteu!
Toni Mestre
19.12.2003
Toni Mestre 