Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2018 » Març

Monthly Archives: Març 2018

Un públic assassinat.

   Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va nàixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren. I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.

   Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.

   Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc.  I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.

                                                               Toni Mestre. Gener de 2005.

València rima amb potència.

  images

    Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ompli els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d´aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l´hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l´Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. “Feble“, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d´escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.

    Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?.

   Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’oferir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només  és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.

    La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.

    I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per  manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallada, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.

   Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València  començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!

                                                         Toni Mestre. Març de 2001.

Paco Muñoz i la Cançó

     Bona nit, amigues i amics: tots els pobles normals del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que  tenen de la vida. És a dir: de l´amor, del dol, del treball, de la festa, de la política, dels sentiments més variats… I el nostre poble, la nostra nació, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i, si vivim atents i fem el que cal, seguirem cantant pels segles dels segles. Naturalment ho hem fet al ritme ens l´han marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els nostres veïns de ponent. Però a bones o a males hem cantat i, fins ara, seguim cantant.

   Efectivament, des de que ens vingué el mal d´Almansa, prompte en farà tres segles, havíem anant perdent inspiració, afinació, força i veu. La castellanització de les classes dominants va deixar la Cançó en mans només del poble que l´ha conservà intacta justament fins la segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d´aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Aquest fer històric desgraciat n´agreuja el problema perquè deixa el nostre poble en mans d´unes emissores monolíticament en castellà, circumstància que propicià i acelerà entre nosaltres la substitució idiomàtica i l´abandonament general i progressiu d´una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la Nova Cançó que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d´aquella inèrcia negativa i l´encetament de nous camins d´expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d´afirmació nacional que en principi l´acompanyaren. La Cançó conquistà públics, envaí, sovint a la força, mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les primeres llibertats.

      I com va passar en temps més antics, quan fórem de bell nou una mica lliures, la nostra Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de la primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s´afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall de cançons reivindicatives, festives, satíriques, d´amor, de lluita…, de tota mena, que formen part ja de la història i de la represa nacional del poble valencià.

      A aquesta segona onada de la Cançó pertany Paco Muñoz. Quan ell va començar a cantar jo dirigia el programa de ràdio “De dalt a baix” que, des de la seua modesta però il.lusionada plataforma, donava a conéixer totes aquelles iniciatives culturals que ajudaren als valencians en el camí de la normalització. I la Cançó n´era una de les més importants per l´impacte que despertava en el poble. De primer em va fer arribar una cassette amb alguns temes propis i d´altres cantants com l´Ovidi Montllor. Em va sobtar la força de la seua veu i l´amplària del seu registre així com la intensitat del seu cant. Vaig creure de seguida en les seues possibilitats. Ens posàrem en contacte, ens férem amics, amb una amistat que encara dura, i quasi sense esforçar-ho ens va eixir la lletra i la música de “Què vos passa, valencians?” una cançó històrica, un gran èxit popular d´aleshores, que, juntament amb “La llibertat la picarem” va titular el seu primer i excel.lent disc l´any 1977.

     Ha plogut molt des de llavors. Ha passat molt de temps. Han passat moltes coses que diria Vicent Andrés Estellés. Però Paco Muñoz ha seguit avant, contra uns i contra altres, sempre superant-se, sempre obrint i encetant nous horitzonts, fins arribar al moment present en què podem mirar arrere i veure que el quart de segle llarg transcorregut des del 4 de novembre de 1976, data de la seua presentació al públic ací mateix, al vell Teatre del Micalet, ha estat ple i fecund. Ric d´aventures i de coneixença que digué Cavafis. Un grapat de discs, un gran ramell de cançons, moltes de les quals forman part ja del nostra imaginari col.lectiu, milers de recitals dins i fora de les nostres fronteres i l´afecte d´un public fidel que l´estima, l´anima i espera encara de la seua creativitat noves mostres de talent i d´amor al país.

     No ha estat tanmateix un camí de flors i violes. Hi ha hagut més d´una espina, i més d´un miler, i tant! Hi ha hagut atacs, insídies, entrebans, oblits, prohibicions, persecucions… Però tot ho ha superat el nostre amic Paco Muñoz amb l´afecte i el suport constant del seu públic. Un públic adult al qual caldria afegir els xiquets i xiquetes de les nostres escoles destinataris d´un grapat de cassettes a través de les quals els valencians de demà han pogut i poden completar la seua educació amb cançons que els arrelen a la nostra terra i a la nostra llengua per a sempre. I sàpien a través d´elles que en el seu idioma poden expressar-se cantant com fa qualsevol altre poble del món.

    Un dels símptomes més clars de la decadència d´un poble és quan esdevé mut. Quan la seua veu pròpia desapareix i és substituida per un altra. I des de fa un temps estem assistint a la dictadura imperialista de l´anglés i del castellà com úniques llengues permeses als mitjans de comunicació audiovisuals. Això, que alguns entenen com a globalització, per a nosaltres els valencians no és sinó una putada, amb perdó de les pobres putes.

   Per motius polítics, o siga econòmics, ens estan lligant i emmordassant, estan ofegant la veu dels nostres cantants, amagant-nos la seua imatge, mentre promocionen i venen personatges tan petits, ridículs i prefabricats com els de la trista Operación Triunfo. Si Raimon, quan la Dictadura, cantà: ens diuen que no tenim història, que la nostra és la d´ells, ara, en Democràcia, en el terreny de la cançó estan fent-nos el mateix. Volen deixar-nos sense veu. I quan un poble, deixant-se enganyar per mitjans de comunicació forasters, votant els seus enemics i donant-los carta blanca, es deixa emmudir, s´exposa a que una altra nació li impose la seua llengua i li cante les quaranta… en bastos! Atents a la jugada… perquè ens juguem el futur. Bona nit!

                                                                      Toni Mestre. 11 d´abril de 2002

%d bloggers like this: