Pàgina d'inici » 2018
Yearly Archives: 2018
La Ciutat Trista.
“La ciutat trista” és la segona part de les memòries de Frederic Martí Guillamon. El llibre abraça els anys 1946-1966, els anys del “franquisme profund” que va fer de la capital valenciana, una ciutat no només vençuda i escapçada, sinó també una ciutat mediocre, provinciana, sòrdida: trista. En ella creix i obre els ulls al món un adolescent que ha viscut la guerra i la primera postguerra, com podem llegir en “El carrer de Rubiols”, i ara malda per fer-se una idea cabal del món i de la vida lluitant contra la mediocritat intel.lectual, els horitzonts provincians i la sordidesa de la política del moment.
A través de les seues pàgines l’adolescent es fa jove i el jove home. La ciutat, els seus locals d’oci (caus d’art, cafés, teatres…), les pobres llibreries i controlades plataformes culturals , la prostitució física i moral de la majoria, els personatges de tota mena que poblaben aquells ambients, les lectures, l’aventura del teatre, etc. Però no tot era negatiu. Aquella València era “trista”, sí, però al fons dels fons de la seua societat es covava una llavor que veuria la llum els anys seixanta i fructificaria en la recuperació de la consciència nacional. Aquella València a la qual torna l’autor després d’uns anys a Madrid, on intentà l’aventura del teatre professional, ja no és la que ha deixat uns anys abans: ja no és ni mediocre, ni provinciana, ni sòrdida. I ha deixat de ser trista perquè, la seua classe intel.lectual si més no, ha trobat el camí del futur. Aquesta pàgines ens permeten seguir aquest canvi a través de la peripècia personal del seu autor.
Toni Mestre.
Assaigs Joan Fuster. Fragments
“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”
“El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.
Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)
I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.
És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.
Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.
I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)
Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)
En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.
El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)
NOTES:
1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.
2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.
3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.
4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.
Toni Mestre.
Foto de La Vanguardia.
Una altra ciutat.
Quan hi vaig nàixer la meua ciutat era com era, producte de la història. De la classe social que n’ha remenat sempre les cireres, vull dir. Quan vaig nàixer, acabava de perdre una guerra i arrossegava una trista postguerra. Hi havia por i misèria. Naturalment jo no en sabia res. Senzillament vaig obrir els ulls i vaig començar a viure, a viure-la. Al cap de seixanta anys l’’he vista créixer i fer-se ampla de barris, però estreta d’ambicions nacionals. L’he vista canibalitzar el seu solar antic i devorar l’horta que l’envoltava sense més desig, en els (i)responsables, que el de fer diners. Sense empatx han balafiat la memòria, l’heretat patrimoni, i només deixaran als futurs habitants els fruits de l’avarícia.
Quan tenia vint anys va començar una etapa de desenrotllament que va ser el principi de la fi. La situació política impedia qualsevol alternativa. La planificació urbana es va fer al gust dels delinqüents que manaven, i dels que s’hi amagaven al darrere. De la dreta franquista. La majoria dels barris alçats d’aquells anys cauen desfets d’aluminosi. Una malaltia que no només afecta les cases sinó també els seus habitants. La manca d’espais verds, de dotacions socials i de serveis públics han marcat generacions de ciutadans. Es va crear una ciutat hostil que hostatja una societat malalta.
I la cosa continua. Amb la darrera etapa de vaques grosses la ciutat ha seguit la seua expansió. “Més alt, més estret, més compacte” es el lema d’aquesta cursa folla que torna a dirigir la dreta de sempre, ara democràtica, elegida amb majoria absoluta. Fa feredat passejar-se pels nous espais. A mitjan fer ja són horribles. Asfixiants. Quan han acabat de matar la història han començat a matar l’aire. Aquests dies de botorn la cosa s’ha fet d’allò més evident. Amb gran dolor de cor, cal reconéixer que “una altra ciutat… ja no és possible”. Ens han furtat el passat i ens han deixat sense futur.
Toni Mestre. 2003
Víctima dels Capellans.
Per als nascuts a començaments de la dictadura franquista, educats en el nacionalcatolicisme ranci del règim i en la desinformació culpable dels mitjans de comunicació feixistes de l´època, la lectura de llibres prohibits i l´eixida l´estranger eren l´única possibilitat de tenir informació correcta sobre nosaltres i la resta del món. Jo vaig tenir la sort de viatjar a partir de 1960, però va ser el 1975 que vaig entrar per primera vegada a cases d´amigues meues franceses, hi vaig conviure amb les seues famílies i vaig conéixer de primera mà què era una tradició democràtica laica antiga i arrelada.
Al despatx de la meua bona amiga Anne Charlon, que vivia al bulevard Aragó, em van cridar l´atenció dos petits quadrets, enmarcats d´antic, heretats del seu avi. El primer feia referència a la “Comuna de París”, i sota el cristall es veien una moneda de 1870, una floreta seca, un trosset de pa, i una mica de metralla de les bombes llançades durant el setge de la ciutat. L´altre presentava el gravat que il.lustra aquest escrit. Era un homenatge al fundador de l´Escola Moderna, qui apareix retratat amb els grans bigots i la barbeta retallada, pulcrament vestit, entre flors, llibres i una bola del món. La llegenda és el que més em va colpir “a Francisco Ferrer. Victim des pretres. 1859-1909”. L´edició, París 1910, és d´un sindicat obrer: la “Chambre syndical des ouvriers passementiers a la barre”.
Víctima dels capellans! Ja coneixíem els crims de la Inquisició i altres comesos per l´Església en nom de Déu, però un crim així, ben començat el segle XX! Confese que aleshores ignorava, entre altres moltes coses, qui era Ferrer Guàrdia i què havia representat en el seu temps. En tornar a casa vaig anar al volum 7 de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, que aleshores col.leccionava en fascicles, i vaig poder llegir una curta però clara biografia del personatge. “Pedagog i pensador, empleat ferroviari, republicà, francmaçó va conéixer l´exili a París entre 1885 i 1901. Influit per les idees de Paul Robin, quan tornà a Barcelona, creà l´Escola Moderna i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment orientat als obrers i independent de l´estat”.
Seguint el que escriu Pere Gabriel a la GEC l´Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia “experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat el 1906, quan l´anarquista Morral, empleat de l´editorial de Ferrer, atemptà contra Alfons XIII. El pedagog va ser acusat de ser-ne l´inductor, processat i absolt per manca de proves el 1907. Però el fet va ser aprofitat per l´Església i els elements més reaccionaris per a condemnar violentament l´ensenyament laic. Al mateix temps a l´estranger es va Adesencadenar una campanya de defensa que li donà notorietat”. Residí a Brusel.les i a París on creà una revista i una Lliga per a l´educació racionalista. Tornat el 1909 a Barcelona, arran dels fets de la Setmana Tràgica fou detingut i condemnat sense proves com a principal inductor el 9 d´octubre de 1909. Quatre dies després, avui fa 92 anys, va ser afusellat a Montjuïc. Arreu d´Europa, on es va desencadenar una forta campanya a favor, fruit de la qual és el gravat que publiquem, les forces republicanes i laiques el consideraren un màrtir de l´educació laica i a Brusel.les hom li construí un monument.
Amb el restabliment de la democràcia el seu nom i la seua obra van ser amplament reconeguts també a l´Estat Espanyol. Avui en dia fins i tot alguns col.legis públics es diuen “Ferrer i Guàrdia”, però cal ser cec per no veure que estem lluny, molt lluny, dels postulats de l´Escola Moderna. Entre altres raons perquè els vells enemics de Ferrer, els que l´assassinaren, segueixen manant… i matant.
ToniMestre
(Publicar el 13.10.01)
Cartes a la llengua I.
Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t, però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.
T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.
Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.
Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.
Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.
I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.
Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.
Toni Mestre. 1988
Carta “Llibertat violada a Quart de Poblet” 1977
Tal vegada ens pesem que aquesta denuncia per part d´un oient feta a l´any 1.977 no té res a vore amb nosaltres, malauradament ens equivoquem, continuament veiem atacs a la nostra llibertat d´expressió, rebent amenaces de tot tipus per gosar de dir el que hom pensa de forma pacífica. Vos deixe ací la carta i penseu si veritablement estem a l´any 1.977 o al 2.018. Esgarrifa i molt la situació viscuda.
Llegenda de la Font del Gegant.
Fou un silenci llarg, tristíssim, El mon había perdut el somrís des de la fi de les muntanyes animades. Ni la remor de la mar, ni el cant del vent, ni el timbal del tro eren capaços d´esvair aquell vel de melangia.
Però Natura no pogué suportar molt de temps tanta tristesa i infantà un esser nou, diferent en to de les aigües, de les roques i de les plantes que cobrien la faç del planeta. Així fou com nasqué Gegant.
Gegant no fou tan gran com les oblidades muntanyes, però el seu cos era fort i dur com les penyes, la seua estatura competia amb els arbres mes alts i la seua veu potent i solemne podía ser mes dolça que el oreig entre les fulles.
Tot en Gegant era jove, perquè era viu i lliure, i el mon li ho agraïa. Les selves li oferien repós i cobertura, fruites els Horts, aigües les fonts i perfums delitosos les herbes de la serra. Natura, des de la fosca consciencia mineral del planeta, vetlava per la seua nova criatura.
Passaren les setmanes, que són els diez dels gegants, i Gegant anà fent la coneixençca del món que l´envoltava, Observà el camí del sol, les fases de la lluna i les rutes de les estrelles. Conegué els canvis de la vegetació, els viatges dels núvols i el tacte de la plutja. Aprengué les veus del vent, el bram del tro i l´udol de l´oratge….Inventà jocs, habilitats, concursos…I quan ho hagué sabut i ho hagué fet tot s´adonà de la seua soledat.
Ni l´esplendor del cel, ni la majestat de les altes muntanyes emblanquinades de neu, ni les valls delitoses encatifades d´herba li eren ja suficients per omplir el pou d´infinitud que cada dia s´eixamplava més i més al Fons del seu cervell. Gegant emmalaltí. el seu cor generós, fet d´una substància més noble que el roure, comencà a pesar.li com una pedra viva.
Errabund, caminant d´esme, deixà arrere paisatges coneguts i abandonà per sempre les terres altes on era nascut, Creuà serralades d´ambre per congosts de nacre, boscos de malva, fondalades d´aram i de turquesa, barrancs d´argent, fontetes d´alegia. Però Gegant, amb els ulls entelats per la tristesa, només veía foscor.
De sobte, un bell matí, en travessar una amable carena, descobrí un paisatge esplendent. en va quedar ullprés i meravellat. Just al peu del tossal on es trobava s´estenia un gran llac d´aigua tranquil.la tot vorejat de milers de lliris grocs. Tot era groc i blau. I una illa clara tancava l´horitzó per la part de llevant.
Quina quietud! Quanta bellesa! Una platgeta dolça, tot orlada de verd i arena fina, s´obria al seu davant. Tenia set. S´atansà a l´aigua . Retrocedí espantat. L´aigua era viva! Hi havia algú al seu fons transparent i l´esguardava! Tornà a acostar-s´hi. Ell era allí! Què fer? Quina sorpresa! Allargà els dits i, en tocar l´aigua ell va fugir. li tenia por? No! Ja era allí, ja retornava i el contemplava amb aquells ulls de mel que enamoraven. Gegant feu un somrís….i ell somrigué al mateix temps. Era un amic! Un company! Era allò que buscaba!.
Gegant volgué abraçar-lo, i que el sentirá! Se n´entrà al llac decidit, però ell fugí d´un salt. Ja no hi era! Gegant s´entristí. “Amic -digué-, no te´n vages! Espera´m!”. I en restar inmóvil viu que hi tornava. Féu una passa curta i l´altre la féu també. Avancà i l´altre avancà igualment, Si anava poc a poc, ell el seguía, però si s´afanyava, l´altre desapareixia en l´aigua tèrbola.
Gegant intentà guanyar-se la seua confiança. Li parlà baixet. Li digué qui era i d´on venía. Fou un monòleg curiós, perquè l´altre, tan a prop i davant, movia els llavis, però res no deia. Anant anant s´acostaven a l´illa. Gegant pensà: “Potser ell té allí la seua llar i em convida a visitar-la”. El va seguir pausadament, amb por de perdre´l si s´afanyava massa. L´illa, blanca i verda, era a tocar de mà. Prompte eixiría de dubtes!.
Arribaren en una cala fangosa, atapeïda de canyissars i de bogars. L´aigua s´enterbolí i, de bell nou, ell desaparegué. Gegant, neguitós, saltà en terra. Qui sap si l´altre se li havia avançat per rebre´l com aclia? Però passaren les hores, que són els minuts dels gegants, i Gegant començava a impacientar-se. Sentia un estrany nus a la gola. “Company -cridà amb veu adolorida-, company! On ets? Per què t´amagues?”.
Ningú no contestà. Gegant, cansat, s´assegué vora una roca. El sol anava decidit a la posta,. Un ventijol suau arrissava les aigúes del llac i els canyars agitaren plomalls d´adeu i de comiat. Li va tornar l´ofec. Era sol, més sol que mai. L´enyor de l´amic trobat i perdut l´acorava. “Per què? Per què no el volia?
La nit vingué silenciosa i serena. Gegant, sense forces, es deixà caure arropit sobre l´arena i s´abraçà a aquell penyal encara tebi. Un glop salat i ardent li omplia els ulls. Quin cansament total! Quina gelor al moll dels ossos! Quina angoixa!
I quan la lluna sorgí del llac i descobrí el seu cos, tan gran, tan bell. sobre la platja el trobà inanimat i fred. Gegant s´havia mort. Un filet d´aigua transparent i tendríssima regalimava encara del seus ulls tancats i amerava la terra.
D´aquell indret antic, situat a ponent de la muntanya de Cullera, temps a venir la gent en diría, i en diu encara, la Font del Gegant.
Toni Mestre. 1983-1985
Dibuixos: Antoni Laveda
Tancats.
Ben sovint els valencians fidels a la llenguadel país, rebem el qualificatiu de “tancats”. De fet és un despectiu que utilitzen els castellans que ens visiten o els que viuen ací com si visqueren a Burgos. Perquè dient-nos “cerrados” ens estan dient inútils, anacrònics, fòssils, caducats… Com a contrast ells i la seua llengua resulten útils, actuals,, vàlids, moderns… Així, denunciant la palla en l´ull de l´altre i no veient la biga dins del propi, estan dient-nos també fanàtics, sectaris o retrògrads… l´ahir. Mentre castellans i castellanitzats, pel contrari, serien liberals, universalistes i progressites… el demà. Ells serien d´allò més “oberts”.
Res més lluny de la realitat! El castellà és un dels pobles més tancats del planeta. Obligat per la geografia, i per tant per l´economia, el castellà és un depredador feroç que s´autodenomina “conquistador”. Només Portugal ha escapat, i no sempre, del seu influx agressiu i anorreador. Ells ho saben i, per tal d´amagar el seu lladronici secular, s´inventen un estat-nació aberrant al que diuen “España”, amb ñ, imposen la seua llengua tot matant les altres, deformen la història al seu antull i persegueixen qualsevol disidència que pose en solfa el seu “destino imperial”. Sí! Anem a veure: quans perifèrics poden viure en llibertat, igualtat i fraternitat a la seua “España”, als “països castellans”? Cap ni un. Allà, o et fas castellà o ja pots plegar. Ves, ves a Conca, a Huelva o Salamanca i digues “Bon dia”. Et pelen! O ves i reclama´ls els papers que et furtaren en un acte bèl.lic il.legal. Alerta no et pengen!
I encara ens diuen “tancats”! Per a “cerrados” ells! Sense cap, o poquíssimes, excepcions. A “Des de la princesa altiva a la que pesca en ruín barca” que digué Zorrilla, des de Torrente Ballester i Cela al femeter o l´agranador de carrers son tan nacionalistes, tan imperialistes, que espanten. Perquè, a més de “cerrados”, molts són “cerriles”. I van armats!
Toni Mestre
Una boda i un funeral.
Les últimes setmanes s´ha casat la filla d´un parent i hem soterrat la germana petita de ma mare, morta després d´una llarga malaltia. Aquests fets m´han retornat a l´interior de les esglésies, que només visite com turista, durant dues celebracions rituals importants. La boda em va portar a Santa Maria del Mar, al Grau, on el capellà, un clònic de Terenci Moix, va fer una cerimònia tant teatral i desimbolta que semblava un “show”. Em va cridar l´atenció, però, la suficiència amb què el prevere, home en principi cèlibe, va aconsellar els joves sobre les delícies i perills que comportava la vida en parella, l´educació dels fills, etc. No cal dir que tot l´acte va ser en castellà, la llengua de la jove parella. Era un nou cas de llengua interrompuga, perquè el valencià va ser, mentre van viure, la dels avis paterns de la jove.
Ma tia va morir a Altea i el vetlatori es va fer al tanatori de la Marina Baixa. Un lloc pulcre, tranquil i relaxant. D´entre les corones em va sobtar i sorprendre una on es llegia “Tu esposo e hijo no te olvidan”. De segur que ho havien escrit a la funerària, perquè ma tia només tingué “marit i fill”. El funeral religiós va ser a l´església de baix d´Altea, on la morta s´havia casat feia un grapat d´anys. El capellà va fer el sermó en la mataixa llengua que hauria usat a Albacete. No parava de parlar de “la hermana Carmen”, quan ma tia només va tenir germans i tothom li va dir sempre Carmina. Aquell home estrany va acabar el seu discurs i va començar la desfilada d´amics i veïns que donaven el condol a la família. Al meu oncle i al meu cosí i als germans de la difunta. Jo era al costat de ma mare. Varen passar vora tres-centes persones. Totes, sense excepció, ens van acompanyar en el sentiment en valencià. Avui, vespra de sant Vicent Ferrer, quan alguns fan tanta faramalla barata sobre la llengua valenciana, no m´he pogut estar de recordar qui l´està matant: ells… i nosaltres. I des de fa segles!
Toni Mestre Diumenge 07/07/2002
Riscs i Perills.
L´estiu, amb els desficis i els trasllats imposats per la calor i les vacances, augmenta les situacions de risc. Aquests dies les festes majors de moltes poblacions, els parcs temàtics, anar de boda o els viatges llargs o curts per carretera, són perills de primera magnitud que assumim De la manera més inconscient. Però n´hi ha qui no en té prou amb tot això i en quan arriben aquests mesos no sap què inventar-se per tal de posar-se en els trenca-colls més variats i innecessaris. Els uns pugen bojament muntanyes impossibles, aquells baixen rius salvatges, els de més enllà es tiren amb paracaigudes o des de ponts i finalment, entre altres milers d´exemples possibles, trobem els imbècils que fan la mà a cavall d´un ultralleuger i a més ens posen en perill a nosaltres volant sobre els nostres caps.
Sembla que la humanitat, en general, estima el risc. Hi ha qui diu que sense risc no hi hauria hagut progrés. Que les provatures, sovint perilloses, han fet avançar la civilització. Però el que veiem ara mateix no té res a veure amb els experiments de laboratori ni amb les proves científiques. Vivim, i sovint morim, una “cultura de l`oci”, segons diu qui en trau benefici. Caldria dir millor una “incultura”? Se´ns ven “l´aventura” com se´ns venen, per exemple, el tabac i l´alcohol. Ens avisen que és perillosa, mortal sovint, però al mateix temps, ens suggereixen a través de la dolça publicitat, és tan meravellosa! I piquem, vaja si piquem!
Hi ha tanmateix casos originals. Un amic, em conta, busca el risc al supermercat. Compra productes amb data de caducitat immediata i els consumeix a l´endemà mateix del dia límit. De moment va sobrevivint. Però potser un dia caurà i se l´emportaran riu avall unes caguetes murcianes. Risc o perill, com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, és la “possibilitat pròxima que s´esdevinga un mal” i no oblidem, com ens recorda el nostre refranyer, que: “Qui es posa en perill, perilla”.
Toni Mestre
Toni Mestre 